...

TESI DOCTORAL  UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA UNIVERSITÉ DE PARIS 1 – PANTHÉON SORBONNE DOCTOR PER LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA I PER 

by user

on
Category: Documents
9

views

Report

Comments

Transcript

TESI DOCTORAL  UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA UNIVERSITÉ DE PARIS 1 – PANTHÉON SORBONNE DOCTOR PER LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA I PER 
 UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA UNIVERSITÉ DE PARIS 1 – PANTHÉON SORBONNE
Facultat de Filosofia i Lletres Departament d’Història Moderna i Contemporània Institut d’Histoire de la Révolution Française TESI DOCTORAL per obtenir el grau de DOCTOR PER LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA I PER L’UNIVERSITÉ DE PARIS 1 – PANTHÉON SORBONNE Disciplina : Història presentada i sostinguda públicament per Maria Betlem Castellà i Pujols El 28 de novembre de 2008 a Bellaterra REVOLUCIÓ, PODER I INFORMACIÓ El control de la informació a les Assemblees parlamentàries durant la Revolució francesa (1789‐1795) Vol. 2 Directors de tesi: Lluís Roura i Aulinas i Jean‐Clément Martin Jurat : Josep Fontana Alberto Gil Novales, Jean‐Clément Martin, Lluís Roura i Aulinas, Xavier Rousseaux Pierre Serna 414 Segona part L’Assemblea Legislativa i la Convenció Nacional (1791‐1795) 388
NOVÈ CAPÍTOL: EL DEBAT DE LA TARDOR DE 1791
1.) Introducció
A l’octubre de 1791 un sector de diputats de l’Assemblea Legislativa, situats a l’esquerra del
president, volia fer-se llegir totes les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que
arribaven al cos legislatiu, així com també, escoltar tots els peticionaris que se’ls adreçaven.
Aquest sector de diputats volia respectar el dret de petició i deixar expressar lliurement els
« commettants ». I això perquè eren del parer que els « mandataris » havien d’escoltar els
« commettants ».
Però aquest sector de diputats també, pretenia en voler escoltar totes les peticions, les
memòries, les demandes i les adreces per una banda, i els peticionaris per una altra, frenar el
poder de dos organismes dins de l’Assemblea Legislativa: el poder dels comitès i el poder del
president. I això perquè tant els comitès com el president sota l’Assemblea Nacional
Constituent havien tingut molt de poder.
Els comitès sota l’Assemblea Nacional Constituent havien gestionat la majoria de peticions,
memòries, demandes i adreces que els « commettants » adreçaven al cos legislatiu i
l’Assemblea no havia estat mai al corrent de tot allò que li arribava. Per altra banda, el
president de l’Assemblea s’havia encarregat de filtrar totes les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces que els « commettants » adreçaven al cos legislatiu, així com també,
les peticions dels peticionaris.
Els comitès i el president gestionant i filtrant la informació que arribava al cos legislatiu,
controlaven el debat parlamentari, i això perquè decidien què havien de conèixer i què no els
diputats de l’Assemblea.
Per tant, a l’octubre de 1791, un sector de diputats de l’Assemblea Legislativa, asseguts a
l’esquerra del President, va resistir-se a lliurar als comitès i al president de l’Assemblea el
control tant de les peticions, memòries, demandes i adreces, com el control de les peticions
dels peticionaris, i això per haver comprès que qui controlava la informació, controlava el
debat parlamentari.
389
2.) Peticions, memòries, adreces i demandes
El poder dels comitès de l’Assemblea Nacional Constituent va ser tan i tan important arran
sobretot de la molta informació que van arribar a gestionar, que quan els diputats de
l’Assemblea Legislativa es van reunir per encaminar el país sota la bandera de la Constitució de
1791 dues coses van tenir molt clares: la primera que no volien comitès, la segona, que volien
conèixer tota la informació que arribava al cos legislatiu, és a dir, que volien estar al corrent de
totes les peticions, les memòries, les adreces i les demandes que arribaven a l’Assemblea.
No als comitès
L’1 d’octubre de 1791 l’Assemblea Legislativa va obrir les seves portes i només nou dies més
tard, Yves-Marie Audrein ja va comentar obertament a l’Assemblea el desig de molts diputats
de no crear comitès. Ningú ignorava el fort poder que aquests havien tingut sota l’Assemblea
Nacional Constituent. Els seus informes havien marcat el debat legislatiu i els seus oradors
havien exercit una influència enorme sobre la resta de diputats.
« A peine l’Assemblée nationale constituante est-elle séparée —va comentar Audrein— que de
toutes parts s’élève un cri impérieux : plus de comités. Ici, on ne parle que d’abus ; là, on ne
parle que d’égoïsme. Suivant quelques-uns, la plupart des comités exerçaient un pouvoir
étrangement despotique. Un membre faisait-il son rapport, tous assiégeaient cette tribune, et,
avec l’acharnement d’un amour propre redoutable, soutenaient leur opinion comme on
défend ses foyers. »1
De fet, allò que més molestava dels comitès era el fet que gestionaven molta informació,
molta informació que només els comitès coneixen i que la resta de membres de l’Assemblea
ignoraven sovint completament.
« Osons croire et disons hautement que le mode des comités de l’Assemblée nationale
constituante était absolument mauvais et infiniment vicieux —va comentar també Audrein— Il
ne faut pas que toutes les lumières soit concentrées dans un petit nombre, ni qu’une grande
Assemblée ait jamais à lutter contre l’ascendant de quelques-uns de ses membres »2
I François Chabot que també va intervenir en el debat va criticar els comitès pel mateix, pel
control que exercien sobre la informació que arribava a l’Assemblea, controlant d’aquesta
manera el debat legislatiu. És més, per Chabot, els comitès més que inútils eren perillosos. I en
aquest sentit va dir el següent:
« Je dis donc que ces comités sont non seulement inutiles, mais dangereux. D’abord, ils sont
dangereux en ce qu’ils concentrent les lumières sur un certain nombre de personnes, et qu’ils
favorisent la paresse de plusieurs membres. »3
Així com també, va dir:
1
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 129.
Id., t. 34, p. 129.
3
Id., t. 34, p. 150.
2
390
« Craignons cette influence comitoriale ; craignons cette influence de personnes qui, dominant
un comité, et ne pouvant dominer une assemblée générale où il y a plus de talents et de
caractères, pourrait induire en erreur ou, par suite, au moins faciliter cette erreur dans
l’Assemblée nationale »4
El problema s’esqueia amb qui controlava les peticions, les memòries, les adreces i les
demandes que arribaven al cos legislatiu, és a dir, qui les rebia per primera vegada. Els diputats
de l’Assemblea Legislativa que es mostraven en contra dels comitès, s’hi mostraven
principalment en contra perquè aquests comitès rebien una informació que no era coneguda
en primer lloc per l’Assemblea, és a dir, que rebien unes informacions que només ells
coneixien. Tot això provocava que la resta de diputats juguessin amb desavantatge. Havien
d’aprovar els informes dels comitès o desaprovar-los a partir de la informació que aquests
comitès els hi oferien, però no a partir de tota la informació que aquests comitès havien rebut
als seus despatxos.
Tanmateix, el problema no s’esqueia només amb aquest fet. Els comitès de l’Assemblea
Nacional Constituent adoptaven decisions a partir de les informacions que rebien, i moltes
vegades aquestes decisions no eren conegudes per l’Assemblea Nacional Constituent. Els
comitès anaven molt més enllà d’informar a l’Assemblea d’allò que rebien. Els comitès
s’erigien en jutges de la informació que controlaven. Recordem sinó, el comitè de rapports que
ajustava per ell mateix els petits desajustaments que es donaven i escrivia pel seu compte a les
autoritats administratives, als tribunals i als ministres. I tot això, d’esquena a l’Assemblea
Nacional Constituent5.
I en aquest sentit, davant d’aquests problemes, Georges-Auguste Couthon va intervenir per a
dir el següent:
« Des mémoires, des instructions, des adresses, des pétitions étaient directement adressés aux
comités, on les prenait ou non en considération : cela dépendait d’un concours de
correspondance qu’il est inutile d’approfondir ; mais alors l’Assemblée nationale, qui n’avait
aucune connaissance des différents renseignements, prononçait sans connaître les différents
moyens qui dictaient son décret. Je demande que cela n’ait plus lieu. Je demande en outre que
les comités ne puissent, comme ils l’ont fait, rendre des décisions… (Applaudissements.) qui
ont passé pour lois dans les tribunaux, dans les administrations, et qui souvent étaient en
contradiction avec les décrets même de l’Assemblée. (Applaudissements.) Ce ne sont pas les
comités qui doivent juger. Les comités ne doivent que préparer et se borner à cela. »6
Els diputats de l’Assemblea Legislativa estaven ben convençuts en els primers dies d’octubre
de limitar els poders dels comitès. No volien que aquests adoptessin per ells mateixos
decisions sense consultar al cos legislatiu o que mantinguessin correspondència amb d’altres
autoritats administratives o judicials d’esquena a l’Assemblea. És més, volien que els comitès
4
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 150.
Veure el capítol número 6 d’aquesta tesi doctoral.
6
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 159.
5
391
fossin renovats sovint7, que els diputats no fossin membres de més d’un comitè a la vegada,
així com també que aquests no tinguessin més oportunitats o més facilitats d’intervenir en els
debats legislatius que la resta de diputats de l’Assemblea8. Recordem sinó, el comitè de
rapports i el comitè de recerques, aquests dos comitès van ser els més renovats de
l’Assemblea Nacional Constituent, i amb tot i això a partir del mes d’abril de 1790 pel que fa al
comitè de recerques i el mes de juliol de 1790 pel que fa al comitè de rapports no van ser més
renovats. A part, molts membres de la primera Assemblea havien pertanyut a la vegada a
diferents comitès9.
Sí a conèixer la informació
Si bé en un bon començament la majoria de diputats de l’Assemblea Legislativa es van mostrar
partidaris a fer-se llegir totes les peticions, les demandes, les memòries i les adreces que
arribaven al cos legislatiu, per tal de respectar el dret sagrat de la petició, aviat uns quants
diputats es van mostrar partidaris a crear comitès i a adreçar a aquests comitès part de la
informació que arribava a l’Assemblea. I això perquè aviat van ser conscients que no
disposaven del temps suficient com per fer-se llegir tot allò que arribava. Altre cop, el
fantasma del temps apareixia. Recordem que per una qüestió de temps també, els diputats de
l’Assemblea Nacional Constituent van decidir crear el comitè de rapports, doncs no tenien
temps de poder fer-se llegir tota la informació que relativa a l’administració i a la policia els hi
arribava10.
David-Marie Lasource, dit també, Alba Lasource va proposar el dia 10 d’octubre de 1791 de
crear un comitè per tal d’adreçar-hi totes les peticions, les memòries, les adreces, les
demandes i els projectes que arribaven al cos legislatiu, amb l’objectiu que aquest comitè
distribuís aquesta informació entre els comitès especialitzats de l’Assemblea (a cada comitè la
seva informació) i vetllés perquè els comitès donessin compte de la informació rebuda al cap
d’un mes.
En realitat, Alba Lasource el que plantejava era una versió millorada del « Bureau des
renvois et des correspondances » que es trobava a mans del president de l’Assemblea. Volia
que el comitè fes les tasques d’aquest despatx més una tasca de control de tot allò que
adreçava en els diferents comitès i això perquè cap afer es quedés encallat en els despatxos
7
Yves-Marie Audrein va proposar de renovar els comitès en dos terços cada mes, Georges-Auguste
Couthon en una meitat cada mes, François Pierrot i Pierre Séverin Audoy en una meitat cada dos mesos
i Pierre-Augustin Vallier i Léonard Robin en una meitat cada tres mesos. Archives Parlementaires, op.
cit., t. 34, p. 130, 149, 157, 159 i 164.
8
Respecte això, Yves Marie Audrein va proposar el següent : « Alternativement chaque membre fera
son rapport et présentera à l’Assemblée les raisons qui ont motivé la décision du comité. Tout le reste
de la discussion appartiendra à l’Assemblée nationale. (Rires.). Aucun membre du comité ne pourra plus
parler sur l’affaire (Murmures) à moins que la réplique soit jugée nécessaire par l’Assemblée. A tous ces
précautions, ajoutons une précaution plus sévère encore : qu’il ne soit permis aucun membre d’être de
plusieurs comités à la fois. Le génie est naturellement accaparant. (Rires.) On ne doit pas s’exposer à
fouler aux pieds les idoles qu’il se serait créées d’abord pour les caresser. », Archives Parlementaires, op.
cit., t. 34, p. 130.
9
Veure el capítol número 5 d’aquesta tesi doctoral.
10
Veure el capítol número 1 d’aquesta tesi doctoral.
392
d’aquests. El projecte de decret d’Alba Lasource que no va ser adoptat per l’Assemblea
Legislativa, i que de fet va alçar murmuracions, va ser el següent:
« Je propose d’établir un comité général, et voici comme je l’entends : Art. 1er. Le comité
général recevra toutes les pétitions, adresses, projets, mémoires, sur toutes sortes
d’objets. Art. 2. Il prendra note sommaire de l’objet de chaque envoi qui lui sera fait, et
l’inscrira sur un registre, en mettant un numéro à chaque pièce et en recommençant chaque
mois, pour éviter la confusion. Art. 3. Cette première opération faite, il fera parvenir de suite
chaque objet au comité qui devra en connaître. Art. 4. S’il y avait un certain nombre d’objets
qui fût de la compétence d’un comité qui n’existe pas encore, le comité général en demandera
la création. Art. 5. S’il arrivait que les pétitions, questions, etc., parvissent à quelques comités
sans être parvenues au comité central, avant toute opération ces comités seront tenus de
présenter l’original desdites pétitions, etc., au comité central qui en prendra note. Art. 6. Les
comités ne pourront faire aucune réponse ni donner aucun éclaircissement, avis ou décision,
sans en donner note au comité central. Art. 7. Les réponses et éclaircissements, avis et
décisions seront inscrites à la page du registre opposée à la demande et correspondront avec
elle par numéro. Art. 8. Les comités seront tenus de fournir dans un mois au plus tard leur note
sur chaque numéro que le comité central leur aura fait parvenir. Le comité central les en
sommera s’ils ne l’ont point fait, et s’il restait un trop grand nombre d’affaires en arrière…
(murmures). […] Le comité central sommera au bout d’un mois le comité de rendre compte à
l’Assemblée. Si celui-ci ne le fait pas, le comité central instruira l’Assemblée nationale qui
décidera sur son rapport. Le double des registres du comité sera déposé dans un des bureaux
de l’Assemblée, ou chaque membre pourra en prendre connaissance, toutes les fois que bon
lui semblera, pendant 3 jours de la semaine (murmures). »11
Els dies van passar i el 14 d’octubre de 1791 noves veus es van fer sentir per tal d’adreçar a un
comitè per examinar-les, les peticions, les memòries, les adreces i les demandes que arribaven
al cos legislatiu. Aquest cop les veus van ser les de Joseph-Marie Lequinio i Pierre-Victurnien
Vergniaud12.
L’Assemblea però, les va escoltar però no les va tenir en compte, i això perquè la majoria de
diputats encara eren reticents a acceptar que l’Assemblea adreces als comitès, sense ella tenirne abans constància, la informació que rebia. De fet, molts diputats continuaven sent encara
de la mateixa opinió que Michel-Mathieu Lecointe-Puyraveau que va intervenir en el debat per
assenyalar el següent:
« Quelque partisan que je sois de l’établissement des comités, je demande qu’aucun matière
ne leur soit renvoyée qu’elle n’ait été auparavant examinée par l’Assemblée, parce que
nombre d’objets importants, dans la précédente Assemblée, ont été étouffés dans les
comités. »13
11
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 163.
Id., t. 34, p. 219.
13
Id., t. 34, p. 219.
12
393
Nogensmenys, i mica en mica, i malgrat les reticències que hi havia a adreçar a un comitè les
peticions, les demandes, les memòries i les adreces que els « commettants » enviaven al cos
legislatiu, els diputats de l’Assemblea Legislativa es van anar mostrant cada cop més partidaris
de crear un comitè amb competències expresses per analitzar la informació que arribava al cos
legislatiu. És a dir, partidaris de crear un comitè amb competències de filtre, amb potestat per
a decidir quines peticions, demandes, memòries i adreces convenia llegir del tot, de A a Z, i
quines només fer-ne menció. I en aquest sentit, cal destacar una intervenció de JacquesPierre-Brissot, aleshores diputat de l’Assemblea Legislativa, el dia 12 d’octubre de 1791 al club
dels Jacobins sobre aquesta qüestió:
« Enfin, si le roi à l’initiative sur quelques objets, le peuple a aussi son initiative sur tous les
objets ; et cette initiative dont on affecte de ne pas vous parler, a bien quelque valeur, quelque
réalité ; elle engendre une foule de pétitions dont le nombre doit s’accroître en raison des
abus anciens ou nouveaux qui sont à reformer. Or, une assemblée ne peut examiner par ellemême toutes ces pétitions ; mais elle doit entendre l’extrait de toutes, se faire lire celles qui
méritent son attention, et ce triage préliminaire, et cet extrait ne peuvent être bien faits que
par un comité : mais il faut bien se garder de lui attribuer le droit de rejeter, de sa propre
autorité, ces pétitions. L’aristocratie négative s’y introduirait bientôt. Ce droit de pétition, ce
droit si cruellement mutilé, est le seul bien qui reste en propre au peuple ; il faut donc
l’entourer de tout le respect possible »14
Jacques-Pierre Brissot per aquest discurs i pel següent es mostrava del tot partidari a la creació
de comitès.
« Or, là où il n’y a point de comités, là où la liberté de présenter des pétitions est abandonnée
aux individus, on est obsédé de projets, l’assemblée se décide par lassitude, et par conséquent
s’expose à décider mal. »15
El 15 d’octubre de 1791 Alba Lasource va tornar a intervenir en el debat parlamentari per a
proposar d’adreçar al comitè de peticions que havia estat creat el dia abans, en substitució del
comitè de rapports i del comitè de recerques, totes les peticions, les memòries, les adreces i
les demandes que arribaven al cos legislatiu. Alba Lasource, en realitat, volia que el comitè de
peticions fos el comitè central que cinc dies abans havia proposat. És a dir, volia que el comitè
de peticions s’encarregués de distribuir les peticions, les memòries, les demandes i les adreces
entre els comitès i que s’encarregués de vetllar que cap d’aquestes quedés estancada als
despatxos d’aquests. En altres paraules, Alba Lasource volia que el comitè de peticions fes la
feina del « Bureau des renvois et des correspondances».
« Je propose que le Comité des Pétitions reçoive toutes les adresses, réclamations et autres
objets —va dir Alba Lasource— que ce comité distribue ensuite le travail aux divers comités
qui doivent en connaître ; que ce même comité fasse le rapport à l’Assemblée nationale de
tous les objets qui doivent être pris en considération par les comités particuliers, et que,
lorsque les comités particuliers auront laissé les affaires en retard, le comité des pétitions soit
14
15
Id., t. 34, p. 226.
Id., t. 34, p. 226.
394
expressément chargé de demander compte à chaque comité des objets dont il aura été
chargé ; de les surveiller, de les aiguillonner afin qu’ils ne soient plus de petits conseils de
despotes. »16
L’Assemblea Legislativa va escoltar evidentment la proposta d’Alba Lasource però es va negar
a adoptar-la. Tanmateix, tres dies més tard, ja va acceptar que el comitè de peticions
s’encarregués de resumir primer i de llegir després els resums a l’Assemblea, de les peticions,
les memòries, les demandes i les adreces que els « commettants » enviaven al cos legislatiu. I
això per dues intervencions que van tenir lloc el 18 d’octubre de 1791: una, d’un membre del
cos legislatiu de qui no en sabem el nom, i una altre, de Bernard-Germain-Étienne Lacépède,
secretari de l’Assemblea.
El 18 d’octubre de 1791 un membre de l’Assemblea Legislativa va intervenir en el debat
parlamentari per assenyalar de nou que el cos legislatiu no disposava del temps necessari per
tal de fer-se llegir tot allò que li arribava i per a mencionar la convinença que o bé els
peticionaris o bé els secretaris de l’Assemblea fessin un resum d’allò que volien exposar. Així,
els diputats escoltarien el resum i decidirien si volien escoltar del tot o no la petició, la
memòria, la demanda o l’adreça que els peticionaris, o millor dit els « commettants », els hi
volien fer arribar.
« Messieurs, il faut conserver le droit sacré de pétition, et ménager en outre le temps de
l’Assemblée. Il faut donc opter entre deux grands inconvénients, savoir : celui de porter peutêtre atteinte à ce droit appartenant à tout citoyen, et celui d’employer un temps très
considérable à entendre la lecture des pétitions. Pour concilier les intérêts du peuple avec
l’économie du temps, je propose : 1º Que tout pétitionnaire mette en tête l’exposé succinct de
sa demande, ou que MM. les secrétaires y suppléent ; 2º Que cet exposé sommaire soit lu
d’abord à l’Assemblée, afin qu’elle puisse juger des pièces dont elle veut entendre la lecture,
et renvoyer les autres aux différents comités. Ainsi l’Assemblée en connaîtra l’objet et pourra
donner une attention plus particulière à celles qui lui en paraîtront dignes. »17
L’Assemblea Legislativa va acceptar la proposta, però hores més tard, Lacépède va forçar a
modificar-la. I això perquè com a secretari de l’Assemblea va comentar-li que hi havia més de
1000 peticions a l’espera de ser llegides18. Aleshores, les discussions es van succeir, una
darrera una altra, i els diputats van acabar acceptant que fos un comitè el responsable de fer el
resum d’aquestes. El comitè de peticions que ja havia estat proposat per Alba Lasource com a
comitè central, com a substitut gairebé del « Bureau des renvois et des correspondances » va
ser el comitè escollit per fer aquest treball. I això molt probablement per una altra raó que els
16
Id., t. 34, p. 240.
Id., t. 34, p. 264.
18
La intervenció de Lacépède va ser la següent: « Il n’y a que 15 jours que vous êtes assemblés, et il vous
est déjà parvenu un nombre prodigieux de pétitions. Il y en a plus de 1000 d’arriérées, et il en arrive
tous les jours 60 à 100 relatives en particulier, à la vente de domaines nationaux. Les secrétaires-commis
les rangent par ordre de matières ; mais comme un décret rendu ce matin exige que tous les secrétaires
fassent l’état sommaire des pétitions, ceux-ci sont obligés de demander les ordres de l’Assemblée qui
décidera où elles doivent être renvoyées, ou si votre intention est que toutes ces pétitions vous soient
lues. », Archives Parlementaires, op.cit., t. 34, p. 273.
17
395
diputats de l’Assemblea Legislativa no van esgrimir en les seves discussions. El comitè de
peticions venia a substituir al comitè de rapports de l’Assemblea Nacional Constituent, el
comitè responsable sota la primera Assemblea de gestionar les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces que els « commettants » adreçaven al cos legislatiu.
El 18 d’octubre de 1791, per tant, l’Assemblea Legislativa va acceptar finalment que no serien
llegides totes les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que li arribaven. De fet,
va acceptar que només escoltaria un resum d’aquestes i que a partir del resum d’aquestes
decidiria què en volia fer. És a dir, quin destí li donaria a la peça, si escoltar-la tota o enviar-la a
un comitè.
Això va passar doncs, el 18 d’octubre de 1791 i el 2 de novembre del mateix any, l’Assemblea
Legislativa va continuar reiterant que el comitè de peticions seria l’encarregat de fer aquesta
tasca, la de fer el resum diari19, però això va ser el 2 de novembre de 1791, el 3 de novembre
de 1791, és a dir, l’endemà, aquesta ja va ser d’un altre parer. L’Assemblea Legislativa va
decidir que el « Bureau des renvois et des correspondances» continuaria procedint de la
mateixa manera que ho havia fet sota l’Assemblea Nacional Constituent20. És a dir, el « Bureau
des renvois et des correspondances» s’encarregaria d’obrir les cartes que arribaven al cos
legislatiu, d’enregistrar-les i d’adreçar-les als comitès que considerava que devien rebre-les.
Amb aquestes, el comitè de peticions va deixar de ser el 3 de novembre de 1791 el
responsable de resumir tot allò que rebia l’Assemblea. En tot cas, només seria el responsable
de donar compte d’allò que rebia, d’allò que no era competència dels altres comitès de
l’Assemblea.
Sí als comitès i no a conèixer la informació
Els diputats de l’Assemblea Legislativa només van tardar un mes i tres dies a acceptar els
procediments de l’Assemblea Nacional Constituent: comitès per una banda, i distribució de la
informació que arribava al cos legislatiu per part del « Bureau des renvois et des
correspondances» per una altra.
De fet, els diputats de l’Assemblea Legislativa només van tardar un mes i tres dies en tornar a
consolidar l’antic comitè de rapports. I això perquè el comitè de peticions va ser l’encarregat
de rebre les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que els « commettants »
adreçaven al cos legislatiu per fer-se escoltar. És a dir, aquelles cartes que no concernien a cap
19
El 2 de novembre de 1791 un diputat va recordar el decret del 18 d’octubre de 1791 i l’Assemblea
Legislativa s’hi va conformar de nou: « Le 18 octobre, l’Assemblée décida que les pétitions ne seraient
lues que par extraits. M. Lacépède observa que le taux moyen des pétitions adressées à l’Assemblée
était de cent par jour, et que les secrétaires ne pouvaient pas suffire à en faire des extraits. L’Assemblée
décréta que les adresses seraient envoyées au comité des pétitions, qui en présenterait chaque matin
l’analyse succincte. Je demande que ce décret soit exécuté. » (L’Assemblée renvoie les adresses,
déposées sur le bureau, au comité des pétitions et charge ce comité de présenter tous les matins une
notice succincte) », Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 592.
20
El 3 de novembre de 1791 l’Assemblea Legislativa va acceptar la següent proposta: « Je demande que
le bureau des renvois et correspondances soit autorisé à renvoyer à chaque comité les pétitions et
pièces qui ont rapport à chacun des comités.», Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 603.
396
comitè en particular, i això perquè eren més aviat “politiques” que res més, eren la veu dels
« commettants » que provava de fer-se sentir entre els « mandataris ».
Per altra banda, els diputats de l’Assemblea Legislativa no van tardar massa temps en invalidar
l’article 25 i l’article 26 del reglament del 18 d’octubre de 1791: « Art. 25. Les comités ne
pourront recevoir directement ni mémoires, ni adresses, ni pétitions ; mais ils seront présentés
à l’Assemblée, qui les renverra, s’il y a lieu, aux comités. »21 i « Art. 26. Les comités ne
pourront en aucun cas, répondre à des demandes ou questions, ni formes des décisions soit
provisoires, soit définitives. »22
En fi, a inicis de novembre de 1791, els desitjos inicials de voler escoltar tot allò que arribava al
cos legislatiu van anar dissolent-se, de la mateixa manera que van anar dissolent-se les
esperances d’alguns diputats de veure un comitè gestionant la distribució de la informació que
arribava a l’Assemblea Legislativa. El « Bureau des renvois et des correspondances» va
continuar fent la seva feina, i per tant, el president de l’Assemblea va continuar sent d’alguna
manera l’àrbitre del debat parlamentari. I això per una senzilla raó: per una banda, controlava
el « Bureau des renvois et des correspondances» que gestionava tota la correspondència que
arribava a l’Assemblea Legislativa, i per l’altra, orquestrava el debat parlamentari. (Veure el
requadre número 1).
Requadre núm. 1
El president de l’Assemblea
Orquestra el debat parlamentari
21
22
Id., p. 279.
Id., p. 279.
Controla el « Bureau des renvois et des
correspondances »
397
3.) Els peticionaris i les tribunes
Els diputats de l’Assemblea Legislativa no només sabien que els comitès podien influir en el
debat parlamentari perquè controlaven la majoria d’informació que arribava al cos legislatiu,
sinó que sabien també que els peticionaris i les tribunes podien influir, amb les seves
intervencions i els seus aplaudiments, en el debat parlamentari. És a dir, que podien decantarlo.
Amb aquestes, els mateixos diputats que es van mostrar partidaris d’escoltar totes les
peticions, les memòries, les adreces i les demandes dels « commettants » es van mostrar
partidaris d’escoltar tots els peticionaris així com també de no ser massa crítics amb les
tribunes que amb les seves exclamacions, positives o negatives, acabaven condicionant el
debat parlamentari. I tot això per una senzilla raó: aquests diputats eren del parer que els
« mandataris » havien d’escoltar els seus « commettants », aquells que els havien nomenat
per a legislar en nom seu.
És clar que no tots els diputats de l’Assemblea Legislativa eren d’aquest mateix parer, i això per
una altra senzilla raó: no tots els diputats acceptaven que el poble controlés a l’Assemblea, dit
d’altra manera, no tots els diputats acceptaven que els « commettants » controlessin els
« mandataris », que els « commettants » busquessin fer-se sentir. Ells eren els representants
de la nació i aquesta ja es manifestava a través d’ells.
En fi, sota l’Assemblea Legislativa les discussions entorn a les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces, així com també, entorn dels peticionaris i les tribunes, no només
anaven lligades al fet de respectar, amb més o menys intensitat, el dret de petició, sinó que
també anaven lligades a dues maneres d’entendre les relacions entre els « commettants » i els
« mandataris »23, és a dir, a dos sistemes de govern : el democràtic on el poble vigilava el cos
23
El següent discurs de Pétion de Villeneuve del 5 de setembre de 1789 és magnífic per a comprendre
els dos sistemes de govern que s’enfrontaven en l’Assemblea Nacional Constituent: « Ils prétendent
que, dans une société nombreuse, tous ne pouvant se réunir pour discuter les affaires publiques, ils se
trouvent forcés de choisir des représentants pour les traiter et les régler. Ils ajoutent que cette
représentation étant commandée par la loi impérieuse de la nécessité, les mandataires doivent jouir de
la liberté la plus étendue ; que leurs commettants doivent se soumettre à leurs décrets ; qu’ils n’ont
aucun ordre positif à leur donner ; que leur pouvoir se borne à les élire ; qu’il y aurait le plus danger et
l’inconséquence la plus révoltante à autoriser chaque district à manifester un vœu particulier et isolé ;
que le représentant d’une province n’appartient pas à cette province ; qu’il est l’homme de la nation ;
qu’il ne peut avoir qu’un mandat général, et une opinion qui se forme au sein même de l’Assemblée
nationale. Ils concluent que les Assemblées élémentaires ne peuvent ni lever ni confirmer par leurs
délibérations particulières le veto momentané du monarque. […] Je vais poser deux principes qui ne me
paraissent pas pouvoir être contestés ; le premier, c’est que tout mandataire est responsable de sa
conduite ; c’est qu’il est soumis à ses commettants qui peuvent l’approuver ou le blâmer. Les membres
du Corps législatif sont des mandataires ; les citoyens qui les ont choisis sont des commettants : donc
ces représentants sont assujettis à la volonté de ceux de qui ils tiennent leur mission et leurs pouvoirs.
Nous ne voyons aucune différence entre ces mandataires et les mandataires ordinaires ; les uns et les
autres agissent au même titre, ils ont les mêmes obligations et les mêmes devoirs. Dans le système que
j’attaque, c’est le mandataire qui est le maître et le commettant le subordonné ; la nation se trouve à la
merci de ceux qui doivent lui obéir ; elle est obligée de se soumettre aveuglement à leurs ordres : c’est
ainsi que tous les peuples sont tombés dans l’esclavage ; on a tourné contre eux les pouvoirs dont ils
s’étaient dessaisis, et on les a subjugués avec les armes qu’ils avaient destinées pour leur propre
398
legislatiu, és a dir, estava al cas d’aquest24, i el representatiu, on la voluntat general no podia
ser expressada —en el sentit, més restrictiu possible— per ningú més que no fossin els
diputats de l’Assemblea25.
Els peticionaris
Pocs dies després d’haver-se reunit per primera vegada l’Assemblea Legislativa, els diputats es
van trobar confrontats a les peticions, les memòries, les demandes i les adreces, així com
també als peticionaris, dit d’altra manera, es van trobar confrontats a l’opinió sobirana, al
« pouvoir censorial »26, i això els va obligar a discutir com havien de rebre-les, rebre’ls i com
havien d’escoltar-les, escoltar-los.
En un començament, la majoria de diputats eren del parer que havien de fer-se llegir totes les
peticions, les memòries, les demandes i les adreces que els hi arribaven, així com també, que
havien d’escoltar a tots els peticionaris que se’ls hi adreçaven. Tanmateix, a mesura que els
défense. Le second, c’est que la loi doit être l’expression de la volonté générale. Tous les individus qui
composent l’association ont le droit inaliénable et sacré de concourir à la formation de la loi, et si
chacun pouvait faire entendre sa volonté particulière, la réunion de toutes ces volontés formerait
véritablement la volonté générale, ce serait le dernier degré de perfection publique. Nul ne peut être
privé de ce droit sous aucun prétexte et dans aucun gouvernement. L’état démocratique ne doit avoir à
cet égard aucun avantage sur l’Etat monarchique et ce n’est pas sans surprise que j’ai entendu avancer
le contraire : dans toute société les associés sont essentiellement égaux en droits, et le premier, de tous
est de participer à la création des lois sous l’empire desquels ils consentent à vivre. Si les droits des
citoyens sont en général mieux conservés dans les états d’une médiocre étendue, ce n’est pas que là ils
soient plus précieux, plus inviolables qu’ailleurs ; c’est que l’exercice en est plus facile, la surveillance
plus prompte ; c’est que l’organisation d’une petite machine est moins compliquée, moins sujette au
dérangement que l’organisation d’une grande. Je ne connais qu’une seule et unique cause qui puisse
empêcher les citoyens de s’immiscer dans la confection des lois, et de censurer celles faites en leur
nom ; c’est celle de l’impossibilité : toutes les fois qu’il est possible à une nation de manifester
clairement les intentions, elle doit le faire, et c’est un crime de s’y opposer. Pourquoi les peuples se
choisissent-ils des représentants ? c’est que la difficulté d’agir par eux-mêmes est presque toujours
insurmontable ; car si ces grands corps pouvaient être constitués de manière à se mouvoir facilement et
avec régularité, des délégués seraient inutiles ; je dirai plus, ils seraient dangereux. », Archives
Parlementaires, op. cit., t. 8, p. 581-582
24
Pierre ROSANVALLON, La démocratie inachevée. Histoire de la souveraineté du peuple en France, Saint
Amand, Éditions Gallimard, 2000, p. 44.
25
Id., p. 51.
26
Aquesta idea de « pouvoir censorial » la trobem en un escrit de la Raymonde Monnier : « Avec l’idée
d’un quatrième pouvoir, qui emprunte à la figure du tribunat ou de l’éphorat son rôle médiateur,
l’opinion acquiert une fonction de représentation. Les démocrates opposent au veto royal la censure des
lois ou veto national (Bonneville, Robert). “La distinction des trois pouvoirs commence enfin à bien
s’établir dans toutes les têtes : mais de quoi nous servira-t-elle, si vous ne parvenez à créer un autre
pouvoir, supérieur, qui, ne tenant à aucun d’eux, ait assez de force pour les garder en équilibre, et les
empêcher de se confondre ?” Bonneville fait de la surveillance et de l’opinion un quatrième pouvoir, le
pouvoir censorial, dont la fonction est de défendre les droits de l’homme et du citoyen. “Le peuple, qui
est TOUT, ne peut exercer par soi-même ni la puissance législative, ni la puissance exécutrice ; mais un
Peuple auroit cessé d’être libre ou ne le seroit pas encore, si un seul des membres étoit privé de son
droit de censure, qui forme l’opinion publique, pondératrice de tous les différents pouvoirs. Ce seroit là
vraiment renoncer à sa qualité d’homme, aux droits de l’humanité, et même à ses devoirs”. »,
Raymonde MONNIER, L’espace public démocratique. Essai sur l’opinion à Paris de la Révolution au
Directoire, Paris, Éditions Kimé, 1994, p. 36.
399
dies van anar passant, algunes veus van començar a fer-se sentir per a reglamentar el respecte
al dret de petició amb el temps i els treballs de l’Assemblea.
Així doncs, el 12 d’octubre de 1791 Constant-Joseph-Eugène Gossuin va proposar ja un article
addicional al capítol II del reglament de l’Assemblea consagrat a l’ordre de la Sala. Un article
mitjançant el qual pretenia establir un dia a la setmana per escoltar tant les peticions, les
memòries, les demandes i les adreces com els peticionaris que s’adreçaven al cos legislatiu.
L’Assemblea Legislativa, però, no va adoptar-lo. D’entrada, volia escoltar-ho tot i no descartar
res.
« Il y aura tous les jeudis à six heures du soir, une séance pour la lecture des adresses, recevoir
les députations, entendre ceux qui pourraient être mandés à la barre et s’occuper d’objets de
détail. »27
Tanmateix, dos dies més tard, el 14 d’octubre de 1791, uns quants diputats van intervenir en el
debat parlamentari per demanar no només un dia fix a la setmana per escoltar els peticionaris
sinó un filtre sobre les peticions d’aquests. Michel-Mathieu Lecointe-Puyraveau va intervenir
per demanar el següent:
« Suivant un usage qu’avait adopté l’Assemblée nationale constituante, tous les pétitionnaires
étaient obligés de donner à M. le président copie du discours qui devait être prononcé, afin
qu’il fut jugé s’il était dans des termes convenables et s’il n’entraînerait pas trop de longueurs.
Je demande que tous les discours, toutes les pétitions qui pourraient entraîner trop de
longueurs, soient absolument supprimés. »28
Uns quants diputats de l’Assemblea Legislativa no només buscaven conciliar el dret de petició
amb el temps i els treballs de l’Assemblea, sinó també controlar el contingut de les peticions
que podien decantar el debat parlamentari. Per aquesta raó, es mostraven partidaris de donar
al president de l’Assemblea la competència de decidir sobre el contingut de les peticions. És a
dir, d’atorgar-li la capacitat de jutjar si la petició era convenient o no, si devia ser llegida o no a
l’Assemblea.
Aquestes opinions però, van alçar ben aviat la indignació d’uns quants altres diputats de
l’Assemblea Legislativa. Molt concretament, del trio Cordelier —Antoine-Christophe Merlin,
François Chabot i Claude Basire— que des dels inicis de l’Assemblea Legislativa es mostrava
partidari d’escoltar totes les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que arribaven
al cos legislatiu de part dels « commettants », així com també les peticions dels peticionaris
que s’adreçaven personalment a l’Assemblea. Per a res els convencia la idea de crear un filtre
sobre aquesta informació. En aquest sentit, Basire va intervenir en el debat per a dir el
següent:
« Le droit de pétition est le droit le plus respectable. Je conjure l’Assemblée de n’y mettre
aucune espèce d’entrave, et en conséquence, je demande qu’on ne soumette pas les pétitions
à l’arbitraire d’un officier quelconque de l’Assemblé, et que l’on ne décide pas que l’on n’y
27
28
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 186.
Id., p. 217.
400
consacrera qu’une seule séance par semaine. L’objet des pétitions peut quelquefois être très
pressant. Ce sont les circonstances qui font naître le besoin des pétitions, et vous ne savez pas
comment viendront les circonstances. Je demande que les pétitionnaires soient toujours admis
à la barre, et que l’Assemblée décrète pour chacun d’eux le moment le plus commode et le
plus prompt de les recevoir. »29
Aquests diputats de l’extrema esquerra de l’Assemblea Legislativa venien a substituir d’alguna
manera l’antic triumvirat de l’Assemblea Nacional Constituent —Maximilien-François-Isidore
Robespierre, Jérôme Pétion i François-Nicolas-Léonard Buzot—30 i provaven sota aquesta nova
assemblea parlamentària, molt probablement, de posar en marxa el principi de la sobirania
popular dins del sistema representatiu, és a dir, donar valor a l’opinió pública dins del sistema
representatiu, tant per a la formació de la llei com per a la censura dels actes del cos
legislatiu31.
El 14 d’octubre de 1791 Basire va aconseguir silenciar momentàniament la veu d’aquells que
volien establir un dia fix per escoltar els peticionaris i sotmetre al president de l’Assemblea les
peticions d’aquests. Però, només ho va aconseguir momentàniament. El 18 i el 19 d’octubre de
1791 noves veus es van deixar sentir per a demanar el mateix. I això perquè per una part de
diputats del cos legislatiu les peticions massa llargues no havien de ser escoltades, així com
tampoc aquelles que contenien màximes perilloses. Respecte això, Jean-Baptiste-Michel
Saladin va escriure el següent:
« Je demande que désormais les mémoires ou pétitions qui vous seront présentés ou devront
être lus à la barre par les pétitionnaires, soient préalablement communiqués au bureau. Il en
résultera, Messieurs, le très grand avantage que, s’ils sont trop longs, ils seront renvoyés à vos
comités et que d’autre part nous ne serons plus exposés à entendre des maximes
dangereuses. »32
29
Id., p. 217.
Jean-René SURATTEAU, « Merlin, Antoine Christophe, dit de Thionville », Dictionnaire historique de la
Révolution française, op. cit., p. 741.
31
Raymonde MONNIER, L’espace public démocratique. Essai sur l’opinion à Paris de la Révolution au
Directoire, op. cit., p. 33-36.
32
Saladin va intervenir en el debat i va parlar de màximes perilloses desprès d’escoltar la següent
petició : « Messieurs, nos premiers représentants ont fini leurs travaux ; ils ont été pénibles puisqu’il
s’agissait de régénérer une nation dont la perte était évidente. Grâce aux députés patriotes, la France
commence, à jouir de la liberté, mais ce grand ouvrage n’est pas terminé. C’est dans vos mains,
Messieurs, que le peuple a confié son sort ; sur vous seuls il fonde son espérance ; le choix sage et
réfléchi que les Français ont fait en vous, pour la seconde législature, nous donne lieu d’espérer que la
Constitution de ce royaume sera le plus bel ouvrage des mortels. L’amour de la patrie, notre respect
pour les augustes représentants d’un peuple libre, dont nous formons partie, vos talents supérieurs ;
tout nous engage à venir vous jurer le plus parfait attachement. Oui, nous préférons la mort plutôt que
de ne pas obéir à vos sages décrets ; de vous dépend le bonheur de la France : vos prédécesseurs l’ont
ébauché ; c’est à vous qu’en appartient la perfection. Quelle joie ! Quelle douce satisfaction pour une
tendre mère, de dire à son enfant : Tiens, voilà celui qui a sauvé la patrie ; qui, par son âme pure et
compatissante, a éloigné de nous la misère ; il était dans l’aisance, et cependant il sacrifie sa vie, sa
santé par ses veilles, afin d’améliorer le sort des indigents. Oui, Messieurs, vos bienfaits envers la patrie
vous conduiront au Temple de l’immortalité, et cette patrie reconnaissante versera jusqu’à la dernière
30
401
Doncs bé, davant d’això cal dir que una part de l’Assemblea Legislativa no estava disposada a
deixar que els peticionaris s’expressessin lliurement, sense que ningú, abans d’intervenir, els
hagués revisat el contingut de les paraules que anaven a pronunciar. Sovint els peticionaris
parlaven sobre els temes que l’Assemblea havia acordat de parlar en el seu ordre del dia,
presentaven projectes de decret i pretenien incidir en el debat parlamentari a partir de les
seves intervencions, i és clar, enfront d’això, una part de diputats del cos legislatiu observava
un assalt al sistema representatiu.
De fet, tan era així, que el 23 d’octubre de 1791 uns quants diputats del costat dret de
l’Assemblea Legislativa van intervenir per a sostenir el sistema representatiu i per assenyalar
els límits del dret de petició33. I això per a frenar les temptatives d’aquells peticionaris que
provaven de participar en la formació de la llei34. El primer diputat a intervenir en aquest sentit
va ser Bernard d’Auxerre:
« Je demande à faire une motion d’ordre, Messieurs, en reconnaissant qu’à tous les citoyens,
sans exception, appartient le droit précieux de pétition, en reconnaissant qu’il ne peut être
restreint dans aucun temps, dans aucune circonstance. Je dois à l’Assemblée une observation
qui devient extrêmement importante, d’après ce qui s’est passé hier ; cette observation est
que le droit de pétition est fort différent de celui de parler sur l’ordre du jour, comme l’a fait
hier la députation de la Société fraternelle, et comme l’ont fait ensuite, par l’organe d’un
membre de cette Assemblée, les citoyens de la ville de Metz. Je soutiens, Messieurs, que le
droit de parler sur l’ordre du jour qui n’est autre chose que celui d’avoir voix consultative dans
l’Assemblée sur les objets qui sont en discussion, n’appartient qu’aux représentants de la
nation, à qui seuls il a été délégué par elle. Je soutiens que nous-mêmes nous outrepasserions
nous pouvoirs, si nous le conférions à des étrangers. »35
Bernard d’Auxerre però, va anar una mica més enllà de sostenir el sistema representatiu i
d’assenyalar els límits del dret de petició. Bernard d’Auxerre es va mostrar partidari d’establir
un filtre sobre les peticions dels peticionaris.
« Autrement, il faudrait dire que chaque citoyen individuellement pourrait discuter dans cette
enceinte sur les grands intérêts pour lesquels nous y sommes appelés ; il faudrait dire qu’il
pourrait même, comme cela est arrivé hier, avoir l’initiative sur les membres de cette
Assemblée qui se sont fait inscrire pour la parole, ce que personne, je crois, ne voudrait
soutenir. Je demande donc qu’aucun citoyen, aucune députation ne puisse être reçu à
présenter des pétitions qui n’intéresseraient pas individuellement ces citoyens, ces
goutte de son sang pour la conservation de vos précieux jours et de la liberté (Vifs applaudissements.) »,
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 289-290.
33
Sobre les tendències polítiques dels diputats de l’Assemblea Legislativa es pot consultar l’annex
número 9 d’aquesta tesi doctoral.
34
El 22 d’octubre de 1791 els diputats de la Moselle van llegir una petició i un projecte de decret dels
ciutadans de la Vila de Metz. La lectura del projecte de decret va alçar la indignació d’uns quants
membres de l’Assemblea Legislativa. I això perquè aquests eren del parer que només els diputats del cos
legislatiu podien presentar projectes de decret a l’Assemblea. Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p.
351-352.
35
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 361.
402
députations, et que tout pétitionnaire ne puisse être admis sans avoir au préalable fait
connaître l’objet de sa pétition. »36
El segon diputat a intervenir en el mateix sentit ja va ser Blanchon de la Charente que va seguir
els arguments de Bernard d’Auxerre. Blanchon no acceptava que els peticionaris poguessin
discutir i deliberar dins de l’Assemblea per a preparar les lleis que s’hi estaven discutint, així
com tampoc, que es presentessin al cos legislatiu amb un projecte de decret. La intervenció de
Blanchon en aquest sentit va ser la següent:
« Je commence par reconnaître que le droit de pétition appartient à tous les individus français,
mais je sais bien aussi que le droit de pétition n’est pas de délibérer avec les membres de
l’Assemblée nationale sur les objets dont elle s’occupe. Le droit de pétition consiste à
demander ce qui est nécessaire à un individu ou à plusieurs individus, mais non pas à avoir
l’initiative sur chaque membre de l’Assemblée nationale ; ce sont eux seuls qui doivent
discuter et délibérer dans cette Assemblée pour préparer la loi qui doit s’y rendre. En
appliquant ces principes à la ville de Metz, je trouve très bon que cette ville, qui est une des
clefs du royaume, ait prévenu l’Assemblée nationale qu’elle avait des inquiétudes et qu’elle ait
demandé une loi ; mais il me semble que la ville de Metz dans sa pétition, devait se borner à
dénoncer les faits et à demander une loi, qu’elle ne devait pas donner un projet de décret. »37
Blanchon de la Charente, de la mateixa manera que Bernard d’Auxerre, defensava el sistema
representatiu enfront de la intervenció del poble dins de la formació de les lleis. I en aquest
sentit va dir el següent:
« On me dira que l’Assemblée doit entendre tout le monde puisqu’elle a invité tous les
citoyens français, et même les étrangers, à lui communiquer leurs lumières ; je réponds qu’elle
peut recevoir ces lumières, sans admettre à la barre tous ceux qui voudraient s’y présenter. Le
peuple français a usé de son plus beau droit, en nous envoyant ici pour le représenter. Comme
la France ne peut s’assembler tout entière pour discuter sur ses intérêts, c’est donc à nous
seuls qu’appartient cette discussion, et non pas à tout individu qui, venant se présenter à
notre barre sous prétexte de présenter une pétition, usurperait la parole sur les membres de
cette Assemblée, qui seuls ont le droit de discuter ici et de proposer des projets de décret. »38
Aquests dos diputats però del costat dret de l’Assemblea Legislativa no van ser els únics que
van intervenir en aquest sentit en el debat parlamentari. Un altre diputat de qui no en sabem
el nom ho va fer per presentar un projecte de decret que pretenia ni més ni menys que
prohibir als peticionaris de presentar projectes de decret a l’Assemblea així com també de
discutir els treballs del cos legislatiu. El projecte de decret presentat per aquest diputat deia el
següent:
36
Id., t. 34, p. 361.
Id., t. 34, p. 362.
38
Id., t. 34, p. 362.
37
403
« L’Assemblée nationale arrête qu’elle ne permettra la lecture d’aucun projet de décret
présenté par des pétitionnaires et qu’ils ne pourront être admis à se faire entendre sur des
objets soumis à la discussion de l’Assemblée. »39
Totes aquestes intervencions que es van succeir a l’Assemblea Legislativa, una darrera una
altra, van provocar la reacció de certs diputats que van decidir intervenir en el debat
parlamentari per tal de sortir a la defensa del dret sagrat de petició així com de l’admissió,
sense exclusió, de tot peticionari. Un diputat de qui no en sabem tampoc el nom va intervenir
per a dir el següent:
« C’est attaquer la liberté de l’Assemblée nationale que de vouloir, par une loi générale,
décider de n’admettre que tel et tel pétitionnaire. Vous n’admettez jamais personne à la barre
sans que l’Assemblée ait été prévenue sans que l’on ait obtenu sa permission. Il faut donc
attendre le moment où cette permission est demandée pour vous informer des motifs et des
causes de la pétition. Alors sur l’adresse qui vous est présentée, vous décidez en pleine
connaissance de cause si vous devez ou non admettre les pétitionnaires à votre barre et,
suivant les circonstances, entendre ou renvoyer à un comité les conclusions qu’ils ont à
présenter. Mais vous interdire cette faculté à vous-mêmes, c’est vous empêcher de vous
environner des lumières des Français, quand, par un décret sage, vous avez décidé que vous
entendriez tout le monde. Je demande l’ordre du jour. »40
Aquest discurs tenia molt a veure amb els discursos que s’havien donat per a defensar que les
peticions, les memòries, les demandes i les adreces havien de ser escoltades totes per
l’Assemblea Legislativa, i això perquè calia escoltar la veu dels « commettants », calia respectar
el dret de petició.
No voler escoltar les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que arribaven al cos
legislatiu, així com també, no voler escoltar els peticionaris, no era més que no respectar el
dret de petició i privar-se els diputats de les llums de l’opinió pública. Un membre de
l’Assemblea de qui tampoc en sabem el nom va comentar el següent:
« Investis du droit de faire la loi voulez-vous ôter au peuple le droit le plus sacré qui lui ait été
reconnu ? Voulez-vous river ses fers ? Restreignez le droit de pétition, et vous rendrez peutêtre le régime de la Constitution plus terrible que l’ancien régime. (Applaudissements dans les
tribunes) Voilà, Messieurs, les dangers de la motion qui vous est proposée. Toutes les fois que
vous voudrez vous investir des vraies lumières de l’opinion publique, vous devez entendre tous
les pétitionnaires. »41
El 23 d’octubre de 1791 hi havia, per tant, a l’Assemblea Legislativa diputats reticents a
restringir els articles que sobre les peticions s’havien adoptat en el reglament. Articles que
deien el següent:
39
Id., t. 34, p. 362.
Id., t. 34, p. 362.
41
Id., t. 34, p. 362.
40
404
« Chapitre V. Des pétitions. Art. 1er. Les pétitions, demandes, lettres ou adresses seront
ordinairement présentées à l’Assemblée par ceux de ses membres qui en seront chargés. Art.
2. Si les personnes étrangères qui ont des pétitions à présenter, veulent parvenir
immédiatement à l’Assemblée, elles s’adresseront à un des huissiers qui les introduira à la
barre, où l’un des secrétaires, averti par l’huissier, ira recevoir directement leurs pétitions. »42
El maldecap era evident entre els diputats de l’Assemblea Legislativa: ¿com conciliar el sistema
representatiu amb la sobirania del poble?43 Sense resoldre el dilema, Jean-François Delacroix
va intervenir per a defensar els projectes de decret dels peticionaris, així com també, el fet que
aquests provessin de donar els seus punts de vista sobre les discussions que mantenien els
diputats al cos legislatiu.
« Je suis d’accord avec tous les préopinants que tout citoyen a le droit de pétition. Je suis
d’accord avec ceux qui ont mis en avant que les pétitionnaires n’avaient pas le droit de
discuter ce qui est à l’ordre du jour, mais qu’est-ce que discuter ? c’est suivre les opinions qui
ont été présentées par les orateurs. Ce n’est pas ce que font les pétitionnaires qui, à l’instant
qu’ils sont introduits dans la salle, lisent leur opinion et en présentent le résultat qui est, si l’on
veut, un projet de décret. Je vous demande donc quel inconvénient il y a à recevoir des
lumières qu’on vous apporte. Le projet de décret n’est autre chose que les conclusions de leur
pétition et si ce projet de décret est bon, je vous demande pourquoi nous ne l’adopterions
pas ? S’il est mauvais, vous le rejetterez. (Applaudissements.) Ce n’est point notre amourpropre qu’il faut consulter, c’est le désir de faire le bien, et n’importe comment vous y
parviendrez, pourvu que vous le fassiez. Je demande qu’on ne décrète pas la proposition qui a
été faite, mais que l’on décrète seulement que, jamais l’ordre du jour ne sera interrompu
lorsqu’il aura été commencé, pour admettre des pétitionnaires. (Applaudissements.) »44
En fi, el 23 d’octubre de 1791 no es va fixar cap dia per escoltar els peticionaris ni tampoc cap
filtre sobre les seves peticions, però sí que es va fixar que només deu peticionaris podien
presentar una petició. És a dir, que una petició només podia ser presentada, com a molt, per
deu peticionaris.
El 23 d’octubre de 1791, doncs, un incident important va donar-se a l’Assemblea Legislativa. El
president va anunciar que molts ciutadans de la secció del palau reial volien ser admesos « a la
barre » per tal d’explicar les seves inquietuds i els seus punts de vista sobre les subsistències
de la capital. Aleshores, el sector dret de l’Assemblea i el sector esquerra de la mateixa van
enfrontar-se.
42
Id., t. 34, p. 278.
Respecte això, Raymonde Monnier ha escrit el següent : « Au delà de la question de la royauté, le
problème qui est au centre des textes théoriques et des propositions qui sont discutés au printemps
1791 dans les cercles patriotiques est celui de la souveraineté : comment concilier le système
représentatif, dont chacun reconnaît la nécessité, avec le principe de la souveraineté du peuple ? »,
Raymonde MONNIER, L’espace public démocratique. Essai sur l’opinion à Paris de la Révolution au
Directoire, op. cit., p. 57.
44
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 362.
43
405
Els primers, amb Joseph-Vincent Dumolard45 al capdavant, volien restringir el nombre de
ciutadans que podien presentar la petició. Els segons, amb Jean-Guillaume Taillefer, Merlin i
Couthon al capdavant, eren del parer que aquesta restricció era un atac al dret de petició.
L’Assemblea Legislativa es va decantar cap als primers després que el 12 d’octubre de 1791
s’hagués negat a discutir una proposta semblant46, i va decidir que només deu persones
podien presentar una petició. Dit d’altra manera, que una petició només podia ser presentada,
com a molt, per deu persones.
Aquesta restricció sobre el dret de petició, però, no va ser l’única que es va acabar adoptant a
l’Assemblea Legislativa. El 4 de novembre de 1791 l’Assemblea va acceptar de fixar un dia a la
setmana per escoltar els peticionaris. I això perquè Delacroix va proposar de consagrar dues
sessions de tarda a la setmana a escoltar-los i a enviar les seves peticions entre els diferents
comitès i Antoine-Chrysostome Quatremère de Quincy va proposar el diumenge per a fer-ho,
donat que les sessions de tarda sovint eren infructuoses. L’Assemblea es va posar a discutir-ho,
i malgrat les queixes del seu sector esquerra, va acabar adoptant la proposta de Quatremère
de Quincy.
Amb l’adopció d’aquesta proposta, el 4 de novembre de 1791, l’Assemblea Legislativa va
començar a silenciar al seu recinte la veu dels « commettants ». I això perquè només un dia
després d’haver decidit que el « Bureau des renvois et des correspondances » seria el
responsable d’enviar als comitès les peticions, les memòries, les adreces i les demandes que
rebia el cos legislatiu (sense donar-les abans a conèixer a l’Assemblea) va decidir de fixar un dia
a la setmana per escoltar els peticionaris.
I de fet, el dia 4 de novembre de 1791, l’Assemblea hauria pogut silenciar un pèl més la veu
dels « commettants » si hagués acceptat algunes de les propostes que alguns diputats li van fer
respecte els peticionaris. Louis-Stanislas Xavier-Cécile de Girardin, per exemple, li va proposar
de confiar al president de l’Assemblea la potestat de rebutjar aquelles peticions que li
semblaven que podien ser rebutjades.
« Je demande par amendement qu’il ne soit admis à la barre que les seuls pétitionnaires qui
auront suivi les formes légales, c’est-à-dire qui auront communiqué préalablement leur
pétition au président ou au bureau. En conséquence, je voudrais que M. le Président prît
45
La intervenció de Dumolard va ser la següent : « Ce n’est point porter atteinte au droit sacré de
pétition, que de réduire le nombre de ceux qui doivent les présenter. Je suis d’avis autant que personne
que l’on admette ceux qui ont des réclamations et des pétitions à faire à l’Assemblée ; mais je crois
qu’on ne doit pas permettre que, sous ce prétexte, il vienne une foule immense de personnes se placer
dans l’intérieur de la salle. D’ailleurs la loi a parlé dans l’organisation des municipalités ; il y est dit que
les pétitions ne pourront être présentés par plus de 10 personnes. Je demande que cette loi soit
exécutée à l’égard du Corps législatif et qu’on fasse en conséquence un article du règlement qui borne à
10 le nombre des députés qui pourront être admis à la barre pour présenter cette pétition. », Archives
Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 389.
46
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 190.
406
connaissance des pétitions et fût autorisé à rejeter celles qui lui paraîtraient devoir être
rejetées. (Murmures prolongés). »47
Per altra banda, un membre de l’Assemblea Legislativa, de qui no en sabem el nom, va
proposar-li d’assegurar-se del caràcter i de l’estat moral dels peticionaris. Alçant amb aquesta
proposta la indignació d’una bona part dels diputats del cos legislatiu. És clar que, aquest
diputat només recollia un sentiment que ja s’havia manifestat dies enrere al cos legislatiu quan
s’havia arribat a proposar que els peticionaris no rebessin els honors de la Sala48, o quan
s’havia demanat al President de l’Assemblea, per part de François-Louis-Becquey, de no
convidar als peticionaris a quedar-se a la cambra parlamentària un cop presentada la seva
petició49.
En fi, davant d’aquestes intervencions i del fet que l’Assemblea Legislativa va començar a
silenciar la veu dels « commettants », un membre del cos legislatiu de qui no en sabem el nom
va intervenir en el debat parlamentari per assenyalar el següent: « Il existe un décret par
lequel les pétitions doivent arriver à l’Assemblée, sans l’intermédiaire du président ni du
bureau, et c’est l’Assemblée qui les renvoie aux divers comités. »50
El 4 de novembre de 1791 la proposta de Girardin d’erigir el president de l’Assemblea com a
filtre sobre les peticions dels peticionaris no va ser acceptada. Tanmateix, aquesta proposta va
ser novament plantejada uns dies més tard, el 28 de novembre de 1791 i el 5 de desembre de
1791.
El 28 de novembre de 1791 un membre del cos legislatiu de qui no en sabem el nom va
intervenir en el debat parlamentari per a demanar que no només algú exercís de filtre sobre
les peticions dels peticionaris, sinó que els peticionaris fossin obligats a resumir les seves
peticions. D’aquesta manera l’Assemblea escoltaria el resum i decidiria si volia o no escoltar
tota la petició.
« Le temps que vous employez à entendre les pétitionnaires est un temps très précieux. Je
respecte sans doute leurs motifs, mais nous sommes ici pour faire et non pour entendre. Je
demande que les pétitionnaires communiquent leurs pétitions à M. le Président (Murmures.)
ou à tel autre (Murmures) avant d’être admis. Si vous le préférez, je propose à l’Assemblée
d’assujettir les pétitionnaires à lire l’extrait de leur pétition, avant de s’engager dans une
lecture souvent très longue. »51
L’Assemblea Legislativa no va acceptar nomenar ningú per exercir de filtre sobre les peticions
dels peticionaris. Tanmateix, va acceptar obligar als peticionaris a fer d’entrada un breu resum
sobre la seva petició, per tal de poder decidir si volia escoltar-la o no sencera.
Per altra banda, el 5 de desembre de 1791 Gossuin va recordar que els peticionaris no podien
presentar projectes de decret, mentre que Pierre-Victurnien Vergniaud va proposar,
47
Id., t. 34, p. 630.
Id., t. 34, p. 217.
49
Id., t. 34, p. 361.
50
Id., t. 34, p. 630.
51
Id., t. 35, p. 418.
48
407
novament, d’establir el president de l’Assemblea com a filtre per a les peticions dels
peticionaris. La intervenció de Vergniaud en aquest sentit va ser la següent:
« Il y a une distinction à faire entre les citoyens qui se présentent à la barre. Tout pétitionnaire
qui a quelque réclamation à faire sur des faits qui lui sont personnels, à droit d’être entendu,
parce que le droit de pétition est sacré. Quant à ceux qui ont consacré leurs veilles à des
ouvrages utiles au bien public, et qui désirent en faire hommage à l’Assemblée, elle doit les
recevoir avec reconnaissance. Mais comme le temps de l’Assemblée est infiniment précieux,
comme il lui serait impossible de l’employer à entendre la lecture de très longs mémoires, je
demande qu’il soit décrété que M. le Président demandera aux pétitionnaires qui se
présenteront à la barre, quel est l’objet de leur pétition. Lorsqu’il s’agira d’une réclamation
individuelle, ils seront entendus ; quand il sera question de mémoires sur des objets généraux
d’utilité publique, ils ne seront point lus en séance, mais renvoyés aux comités qui doivent en
connaître. »52
El 5 de desembre de 1791 l’Assemblea Legislativa va decidir atorgar finalment al president de
l’Assemblea Legislativa la potestat de decidir quins peticionaris serien escoltats i quins no. I
això era quelcom de molt important perquè el president de l’Assemblea ja tenia a les seves
mans la potestat de decidir sobre totes les peticions, les memòries, les demandes i les adreces
que arribaven al cos legislatiu. El « Bureau des renvois et des correspondances», responsable
d’adreçar les peticions, les demandes, les memòries i les adreces entre els diferents comitès,
es trobava sota les seves ordres.
En fi, l’Assemblea Legislativa va actuar enfront dels peticionaris de la mateixa manera que ho
va fer enfront de les peticions, les memòries, les demandes i les adreces dels « commettants ».
D’entrada va posar de manifest el seu desig d’escoltar-los a tots, després va decidir que
obligaria als peticionaris a resumir les seves peticions per escoltar-ne el resum primer i decidir
després si volia escoltar tota la petició o volia enviar-la a un comitè i finalment va acabar
acceptant que el president decidís quines peticionaris havien de ser escoltats i quins no. De fet,
l’Assemblea li va atorgar al seu president un enorme poder perquè aquest no només va tenir a
les seves mans la potestat de decidir quins peticionaris havien de ser escoltats i quins no, sinó
que també va tenir a les seves mans la potestat de decidir a quins comitès havien d’anar
adreçades les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que arribaven al cos
legislatiu de part dels « commettants ». (Veure el requadre número 2)
52
Id., t. 35, p. 594.
408
Requadre núm. 2
President
Orquestra el debat
parlamentari
Controla el « Bureau
des renvois et des
correspondances »
Filtra les peticions dels
peticionaris
Les tribunes
Si els peticionaris podien balancejar el debat parlamentari amb les seves intervencions, les
tribunes podien fer exactament el mateix amb els seus aplaudiments i les seves murmuracions,
i no només les tribunes ho podien fer sinó també tots els estrangers que es colaven dins la
sala.
El 7 d’octubre de 1791, el primer dia d’obertura oficial de l’Assemblea Legislativa, alguns
diputats es van mostrar ja del parer de prohibir l’entrada als estrangers dins de la sala. I això
perquè un guàrdia nacional va amenaçar a uns diputats que parlaven en contra de la
Constitució.
Sobre aquesta qüestió l’Assemblea Legislativa va passar a l’ordre del dia, però l’endemà
mateix, Philippe-Charles-Aimé Goupilleau de Mointagu més uns quants d’altres diputats, com
Couthon, va renovar la proposta que Charles-Antoine Carret i Basire havien fet el dia d’abans.
És a dir, la proposta de prohibir l’accés a la sala als estrangers. Goupilleau va comentar el
següent:
« Je renouvelle donc aujourd’hui la première motion et je soutiens que si tous les étrangers
ont la faculté de pénétrer dans cette enceinte, non seulement la liberté des opinions sera
gênée, mais encore que les violences, les outrages succèderont aux menaces, et que le temple
de la patrie sera bientôt transformée en arène de gladiateurs. (Applaudissements dans les
tribunes.) »53
Els diputats de l’esquerra de l’Assemblea Legislativa no van ser els únics en pronunciar-se en
aquest sentit. Dumolard que liderava els diputats de la dreta també ho va fer, i en aquest
sentit va comentar el següent:
« Je demande donc, Messieurs, que l’Assemblée soit sévère ; que l’individu coupable soit
nommé et qu’il soit puni. Je demande ensuite, Messieurs, que l’on mette aux voix la motion
des préopinants. Je suis persuadé comme eux qu’aucun étranger ne peut pénétrer dans
l’enceinte de la salle. Lorsqu’un étranger se présentait aux Assemblées du peuple à Athènes, il
53
Id., t. 34, p. 120.
409
était puni de mort. Eh ! pourquoi ? parce qu’il violait la souveraineté du peuple. Nous sommes
représentants du peuple, nous seuls devons voler ici ; il peut y avoir des équivoques lorsqu’il y
aura des étrangers. Vous ne devez donc pas les admettre. En me résumant, Messieurs, je
demande deux choses : la première, que l’individu coupable soit nommé et puni : la seconde,
qu’il soit défendu à tout individu (…) d’entrer dans l’intérieur de la salle. (Applaudissements
dans les tribunes) »54
El fet és que els diputats de l’Assemblea Legislativa observaven que la presència d’estrangers a
la sala era un atac a la sobirania del poble, i més si aquests estrangers s’encaraven amb els
diputats o els arribaven a amenaçar. En aquest sentit Couthon va comentar el següent:
« De là, je conclu, Messieurs, qu’il est important de prendre des mesures pour qu’il ne
s’introduise aucun étranger dans la salle, et que les représentants du peuple soient respectés
dans le sein de l’Assemblée ou se forment les lois. (…) L’insulte qui a été faite par un homme
qui a déshonoré la garde nationale, l’insulte qui m’a été faite personnellement, sont autant
d’attentats à la souveraineté du peuple. (Applaudissements dans l’Assemblée et dans les
tribunes.) ; et si l’Assemblée ne le prenait point en considération elle-même deviendrait
criminelle. (Applaudissements.) »55
I Vergniaud que també va intervenir en la discussió va comentar:
« S’il ne s’agissait que d’une injure individuelle, je m’en rapporterais au cœur de tous ceux qui
ont pu être insultés pour la payer par le mépris ou par le sentiment le plus généreux encore du
pardon. Ici, Messieurs, il s’agit d’une insulte aux représentants de la nation : il s’agit du
sanctuaire de la liberté qui a été violé ; il s’agit d’un attentat contre la majesté nationale ; il
s’agit de savoir si l’on pourra venir ici influencer nos opinions avec la menace des baïonnettes.
(Vifs applaudissements dans les tribunes – Murmures et applaudissements dans
l’Assemblée.) »56
En fi, com que els diputats de l’Assemblea Legislativa tenien por de trobar-se influenciats pels
estrangers que podien colar-se en la sala, van acabar per decretar en el reglament que van
adoptar el següent:
« Art. 12. Les députés de l’Assemblée nationale peuvent seuls se placer dans l’intérieur de la
salle. Tout étranger qu’y serait introduit sera tenu de se retirer aux premiers ordres qui lui en
seront intimés. Dans le cas d’une résistance, et de la nécessité de requérir de main-forte,
l’étranger sera conduit en prison pour 24 heures, ou pour un temps plus long, suivant la
gravité des circonstances. »57
De totes maneres, els diputats de l’Assemblea Legislativa no van ser els únics que van tenir por
de veure les seves opinions influenciades, és a dir, de veure el debat parlamentari influenciat
per la presència d’estrangers. El dia 9 d’octubre de 1791 una diputació de París va presentar-se
54
Id., t. 34, p. 121.
Id., t. 34, p. 121.
56
Id., t. 34, p. 122.
57
Id., t. 34, p. 276.
55
410
a l’Assemblea per tal d’aconseguir allunyar d’aquesta els antics diputats de l’Assemblea
Nacional Constituent.
« Sages législateurs, la confiance publique vous attend —va comentar la diputació—: ne
permettez pas qu’elle s’attire par l’apparition d’un privilège qui accorderait à vos côtés une
place distinctive à des hommes que le peuple, toujours défiant, parce qu’il aime la liberté,
croirait capable d’errer sur votre patriotisme, une tactique héréditaire et des pratiques
traditionnelles, d’influencer les débats par leurs suggestions continuelles, de jeter le poids de
leurs opinions dans la grande balance des délibérations communes et se perpétuer sans lois et
sans droits dans l’exercice de leurs anciennes fonctions. Nous avons une Constitution, nous
n’avons plus de constituants. »58
L’Assemblea Legislativa no va passar per alt aquesta petició i va decretar que l’entrada a la sala
només estaria permesa als diputats de l’Assemblea Legislativa i al seu personal de servei59. I
això perquè els diputats no volien veure’s influïts en els seus debats parlamentaris. De fet, no
volien veure’s influïts ni per estrangers, ni per antics diputats, ni per les peticions, les
memòries, les demandes o les adreces dels « commettants » ni per les peticions dels
peticionaris, ni per les tribunes. I és que fins i tot, a causa de les tribunes, els diputats de
l’Assemblea es van posar a discutir. Alguns les volien de lliure accés, altres no. El 9 d’octubre
de 1791 Basire va demanar la supressió de les tribunes d’accés reservat, tot provocant un fort
enrenou dins de l’Assemblea.
« Je demande à faire une autre proposition qui ne souffrira aucune difficulté. Je demande la
suppression des tribunes destinées aux députés suppléants, aux députés du commerce et à la
Commune de Paris. »60
L’Assemblea Legislativa sobre aquesta proposta de Basire va passar a l’ordre del dia. Però
aquest diputat la va presentar de nou dos dies després, l’11 d’octubre de 1791, en el moment
en que Guillaume-Mathieu Dumas va demanar d’estendre l’article 7 del capítol II del
reglament a les tribunes i a tots els ciutadans que assistien a les sessions parlamentàries.
L’article número 7 deia el següent: « Art. 7. Tous signes d’approbation ou d’improbation sont
absolument défendus »61
En fi, Basire va aprofitar les discussions que van tenir lloc entorn del reglament per a proposar
de nou l’eliminació de totes les tribunes reservades, com ara, aquelles que estaven reservades
a les cambres de comerç, a la municipalitat de París o al tribunal de Cassació. La intervenció de
Basire va ser la següent:
« Je propose un article additionnel important. C’est ici le temps de l’égalité, c’est ici où tous les
privilèges ont été anéantis, je ne crois pas qu’on doive y en laisser subsister une trace. Le
public a le droit d’assister à nos séances ; autant qu’il est possible, nos tribunes doivent lui être
ouvertes, mais il ne doit pas y exister des places exclusivement destinées à telle ou telle
58
Id., t. 34, p. 137.
Id., t. 34, p. 138.
60
Id., t. 34, p. 138.
61
Id., t. 34, p. 170.
59
411
corporation. (Applaudissements.) Nous avons une tribune destinée aux députés des chambres
du commerce, et les chambres du commerce n’existent plus ; nous avons une tribune pour la
municipalité de Paris, qui n’y a pas plus de droit que les autres municipalités du royaume ;
nous en avons une pour le tribunal de cassation, qui n’y a pas plus de droit à cet égard que les
autres tribunaux du royaume ; il ne nous appartient pas de restreindre notre local, ni nous
arroger le droit de faire entrer exclusivement nos amis et connaissances, de prendre des billets
pour les distribuer. (Murmures) Ma motion est que l’on supprime toutes les tribunes
particulières et l’usage de distribuer des billets. »62
La proposta de Basire no va ser adoptada i l’esmena de Dumas tampoc. I això que aquesta
darrera havia estat feta per protegir les opinions dels diputats de l’Assemblea i les seves
discussions.
« Il importe au salut public que l’Assemblée, pour sa propre dignité, l’étende à toutes les
personnes qui assistent à ses opérations. Il est temps qu’elle imprime à ses travaux le
caractère de sagesse et d’indépendance (Applaudissements.) sans lequel les organes de la loi
les plus purs et les plus respectables ne sauraient se concilier ni respect, ni confiance. Si ceux
qui assistent à ces séances peuvent se permettre des témoignages bruyants d’approbation si
ces témoignages se mêlent à ceux de l’Assemblée, les préviennent ou les prolongent, qui peut
dire alors que nos opinions sont libres, que nos discussions ne sont pas influencées ?
(Murmures) »63
Val a dir però que malgrat l’esmena de Dumas no va ser adoptada, les tribunes no van tenir
mai el dret d’aprovar o de desaprovar allò que passava a la sala. La llei sobre l’organització del
cos legislatiu establia que les sessions parlamentàries serien públiques a canvi que aquells que
hi fossin admesos fossin respectuosos amb l’Assemblea. Els diputats del cos legislatiu, així com
també les tribunes, estaven al corrent d’aquesta disposició64.
De fet, aquesta por a veure influïts els debats parlamentaris per opinions de fóra, externes a
les dels diputats, no era pròpia dels diputats de l’Assemblea Legislativa. Sota l’Assemblea
Nacional Constituent aquesta por havia existit també entre els diputats d’aquesta primera
assemblea i per aquest fet, aquests havien decidit proclamar, després del primer article de la
secció II del capítol III de la Constitució, el dret del cos legislatiu a constituir-se en comitè
general.
« Art. 1. Les délibérations du Corps législatif seront publiques, et les procès-verbaux de ses
séances seront imprimés.
« Art. 2. Le Corps législatif pourra cependant, en toute occasion, se former en comité général.
50 membres auront le droit de l’exiger. Pendant la durée du comité général, les assistants se
retireront, le fauteuil du président sera vacant, l’ordre sera maintenu par le vice-président. »65
62
Id., t. 34, p. 171.
Id., t. 34, p. 171.
64
Id., t. 34, p. 170-171.
65
Id., t. 32, p. 535-536.
63
412
El dret donat al cos legislatiu de constituir-se en comitè general permetia als diputats de
l’Assemblea, en un moment determinat de molta agitació, deslliurar-se dels presents, del
públic, i restaurar l’ordre dins la Sala.
De fet, aquest dret donat al cos legislatiu de constituir-se en comitè general va ser ja emprat el
25 d’octubre de 1791 quan les tribunes van aplaudir una reclamació de Couthon feta en contra
del president. Dumolard havia demanat de restringir a deu el número de ciutadans que podien
presentar una mateixa petició i l’Assemblea, enmig d’una forta discussió, havia adoptat la seva
proposta. Aleshores Couthon va considerar que el president havia posat malament la pregunta
i que havia violat la llei malgrat la reclamació d’un gran nombre de diputats de l’Assemblea.
Les tribunes van aplaudir la intervenció de Couthon però també la d’un altre diputat que va
demanar la destitució del president.
Amb aquestes, un altre diputat de l’Assemblea, de qui no en sabem el nom, va demanar a
l’Assemblea de formar-se en Comitè general. Un nombre important de diputats van recolzar la
proposta mentre que els diputats de l’extrema esquerra de la Sala protestaven vivament.
L’incident va anar creixent i el president va acabar per cobrir-se el cap. Aleshores, l’ordre va
retornar de nou a la Sala i els diputats van començar a discutir sobre si convenia o no
constituir-se en Comitè general.
Després de moltes discussions, l’Assemblea Legislativa va decidir que no es constituiria en
Comitè general. Però el president abans de passar a l’ordre del dia, va recordar a les tribunes
que havien de mantenir dins de la Sala un silenci respectuós i que no podien ni aplaudir ni
desaprovar. De fet, el president les va amenaçar de fer executar en contra d’elles la llei.
Probablement, l’article 13 del reglament interior de policia.
« Art. 13. Il sera prononcé par l’Assemblée contre les étrangers placés aux galeries ou ailleurs,
qui troubleraient la séance, ou qui manqueraient à l’Assemblée, des peines proportionnées à
leur délit. La prison pour un temps plus moins long, mais déterminé, sera la peine la plus
grave. »66
Les tribunes havien de quedar-se en silenci però no ho feien, i amb aquestes intervenien en el
debat parlamentari, de la mateixa manera que ho podien fer les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces o els peticionaris amb les seves peticions. I de fet, els diputats de
l’Assemblea Legislativa ho sabien però, què podien fer per evitar-ho? Cridar-les a l’ordre?
Formar-se en Comitè general?
Les tribunes van ser molt probablement per alguns diputats de l’Assemblea Legislativa un
autèntic mal son. I és que els diputats havien aconseguit filtrar les peticions, les memòries, les
adreces i les demandes, així com també, les peticions dels peticionaris, però, com filtrar o,
millor dit, neutralitzar les tribunes?67 Com evitar la seva influència sobre el debat
parlamentari? Els diputats havien aconseguit silenciar les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces enviant-les als comitès sense donar-les a conèixer a l’Assemblea, i
66
Id., t. 34, p. 276.
Sobre les tribunes es pot llegir el següent treball: Patrick BRASART, Paroles de la Révolution. Les
Assemblées parlementaires, 1789-1794, Paris, Minerve, 1988, p. 111-119.
67
413
havien aconseguit silenciar els peticionaris sotmetent les seves peticions al president de
l’Assemblea, però què fer amb les tribunes?
La solució no va arribar a la tardor de 1791. Els « commettants » van continuar participant a la
seva manera en el debat parlamentari, tan aviat aplaudint, tan aviat murmurant. Mentrestant,
els diputats van continuar enfrontant-se. Cada un d’ells tenia la seva pròpia idea de com
conciliar el poble / la nació, o dit d’altra manera, la sobirania popular / la sobirania nacional
amb el sistema representatiu.
414
DESÈ CAPÍTOL: EL PRESIDENT DE L’ASSEMBLEA LEGISLATIVA
1.) El president
El president de l’Assemblea Legislativa va tenir a les seves mans un poder enorme per
encaminar el debat parlamentari, i no només perquè va tenir a les seves mans tots els
elements per orquestrar-lo, sinó també perquè va controlar les peticions dels peticionaris i el
« Bureau des renvois et des correspondances » del cos legislatiu, i per tant, va controlar
d’entrada totes les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que arribaven a
l’Assemblea. (Veure l’esquema número 1)
Esquema núm. 1
Els poders del
president de
l’Assemblea
Orquestra el debat
parlamentari
Controla el « Bureau
des renvois et des
correspondances »
Controla les peticions
dels peticionaris
El president de l’Assemblea Legislativa era realment un gran poder dins del cos legislatiu. I per
aquest fet, els presidents només ocupaven el càrrec durant quinze dies. Després, si volien
ocupar-lo de nou, ho podien fer, sempre i quan deixessin quinze dies de marge entre una
presidència i una altra.
Sota l’Assemblea Legislativa hi van haver 27 diputats que van ocupar la presidència1 i d’aquests
27 diputats que hi hagué: 9 diputats eren de « dreta », 5 diputats eren de « centre-dreta », 1
1
Per saber qui va ser president sota l’Assemblea Legislativa es poden consultar les llistes que sobre els
Presidents, els vicepresidents i els secretaris d’aquesta Assemblea es troben en l’annex número 11
d’aquesta tesis doctoral.
415
diputat era de « centre », 3 diputats eren de « centre-esquerra » i 7 diputats eren
d’ « esquerra »2.
Per tant, més de la majoria de presidents de l’Assemblea Legislativa van ser de «dretes », o bé,
van ser de « centre-dreta » o bé van ser de «dretes ». I només un 40% dels presidents van ser
d’ “esquerres”. (Veure les gràfiques número 1 i número 2)3
Gràfica núm. 1
2
Per apreciar la tendència política dels diputats de l’Assemblea Legislativa es poden consultar les taules
de l’annex número 9.
3
Només una nota en relació a la segona gràfica. Aquesta segona gràfica està feta a partir de tenir en
compte el percentatge de vots obtinguts per ocupar la presidència. Aquesta gràfica ens permet observar
quins diputats van tenir la presidència així com també de quina tendència política eren. En aquesta
gràfica es pot observar un buit pel que fa a Louis-Stanislas-Xavier-Cécile de Gérardin. Gérardin va ser un
president de centre-esquerra, però no tenim dades sobre el percentatge de vots que va obtenir per
ocupar la presidència. Per aquest fet, no apareix en la gràfica. Com tampoc, apareix en la gràfica, el
primer president de l’Assemblea Legislativa, Claude Batault que va ser nomenat per aquest càrrec
perquè era el diputat de més edat.
416
Gràfica núm. 2
417
2.) El president i el debat parlamentari
El president de l’Assemblea Legislativa va tenir a les seves mans unes competències tan i tan
importants que podia —si volia i les resistències no eren massa fortes— orquestrar el debat
parlamentari en un sentit o en un altre.
Les sessions i l’ordre dins la Sala
El president de l’Assemblea era l’encarregat d’anunciar els dies i les hores de les sessions,
d’obrir-les i de tancar-les, d’anunciar a la fi de cada sessió els temes a discutir a la sessió
següent i de fer-se càrrec del registre que contenia l’ordre del dia.
Així com també, el president de l’Assemblea Legislativa era l’encarregat de mantenir l’ordre
dins de la Sala. Per obtenir silenci i per facilitar les discussions parlamentàries, el president
podia fer tres coses: la primera, fer sonar una campana per tal de demanar silenci, la segona,
cridar als diputats a l’ordre, i a aquells que no callaven o que observava que no l’obeïen podia
a part de cridar-los a l’ordre, amenaçar-los d’inscriure el seu nom en les actes del dia, en el
procés-verbal, o bé amenaçar-los fins i tot d’enviar-los a la presó4. La tercera opció que tenia el
president per aconseguir el silenci i una discussió pacífica era posar-se el barret. Però aquesta
opció era l’última que podia contemplar. En el moment en que es posava el barret l’Assemblea
havia de quedar en silenci absolut5. Finalment, per aconseguir l’ordre dins de la Sala, el
president podia comptar amb l’ajuda de la policia que estava instal·lada a l’Assemblea per tal
de vetllar tant per la seguretat dels representants de la Nació com pels documents que
albergava6.
4
Sobre les penes a imposar als diputats que no respectaven al President de l’Assemblea Nacional
Constituent quan aquest els cridava a l’ordre, André Castaldo ha escrit el següent: Une véritable échelle
des peines et donc prévue pour frapper les récalcitrants : on parle du rappel à l’ordre, pour parvenir à
des sanctions plus sévères. L’inscription au procès-verbal est d’usage courant et précoce ; la peine
suivante est la censure. Les rapporteurs proposent aussi que le président puisse interdire la séance au
député qui a négligé les précédentes sanctions, mais il ne semble pas qu’un tel usage ait jamais été suivi
par l’Assemblée. En revanche, la peine de la prison, reprise dans le projet de règlement a été
pratiquée. », André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 310.
5
L’article 17 del reglament de policia interna de l’Assemblea presentat el 20 de juny de 1791 per
Boutteville du Metz establia el següent sobre el fet de cobrir-se el president amb un barret: « S’il s’élève
dans l’Assemblée un tumulte que la voix ni la sonnette du président n’aient pu calmer, le président se
couvrira ; ce signal sera, pour tous les membres de l’Assemblée, un avertissement solennel qu’il n’est
plus permis à aucun d’eux de parler ; que la chose publique souffre, et que tout membre qui
continuerait de parler ou d’entretenir le tumulte manque essentiellement au devoir d’un bon citoyen.
Le président ne se découvrira que lorsque le calme sera rétabli. Alors, il interpellera un ou plusieurs des
membres, auteur du trouble, de déclarer leurs motifs ; la parole sera accorde à celui qui en aura été le
moteur ou l’occasion : aussitôt qu’il aura été entendu pour sa justification, le président consultera
l’Assemblée, soit sur les prétentions des réclamants, soit sur la justification du membre inculpé, soit sur
les peines à infliger », Archives Parlementaires, op. cit., t. 16, p. 392.
6
Sabem que sota l’Assemblea Nacional Constituent el President de l’Assemblea comptava amb l’ajut de
la policia: Pour terminer, on remarquera que l’Assemblée possède une force de police à sa disposition :
onze corps de garde, fixes, plus un certain nombre de postes provisoires sont prévus. Ces corps de garde
ont été établis à la demande de La Fayette, commandant général de la Garde nationale à Paris, pour
veiller, sous ses ordres et sur réquisition du président de la Constituante, à la sécurité des représentants
de la Nation et des documents arbitrés par l’Assemblée, ainsi qu’au maintien de l’ordre dans les locaux.
Quelques exemples montrent que ces préoccupations répondent à des situations sans doute très
418
Aparentment aquesta competència de mantenir l’ordre dins de la Sala pot passar per ser poc
poderosa. Però en realitat, el president de l’Assemblea, amb potestat per cridar a l’ordre als
diputats, podia aconseguir, amb aquesta competència, encaminar el debat parlamentari en un
sentit o en un altre. I això perquè reconduïa la discussió frenant la intervenció d’alguns
diputats, és a dir, tallant-los-hi la paraula. De fet, no van ser poques les vegades que sota
l’Assemblea Legislativa van haver-hi fortes disputes entorn d’aquesta qüestió entre els
presidents i els diputats. (Veure la taula número 1)7
És més, cridar a l’ordre era una competència tan i tan important que fins i tot el president no la
tenia en exclusivitat. Els diputats podien demanar al president que cridés a l’ordre8, o que
cridés a l’ordre a tal o tal altre diputat, o fins i tot, podien cridar-lo a ell a l’ordre si observaven
que no procedia correctament. (Veure la taula número 2)9
Taula núm. 1
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
El president crida a l’ordre a un diputat. La discussió comença i els 30 de gener de 1792
diputats criden a l’ordre al president.
M. le Président, s’adressant à M. Tarbé, placé à sa gauche. Monsieur, je vous rappelle à l’ordre, et, au
nom de l’Assemblée, j’ordonne à MM. les secrétaires d’inscrire votre nom sur le procès-verbal.
(Applaudissements dans une partie de l’Assemblée et dans les tribunes.)
Plusieurs membres se lèvent et demandent que M. le Président soit rappelé à l’ordre.
D’autres membres : Vous n’avez pas le droit de faire inscrire arbitrairement le nom d’un membre au
procès-verbal !
M. Tarbé. Monsieur le Président, je demande la parole contre vous. (M. Tarbé monte à la tribune et
prononce quelques paroles qui se perdent au milieu du bruit.)
M. le Président. Je demande le silence. (Le calme se rétablit.) Il est impossible que je l’obtienne si je ne
me sers du pouvoir qui m’est donné par le règlement : J’ai ordonné à MM. les secrétaires d’inscrire le
nom de M. Tarbé sur le procès-verbal, en vertu du règlement qui m’en donne le pouvoir.
Plusieurs membres : Non ! non ! Il faut consulter l’Assemblée !
D’autres membres de l’Assemblée et quelques personnes dans les tribunes : Si ! si ! (le tumulte
recommence)
M. Delacroix, secrétaire. Voici le règlement ; « Art. 9. Le Président observera, dans les rappels à l’ordre,
la gradation qui va être expliquée :
M. le Président. J’observe que je l’ai suivie.
Plusieurs membres : Non ! non !
M. Delacroix, secrétaire, continuant la lecture du règlement :
« Il rappellera à l’ordre tous ceux qui, par inattention ou de quelque manière que ce soit, troubleraient
la séance. Ce simple rappel à l’ordre ne sera pas regardé comme une peine.
exceptionnelles mais fort réelles. », André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op.
cit., p. 311-312.
7
Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 25.
8
Un decret adoptat el 20 de juny de 1790 per l’Assemblea Nacional Constituent establia el següent :
« Aucun membre ne pourra en rappeler personnellement un autre à l’ordre, mais seulement requérir le
président de le faire. Le président sera tenu de mettre aux voix toute motion tendant à un rappel à
l’ordre, lorsqu’elle sera appuyée par quatre membres de l’Assemblée. », André CASTALDO, Les
méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 308.
9
Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 83-84.
419
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
El president crida a l’ordre a un diputat. La discussió comença i els 30 de gener de 1792
diputats criden a l’ordre al president.
Art. 10. Si le premier avertissement ne suffit pas pour faire rentrer dans l’ordre le membre auquel il
aura été fait, le Président, en le désignant par son nom lui dira : M… au nom de l’Assemblée et pour la
seconde fois, je vous rappelle à l’ordre. »
Plusieurs membres : Vous ne l’avez pas dit !
Un membre : Vous ne l’avez pas entendu, mais il l’a dit !
M. Delacroix, secrétaire, continuant la lecture du règlement :
Art. 11. Si les deux premières interpellations ne ramènent point à l’ordre le membre qui s’en est écarté,
le Président lui dira : M… je vous rappelle pour la troisième fois à l’ordre, et j’ordonne, au nom de
l’Assemblée nationale, que votre nom soit inscrit au procès-verbal. »
M. le Président. J’ai observé cette gradation.
Plusieurs membres : C’est faux ! Vous avez fait acte de despotisme !
M. le Président. J’ai rappelé M. Tarbé deux fois à l’ordre…
Plusieurs membres : Ce n’est pas vrai !
D’autres membres : Nous l’avons entendu !
M. le Président. J’affirme que je l’ai rappelé deux fois à l’ordre au nom de l’Assemblée. Si je ne l’ai pas
nommé, c’est que je ne savais pas son nom. (Exclamations et murmures dans une partie de
l’Assemblée.)
Un membre : Quelle mauvaise foi !
M. Voisard. L’ordre du jour !
M. Tarbé paraît à la tribune.
Plusieurs membres : Vous n’avez pas la parole.
M. Tarbé. Je demande à mon tour la parole, pour me justifier. M. le Président, qui m’a accusé et
l’Assemblée ne refuseront pas de m’entendre. Lorsque tout à l’heure on a fait quatre épreuves
différentes, à la quatrième épreuve, qui n’était que douteuse à mon avis, M. le Président a déclaré que
l’Assemblée adoptait l’amendement de M. Thuriot. Les tribunes se sont permis d’applaudir. Alors, j’ai
interpellé plusieurs fois M. le Président et je lui ai demandé que, conformément à ce qui avait été
décrété l’autre jour, il réclamât des tribunes l’exécution du décret qui a dû être affiché dans les
galeries. M. le Président n’a tenu aucun compte de ma réclamation…
Quelques membres : Il a bien fait !
M. Tarbé. J’ai insisté. M. le Président, avec cette habitude qui lui est très familière de crier : A l’ordre !
A l’ordre !… (Cris, applaudissements et murmures.) a tendu son bras vers moi et a dit : A l’ordre ! à
l’ordre ! (Murmures.)
Plusieurs membres : L’ordre du jour !
Un membre : Monsieur le Président, faites donc faire silence !
M. Tarbé. J’ai demandé ensuite la parole sur la dernière rédaction de M. Thuriot, et c’est pour cela que
M. le Président a ordonné que je serais inscrit sur le procès-verbal. Je crois que j’usais du droit qui
appartient à tout membre de cette Assemblée de demander la parole. Plusieurs membres l’ont
demandée en même temps que moi, et si j’ai dû être inscrit sur le procès-verbal, ce que M. le Président
n’avait pas le droit d’ordonner, 20 autres membres doivent y être inscrits aussi, parce qu’ils
demandaient la parole comme moi dans ce moment-là. J’ajoute que M. le Président n’a pas même
rempli les formes prescrites par le règlement. Donc, sous tous les rapports, M. le Président a eu tort de
proposer d’inscrire mon nom dans le procès-verbal, et il ne le fera pas.
M. Delacroix veut prendre la parole.
Plusieurs membres : Non ! Non ! L’ordre du jour !
M. Delacroix (de sa place) Je demande la parole à M. le Président, et je déclare à l’Assemblée qu’il n’y a
point du tout de décence de ce côté-ci de l’Assemblée (Il montre le côté gauche.) (Quelques membres
et les tribunes applaudissent. – Murmures dans une partie de l’Assemblée.)
M. Delacroix monte à la tribune. (Applaudissements.) J’ai entendu un membre de ce côté dire : Je ne
veux pas être au nombre des bourreaux et je demande l’appel nominal…
Voix dans les tribunes : Oui ! oui ! (Il s’élève de violentes murmures ; on demande l’ordre du jour ;
420
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
El president crida a l’ordre a un diputat. La discussió comença i els 30 de gener de 1792
diputats criden a l’ordre al president.
plusieurs membres parlent dans le tumulte.)
M. Delacroix. Je ne suis pas le seul… (Pendant le tumulte, M. Calvet monte à la tribune et se place
devant M. Delacroix.)
M. Lemontey. Au nom de la liberté et de la patrie, je demande que M. le Président mette l’ordre du
jour aux voix.
M. Delacroix descend de la tribune.
M. Calvet. C’est moi qui ai dit que la rédaction de M. Thuriot était sanguinaire, et j’ai parlé d’après ma
conscience. J’ai demandé l’appel nominal et je le demande encore sur cet amendement qui a été rejeté
par la majorité de l’Assemblée. Cette rédaction est sanguinaire, et nous ne voulons pas passer pour des
bourreaux.
Plusieurs membres : L’ordre du jour !
M. le Président. Vous n’avez pas la parole ; je vous rappelle à l’ordre. Je mets aux voix l’ordre du jour.
(L’Assemblée passe à l’ordre du jour.)
Taula núm. 2
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
Els diputats demanen al president que cridi a l’ordre a un altre 1 de febrer de 1792
diputat. La discussió comença.
M. Grangeneuve. […] Il n’a pour tout bonheur que la confiance que vous lui inspirez ; mais si, malgré
ces délits incontestables, le ministre s’efforçait encore de paraître innocent à vos yeux, le peuple
renoncerait à cette confiance ; il se livrera à l’abattement, ou peut-être, ce qui aurait des conséquences
bien plus funestes, son ressentiment le porterait à des mouvements d’insurrection… (Applaudissements
dans les tribunes. – Murmures prolongés et exclamations dans l’Assemblée.)
Un grand nombre de membres : A l’ordre ! à l’ordre ! Vous calomniez le peuple !
D’autres membres demandent que le nom de M. Grangeneuve soit inscrit au procès-verbal.
(L’Assemblée est dans une vive agitation : plusieurs membres parlent dans le tumulte ; d’autres
s’approchent du bureau, apostrophent vivement le Président : un d’eux demande la parole.)
M. le Président, au milieu du tumulte le rappelle à l’ordre et dit qu’il fera inscrire son nom au procèsverbal.
Le membre qui vient d’être rappelé à l’ordre : Je demande la parole contre vous, Monsieur le Président,
et pour une motion d’ordre.
Un grand nombre de membres : A l’ordre ! à l’ordre ! M. Grangeneuve ; il a insulté le peuple ! – A
l’abbaye ! (Grand tumulte)
M. le Président. Monsieur Grangeneuve, je vous rappelle à l’ordre.
Plusieurs membres : Avec inscription au procès-verbal !
M. Grangeneuve : Je demande à justifier mon expression.
Plusieurs membres : A l’abbaye ! à l’Abbaye ! (Longue agitation.)
M. Chéron-La-Bruyère. Je demande que M. Grangeneuve soit rappelé à l’ordre et son nom inscrit au
procès-verbal pour l’honneur de la nation française. (Grande agitation.)
Plusieurs membres : Non ! non !
M. Chéron-La-Bruyère. Eh bien, que l’on consulte l’Assemblée et que l’on fasse l’appel nominal !
(Le calme se rétablit)
421
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
Els diputats demanen al president que cridi a l’ordre a un altre 1 de febrer de 1792
diputat. La discussió comença.
M. le Président. Puisqu’enfin, après de longs efforts, je parviens à me faire entendre, je dois, après
avoir rappelé à l’ordre pour avoir pu croire que le peuple français régénéré était capable de se porter à
des mouvements d’insurrection, je dois, dis-je, rappeler enfin à l’ordre tous les membres qui m’ont
aussi longtemps et aussi indécemment interrompu. (Une grande partie de l’Assemblée applaudit. De
violents murmures éclatent dans la partie que M. le Président a désignée.) Messieurs, je ne demande
rien pour moi, mais si le Président de l’Assemblée nationale peut être menacé, si on peut se permettre
de lui faire des gestes outrageants, de lui porter le poing au nez…
Plusieurs membres : A l’Abbaye ! à l’Abbaye ! ceux qui ont menacé le Président !
M. le Président… je me demande ce que deviendront vos délibérations.
Plusieurs membres : Il faut nommer ceux qui ont menacé !
Un membre : Nous demandons que M. le Président…
Voix diverses : A l’Abbaye les ministériels ! – A l’Abbaye M. Gentil.
(L’Assemblée est dans une vive agitation.)
M. le Président. J’aime infiniment mieux croire que les membres de l’Assemblée se pénétreront à la
fois de leurs devoirs de représentants de la nation, et de la soumission qu’ils doivent à leur règlement
et à leur propre dignité, non seulement par les circonstances où nous sommes, mais encore par l’amour
du bien public, dont je les crois tous pénétrés. Je leur demande donc de ne donner aucune suite à ce
incident, et de faire comme moi l’oubli de tout ce qui s’est passé dans cette séance.
Plusieurs membres : Non ! non ! cela ne se peut pas.
Un membre : Comment, Messieurs…
M. Gentil et plusieurs autres membres : A l’Abbaye ! à Abbaye !
M. Ducos. M. Gentil trouble l’Assemblée depuis une heure ; je demande qu’il soit rappelé à l’ordre.
(Oui ! oui !) Je demande encore que le nom des membres qui ont menacé le Président soit inscrit au
procès-verbal.
M. Merlin. Je rappelle que toutes les fois qu’on a demandé un comité général, on a porté le poing au
nez du Président.
(Le calme se rétablit.)
Acordar la paraula
Tot i que el president de l’Assemblea Legislativa no podia intervenir en els debats
parlamentaris, així com tampoc, ho podien fer els secretaris o el vicepresident, aquest
intervenia, en realitat en el debat, i això perquè no només podia cridar a l’ordre als diputats —i
cridant-los a l’ordre els allunyava del debat parlamentari o de les discussions que s’estaven
donant perquè els hi tallava la paraula— sinó perquè tenia la competència de poder acordar la
paraula als diputats, és a dir, tenia la competència de poder donar o no donar als diputats el
dret a intervenir en les discussions. I aquesta competència era tan i tan important que entorn
d’aquesta van donar-se un grapat de discussions a l’Assemblea Legislativa entre el president i
els diputats. (Veure la taula número 3)10.
10
Archives Parlementaires, op. cit., t. 36, p. 31.
422
Taula núm. 3
UN EXEMPLE
El president no acorda la paraula
12 desembre 1791
M. Couthon. Je demande la parole.
M. le Président. Monsieur, vous n’avez pas la parole.
M. Couthon. Il est étonnant que, depuis que vous présidez, j’aie demandé vingt fois la parole, sans
avoir pu l’obtenir.
En realitat, el President de l’Assemblea Legislativa podia afavorir les intervencions d’alguns
diputats en detriment d’unes altres, i deixar que els diputats d’una tendència parlessin més
que uns altres, o tancar la discussió no deixant que cap altre diputat parlés o intervingués, amb
el perill que això podia suposar, i és que una intervenció podia decantar el debat parlamentari
en un sentit o en un altre. I en aquest context, el president de l’Assemblea tenia un poder
enorme11.
Val a dir però que els diputats podien obtenir la paraula si aconseguien inscriure el seu nom en
una llista per tal de poder intervenir. El president podia no acordar-los la paraula enmig d’una
discussió però no podia negar-se a que un diputat intervingués en el debat parlamentari si es
trobava inscrit a la llista.
Davant d’això, no van ser pocs els incidents que van donar-se a l’Assemblea Legislativa. I és
que els diputats arribaven a « lluitar » fins i tot entre ells mateixos per tal d’intervenir en el
debat parlamentari i per tal de fer-ho els primers. I és que el primer a escriure el seu nom a la
llista era el primer a intervenir. El 18 d’octubre de 1791, Jean-Marie Hérault de Séchelles,
secretari de l’Assemblea, va anunciar el següent:
« J’ai à nommer les orateurs dans l’ordre de leur inscription, mais je dois avouer que la liste est
dans un triste état. Chacun voulant être inscrit le premier s’est placé au-dessus de ceux qui
étaient inscrits avant lui, ou bien a effacé ou rayé ses collègues, de sorte qu’il est impossible
d’y reconnaître autre chose qu’un très grand désordre. »12
11
André Castaldo respecte això ha escrit el següent: Un décret du 20 juin 1790 est venu réaffirmer
l’autorité du président, «qui est expressément chargé de veiller à ce que personne ne parle sans avoir
obtenu de lui la parole. » (…) Normalement, le président devait les empêcher de parler, mais, souvent,
l’intérêt qu’une partie de l’Assemblée attache à un orateur particulier (tel le célèbre abbé Maury, pour
le côté droit) fait que le président n’ose pas, ou ne parvient pas, à interdire une prise de parole
irrégulière. Dans ce cas, il se décharge en somme de sa responsabilité sur l’Assemblée, en proposant de
prendre des ordres : faut-il donner ou refuser la parole ? Ainsi, à propos d’un incident – Mirabeau
s’étant arrogé le droit à l’expression- le président déclare : Je ne lui ai point accordé la parole, quoiqu’il
soit à la tribune ; elle ne sera à lui que si l’Assemblée veut l’entendre… » André CASTALDO, Les
méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 340-341.
12
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 539.
423
Tanmateix, els diputats no eren els únics que tenien sovint dificultats per poder intervenir a
l’Assemblea Legislativa, alguns comitès també tenien dificultats per poder fer-ho, i es
queixaven que altres comitès eren més que escoltats que d’altres. En aquest sentit, cal
destacar la queixa feta per Regnault-Beaucaron, en nom del comitè feodal, el dia 10 de gener
de 1792 al cos legislatiu.
« On réclame de toutes parts sur la manière dont l’Assemblée nationale suit l’ordre du jour. Le
comité féodal, dont je suis membre, a été jusqu’à ce jour forcément sans activité et
cependant, il tient de près à l’intérêt du peuple des campagnes qui doit être aussi cher à
l’Assemblée que celui des villes et il a à sa disposition une artillerie aussi redoutable pour les
ci-devant puissances émigrées, que celle qui repose en la main de vos comités militaire et
diplomatique, auxquels on ne refuse jamais la parole. Eh bien, jusqu’ici vous l’avez paralysé. Je
demande donc, de deux choses, l’une, ou que l’on supprime le comité féodal dont l’entretien
et aussi dispendieux que celui de vos autres comités ou qu’on lui accorde la parole à son tour
pour les rapports qu’il a à faire. »13
Finalment, no només els diputats tenien algunes vegades dificultats per poder intervenir en el
debat, o alguns comitès sentien que altres comitès eren més escoltats que d’altres, sinó que
també els ministres tenien dificultats per poder intervenir en l’Assemblea Legislativa, i això
perquè no es volia que aquests acabessin d’alguna manera participant en el debat
parlamentari o poguessin influir-lo. De fet, el 21 de gener de 1791 es va donar una bona
discussió entorn a si el ministre de la guerra podia parlar o no a l’Assemblea. La discussió va ser
tan i tan forta que el president va cridar en diferents ocasions a l’ordre a alguns diputats i
alguns diputats el van cridar a ell a l’ordre. (Veure la taula número 4)14
Taula núm. 4
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
Discussió entorn a si acordar o no la paraula al ministre de la 21 de gener 1792
guerra
M. de Narbonne, ministre de la guerre. Je demande la parole.
M. le Président. M. le ministre de la guerre a la parole ; mais je lui observe que ce n’est qu’a condition
qu’il parlera sur des faits relatifs à son administration. Si, au contraire, il veut parler sur la question
qu’on agite en ce moment, comme ce n’est pas objet de son administration, c’est à l’Assemblée seule
qu’il appartient d’accorder la parole au ministre ; je la consulterai.
M. de Narbonne, ministre de la guerre. Je vous prie, Monsieur le Président, de consulter l’Assemblée
pour savoir si elle veut me permettre de lui dire deux ou trois choses relatives à la question qui est
traitée en ce moment.
M. le Président. Je vais consulter l’Assemblée.
M. Basire. Il s’agit d’un fait.
Plusieurs membres : A l’ordre ! Monsieur Basire.
M. Saladin. Je demande à répondre au ministre.
M. le Président. Monsieur Saladin vous n’avez pas la parole.
13
14
Archives Parlementaires, op. cit., t. 37, p. 211-212.
Id., t. 37, p. 576-577.
424
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
Discussió entorn a si acordar o no la paraula al ministre de la 21 de gener 1792
guerra
M. Saladin insiste pour avoir la parole.
M. le Président. Monsieur Saladin, je vous rappelle à l’ordre
(Il s’élève de vives réclamations ; plusieurs membres demandent la parole et parlent au milieu de
l’agitation de l’Assemblée)
M. Saladin. Je demande la parole contre M. le président.
(Le calme se rétablit)
M. le Président. J’ai refusé la parole à M. Saladin, parce que M. Basire l’avait demandée le premier et
qu’il devait être entendu, si l’Assemblée jugeait à propos d’entendre quelqu’un de ses membres.
M. Basire. Je m’oppose à ce qu’on accorde la parole au ministre. Vous venez de fermer la discussion sur
le fond. Il n’est permis à aucun membre de cette Assemblée de parler sur la question. Comment se
ferait-il que le ministre aurait, dans ce moment, le droit de parler ? Il demande à parler sans doute dans
le sens de la proposition qu’il a faite. Si vous lui accordez la parole, il faut de toute nécessité que vous
rouvriez la discussion pour tous les membres de l’Assemblée. (Murmures dans l’Assemblée.Applaudissements dans les tribunes.)
Plusieurs membres : Oui ! Oui !
M. Basire. D’ailleurs, en examinant cette proposition au fond, il ne doit pas être permis à un ministre,
lorsqu’il ne parle pas sur son administration, de venir influencer les délibérations de l’Assemblée ; et on
a déjà eu très grand tort de permettre l’autre jour à M. Delessart de faire un très grand discours sur la
nécessité et les avantages de la paix, chose qui n’était pas relative à son administration. Je demande la
question préalable sur la motion d’accorder la parole au ministre. (Applaudissements à gauche et dans
les tribunes.)
M. Saladin. Le ministre de la guerre a proposé la question actuellement en discussion. Il n’a pas quitté
le comité militaire ; il a constamment assisté à la discussion… (Murmures).
Un membre : Monsieur le Président, imposez silence aux ministériels ! (Applaudissements dans les
tribunes.)
M. Saladin. Si l’Assemblée ne veut pas m’entendre avec tranquillité, j’abandonne le droit d’énoncer
mon opinion.
M. Viénot-Vaublanc. Il me semble que l’Assemblée doit avoir assez de confiance en son président,
pour être persuadée qu’il rappellerait le ministre aux termes de la Constitution s’il s’en écartait.
(Murmures.). C’est au Président à juger si le ministre ne donne que des renseignements relatifs à son
administration, ou s’il entre dans la discussion. Alors, si le Président ne remplit pas son devoir, c’est
contre lui qu’il faut demander la parole. Je crois donc que lorsque les ministres demandent la parole,
M. le président doit la leur accorder (Murmures.) sauf à les rappeler à l’ordre s’ils s’écartent de la
Constitution. Cela convient plus à la dignité de l’Assemblée que de perdre beaucoup de temps à des
discussions inutiles, surtout lorsque le ministre veut donner des renseignements. (Applaudissements
dans les tribunes.) Je demande donc que la parole lui soit accordée.
[…]
M. Delacroix. Cette question ne serait point agitée en ce moment, si le comité de législation vous avait
fait son rapport sur une difficulté pareille déjà faite au ministre de la justice. Je soutiens que le ministre,
comme dans les circonstances actuelles, n’est pas dans le cas prévu par la Constitution, c’est à
l’Assemblée seule à lui accorder ou à lui refuser la parole. La Constitution accorde la parole aux
ministres lorsqu’ils veulent parler sur les objets relatifs à leur administration. Mais où commence
l’administration des ministres ? C’est quand la loi est faite. (Applaudissements.) Si, quand la discussion
est fermée, vous permettiez au ministre de parler, vous lui accorderiez plus que la Constitution n’a
voulu lui accorder ; car il aurait sur les membres de l’Assemblée un privilège qu’il ne doit pas avoir.
(Applaudissements.) Par la seconde partie de l’article de la Constitution, les ministres peuvent aussi
parler sur des objets étrangers à leur administration quand l’Assemblée leur accorde la parole. Il faut
donc que le ministre de la guerre demande la parole sur un objet étranger à son administration pour
que l’Assemblée la lui accorde. (Applaudissements dans les tribunes.)
Un membre : La question est simple et elle peut être résolue par un dilemme. Ou le ministre veut parler
425
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
Discussió entorn a si acordar o no la paraula al ministre de la 21 de gener 1792
guerra
sur un objet de son administration, ou non. Dans le premier cas, la Constitution lui accorde la parole ;
dans le second cas, l’Assemblée doit être consultée pour savoir si elle l’accordera ou non. La question
ainsi posée aurait été déjà décidée, si M. Saladin et M. Basire n’avaient pas divagué.
M. le Président. Je mets aux voix la question de savoir si le ministre de la guerre sera entendu.
(L’Assemblée décrète que le ministre de la guerre sera entendu.)
Les mocions
Una de les altres competències que tenia el president girava entorn a les mocions que podien
presentar els diputats de l’Assemblea Legislativa. El president no podia descartar cap moció
que es presentés i que estigués sostinguda per dues persones, però si podia demanar a
l’Assemblea si volia refutar-la. De manera que, si ell no preguntava res a l’Assemblea, el
diputats o els diputats que havien demanat d’intervenir en el debat per presentar una moció,
ho feien, sense cap mena de problema. Per altra banda, si el president preguntava podia
passar que l’Assemblea per majoria es negués a escoltar la moció, i aleshores el diputat o els
diputats no tenien ni el dret a presentar-la. (Veure la taula número 5)15
Taula núm. 5
UN EXEMPLE
Es demana una moció d’ordre
4 de febrer de 1792
M. Thuriot. Je demande la parole pour faire rappeler M. le rapporteur à l’ordre. (Oui ! oui !
Applaudissements dans les tribunes) Je ne crois pas qu’il soit de la dignité de l’Assemblée…
Plusieurs membres : A l’ordre ! à l’ordre ! Monsieur Thuriot
M. Gilbert. Je vous prie, Monsieur le Président, de faire respecter les décrets de l’Assemblée ; on a
passé à l’ordre du jour. (Applaudissements à droite.- Murmures à gauche.)
M. Basire. Je demande la parole pour une motion d’ordre.
Plusieurs membres : A l’ordre, a l’ordre !
M. le Président. J’observe à l’Assemblée qu’aux termes du règlement, je ne peux pas refuser la parole
pour une motion d’ordre ; mais l’Assemblée peut la refuser. Ainsi, je dois la consulter pour savoir si M.
Thuriot sera entendu.
(L’Assemblée décide que M. Thuriot ne sera pas entendu)
15
Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 156.
426
Formular la pregunta
El president tenia però a les seves mans una altra competència molt important, i era formular
la pregunta sobre la qual els diputats havien de discutir o de pronunciar-se. El president amb
aquesta competència podia encaminar el debat parlamentari en un sentit o en un altre, i tant
ell com els diputats ho sabien.
No era el mateix, evidentment, formular una pregunta que una altra. I en aquest sentit, cal
destacar, per exemple, un comentari fet el 6 d’octubre de 1791, per Emmanuel-Claude-JeanPierre Pastoret, president de l’Assemblea, al cos legislatiu: « J’ai posé la question de la manière
qui m’a paru la plus juste. »16, així com també, una queixa feta el 10 de novembre de 1791 per
uns quants diputats sobre la manera en que Pierre-Victurnien Vergniaud, aleshores president
de l’Assemblea, havia posat la pregunta: « M. Goupilleau et quelques autres membres
réclament sur la manière dont M. le président a posé la question. »17
De fet, els diputats tenien dret a intervenir en el debat parlamentari per a dir que el president
havia formulat malament la pregunta i per argumentar com consideraven que l’havia d’haver
formulat. En fi, no van ser poques tampoc les discussions que van donar-se a l’Assemblea
Legislativa entorn a com el president formulava les preguntes, i això perquè d’aquestes en
depenia el resultat del debat parlamentari. (Veure la taula número 6)18.
Taula núm. 6
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
S’inicia una discussió perquè, segons uns quants diputats, el 21 de gener de 1792
president ha formulat malament la pregunta
M. Le président. Je mets aux voix si l’artillerie pourra compléter ou se recruter dans les bataillons de
volontaires nationaux en activité de service.
(L’Assemblée décrète, après une épreuve douteuse, que l’artillerie pourra se compléter ou se recruter
dans les bataillons de volontaires nationaux en activité de service.)
Plusieurs membres à l’extrémité gauche de la salle réclament contre cette décision et soutiennent qu’il y
a doute.
M. le Président. Je déclare à l’Assemblée que l’opinion de MM. les secrétaires a été unanime pour le
décret affirmatif.
Un membre : Monsieur le Président, renouvelez l’épreuve.
Un membre : Non, consultez l’Assemblée pour savoir s’il y a ou non du doute.
(L’Assemblée, consultée, décrète qu’il n’y a pas de doute.)
Il s’élève une vive agitation dans l’Assemblée : - un grand nombre de membres parlent dans le tumulte.
MM. Merlin, Lecointre et plusieurs autres membres. L’appel nominal !
M. Basire. Ce décret n’a pas été rendu, il a été surpris. (Bruit et murmures prolongés)
M. Gérardin. Je demande qu’on adjoigne M. Basire au bureau pour en juger.
Plusieurs membres : Monsieur le Président, levez la séance.
M. Dorizy. Je demande que M. Basire soit rappelé à l’ordre et que son nom soit inscrit au procès16
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 104.
Id., t. 34, p. 737.
18
Id., t. 37, p. 577-578.
17
427
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
S’inicia una discussió perquè, segons uns quants diputats, el 21 de gener de 1792
president ha formulat malament la pregunta
verbal.
M. le Président. J’ai prononcé le décret et il n’y a pas eu de doute sur le résultat de l’épreuve.
Plusieurs membres : Les bases sont arrêtées ; renvoyez au comité.
M. le Président. On demande que, les bases étant arrêtées, la rédaction soit renvoyée au comité. Je
vais consulter l’Assemblée. (Non ! non !)
MM. Lecointre, Lasource et autres membres réclament vivement l’appel nominal.
M. Rouyer. Monsieur le Président, je demande la parole contre vous.
(L’Assemblée est dans le plus grand désordre.)
M. le Président. Je proteste à l’Assemblée que le tumulte et le désordre ne me feront pas dévier de
mon devoir. Le décret est rendu et très certainement il subsistera. (Vifs applaudissements dans une
partie de l’Assemblée – Murmures prolongés à gauche.)
Voix diverses à gauche : Non ! Non ! – Vous avez mal posé la question ! – Elle a été mal saisie ! – L’appel
nominal !
M. Basire. Monsieur le président, on a demandé l’appel nominal ; il est de votre devoir de le faire
commencer.
Un membre : Le désordre vient, Monsieur le Président, de ce que vous n’avez pas mis aux voix la
troisième proposition dans les mêmes termes que les deux premières. Vous avez dit recruter ou
compléter, ce qui est bien différent ; car personne ne s’oppose à ce que l’artillerie puisse se compléter
dans les volontaires nationaux ; au lieu que la question est de savoir si elle pourra s’y recruter, et
certainement, si vous n’aviez pas employé ces deux termes, il n’y aurait pas eu de doute.
(Applaudissements.)
Plusieurs voix : Recommencez l’épreuve, Monsieur le Président.
M. le Président. Le bureau des secrétaires n’a pas vu de doute.
(L’agitation redouble, le tumulte s’accroît. – On réclame de nouveau l’appel nominal)
M. Rouyer. Monsieur le Président, je demande la parole contre vous.
M. le Président. M. Rouyer a demandé la parole contre moi, je la lui donne. (Applaudissements.)
(M. Rouyer monte à la tribune au milieu des applaudissements ; le calme se rétablit)
M. Rouyer. J’ai demandé la parole contre vous, Monsieur le Président, pour deux raisons…
Un membre : Pour trois ! (Bruit)
M. Delacroix. Monsieur le Président, conservez donc la parole à M. Rouyer puisque vous la lui avez
accordée.
M. Rouyer. Ma première raison est fondée sur le moyen que vous avez pris pour faire la seconde
épreuve. Vous avez changé les mots et mis aux voix, dans le tumulte, s’il y avait doute, sans qu’aucun
des membres de ce côté (Montrant la gauche.) ait pu vous entendre (Applaudissements dans les
tribunes.) ; tandis que sur le premier doute qui s’est élevé sur la cavalerie, vous avez fait purement et
simplement une seconde épreuve.
Plusieurs membres : c’est faux !
M. Rouyer. Vous n’avez donc pas consulté l’Assemblée de la même manière que voux l’aviez fait pour
l’infanterie et la cavalerie.
En second lieu, au moment même où vous alliez mettre aux voix pour savoir s’il y avait du doute, 30
membres, parmi lesquels je me fais gloire de compter (Applaudissements.), ont réclamé l’appel
nominal. Aux termes du règlement, vous ne pouviez pas le refuser, puisque 4 membres seulement
peuvent demander l’appel nominal (Applaudissements à gauche.)
Plusieurs membres : L’ordre du jour !
M. le Président. Je dois d’abord observer à l’Assemblée que lorsque la question sur l’artillerie a été
mise aux voix, si je me suis servi de ce mot compléter, j’y ai ajouté celui de recruter. (Murmures à
gauche.) Je mets aux voix la motion de passer à l’ordre du jour.
(L’Assemblée passe à l’ordre du jour.) – (Violentes réclamations à gauche.)
Voix diverses : L’appel nominal ! – Levez la séance !
M. le Président. La séance est levée.
428
UN EXEMPLE DE DISCUSSIÓ
S’inicia una discussió perquè, segons uns quants diputats, el 21 de gener de 1792
president ha formulat malament la pregunta
Voix diverses à gauche : Vous n’avez pas le droit de refuser l’appel nominal ! – C’est un acte arbitraire !
– C’est abominable !
M. le Président quitte le fauteuil.
M. Montault-des-Iles. Messieurs, M. le Président à levé la séance furtivement. Je demande que tous les
bons patriotes ne désemparent pas. Quant à moi, je ne désempare pas. (Rires.)
Plusieurs membres restent quelque temps à leurs places. Enfin, après un quart d’heure de nouveau
tumulte, ils se retirent.
(La séance est levée à dix heures et demie.)
Les votacions
El president però va tenir una altra competència important: constatar i anunciar el resultat de
les votacions. De fet, aquesta competència no va ser només important, sinó que va ser molt i
molt important, i això perquè el president podia apreciar que l’Assemblea Legislativa s’havia
decantat en una discussió per una cosa i no per una altra, és a dir, que havia decidit tal cosa i
no tal altre.
Davant d’aquesta competència, tan i tan important, no van ser poques les vegades que els
diputats van posar-se a discutir. I és que no sempre tots els diputats de l’Assemblea Legislativa
acceptaven les decisions del president.
De fet, algunes vegades, aquells que se sentien perjudicats per les constatacions i els anuncis
del president s’oposaven tan fermament a les decisions d’aquest, que o bé demanaven que es
procedís de nou a votar o bé que es procedís a fer un « appel nominal », és a dir, a cridar els
diputats, un per un, per tal que anunciessin el seu vot. (Veure la taula número 7)19.
Val a dir però que no només el president podia veure’s contrariat per una part de diputats,
sinó que també, podia veure’s contrariat pels secretaris del seu despatx. I és que no sempre,
aquests constataven el mateix que el president. És clar que, malgrat aquests poguessin tenir
una opinió contrària a la del president, la d’aquest últim sempre prevalia. (Veure les taules
número 8 i número 9)20.
19
20
Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 92.
Id., t. 36, p. 27 i 28.
429
Taula núm. 7
UN EXEMPLE
Es demana procedir a un « appel nominal »
2 de febrer de 1792
M. le Président. Je mets d’abord aux voix la question préalable sur la proposition de M. Grangeneuve
tendant à décréter d’accusation le ministre de la marine.
(L’Assemblée décrète qu’il n’y a pas lieu à délibérer sur le décret d’accusation.)
M. le Président. Je mets maintenant aux voix la question préalable invoquée contre le projet du
comité.
(L’épreuve a lieu par assis et levé.)
M. le Président. Le bureau est d’avis que l’épreuve est douteuse.
MM. Merlin, Ducos et plusieurs autres membres. L’appel nominal !
M. le Président. Je vais renouveler l’épreuve.
MM. Ducos, Brissot de Warwille et plusieurs membres. L’appel nominal !
M. Ducos. Il est temps de faire un appel nominal.
Un grand nombre de membres de divers côtés de la salle demandent l’appel nominal.
M. Isnard. Je demande qu’on donne la parole à M. Quatremère. Il a beaucoup parlé contre
l’Assemblée, les comités et les tribunes, mais il n’a rien dit pour le ministre.
M. le Président. La discussion est fermée ; je ne puis donner la parole à personne.
Un grand nombre de membres : L’appel nominal !
M. Delacroix, secrétaire. Voici l’article du règlement relatif à l’appel nominal : « Sur toutes les motions,
les voix seront recueillies par assis et levé ; et, en cas de doute, on ira aux voix par l’appel nominal sur
une liste alphabétique de tous les membres, complète, vérifiée et signée par les secrétaires de
l’Assemblée. »
M. le Président. On va faire l’appel nominal. La question sera ainsi posée : « Y-a-t-il lieu à délibérer sur
le projet du comité, oui ou non ? » (On fait l’appel nominal).
M. le Président. Il y a 196 voix pour le oui et 208 voix pour le non. En conséquence, l’Assemblée
décrète qu’il n’y a pas lieu à délibérer sur le projet du comité. (La séance est levée à minuit.)
Taula núm. 8
UN EXEMPLE
El president i els secretaris tenen punts de vista diferents en 12 de desembre de 1791
relació a les votacions
M. le Président. Messieurs, j’avais cru dans ma conscience que l’Assemblée ne passait pas à l’ordre du
jour, c’est pourquoi j’ai prononcé ; mais je dois dire que la majorité des secrétaires pensent que
l’Assemblée a passé à l’ordre du jour. Si l’on veut, je ferai une troisième épreuve, ou bien si l’on appuie
l’ajournement…
430
Taula núm. 9
UN EXEMPLE
El president i els secretaris tenen punts de vista diferents en Ap. t. 36, p. 28
relació a les votacions
M. le Président. Cinq secrétaires pensent que la discussion est fermée ; mais il y a du doute dans mon
esprit ; ma conscience se refuse à prononcer le décret… (Bruit).
Un membre à l’extrême gauche : Je le crois bien.
Plusieurs membres : Une nouvelle épreuve !
La presidència no es fàcil
Presidir l’Assemblea Legislativa no va ser mai una tasca fàcil pels diputats que van accedir a
poder presidir-la. I això perquè malgrat les competències que tenia el president per enquadrar
les discussions parlamentàries i encaminar-les, aquest sovint es trobava desbordat per les
discussions que es donaven.
Aparentment, les competències del president de l’Assemblea Legislativa podien semblar poc
susceptibles d’avivar discussions, i això perquè només havia d’anunciar les sessions, obrir-les i
tancar-les, anunciar l’ordre del dia, no intervenir en el debat parlamentari, pronunciar les
decisions de l’Assemblea, portar la paraula en nom seu, no participar en les votacions, acordar
la paraula, assenyalar el resultat de les votacions i mantenir l’ordre dins la Sala, però això era,
com ja dèiem, aparentment perquè totes aquestes competències, segons l’ús que el president
en fes, podien encaminar el debat parlamentari en un sentit o en un altre, és a dir, afavorint
una tendència política en detriment d’un altra, i és que els presidents no deixaven de tenir les
seves opinions i les seves visions sobre les coses.
De fet, Claude Basire tenia molt clar el rol del president de l’Assemblea Legislativa. I més quan,
el 17 de novembre de 1791, va exclamar al cos legislatiu: « Vous êtes juges et partie ! »21,
referint-se al president.
En fi, malgrat els presidents fossin jutges i part implicada a la vegada, els presidents se sentien
sovint desbordats i no deixaven de manifestar-ho en algunes ocasions, tal i com va passar en
una discussió que va tenir lloc a l’Assemblea Legislativa entre Jean-François Delacroix i el
President. En aquesta el primer li va dir al segon: « Monsieur, le président, je demande à parler
contre vous. Vous dites qu’il n’y a ni décence, ni fraternité ; sans doute, peut-être n’y en a-t-il
pas dans le cœur de quelques membres ; mais elles ne sont pas bannies de l’Assemblée. »22, i
el segon va respondre-li al primer: « Si j’ai offensé quelques membres de l’Assemblée, j’en suis
fâché, mais vous me forcez à ces expressions. Vous mettez mes forces physiques au point
d’être absolument énervées. »23. El 12 de novembre de 1791, per acabar amb els exemples, el
21
Archives Parlementaires, op. cit., t. 35, p. 111.
Id., t. 34, p. 510.
23
Id., t. 34, p. 510.
22
431
president de l’Assemblea, Vergniaud, va exclamar: « Si tout le monde veut présider, je ne puis
pas présider. »24
Presidir l’Assemblea Legislativa no va ser, per tant, una tasca fàcil. I discussions com les que
van tenir lloc el dia 4 de febrer de 1792 que van acabar a la una de la matinada, per tal de
posar un exemple, ens ho demostren. I més quan en aquesta discussió no hi va faltar de res. El
president va cridar a l’ordre a més d’un diputat, alguns diputats van cridar a l’ordre al
president, el president va amenaçar als diputats que no callaven d’escriure el seu nom a les
actes —en el procés verbal— els diputats que protestaven es queixaven que el president havia
formulat malament la pregunta, els diputats afavorits per la conducta del president
comentaven que no es podia amenaçar al president, i amb aquestes fins i tot, alguns diputats
van posar-se a picar de peus mentre que altres van titllar al president de parcial i li van
comentar que deixés la presidència... en fi, tota una senyora discussió. (Veure la taula número
10)25
Taula núm. 10
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
M. le Président. Je mets aux voix la question préalable sur l’improbation du rapport.
(L’Assemblée décrète qu’il y a lieu à délibérer sur l’improbation du rapport)
Plusieurs membres : Il y a doute.
M. Merlin. L’appel nominal !
M. le Président. Quand une partie de l’Assemblée demande l’appel nominal, on ne peut le refuser,
mais il faut qu’il y ait eu du doute. Or MM. les secrétaires et moi, nous pensons qu’il n’y a point de
doute et que la question préalable a été rejetée. (Vives réclamations.)
M. Gerardin, secrétaire. Il y avait du doute.
MM. les secrétaires montent à la tribune pour juger d’une seconde épreuve.
M. Jaucourt. Je demande que le bureau soit consulté sur la décision que le président vient de donner.
M. Vergniaud. Je demande la parole pour proposer un amendement à la motion d’improuver le
rapport. Il y a une question à faire, et c’est là l’objet de mon amendement. Un des préopinants a dit
que le rapporteur avait rappelé certaines principes, très communs, pour faire perdre de vue la
question. (Murmures.) Une improbation générale du rapport, qui ne manquerait pas d’être interprétée
par ceux qui… (Interruption.)
Un membre : J’observe qu’il ne peut être proposé d’amendement avant que la question préalable soit
jugée.
M. Jaucourt. Monsieur le Président, je crois qu’il est de la délicatesse de demander une seconde
épreuve.
M. le Président. La question préalable est rejetée ; le décret est rendu et je le ferai exécuter. (Vives
réclamations à droite.)
On voit ici, le pouvoir du président. Il n’accepte pas procéder à une deuxième épreuve, et même si, un
secrétaire a dit qu’il y avait du doute, il dit que la question préalable est rejetée.
M. Jaucourt. Avec de la bonne foi, il est impossible de disconvenir qu’il y avait doute ; au surplus, je
demande aussi l’appel nominal.
M. le Président. Monsieur, je vous rappelle à l’ordre.
24
25
Id., t. 35, p. 30.
Id., t. 38, p. 167-171.
432
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
Plusieurs membres interpellent vivement le Président et lui disent qu’il n’a pas le droit de refuser une
seconde épreuve.
D’autres membres : L’appel nominal !
M. le Président rappelle à l’ordre un des membres qui l’interpellent.
Le membre qui vient d’être rappelé à l’ordre : Je demande la parole contre vous, Monsieur le Président.
M. le Président. Vous avez la parole.
Le membre qui vient d’être rappelé à l’ordre : Quoique le bureau ait pensé qu’il n’y avait pas de doute,
une partie de l’Assemblée a cru que l’épreuve était douteuse, et a demandé une seconde épreuve. Si
cette seconde épreuve était refusée, ce serait la première fois qu’on l’aurait refusée en pareil cas. Quoi
qu’il en soit, j’ai demandé à M. le Président une seconde épreuve ; ma motion a été appuyée et j’ai été
rappelé à l’ordre. Avais-je le droit de demander une seconde épreuve, et M. le Président a-t-il eu raison
de me rappeler à l’ordre ? (Oui ! Oui !) Si, comme j’en suis persuadé, j’avais le droit de demander une
seconde épreuve, et j’observe qu’une très grande partie de l’Assemblée a appuyé ma motion, M. le
Président m’a rappelé à l’ordre à mal propos.
Un membre : J’observe que M. le Président a annoncé à l’Assemblée que le bureau avait été d’avis
unanime qu’il y avait lieu à délibérer sur la première motion de M. Delacroix tendant à improuver le
rapport.
M. Rougier-La-Bergerie. Messieurs, nous avons perdu 6 heures à nous ennuyer ; si nous perdons
encore 6 hures à l’appel nominal, ce sera beaucoup de temps dépensé en pure perte. Vous concilierez
tout, Monsieur le Président, en mettant de suite aux voix la seconde motion de M. Delacroix tendant à
renvoyer le rapport à l’autre section du comité de législation. Si cette seconde motion est adoptée, le
rapport se trouvera improuvé par le fait même.
Plusieurs membres : Appuyé ! appuyé !
M. Mathieu Dumas et plusieurs autres membres réclament de nouveau une seconde épreuve sur la
première motion.
M. le Président. Je vais faire une seconde épreuve sur la première motion de M. Delacroix tendant à
improuver le rapport.
(L’épreuve a lieu)
M. Le Président. Le bureau est d’avis qu’il y a doute.
Un grand nombre de membres : L’appel nominal !
(L’Assemblée est dans une vive agitation.)
M. le Président. On va procéder au vote par appel nominal.
(L’appel nominal est commencé)
M. Reboul. Je demande, par motion d’ordre, qu’avant de continuer l’appel nominal, on statue, par assis
et levé, sur la seconde motion de M. Delacroix tendant à renvoyer le rapport sur l’affaire du
département de Paris à une autre section du comité de législation.
Plusieurs membres : Aux voix ! aux voix ! la seconde proposition de M. Delacroix.
M. le Président. Je vais mettre aux voix la motion d’ordre de M. Reboul. (Vives réclamations à droite.)
Mais question est la suivante : Une motion d’ordre doit être soumise aux voix avant que la question
qu’il était avant ?
Un membre : Monsieur le Président, vous ne pouvez mettre aux voix une autre proposition avant que la
première soit tranchée.
Voix à droite : Oui ! oui ! parfaitement (Ne serait pas plus exacte penser que la voix vient du côté
gauche ?)
M. Mathieu Dumas. J’observe que si, par le résultat de l’appel nominal, l’Assemblée décrète qu’il n’y a
pas lieu d’improuver le rapport, il s’en suivra certainement qu’il n’y aura pas lieu non plus à renvoyer à
une autre section. Si, au contraire, l’Assemblée aborde la seconde partie de la motion de M. Delacroix,
reproduite par M. Reboul, il est certain qu’elle aura préjugé le résultat de l’appel nominal. Cette
manière de poser la question est évidemment insidieuse.
Plusieurs membres : A l’ordre ! A l’abbaye
M. le Président. On a fait la motion, et elle est appuyée, de mettre d’abord aux voix la seconde
433
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
proposition de M. Delacroix…
Quelques membres : Non ! non !
M. Hua et plusieurs autres membres réclament la parole.
M. le Président. J’observe qu’il faut d’abord consulter l’Assemblée pour savoir si elle veut adopter cette
motion d’ordre. (Non ! non !)
M. Calvet et d’autres membres réclament la parole.
(L’Assemblée est dans le plus grand désordre.)
Plusieurs membres : La discussion fermée sur la motion d’ordre !
(L’Assemblée ferme la discussion sur la motion d’ordre de M. Reboul)
M. le Président. Je mets aux voix la motion d’ordre de M. Reboul. (Vives réclamations à droite.) Je
préviens l’Assemblée que je ferai inscrire au procès-verbal le nom des membres m’interrompront.
Un membre : Monsieur le Président, vous ne pouvez entamer une autre délibération avant que la
première proposition, déjà mise aux voix, soit décidée. (Oui ! oui !)
M. Hua. Je demande la parole pour une nouvelle proposition… (Murmures.)
Voix à gauche : Non ! non !
M. le Président. Monsieur Hua, je vous rappelle à l’ordre.
M. Hua. J’insiste pour…
Plusieurs membres : A l’ordre ! à l’ordre ! (Bruit.)
M. le Président. Monsieur Hua, je vous rappelle une seconde fois à l’ordre.
M. Hua. Je persiste à…
M. le Président. Monsieur, pour la troisième fois, je vous rappelle à l’ordre et je vous déclare que votre
nom sera inscrit au procès-verbal. (Applaudissements.)
M. Boullanger. Je demande la parole contre vous, Monsieur le Président.
Plusieurs membres à droite se lèvent et réclament vivement contre M. le Président.
M. le Président. Monsieur Boullanger, je vous rappelle à l’ordre !
M. Boullanger insiste pour avoir la parole.
M. le Président. Monsieur, je vous rappelle une seconde fois à l’ordre.
Je mets aux voix la motion d’ordre de M. Reboul.
M. Boullanger insiste pour avoir la parole.
M. le Président. Pour la troisième fois, Monsieur, je vous rappelle à l’ordre et votre nom sera inscrit au
procès-verbal.
M. Boullanger (avec colère). Monsieur le Président, vous ne pouvez point faire inscrire un membre au
procès-verbal parce qu’il demande la parole. C’est un despotisme affreux ! Si vous êtes partie,
descendez du bureau. (Exclamations à gauche et murmures prolongés.)
M. le Président. Je déclare à l’Assemblée que M. Boullanger m’ordonne de descendre du fauteuil.
(Murmures prolongés à gauche.)
MM. Merlin, Taillefer et plusieurs autres membres : A l’Abbaye ! à l’Abbaye.
M. Basire veut parler ; il est arrêté par M. Chabot.
M. Reboul. Je demande, moi, que cette scène de désordre, qui a été provoquée par un rapport où l’on
n’a cessé de vous parler d’ordre et de patriotisme, ne se termine pas sans que nous ayons donné un
grand exemple de sévérité contre ceux qui manquent à la majesté nationale. (Applaudissements à
gauche et dans les tribunes.)
Voix dans les tribunes : A l’Abbaye ! à l’Abbaye !
M. Reboul. Je demande que m. Boullanger, qui interrompt la délibération et semble menacer par des
gestes M. le Président, lequel était parfaitement dans l’ordre, lequel a mis trois fois aux voix ce qui
n’avait besoin d’y être mis qu’une, je demande, dis-je, que M. Boullanger soit censuré, et que si, dans le
sein de l’Assemblée, il s’élève de nouveau des cris pour empêcher l’effet de la majorité et mettre aux
voix la motion d’ordre, ceux qui les feront entendre soient rappelés nominativement à l’ordre et leurs
noms inscrits au procès-verbal. (Applaudissements dans les tribunes.)
M. Boullanger. Je dis que vous ne pouvez pas commettre une injustice. Pour censurer un membre, il
faut savoir s’il l’a mérité…
434
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
Voix dans les tribunes. Oui ! oui ! Il le mérite.
M. Boullanger. La question est donc de savoir si l’ai mérité d’être censuré. Eh bien, Messieurs, lorsque
deux épreuves ont été faites sur une motion, qu’elles ont été douteuses, le règlement porte que l’on
doit procéder au vote par appel nominal. Je l’ai réclamé infructueusement avec un grand nombre de
membres. On a voulu insidieusement changer l’ordre de la délibération et mettre aux voix une autre
motion. J’ai réclamé, j’ai soutenu qu’on n’avait pas le droit de changer ainsi l’état de la délibération.
Jugez si j’ai mérité d’être censuré. (Les cris et les murmures recommencent.)
M. Rougier-La-Bergerie. C’est moi qui ai fait la motion incidente de consulter d’abord l’Assemblée sur
la seconde partie de la motion de M. Delacroix tendant à renvoyer le rapport à l’autre session du
comité de législation. Je ne l’ai point faite aussi insidieusement que Monsieur le dit indécemment. Je
l’ai faite, parce que j’ai cru que cela ramènerait le calme dans l’Assemblée ; je l’ai faite pour éviter
l’appel nominal sur un objet qui n’en vaut pas la peine. Monsieur lui-même mérite d’être rappelé à
l’ordre, parce qu’il s’est élevé comme un énergumène contre le Président de l’Assemblée nationale. (Le
bruit couvre la voix de l’orateur.)
Plusieurs membres à gauche : Aux voix ! La censure !
D’autres membres à droite : La question préalable sur la censure !
[…]
M. Delacroix. Il est impossible que la minorité fasse la loi à la majorité. Je demande que M. le Président
consulte l’Assemblée pour savoir s’il mettra aux voix la seconde partie de ma proposition avant l’appel
nominal. (Non ! Non ! – Bruit.)
M. le Président. Je mets aux voix la motion d’insérer avec censure au procès-verbal le nom de M.
Boullanger. (Vive agitation.)
(L’Assemblée est consultée. A la première partie de l’épreuve, plusieurs membres et les tribunes
applaudissent. On bat des pieds dans une partie de la salle.)
Quelques membres : Ah ! c’est affreux !
D’autres membres se plaignent de n’avoir pas entendu poser la question.
D’autres membres : Nous avons demandé la question préalable.
M. le Président. On se plaint de n’avoir pas entendu et on m’observe que la question préalable a été
réclamée sur la motion de censure. Je recommence l’épreuve et je mets aux voix la question préalable.
(L’Assemblée décrète qu’il y a lieu à délibérer sur la motion de censurer M. Boullanger.) (Bravo, bravo !
Vifs applaudissements à gauche et dans les tribunes.)
M. Ducastel monte à la tribune et demande la parole.
Basire, Merlin, Fauchet et Chabot demandent que M. Ducastel ne soit pas entendu, et aussi, que le
Président met la censure aux voix. Ducastel insiste pour avoir la parole. Mais, Thuriot et Lasource disent
qu’il n’a pas le droit de parler.
M. Boullanger. Je demande la lecture du règlement, il parlera pour moi.
Un membre à droite : Si M. Boullanger est censuré, nous demandons tous à être inscrits au procèsverbal.
M. Boullanger. Le règlement porte qu’avant d’inscrire le nom d’un membre au procès-verbal, le
Président lui fera trois interpellations successives. Je demande si elles ont été faites.
Voix à gauche : Oui ! oui ! Aux voix la censure !
M. Boullanger. Lorsque vous étiez prêts à faire une troisième épreuve sur la première partie de la
motion de M. Delacroix, tous les membres de ce côté (Il montre la droite.) et beaucoup de celui-ci (Il
montre la gauche.) réclamèrent l’appel nominal. Vous avez alors voulu mettre aux voix une nouvelle
proposition. Je m’y suis opposé en réclamant l’appel nominal avec violence, il est vrai (Ah ! ah !) ; mais,
lorsque je me fonde sur le règlement lorsqu’ayant demandé, aux termes du règlement, qu’à la
troisième épreuve, l’appel nominal soit fait, cela mérite-t-il d’être censure ? (Oui ! oui !)
Un membre : Insulter M. le Président, c’est manquer à l’Assemblée. (Applaudissements.)
M. Boullanger. Je n’ai pas insulté le Président, parce que toutes les fois qu’on réclame, même avec
violence, le règlement et les lois, M. le Président ne doit pas se trouver insulté. J’affirme que je n’ai pas
insulté M. le Président, et je demande que le règlement soit lu.
435
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
Voix diverses à droite : Nous l’avons tous réclamé ! – Nous le réclamons tous. – Nous demandons à être
inscrits au procès-verbal !
M. Reboul. Je pars des aveux de M. Boullanger pour réclamer la censure et je me contente de rectifier
un fait. Il suppose que lorsqu’il a adressé des paroles violentes au Président, l’Assemblée n’avait pas
encore décidé sur ma motion d’ordre. Or, je lui observe, qu’au moment du tumulte qu’il a occasionné,
l’Assemblée avait très certainement décidé qu’elle statuerait d’abord sur la seconde partie de la motion
de M. Delacroix avant de faire l’appel nominal sur la première.
Quelques membres : L’ordre du jour !
M. Vergniaud. Messieurs, ce n’est point après une scène aussi scandaleuse que celle qui vient de se
passer et qui se renouvelle trop souvent que l’on doit passer à l’ordre du jour. Nous devons faire un
exemple sévère qui les prévienne à l’avenir. Ce n’est pas la première fois que je vois insulter le
Président. Si l’Assemblée persévérait dans cette indulgence, j’ose dire qu’elle se manquerait à ellemême, car le Président est son organe, et si elle a la faiblesse de le laisser provoquer par des gestes
menaçants…
M. Boullanger. Je n’ai point fait de gestes.
M. Vergniaud. J’ai vu faire des gestes menaçants, je le répète, et ce n’est pas la première fois ; on voit
des membres les renouveler souvent. Il est temps de mettre fin à cette indulgence qui est une
pusillanimité de la part de l’Assemblée, envers quelques membres de la minorité qui se plaisent à
entretenir ici le désordre.
Voix à droite : C’est vous ! c’est vous !
M. Vergniaud. Des conjurés extérieurs correspondent avec eux. Les puissances étrangères paraissent
se coaliser ; les dangers les plus pressants paraissent menacer la patrie : et c’est au milieu de ces
dangers qu’on nous fait perdre notre temps dans des discussions scandaleuses. On dirait que le Rhin
coule au milieu de cette salle, et je ne dirai pas de quel côté sont les conspirateurs.
Je demande donc, Messieurs, pour motion d’ordre, non seulement que le nom de M. Boullanger qui a
été reconnu pour un de ceux qui ont fait des gestes provocateurs au Président, soit inscrit au procèsverbal avec censure ; mais je demande encore qu’au moment où le Président annoncera qu’il va
consulter l’Assemblée sur une motion quelconque, celui des membres qui se permettra la moindre
interruption, soit sur-le-champ conduit à l’Abbaye. Je prie qu’on mette ma motion aux voix. (Vifs
applaudissements à gauche et dans les tribunes.)
M. Boullanger. Je demande à répondre.
M. Mathieu Dumas. Par quel renversement des choses faut-il que la majorité subisse le joug ? Eh bien !
s’il en est ainsi, la France qui a vu une courageuse minorité faire la Révolution, verra soutenir et
défendre la Constitution par une honorable minorité.
M. Boullanger. Je dois répondre à M. Vergniaud sur le fait des gestes menaçants.
Un membre : Vous en avez fait cent fois.
M. Boullanger. Jamais ! Jamais ! Je me borner à nier formellement que j’aie fait des gestes menaçants
contre le Président ou qui que ce soit, et j’interpelle M. le Président de le déclarer.
Plusieurs membres : La discussion fermée !
(L’Assemblée ferme la discussion.)
M. le Président. Je mets aux voix la censure contre M. Boullanger.
(L’Assemblée décrète que le nom de M. Boullanger sera inscrit avec censure au procès-verbal – Vifs
applaudissements à gauche et dans les tribunes.)
M. le Président. L’Assemblée a décidé qu’il y avait lieu à délibérer sur la motion d’ordre de M. Reboull
tendant à mettre aux voix la seconde partie de la proposition de M. Delacroix, avant de faire l’appel
nominal sur la première partie.
Plusieurs membres observent que l’Assemblée n’a pas été consultée sur cette motion d’ordre.
D’autres membres demandent la question préalable sur la motion d’ordre de M. Reboul.
M. le Président. Je mets aux voix la question préalable sur la motion d’ordre de M. Reboul.
(L’Assemblée décrète qu’il y a lieu à délibérer sur la motion d’ordre)
M. le Président. Je consulte maintenant l’Assemblée sur la motion d’ordre elle-même.
436
UN EXEMPLE
Una forta discussió amb tots els ingredients possibles
4 de febrer de 1792
(L’Assemblée adopte la motion d’ordre de M. Reboul et décide, en conséquence, que la seconde partie
de la proposition de M. Delacroix sera mise aux voix avant de faire l’appel nominal sur la première
partie.)
M. le Président. Je mets donc aux voix la seconde partie de la proposition de M. Delacroix tendant au
renvoi de la pétition du directoire du département de Paris à la première section du comité de
législation pour en faire un nouveau rapport.
Plusieurs membres : La question préalable.
(L’Assemblée, consultée, décrète qu’il y a lieu à délibérer. – Applaudissements dans les tribunes.)
Monsieur Dehaussy-Robecourt veut intervenir. Mais, il n’obtient pas la parole.
M. le Président. Je mets aux voix la seconde partie de la proposition de M. Delacroix.
(L’Assemblée adopte la seconde partie de la proposition de M. Delacroix et décrète, en conséquence,
que la pétition du directoire du département de Paris sera renvoyée à la première section du comité de
législation, pour qu’il lui en soit fait incessamment un nouveau rapport.)
(La séance est levée à une heure du matin du dimanche 5 février.)
437
3.) El president i el « Bureau des renvois i des correspondances »
El president no només va tenir la competència d’orquestrar el debat parlamentari sinó que
també va tenir a la seves mans la competència de gestionar el « Bureau des renvois et des
correspondances ». És a dir el despatx que s’encarregava d’obrir, llegir, enregistrar i distribuir
totes les cartes que rebia l’Assemblea Legislativa.
Per tant, el president de l’Assemblea Legislativa va tenir a les seves mans un enorme poder. I
això perquè sí volia coneixia el primer de tots allò que rebia el cos legislatiu i en decidia el seu
destí, és a dir, si la carta havia de ser o no llegida a l’Assemblea o si la carta havia de ser
adreçada a un comitè.
Els diputats de l’Assemblea Legislativa coneixien aquest poder, i en certes ocasions ho van
posar de manifest, com ara, el dia 20 de desembre de 1791, quan Basire va intervenir en el
debat parlamentari per a dir que havia deixat una adreça de les ciutadanes de Dijon sobre el
despatx de l’Assemblea i que el president no l’havia donada a llegir.
« J’ai reçu une adresse signée de plusieurs citoyennes de Dijon qui remercient l’Assemblée du
décret qu’elle a rendu contre les prêtres et censurent la pétition du département de Paris. Je
l’avais remise sur le bureau ; je ne sais pas pourquoi M. le président n’a pas jugé à propos de la
faire lire. Je demande à l’Assemblée qu’elle en ordonne la lecture. Elle est conçue en très peu
de mots et elle servira à prouver combien ont été rapides les progrès de la philosophie et des
connaissances du droit public. »26
És clar que el president només decidia sobre aquelles cartes que anaven adreçades al cos
legislatiu. Les cartes que anaven adreçades a un diputat en particular o a un comitè, no les
obria.
En fi, amb aquesta competència, el president de l’Assemblea Legislativa s’assegurava un pèl
més controlar el debat parlamentari, és a dir, les discussions parlamentàries, i això perquè
podia fer que certes cartes fossin llegides en detriment de certes altres, i influir així en les
discussions que es donaven o que havien de donar-se.
No és estrany, doncs, que en els primers dies de reunió de l’Assemblea Legislativa, els diputats
apuntessin que volien que totes les cartes que rebessin els fossin adreçades i mostressin les
seves reticències a que aquestes anessin a parar als comitès sense passar abans per
l’Assemblea.
26
Archives Parlementaires, op. cit., t. 36, p. 267.
438
4.) El president i els peticionaris
El president de l’Assemblea Legislativa no només va tenir a les seves mans el control de les
peticions, les memòries, les demandes i les adreces, i això perquè gestionava el « Bureau des
renvois et des correspondances » a on totes aquestes cartes eren adreçades, llegides,
enregistrades i distribuïdes, sinó que també va tenir a les seves mans el control de les peticions
dels peticionaris.
Els peticionaris si volien fer-se escoltar, si volien obtenir permís per poder adreçar-se a
l’Assemblea Legislativa, havien de parlar amb el president de l’Assemblea, i era aquest qui
decidia si podien o no llegir la petició o si aquesta havia de ser adreçada directament a un
comitè.
En aquest sentit cal destacar una intervenció, el dia 4 de gener de 1791, de Nicolas-Louis
François de Neufchâteau, president de l’Assemblea Legislativa, assenyalant que ell estava al
corrent de tot el que arribava i que en referència a una carta que suposadament havia arribat
d’Avinyó ell no en tenia coneixement.
« J’observe que toutes les fois qu’on se présente à l’Assemblée pour être admis à lire une
adresse ou une pétition, le président est toujours prévenu. Or, je n’ai entendu parler d’aucune
pièce relative à Avignon. »27
Els peticionaris en realitat buscaven fer-se sentir a l’Assemblea Legislativa i superar el filtre del
president perquè sabien que de no fer-ho les seves peticions serien enviades a un comitè, i
probablement allí es quedarien. I això perquè no totes les cartes enviades als comitès eren
després conegudes pel cos legislatiu, i els peticionaris ho sabien, com ho sabia també, Charles
Bourbon-Montmorency que l’1 de febrer de 1792 no va deixar d’insistir al president per tal de
poder parlar a l’Assemblea i dir que no volia que les seves cartes fossin adreçades a un comitè
sense ser abans escoltades pel cos legislatiu28. El president finalment va deixar-lo parlar
després d’haver consultat a l’Assemblea.
27
Id., t. 37, p. 67.
Un extracte de la primera carta que va ser llegida de Charles-Bourbon-Montmorency deia el següent:
«Le 13 novembre 1791, je vous fis le récit mes malheurs. Votre sensibilité fut profondément émue, vous
fûtes également frappés de la légitimité de mes plaintes et de la justice de mes demandes. Dites un mot,
législateurs, et 200 voix s’élèvent et font retentir la terrible vérité aux oreilles de mes cruels
persécuteurs. Je suis porteur de pièces authentiques qui toutes ont trait à mon affaire,
malheureusement célèbre. Plus de 60 témoins respectables sont prêts à déposer en faveur de la vérité.
D’après cela, Messieurs, je crois que vous pouvez m’accorder provisoirement de quoi subsister sans me
renvoyer d’un comité à l’autre. [...] La défense des opprimés, voilà, Messieurs, ce qui fait le principal
caractère de cette Assemblée. C’est à vous, Messieurs, c’est à la nation, à punir et à réprimer les crimes
d’un gouvernement corrompu. Je suis une de ses victimes. Vous ne refuserez pas d’entendre mes justes
plaintes, et je persiste surtout, Messieurs, qu’il vous plaise ordonner, permettre qu’on vous fasse lecture
des titres et papiers dont je suis porteur ; car c’est cela que la cabale empêche, témoin ma pétition qui
fut escamotée dimanche dernier 29, au moment où je comptais qu’on allait en donner lecture à la barre,
où vous m’aviez fait l’honneur de m’admettre, et laquelle pétition vous trouverez ci-incluse. De tels
tours de souplesse et de scélératesse, commis sous vos propres yeux, sans que j’aie osé ni voulu faire
aucun éclat en ce moment, par respect pour l’Auguste Assemblée méritent d’être examinés. », Archives
Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 74-75. Per altra banda, una nota escrita pel mateix comentava el que
segueix : Charles Bourbon-Montmorency a l’honneur de prévenir le public, qu’au moment où il était à la
28
439
Per tant, el president de l’Assemblea exercia un poder molt important sobre tota la informació
que arribava al cos legislatiu. Ell era una mena de filtre sobre tot allò que arribava. Sobre totes
les peticions, les memòries, les demandes i les adreces, i sobre tots els peticionaris que volien
parlar. Ell decidia què havia de conèixer i què no l’Assemblea Legislativa. Ell decidia quines
veus dels « commettants » deixava sentir i quines no. I en aquest sentit, cal destacar un
comentari que Élie Marguerite Guadet, president de l’Assemblea Legislativa, va fer el 23 de
gener de 1792:
« Voici la quatrième fois que la note que je vais lire a été remise sur le bureau par des citoyens
de la section des Gobelins. Je l’ai écartée trois fois, parce que je n’ai pas cru devoir troubler
l’Assemblée. Cependant, je crois devoir la lui lire : « Des citoyens, domiciliés dans le faubourg
Saint-Marcel, demandent à être admis à la barre à la fin de la séance, pour présenter une
pétition relative aux troubles qui ont eu lieu dans ce quartier. Ils sont accompagnés de
beaucoup de femmes. L’objet est très instant, leur pétition est très courte, et peut contribuer à
ramener le calme dans ce faubourg. »29
Per altra banda, i per seguir amb els exemples, el dia 24 de gener de 1792, Guadet, va
remarcar a l’Assemblea que com a president donava a conèixer allò que li semblava
convenient.
« Un citoyen de Paris a envoyé une lettre que je juge nécessaire de communiquer à
l’Assemblée ; on va vous en faire lecture. »30
Finalment, no tots els diputats acceptaven bé les decisions que adoptava el president. És a dir,
qui deixava parlar i qui no. El 30 de novembre de 1791 Basire va intervenir a l’Assemblea per
queixar-se dels peticionaris que, Bernard-Germain-Étienne Lacépède, president de l’Assemblea
i diputat de « centre-dreta », havia deixat parlar.
« Comment, Monsieur le Président, vous admettez à la séance des hommes qui viennent
d’outrager la philosophie et la liberté, qui viennent d’insulter… (Murmures prolongés –
Quelques applaudissements à l’extrême gauche de la salle) » 31
barre pour y faire lecture de sa pétition et de son importance affaire, le malheur voulut qu’un de ses
fiers escamoteurs ministériels aposté par la cabale ci-dessus, trouvât le moyen d’escamoter le plus
subtilement possible, non seulement la susdite pétition, mais encore une bonne partie de l’affaire
importante qui regarde M. Bourbon et que la cour et les ministres ont tant d’intérêt d’écarter. Que
l’Assemblée nationale et le public en prennent connaissance ; mais M. Bourbon présentera le tout
mercredi 1er février, à l’Assemblée nationale, et il laisse à la sagesse de cette Auguste Assemblée et à
celle du public, de récompenser les escamoteurs comme ils le méritent. P. S.- Le tour de souplesse, qui
est la cause que l’affaire de M. Bourbon-Montmorency n’eut point effet que lui et le public devaient en
attendre, c’est que les émissaires de la cabale ministérielle, qui sont entrés en grand nombre dans cette
Auguste Assemblée (Rires.), qui la déshonorent, et qui sont payés pour empêcher la réalisation de ses
bonnes intentions pour le bien général de toute la nation ; ces individus d’intelligence avec mes
adversaires et l’escamouteur de ma pétition aposté par eux, se sont pressés de crier, A l’ordre ! a
l’ordre ! sans donner le temps qu’on fit lecture, ni du reste de mon mémoire, ni d’aucun des actes et
titres justificatifs, et d’ordonner seulement qu’on les mît sur le bureau ou qu’on les renvoyât au comité
de législation ; et cela, parce qu’ils savent qu’il sera aisé de s’en emparer et d’empêcher que l’Assemblée
nationale et le public n’en aient connaissance. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 75.
29
Archives Parlementaires, op. cit., t. 37, p. 604.
30
Id., t. 37, p. 611.
440
5.) Les eleccions a President
Si observem les eleccions a president que es van donar sota l’Assemblea Legislativa
constatarem de nou que el president del cos legislatiu tenia un poder enorme. I això perquè si
observem les eleccions que es van donar veurem les lluites que tenien lloc per aconseguir la
presidència.
D’entrada cal dir que sota l’Assemblea Legislativa, els diputats que aconseguien la
vicepresidència aconseguien quinze dies més tard d’haver obtingut la vicepresidència, la
presidència de l’Assemblea. I això malgrat no estar estipulat així, funcionava d’aquesta
manera. (Veure la taula número 11)
I de fet, com que funcionava d’aquesta manera, sempre hi havia més dificultats en escollir el
vicepresident que el president. Normalment, el president s’escollia a la primera i no calia
procedir a més votacions. En canvi, el vicepresident no solia escollir-se sempre a la primera, i
per tant, tocava procedir a una segona, i fins tot, a una tercera votació. (Veure la taules
número 12 i 13)
De fet, aquesta manera de procedir es va mantenir vigent tot el temps a l’excepció però d’un
sol cop: el 23 de juliol de 1792. Aquest dia 23 de juliol de 1792 li tocava a Delacroix, diputat de
« centre-esquerra », de fer-se amb la presidència, però quelcom va succeir que no la va
aconseguir malgrat ser el vicepresident.
El 23 de juliol de 1792, de 749 diputats que tenia l’Assemblea Legislativa, 571 van anar a votar
per escollir el president. I aquesta xifra mai s’havia vist. Mai una votació per aconseguir la
presidència havia aconseguit reunir a tants diputats, ni la primera que va donar-se sota
l’Assemblea Legislativa que en va reunir 545. (Veure la taula número 14)
El diputat que va ser escollit per a la presidència va ser Laffon-Ladebat que era un diputat de la
« dreta » de l’Assemblea Legislativa.
Doncs bé, si tenim en compte que el 25 de juliol de 1792 va tenir lloc el Manifest de Brunswick
que amenaçava a París si aquesta ciutat s’atrevia a tocar a la família reial, i que aquest
manifest va ser redactat pels jacobins-feuillants, aleshores hem de pensar davant de l’incident
del 23 de juliol de 1792 que els jacobins-feuillants es volien fer amb la presidència de
l’Assemblea Legislativa.
I si tenim això en compte, i recordem de nou totes les competències que tenia el president de
l’Assemblea Legislativa —orquestrar el debat parlamentari, gestionar el « Bureau des renvois
et des correspondances » i filtrar les peticions dels peticionaris— ens adonarem que el poder
del president era enorme, i que per tant, no es pot continuar pensant, com ho fa, Patrick
Brassart en el seu treball sobre les Assemblees parlamentàries, que el president de
l’Assemblea Legislativa tenia una escassa autoritat, i això perquè quan cridava a l’ordre els
31
Id., t. 35, p. 467-468.
441
diputats continuaven discutint i perquè, en algunes ocasions, aquests s’atrevien a cridar-lo a
l’ordre32.
En fi, de no ser el poder del president, un poder enorme, molt probablement, els jacobinsfeuillants no s’haurien reunit fortament el dia 23 de juliol de 1792 per a desbancar a Delacroix
de la presidència.
Taula núm. 11
DE LA VICEPRESIDÈNCIA A LA PRESIDÈNCIA
Batault
Pastoret
Ducastel
Ducastel
Vergniaud
Vergniaud
Viennot Vaublanc
Viennot Vaublanc
Lacépède
Lacépède
Lemontey
Lemontey
François de Neufchâteau
François de Neufchâteau
Daverhoult
Daverhoult
Guadet
Guadet
Condorcet
Condorcet
32
Présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
01/10/91
03/10/91
03/10/91
17/10/91
17/10/91
30/10/91
03/11/91
15/11/91
16/11/91
28/11/91
30/11/91
10/12/91
20/12/91
26/12/91
28/12/91
08/01/92
10/01/92
22/01/92
25/01/92
06/02/92
03/10/1791
17/10/1791
17/11/1792
30/10/1791
03/11/1791
15/11/1791
16/11/1791
28/11/1791
30/11/1791
10/12/1791
20/12/1791
26/12/1791
28/12/1791
08/01/1792
10/01/1792
22/01/1792
25/01/1792
05/02/1792
08/02/1792
19/02/1792
Patrick Brassart a propòsit del President de l’Assemblea Legislativa ha escrit el següent: « En pratique,
l’autorité du président resta aussi mince qu’elle l’avait toujours été ; comme le déclarait Mathieu Dumas
le 7 mars 1792 : Le président de l’Assemblée nationale est un pivot central sur lequel tournent 750
volontés circonférentes ; il n’a et ne peut avoir aucune force réelle pour arrêter le mouvement une fois
donné […] C’est ainsi que le rappel à l’ordre, qui devait être un trident dans la main du président, n’est
qu’un faible roseau, avec lequel il lutte péniblement contre les flots de la parole, incertain s’il ne sera
pas submergé. », Patrick BRASSART, Paroles de la Révolution, Les Assemblées Parlementaires, 17891794, Paris, Minerve, 1988, p. 91-92. Si bé és cert que Mathieu Dumas va poder assenyalar el que hem
llegit el dia 7 de març de 1792, també ho és que el dia 11 de març de 1792 va declarar que com a
president tenia tots els mitjans necessaris per tal de fer respectar l’ordre dins de l’Assemblea: « Avant
de donner la parole aux députés extraordinaires qui sont à la barre, je préviens l’Assemblée que j’ai dans
les mains, par le règlement, des moyens suffisants pour faire respecter l’Assemblée nationale. Je
demande que tous les membres de l’Assemblée se tiennent dans le calme et la dignité qui conviennent
aux représentants de la nation, en imposent aux factieux et comptent sur les patriotes qui les
respecteront les premiers. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 425.
442
DE LA VICEPRESIDÈNCIA A LA PRESIDÈNCIA
Dumas
Dumas
Guyton Morveau
Guyton Morveau
Gensonné
Gensonné
Dorizy
Dorizy
Bigot de Préameneu
Bigot de Préameneu
Lacuée
Lacuée
Muraire
Muraire
Tardiveau
Tardiveau
Français
Français
Girardin
Girardin
Aubert Dubayet
Aubert Dubayet
Delacroix
Laffon Ladebat
Merlet
Merlet
Delacroix
Delacroix
Hérault de Séchelles
Hérault de Séchelles
Cambon
Cambon
Thuriot
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
Présidence
Vice-présidence
08/02/92
19/02/92
21/02/92
04/03/92
05/03/92
19/03/92
19/03/92
02/04/92
05/04/92
15/04/92
18/04/92
29/04/92
01/05/92
13/05/92
16/05/92
27/05/92
29/05/92
10/06/92
13/06/92
24/06/92
27/06/92
08/07/92
10/07/92
23/07/92
26/07/92
07/08/92
10/08/92
19/08/92
20/08/92
02/09/92
05/09/92
16/09/92
17/09/92
21/02/1792
04/03/1792
05/03/1792
18/03/1792
19/03/1792
02/04/1792
05/04/1792
15/04/1792
18/04/1792
29/04/1792
01/05/1792
13/05/1792
16/05/1792
27/05/1792
29/05/1792
10/06/1792
13/06/1792
24/06/1792
27/06/1792
08/07/1792
10/07/1792
22/07/1792
26/07/1792
07/08/1792
10/08/1792
20/08/1792
20/08/1792
02/09/1792
05/09/1792
16/09/1792
17/09/1792
21/09/1792
21/09/1792
443
Taula núm. 12
VOTACIONS PRESIDENT
03-10-1791
3
17-10-1791
30-10-1791
15-11-1791
28-11-1791
1
1
1
3
10-12-1791
26-12-1791
08-01-1792
22-01-1792
05-02-1792
19-02-1792
04-03-1792
18-03-1792
02-04-1792
15-04-1792
29-04-1792
13-05-1792
27-05-1792
10-06-1792
24-06-1792
08-07-1792
23-07-1792
07-08-1792
19-08-1792
02-09-1792
16-09-1792
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Troisième tour de
scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Troisième tour de
scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
( ?)
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
369 votants
545 votants
211 votants
343 votants
477 votants
441 votants
419 votants
291 votants
270 votants
367 votants
417 votants
321 votants
358 votants
420 votants
398 votants
352 votants
309 votants
288 votants
321 votants
( ?)
391 votants
571 votants
473 votants
323 votants
257 votants
231 votants
Pastoret 211
Garran-de-Coulon 158
Ducastel 302
Vergniaud 112
Viennot Vaublanc 257
Lacépède 321
Brissot 156
Lemontey 326
François de Neufchâteau 258
Daverhoult 180
Guadet 232
Condorcet 231
Mathieu Dumas 229
Guyton-Morveau 223
Gensonné 264
Dorizy 220
Bigot de Préameneu 305
Lacuée 227
Muraire 272
Tardiveau 260
Français de Nantes 231
Gerardin ( ?)
Aubert-Dubayet 294
Lafon-Ladebat 297
Merlet 245
Delacroix 303
Hérault de Séchelles 242
Cambon 220
444
Taula núm. 13
VOTACIONS VICEPRESIDENT
03-10-1791
2
Deuxième tour
de scrutin
Troisième tour
de scrutin
Premier scrutin
335 votants
Ducastel 198
17-10-1791
3
491 votants
Premier scrutin
Deuxième tour
de scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Deuxième tour
de scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Troisième tour
de scrutin
Premier scrutin
225 votants
397 votants
Vergniaud 271
Viennot-Vaublanc 169
Viénot-Vaublanc 104
Brissot 92
Lacépède 114
Lemontey 211
03-11-1791
1
17-11-1791
30-11-1791
1
2
20-12-1791
28-12-1791
10-01-1792
25-01-1792
08-02-1792
1
1
1
1
2
21-02-1792
11-03-1792
21-03-1792
05-04-1792
1
1
1
3
18-04-1792
1
02-05-1792
16-05-1792
1
3
365 votants
459 votants
1
Premier scrutin
Troisième tour
de scrutin
Deuxième tour
de scrutin
Troisième tour
de scrutin
Premier scrutin
29-05-1792
2
13-06-1792
3
27-06-1792
10-07-1792
26-07-1792
11-08-1792
20-08-1792
05-09-1792
1
1
1
1
1
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
422 votants
439 votants
440 votants
( ?)
( ?)
196 votants
346 votants
232 votants
377 votants
272 votants
402 votants
394 votants
376 votants
423 votants
434 votants
477 votants
454 votants
451 votants
514 votants
François de Neufchâteau 202
Daverhoult 199
Guadet 197
Condorcet 137
Dumas 262
Brissot 140
Guyton-Morveau 200
Gensonné 209
Dorizy 219
Bigot de Préameneu 233
Lacuée 257
Hérault de Séchelles 220
Muraire 299
Tardiveau 286
Hérault de Séchelles 173
Français de Nantes 232
Gérardin 235
Delacroix 216
Aubert-Dubayet 274
Delacroix 240
Delacroix 227
Merlet 224
Delacroix 280
Hérault de Séchelles ( ?)
Cambon ( ?)
445
Taula núm. 14
VOTACIONS PRESIDENT – ORDENAT PER NUMERO DE VOTANTS
23-07-1792
17-10-1791
28-11-1791
1
1
3
07-08-1792
10-12-1791
02-04-1792
26-12-1791
19-02-1792
15-04-1792
08-07-1792
03-10-1791
1
1
1
1
1
1
1
3
05-02-1792
18-03-1792
29-04-1792
15-11-1791
19-08-1792
04-03-1792
10-06-1792
13-05-1792
08-01-1792
27-05-1792
22-01-1792
02-09-1792
16-09-1792
30-10-1791
24-06-1792
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
Premier scrutin
Premier scrutin
Troisième tour de
scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Troisième tour de
scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
Premier scrutin
( ?)
571 votants
545 votants
477 votants
473 votants
441 votants
420 votants
419 votants
417 votants
398 votants
391 votants
369 votants
367 votants
358 votants
352 votants
343 votants
323 votants
321 votants
321 votants
309 votants
291 votants
288 votants
270 votants
257 votants
231 votants
211 votants
( ?)
Lafon-Ladebat 297
Ducastel 302
Lacépède 321
Brissot 156
Merlet 245
Lemontey 326
Dorizy 220
François de Neufchâteau 258
Mathieu Dumas 229
Bigot de Préameneu 305
Aubert-Dubayet 294
Pastoret 211
Garran-de-Coulon 158
Condorcet 231
Gensonné 264
Lacuée 227
Viennot Vaublanc 257
Delacroix 303
Guyton-Morveau 223
Français de Nantes 231
Muraire 272
Daverhoult 180
Tardiveau 260
Guadet 232
Hérault de Séchelles 242
Cambon 220
Vergniaud 112
Gerardin ( ?)
446
ONZÈ CAPÍTOL: DESPATXOS, COMITÈS I COMISSIONS
1.) El Bureau des renvois et des correspondances
El « Bureau des renvois et des correspondances » de l’Assemblea Legislativa va crear-se a
partir de la unió de dos despatxos de l’Assemblea Nacional Constituent: el « Bureau des
renvois » i el « Bureau des correspondances ».
Aquest despatx es va trobar sota les ordres del president de l’Assemblea Legislativa i va
encarregar-se de gestionar tota la correspondència que arribava al cos legislatiu. S’encarregava
d’obrir les cartes, d’enregistrar-les i de distribuir-les.
Aquest despatx va ser l’encarregat de fer arribar als diputats i als comitès les cartes que els
corresponien, així com també, l’encarregat de valorar quines cartes eren importants i, per tant,
quines havien de ser llegides a l’Assemblea Legislativa.
D’alguna manera aquest despatx va ser el gran filtre o el primer filtre que existia a l’Assemblea
Legislativa sobre la correspondència que entrava. Les primeres tries sobre allò que era
important o no, sobre allò que calia donar a conèixer als diputats o allò que no calia donar a
conèixer, es donaven en aquest despatx.
Aquest despatx va fer una funció que molts membres de l’Assemblea Legislativa no volien que
fes i és precisament decidir, sota la vigilància del president de l’Assemblea, quines cartes
havien de ser conegudes i quines no pels diputats. I de fet, si hagués triomfat la primera idea
que es tenia sota l’Assemblea Legislativa, aquest despatx només hauria hagut d’obrir les cartes
i llegir-les a l’Assemblea perquè aquesta en decidís el seu destí, i si hagués triomfat la segona
idea, només hauria hagut de llegir-les, fer-ne un resum i llegir aquest resum a l’Assemblea,
però al final, va acabar fent allò que molts diputats volien que fes l’Assemblea i és, decidir, per
ell mateix, el destí de les cartes, tal i com havia fet anteriorment sota l’Assemblea Nacional
Constituent.
El personal
El « Bureau des renvois et des correspondances » estava compost per diferents « secrétairescommis » i es trobava a les ordres del president de l’Assemblea Legislativa, del vicepresident i
dels secretaris d’aquesta.
Tant el president com el vicepresident i els secretaris treballaven sovint en aquest despatx i es
dedicaven a decidir el destí d’algunes de les cartes que hi arribaven. De fet, eren ells els que
decidien quines cartes havien de ser llegides a l’Assemblea Legislativa i quines no. I alguns
« commettants » en saber això, s’adreçaven directament a ells per tal d’incidir-hi i aconseguir
que les seves peticions, les seves demandes, les seves adreces o les seves memòries fossin per
aquests llegides al cos legislatiu.
447
La correspondència
No sabem exactament quanta correspondència arribava a l’Assemblea Legislativa cada dia,
però si sabem quanta correspondència va distribuir aquest despatx entre els diferents comitès
de l’Assemblea Legislativa entre gener de 1792 i setembre de 1792. El registre que ens hauria
de proporcionar les dades sobre quanta informació va enregistrar entre octubre de 1791 i
desembre de 1791 no es localitza als Arxius Nacionals, i per tant, no podem assenyalar quanta
correspondència va enregistrar entre octubre de 1791 i desembre de 17911. (Veure l’annex
número 10)
Nogensmenys i per les dades que tenim del període que va de gener de 1792 a setembre de
1792 sabem que el « Bureau des renvois et des correspondances » va enregistrar 9421
dossiers, és a dir, un promig de 36 dossiers per dia. En relació als dossiers cal dir que un dossier
podia ser una carta o una carta i els seus annexes. (Veure la gràfica núm. 1)
Gràfica núm. 1
1
Els dos registres que ens donen compte de quants dossiers va distribuir aquest despatx entre els
comitès són els següents : C*II 15 : Registre du 31 août 1791 / 1er janvier 1792 au 30 juin 1792 i el C*II
16 : Registre du 1er juillet 1792 au 19 novembre 1792 de la série C – Assemblées nationales dels Arxius
Nacionals.
448
2.) El Bureau des correspondances
El « Bureau des correspondances » va ser creat el mes de juliol de 1789 per tal de gestionar la
correspondència que arribava a l’Assemblea Nacional Constituent. Aquest despatx es va trobar
sota les ordres del president del cos legislatiu. Sota l’Assemblea Legislativa aquest despatx va
ser unit al « Bureau des renvois ».
Les tasques
En primer lloc, el « Bureau des correspondances » va encarregar-se sota l’Assemblea Nacional
Constituent de rebre totes les cartes que arribaven al cos legislatiu, i de separar aquelles que
eren adreçades als comitès i als diputats d’aquelles que eren adreçades a l’Assemblea. Un cop
tenia les cartes separades enviava als comitès i als diputats aquelles que els corresponien i
obria aquelles altres que anaven destinades a l’Assemblea. Les cartes adreçades als comitès
directament o als diputats no eren mai obertes pel « Bureau des correspondances »2. (Veure la
taula núm. 1)
Taula núm. 1
Les cartes
Cartes adreçades als
diputats
Cartes adreçades als
comitès
Cartes adreçades a
l’Assemblea
Un cop aquest despatx havia obert totes les cartes destinades a l’Assemblea procedia a fer una
tria. Les cartes que eren de felicitació les lliurava o bé als secretaris perquè les llegissin a
l’Assemblea o bé a un « secrétaire-commis » perquè les resumís ; les cartes que observava
importants o bé les adreçava al president o als secretaris perquè les llegissin d’immediat o bé
les adreçava a un comitè; i les cartes que no entraven en cap d’aquestes dues categories, les
analitzava per a decidir-ne el seu destí i les enviava al « Bureau des renvois » perquè aquest les
distribuís entre els comitès3. (Veure la taula número 2)
2
3
Archives Parlementaires, op. cit., t. 30, p. 24.
Archives Parlementaires, op. cit., t. 30, p. 24.
449
Taula núm. 2
Les cartes adreçades a
l’Assemblea
Les felicitacions s’adrecen
a un secretari per a ser
llegides o un « secrétairecommis » per a resumir-les
Les cartes importants o bé
s’entreguen al president
per ser llegides o s’adrecen
a un comitè
La resta de cartes són
analitzades per assenyalarne el seu destí i adreçar-les
al « Bureau des renvois »
En segon lloc, el « Bureau des correspondances » va encarregar-se de contestar totes les cartes
que l’Assemblea Nacional Constituent havia de contestar als ministres, als directoris de
departament o de districtes, als tribunals, als ajuntaments, a les guàrdies nacionals, als
regiments, als particulars, etc., així com també, va encarregar-se d’escriure tots els avisos de
recepció4.
En tercer lloc, el « Bureau des correspondances » va encarregar-se d’adreçar als departaments
i als districtes, les adreces, els discursos, els informes i les cartes que l’Assemblea Nacional
Constituent ordenava imprimir i enviar, i en quart lloc i últim, es va encarregar de preparar
juntament amb el president de l’Assemblea i el comitè central l’ordre de treball de cada
setmana i de cada dia5.
El personal
El « Bureau des correspondances » va estar format per quatre « secrétaire-commis » : Ferès,
Aubusson, Renvoizé i Lepage. (Veure la taula número 3)
4
5
Id., p. 24.
Id., p. 24.
450
Taula núm. 3
PERSONAL
Ferès
Aubusson
Renvoizé
Lepage
Ferès va ser el responsable de treballar al costat del president de l’Assemblea Nacional
Constituent i d’obeir totes les seves ordres. Aubusson, en canvi, va encarregar-se d’analitzar
totes les cartes que arribaven i de decidir quin destí havien de tenir. Ell era en realitat qui
pensava el destí de la peça. Renvoizé i Lepage van encarregar-se de la resta de treballs que es
portaven a terme al despatx, com ara obrir les cartes i els paquets, i ocupar-se de les cartes
que havien de ser adreçades al « Bureau des renvois ». És clar que, Renvoizé va fer una feina
més : encarregar-se del registre que aquest despatx tenia per anotar les respostes que es
donaven a algunes cartes6.
6
Id., t. 30, p. 24.
451
3.) El Bureau des renvois
El « Bureau des renvois » va ser creat el mes de juliol de 1789 per tal de distribuir entre els
comitès les peces que li arribaven. Aquest despatx es va trobar sota les ordres del president de
l’Assemblea. Sota l’Assemblea Legislativa aquest despatx va ser annexionat al « Bureau des
correspondances ».
Les tasques
En primer lloc, el « Bureau des renvois » va encarregar-se d’analitzar i d’enregistrar totes les
peces que li adreçava el « Bureau des correspondances »7. (Veure la fotografia número 1)
Fotografia núm. 1
7
Els registres d’aquest despatx són consultables en la « Série C – Assemblées nationales » : C*II 8 :
Registre du 22 août 1789 au 31 décembre 1789, C*II 9 : Registre du 2 janvier 1790 au 31 mars 1790,
er
er
C*II 10 : Registre du 1 avril 1790 au 20 juin 1790, C*II 11 : Registre du 1 juillet 1790 au 30 septembre
er
er
1790, C*II 12 : Registre du 1 octobre 1790 au 30 décembre 1790, C*II 13 : Registre du 1 janvier 1791
er
au 30 avril 1791 i C*II 14 : Registre du 1 mai 1791 au 30 août 1791.
452
En segon lloc, el « Bureau des renvois » va encarregar-se de distribuir totes les cartes que rebia
i enregistrava entre els comitès, i en tercer lloc i últim, el « Bureau des renvois » va encarregarse de fer els anàlisis de les cartes que havien de ser llegides a l’Assemblea Nacional
Constituent8.
Personal
El « Bureau des renvois » va estar format per cinc « secrétaire-commis » : Atrux, G. Vaillant,
Leharivel, Baboin i Henri. (Veure la taula número 4)
Taula núm. 4
PERSONAL
Atrux
Vaillant
Leharivel
Baboin
Henri
Atrux, Vaillant i Henri van encarregar-se de fer l’anàlisi de les peces. Leharivel va ocupar-se de
fer el registre mentre que Baboin va ser el responsable de fer els anàlisis de les peces que
havien de ser llegides a l’Assemblea Legislativa9.
La correspondència
No sabem exactament quantes cartes van arribar cada dia a l’Assemblea Nacional Constituent,
tanmateix sí sabem que el « Bureau des renvois » va enregistrar, de l’agost de 1789 a l’agost
de 1791, 45132 dossiers, és a dir, uns 59 dossiers de promig per dia10. (Veure la gràfica número
2).
8
Archives Parlementaires, op. cit., t. 30, p. 24.
Id., t. 30, p. 24.
10
Els dos registres que ens donen compte de quants dossiers va distribuir aquest despatx entre els
comitès són els següents: C*II 8 : Registre du 22 août 1789 au 31 décembre 1789, C*II 9 : Registre du 2
er
er
janvier 1790 au 31 mars 1790, C*II 10 : Registre du 1 avril 1790 au 20 juin 1790, C*II 11 : Registre du 1
er
juillet 1790 au 30 septembre 1790, C*II 12 : Registre du 1 octobre 1790 au 30 décembre 1790, C*II 13 :
er
er
Registre du 1 janvier 1791 au 30 avril 1791 i C*II 14 : Registre du 1 mai 1791 au 30 août 1791 de la
sèrie série C – Assemblées nationales dels Arxius Nacionals.
9
453
Gràfica núm. 2
454
4.) El comitè de peticions
El 14 d’octubre de 1791 l’Assemblea Legislativa es va posar a discutir sobre la sort dels comitès
de l’Assemblea Nacional Constituent, i amb aquestes, li va tocar decidir la sort del comitè de
rapports i de recerques.
Aleshores, un diputat, de qui no en sabem el nom, va proposar de crear dotze comissions de
vigilància per a substituir el comitè de rapports i de recerques, mentre que Pierre-Joseph
Cambon va proposar de suprimir la denominació de comitè de rapports i de recerques i de
crear un comitè que sota el nom de comitè de peticions es fes càrrec dels afers que quedaven
endarrerits al comitè de rapports.
« J’approuve qu’on supprime la dénomination de comité des rapports et des recherches —va
assenyalar Cambon a l’Assemblea—; mais je demande qu’on établisse un comité sous le nom
de comité des pétitions, pour examiner les affaires arriérées du comité des rapports de
l’Assemblée constituante. »11
Per altra banda, Pierre-Victurnien Vergniaud va proposar de crear només una comissió per
examinar els casos endarrerits del comitè de rapports12, mentre que un altre diputat, de qui no
en sabem tampoc el nom, va proposar de crear un comitè de peticions amb la condició de
renovar-ne molt sovint els seus membres.
Les discussions no van ser massa intenses i l’Assemblea Legislativa va decretar la creació del
comitè de peticions.
Les tasques
El comitè de peticions va encarregar-se per tant de concloure els treballs del comitè de
rapports, però no només això, va encarregar-se també de gestionar les peticions, les
memòries, les demandes i les adreces dels « commettants ». És a dir, de gestionar les
peticions, les memòries, les demandes i les adreces que el « Bureau des renvois et des
correspondances » li adreçava.
D’alguna manera, el comitè de peticions va continuar rebent la mateixa informació que rebia el
comitè de rapports i va continuar exercint les mateixes tasques que aquest comitè havia
exercit fins aleshores.
És a dir, va continuar treballant per ajustar els desajustaments que es donaven i per imposar
l’ORDRE que definia l’Assemblea, va continuar donant compte dels desordres que es donaven,
11
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 225.
Pierre-Victurnien Vergniaud va comentar el següent : « Il était naturel, dans un temps où tous les
pouvoirs étaient confondus, que chacun tendît la main vers l’Assemblée nationale pour obtenir justice.
Mais maintenant, tous les pouvoirs sont organisés ; les pétitions seront présentées à ceux qui pourront y
répondre dans l’ordre établi. Je propose la création d’une commission temporaire pour faire le rapport
de toutes les affaires que le comité des rapports a laissées en arrière, et je fais observer que le nombre
des cartons ne doit pas effrayer, parce que déjà même un grand nombre de citoyens qui ont adressée
des pétitions au Corps constituant, se sont adressés depuis l’organisation des pouvoirs à celui qui est
compétent. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 225.
12
455
va continuar buscant les causes d’aquests, i va continuar decidint sobre quines informacions
de les que rebia calia deliberar i sobre quines no, així com també, sobre quines calia reenviar al
poder executiu i sobre quines no, i sobre quines calia procurar-se més informacions i sobre
quines no.
De fet, es va dedicar a distribuir les peticions, les memòries, les demandes i les adreces dels
« commettants » que rebia de la següent manera: 1) aquelles que havien de ser enviades al
poder executiu, 2) aquelles que havien de ser enviades als departaments i 3) aquelles sobre les
quals no calia deliberar-hi13.
En fi, el comitè de peticions va continuar fent el mateix, a grosso modo, que el comitè de
rapports. I en aquest sentit, es pot destacar, per exemple, una intervenció de Michel-Mathieu
Lecointe-Puyraveau a l’Assemblea Legislativa el dia 11 de novembre de 1791 per assenyalar el
següent:
« La Constitution française paraît avoir dans ce moment deux espèces d’ennemis rédoutables :
les uns cherchent à porter la hâche au pied de l’arbre de la liberté ; les autres, insectes
rongeurs, cherchent chaque jour à pénétrer dedans pour en gâter le cœur. Vous avez déjà
trouvé les moyens de réprimer les premiers ; il faut chercher les moyens les plus efficaces pour
écraser les seconds. Représentants du peuple, ne vous rendez pas indignes du choix que l’on a
fait de vous. Vous êtes ici pour exprimer la volonté générale. Cette volonté générale s’est
suffisamment manifestée ; la voix puissante du peuple s’est fait entendre de toutes parts :
gardes-vous de la méconnaître. Mille pétitions vous disent que ces troubles occasionnés dans
toutes les parties de l’Empire, le sont par des prêtres non assermentées ; de toutes parts on
vous indique les précautions que vous devez prendre contre eux ; c’est à vous de suivre les
indications qui vous sont données.
On prétend, Messieurs, que parmi les conjurés désignés dans les pièces saisies, doivent se
trouver des magistrats, des juges, des administrateurs. Moi, Messieurs, je suis chargé par le
comité de vous faire un rapport qui, peut-être, vous prouvera que cette coalition dont on vous
a parlé dans le procès-verbaux de la municipalité de Caen, n’est pas seulement entre les
honnêtes citoyens et les honnêtes mécontents des villes de Caen et de Lisieux. Peut-être qu’il
sera possible de prouver que cette coalition à des défenseurs très zélés et des partisans très
chauds dans le département de la Moselle et notamment dans le district de Thionville. Je
consulte l’Assemblée dans ce moment pour savoir si elle juge convenable que je lui fasse ces
rapports au nom du comité des pétitions qui m’en a chargé depuis quatre jours. »14
En realitat, durant els primers mesos d’Assemblea Legislativa res va canviar. El comitè de
peticions era la nova versió del comitè de rapports i l’únic que va canviar van ser els diputats
que el van composar. I això perquè els « secrétaires-commis » eren els mateixos que havia
13
14
Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 249.
Id., t. 34, p. 9
456
tingut el comitè de rapports15 i els registres també16. I no només això, els contactes que va
mantenir aquest comitè també van ser els mateixos.
La informació que rep
El comitè de peticions va rebre molta informació, molta correspondència, de part del « Bureau
des renvois et des correspondances ». De fet, va ser el comitè que més correspondència va
rebre de tota aquella que el « Bureau des renvois et des correspondances » va enregistrar i va
reenviar, entre els comitès de l’Assemblea Legislativa, entre el gener i el setembre de 1792.
(Veure la gràfica número 3)17.
Gràfica núm. 3
És clar que, no tota la correspondència que va rebre, la va conèixer només ell. Algunes cartes
que va rebre les va rebre conjuntament amb d’altres comitès o comissions de l’Assemblea,
com ara, el comitè de vigilància.
Pel que fa a la correspondència que va rebre, cal dir que el comitè de peticions va rebre totes
aquelles cartes que tenien a veure amb algun que altre desordre, amb un possible complot,
amb algun que altre conflicte entre administracions, sobretot, entre directoris de departament
15
El 17 d’octubre de 1791 els « secrétaires-commis » del comitè de rapports van demanar a l’Assemblea
Legislativa de poder treballar dins del comitè de peticions. Archives Parlementaires, op. cit., t. 34, p. 256.
16
Veure els registres següents : D*XL47, D*XL60, D*XL61, D*XL66, D*XL76 i D*XL78 de la sous série « D
XL Comité des Pétitions, dépêches et Correspondances », de la série D « Missions des représentants du
peuple et comités des Assemblées » dels Arxius Nacionals de França.
17
El 53,75% anunciat en aquesta gràfica correspon a la suma dels 4 percentatges que donem: el 17,62%
del comitè de peticions, el 15,24% del comitè militar, el 17,88% del comitè de liquidació i el 8,01% del
comitè de legislació civil i criminal. Amb aquest percentatge volem indicar que més de la meitat dels
dossiers que van arribar a l’Assemblea Legislativa, entre gener i setembre de 1792, van ser controlats
per aquests quatre comitès.
457
i directoris de districte, i amb les opinions que els « commettants » tenien sobre els eclesiàstics
refractaris, els emigrats, el veto del rei o la guerra.
Però també, el comitè de peticions va rebre, més enllà de peticions, memòries, demandes o
adreces, alguna que altra denúncia sobre contrarevolucionaris, eclesiàstics o emigrats
facciosos18.
Cal dir també, que el comitè de peticions, de la mateixa manera que el comitè de rapports, va
rebre cartes que no van ser ni obertes ni enregistrades pel « Bureau des renvois et des
correspondances ». I això perquè algunes d’aquestes cartes anaven destinades directament a
ell, o al seu president o a algun dels diputats que en formaven part.
Els contactes
El comitè de peticions va mantenir sota l’Assemblea Legislativa els mateixos contactes que el
comitè de rapports havia mantingut sota l’Assemblea Nacional Constituent. Va continuar
treballant amb el comitè de vigilància —el comitè que substituirà el comitè de recerques—,
amb el comitè militar i amb el comitè diplomàtic, així com també, amb totes les comissions
que es crearan, sota aquesta nova Assemblea, pel manteniment de l’ordre públic: amb la
comissió dels Dotze en un primer moment, i amb la Comissió Extraordinària dels Dotze en un
segon moment.
Però el comitè de peticions no només mantindrà contactes forts amb d’altres comitès de
l’Assemblea, el comitè de peticions continuarà mantenint contactes molt estrets amb els
ministres de l’Assemblea Legislativa. Sobretot amb el ministre de justícia i amb el ministre de
l’interior.
Moltes de les cartes que distribuirà d’aquelles que va rebre, les adreçarà al ministre de justícia.
De la mateixa manera, que ho havia fet el comitè de rapports sota l’Assemblea Nacional
Constituent19.
Per altra banda, el comitè de peticions no mantindrà només contacte amb els comitès i amb
els ministres de l’Assemblea Legislativa, mantindrà també contactes amb l’alcalde de París,
Jérôme Pétion i amb la resta d’administradors de França. Recordem que el comitè de rapports,
i molt especialment el comitè de recerques, mantenien contactes freqüents amb l’alcalde de
París, aleshores, Jean-Sylvain de Bailly, i que també s’escrivien amb les autoritats
administratives del regne.
18
Part de la correspondència que el comitè de peticions va rebre sota l’Assemblea Legislativa es pot
consultar en les caixes que es localitzen a : « DXL 1 à 5 Lettres, adresses et mémoires à l’Assemblée
législative, renvoyés au Comité des pétitions et à la commission de correspondance (par ordre
alphabétique des départements) 1791-1792 » de la sous série « D XL Comité des Pétitions, dépêches et
Correspondances », de la série D « Missions des représentants du peuple et comités des Assemblées »
dels Arxius Nacionals de França.
19
Pel que fa a les cartes adreçades pel comitè de peticions a altres comitès i/o ministres, es pot
consultar el registre D*XL 47 de la sous série « D XL Comité des Pétitions, dépêches et
Correspondances », de la série D « Missions des représentants du peuple et comités des Assemblées »
dels Arxius Nacionals de França.
458
Els informes que fa
Molts dels informes que el comitè de peticions va presentar a l’Assemblea Legislativa donaven
compte de les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que aquest comitè havia
rebut, i això perquè com assenyalava Constant-Joseph-Eugène Gossuin el dia 5 de febrer de
1792 aquest comitè era dins de l’Assemblea Legislativa la veu dels cossos administratius i dels
ciutadans de l’Imperi.
« Messieurs, c’est toujours avec une satisfaction nouvelle que votre comité des pétitions est
auprès de vous l’organe des corps administratifs et des citoyens de l’Empire. »20
Però, el comitè de peticions no només es va dedicar a donar compte breument de totes les
peticions, les memòries, les demandes i les adreces que va rebre, sinó que també es va dedicar
(com també ho havia fet el comitè de rapports) a donar compte d’alguns desordres que tenien
lloc a França, per tal de presentar les mesures més convenients per a restablir l’ordre i la
tranquil·litat pública.
El 9 de febrer de 1792, el comitè de peticions va presentar conjuntament amb el comitè de
vigilància, un informe per tal de donar compte dels desordres que tenien lloc a Avinyó. I això
perquè l’Assemblea Legislativa l’havia fet responsable d’aquest afer conjuntament amb el
comitè de vigilància.
« Messieurs, vous avez chargé vos comités des pétitions et de surveillance d’examiner les
dénonciations, pétitions et autres pièces relatives aux troubles qui agitent depuis longtemps
Avignon et le pays venaissin. Vos comités auraient désiré pouvoir plus tôt satisfaire à la juste
impatience que vous avez témoignée de connaître le résultat de leur travail ; mais, si vous
considérez la nature et l’importance de cette affaire, l’immense quantité des pièces à extraire,
et le travail pénible auquel il a fallu se livrer pour débarrasser, s’il était possible, la vérité du
voile épais dont on s’est plu à l’envelopper, vos comités espèrent que vous ne blâmerez pas le
délai qu’ils ont mis à vous faire part de leurs réflexions sur l’état présent d’Avignon, et à vous
proposer les mesures qu’ils jugent les seules propres à rétablir la paix dans cette partie de
l’Empire, à y faire renaître la confiance et le bonheur, et à déjouer les projets des
malintentionnés qui intriguent dans nos départements méridionaux. »21
Per altra banda, el 19 de març de 1792, el comitè de peticions, conjuntament amb el comitè de
vigilància, va presentar un informe sobre els desordres que havien tingut lloc a la vila d’Arles,
per tal de presentar a l’Assemblea Legislativa, les mesures, les més adients, per tal de restablir
l’ordre i la tranquil·litat pública22.
Tanmateix, amb la creació de la comissió dels dotze, encarregada especialment de vetllar per
l’ordre i la tranquil·litat pública, el comitè de peticions va deixar de presentar acompanyat pel
comitè de vigilància informes relatius als desordres que es donaven. I això perquè va ser
aquesta comissió la responsable de donar-ne compte a partir del mes de març de 1792.
20
Archives Parlementaires, op. cit., t. 38, p. 185.
Id., t. 38, p. 329.
22
Id., t. 40, p. 163.
21
459
Tanmateix, el comitè de peticions i el comitè de vigilància van acompanyar en alguns informes
a aquesta comissió. Per exemple, el 8 de maig de 1792 la comissió dels dotze va presentar un
informe relatiu als desordres d’Avinyó acompanyada pel comitè de peticions23, i el 10 de maig
de 1792 en va presentar un altre relatiu al mateix acompanyada pel comitè de peticions i el
comitè de vigilància24.
Finalment, i perquè ja se n’havien encarregat temps abans, el 25 de juliol de 1792 el comitè de
peticions i el comitè de vigilància van presentar a l’Assemblea Legislativa un petit informe
relatiu als desordres que s’havien donat a Arles25.
El personal
El comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa va ser renovat un sol cop, el 8 de març de
1792 i no va ser renovat completament. Havia de ser renovat d’una meitat, però el 8 de març
de 1792 dels 12 membres que van ser escollits per entrar-hi, 6 havien estat ja membres del
comitè de peticions26. (Veure la taules número 5 i número 6).
Per altra banda, cal dir que el comitè de peticions va ser majoritàriament controlat per
diputats que pertanyien a l’ « esquerra » i al « centreesquerra » de l’Assemblea Legislativa27.
Així com també, per diputats força coneguts pels seus discursos i per les seves intervencions al
cos legislatiu. (Pel que fa al primer comitè veure les gràfiques número 4 i número 5, i pel que fa
al segon comitè veure les gràfiques número 6 i número 7).
23
Id., t. 43, p. 114-115.
Id., t. 43, p. 205-208.
25
Id., t. 47, p. 118-119.
26
A l’annex número 12 d’aquesta tesi es pot observar el personal de cada un dels comitès de
l’Assemblea Legislativa. Els diputats membres i els diputats suplents. Així com també, els diputats que
van marxar d’un comitè per formar part d’un altre. També es pot observar en aquest annex les diferents
renovacions de cada comitè.
27
Pel que fa a la tendència política dels diputats de l’Assemblea Legislativa es pot consultar l’annex
número 9 d’aquesta tesi doctoral.
24
460
Taula núm. 5
Comité de pétitions
(24-10-1791)
Membres
Girardin, Louis Stanislas Xavier Cécile de
Antonelle, Pierre Antoine
Dumolard, Joseph Vincent
Saladin (1), Jean Baptiste Michel
Castel, René Richard Louis
Chassagnac, Noël
Soubeyrand-Saint-Prix, Hector
Vosgien, Donat
Couturier, Jean Pierre
Delpierre, Antoine François
Merlin (2), Antoine
Philibert, Thomas
Bréard, Jean Jacques
Pierron, Jacques Jean Louis
Taillefer, Jean Guillaume
Sautereau, Jean
Le Coz (3), Claude
Gossuin, Constant Joseph Eugène
Beaupuy (4), Nicolas Michel Pierre Armand
Fache, Jean Étienne
Thorillon (5), Antoine Joseph
Tardiveau (6), François Alexandre
Lejosne, Etienne Philippe Marie
Lecointe-Puyraveau, Michel Mathieu
Oise
Bouches du Rhône
Isère
Somme
Calvados
Corrèze
Ardèche
Vosges
Moselle
Vosges
Moselle
Var
Charente Inférieure
Moselle
Dordogne
Nièvre
Ille et Vilaine
Nord
Dordogne
Aisne
Paris
Ille et Vilaine
Nord
Deux Sèvres
CG
G
D
G
D
CG
G
D
G
D
G
D
G
CD
G
G
C
G
CG
D
D
C
G
CG
Suppléants
Benoiston (7), Jean Marie
Loire Inférieure
G
Fauchet (8), Claude
Calvados
G
Mouysset (9), Guillaume
Lot et Garonne
A
Bonnemère (10), Joseph Toussaint
Maine et Loire
D
Bonnet de Meautry, Pierre Louis
Calvados
G
Prudhomme, François Louis Jérôme
Aisne
C
Guadet (11), Marguerite Élie
Gironde
G
(1)Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de Législation Civil et Criminelle. Il
461
Comité de pétitions
(24-10-1791)
siégea dans ce comité.
(2) Le 26 novembre 1791 il fut nommé membre du Comité de Surveillance. Il siégea dans ce
comité. Mais, jusqu’au 26 novembre 1791 il siégea dans le Comité des Pétitions.
(3) Le 27 octobre 1791 il fut nommé membre suppléant du Comité des Secours Publics.
(4) Le 25 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité Militaire. Il siégea dans ce comité.
(5) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de législation civil et criminelle. Il
siégea dans ce comité.
(6) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de législation civil et criminelle. Il
siégea dans ce comité.
(7) Le 27 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité des Domaines. Il siégea dans ce
comité.
(8) Le 26 novembre 1791 il fut nommé membre du Comité de Surveillance. Il siégea dans ce
comité. Mais jusqu’au 26 novembre 1791 il siégea dans le Comité des Pétitions.
(9) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité des Décrets. Il siégea dans ce comité.
(10) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de législation civil et criminelle. Il
siégea dans ce comité.
(11) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de législation civil et criminelle. Il
siégea dans ce comité.
462
Gràfica núm. 4
Gràfica núm. 5
463
Taula núm. 6
Comité de pétitions
(08-03-1792)
Renouvellement
Membres
Castel, René–Richard–Louis
Taillefer, Jean–Guillaume
Sautereau, Jean
Delpierre, Antoine–François
Soubeyrand Saint–Prix, Hector
Philibert (1), Thomas
Eschasseriaux aîné, Joseph
Ferrus, Guillaume
Dareau-Laubadère, Jean–Joseph
Duphénieux(2), Claude
Batault, Claude (M/S)
Faye–Lachèze, François–Pierre (M/S)
Calvados
Dordogne
Nièvre
Vosges
Ardèche
Var
Charente–Inférieure
Hautes–Alpes
Hautes–Pyrénées
Lot
Côte–d’or
Corrèze
D
G
G
D
G
D
G
D
G
C
A
G
Suppléants
Demées (3), Louis–Michel
Orne
C
Terrède (4), Simon–Pierre–Antoine
Orne
CD
Elie, Jean–Marie–Antoine
Morbihan
C
Fabre, Gabriel–Jacques–François–Maurice
Aude
CG
Marchand fils, Louis–Etienne
Loir–et–Cher
CG
Solomiac (5), François
Aude
CG
(1) Le 8 mars 1792 il fut nommé membre du Comité de liquidation et le 9 mars 1792 il déclara
opter pour ce comité.
(2) Le 8 mars 1792 il fut nommé membre du Comité de l’extraordinaire des finances. Il siégea
dans ce comité.
(3) Le 8 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité de liquidation.
(4) Le 5 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité des inspecteurs de la salle.
Mais, il ne siégea pas dans ce comité, et non plus, dans le comité des pétitions. Il siégea dans
le Comité des secours publics car il présenta à l’Assemblée, au nom de ce comité, un projet de
décret sur les indemnités dues à divers hôpitaux et municipalités.
(5) Le 5 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité des inspecteurs de la salle et le
8 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité de liquidation.
464
Gràfica núm. 6
Gràfica núm. 7
465
5.) El comitè de vigilància
El 25 de novembre de 1791 l’Assemblea Legislativa es va decidir finalment per a crear un
comitè de vigilància, un comitè per a recollir totes les informacions relatives a aquells fets que
podien pertorbar la tranquil·litat pública.
Antoine Merlin, que era membre del comitè de peticions, va comentar a l’Assemblea
Legislativa que prop de les fronteres la gent s’armava sota la direcció de caps militars i que
aquest fet no podia ignorar-se. De la mateixa opinió, va ser Philippe Rülh que va comentar a
l’Assemblea el següent:
« Vouloir nier encore les rassemblements des ennemis de la Constitution de l’autre côte du
Rhin, c’est vouloir nier qu’il fasse jour à midi »28
Enfront d’això, alguns diputats de l’Assemblea Legislativa van començar a ser del parer que
calia adoptar mesures per tal de frenar les iniciatives dels emigrats. I Claude Basire va
intervenir en aquest sentit per a mencionar que estaven envoltats de conspiradors i que calia
crear un comitè de vigilància. I això perquè totes les referències als conspiradors s’enviaven al
comitè de legislació i aquest comitè no tenia per objectiu rebre aquesta informació, sinó que
tenia per objectiu redactar el codi civil.
Aleshores les discussions van desencadenar-se. Eustache-Antoine Hua que justament era
membre del comitè de legislació va comentar que demanar la creació d’un comitè de vigilància
era demanar la creació del comitè de recerques, i que havent-hi el comitè de legislació i el
comitè diplomàtic, encarregats de rebre aquests afers, no calia crear un comitè de vigilància.
Hua era un diputat de « centre-dreta » i membre del Club dels Feuillants, mentre que Merlin,
Rülh i Basire eren diputats d’« esquerra »29. A part, el comitè de legislació civil i criminal era
majoritàriament controlat per diputats de la « dreta », així com també, el comitè diplomàtic.
(Veure les taules número 7 i 8 i veure les gràfiques número 8 pel que fa al comitè de legislació
civil i criminal, i número 9 i 10 pel que fa al comitè diplomàtic)
Acabada la intervenció de Hua, François Chabot va prendre la paraula per assenyalar la
conveniència de crear un comitè de vigilància, així com també per a indicar que si l’Assemblea
Legislativa no havia de tenir un comitè de recerques, aleshores tampoc havia de tenir ni un
comitè de legislació civil i criminal, ni un comitè diplomàtic fent les tasques d’un comitè de
recerques. I és que Chabot era del parer que d’haver-hi aquests comitès fent les funcions d’un
comitè de recerques potser caldria suprimir-los.
28
Archives Parlementaires, op. cit., t. 35, p. 360.
Pel que fa a la tendència dels diputats de l’Assemblea Legislativa veure l’annex número 9 d’aquesta
tesi doctoral.
29
466
Taula núm. 7
Comité de législation civil et criminelle
(26-10-91)
Membres
Ducastel, Jean Baptiste Louis
Garran de Coulon, Jean Philippe
Gohier, Louis Jérôme
Pastoret (1), Emmanuel Claude Jean Pierre
Foissey, Joseph Ignace
Gorguereau, François
Veyrieu, Guillaume
Bournel, Jean François
Guadet, Marguerite Élie
Bigot de Préameneu, Félix Julien Jean
Saladin, Jean Baptiste Michel
Delacoste, Jean Aimé
Hérault de Séchelles, Jean Marie
Vimar, Nicolas
Couthon, Georges
Hua, Eustache Antoine
Thorillon, Antoine Joseph
Thuriot, Jacques Alexis
Lesueur, Jean Baptiste
Rousseau, Louis Jacques
Barennes, Raymond
Caubère, Pierre
Muraire, Honoré
Laloy, Pierre Antoine
Navier, Claude Bernard
Godard, Jacques († 4-11-91)
Sédillez, Mathurin, Louis Etienne
Euvremer, Jacques
Ferrière, Jean Michel
Laplaïgne, Antoine
Tardiveau, François Alexandre
Lamarque, François
Carlier, Prosper Hyacinthe
Codet, Sylvain
Bonnemère, Joseph Toussaint
Prouveur, Auguste Antoine Joseph
Azema, Michel
Ribes, Raymond
Labastie, Jean Jacques
Seine Inférieure
Paris
Ille et Vilaine
Paris
Meurthe
Paris
Haute Garonne
Ardennes
Gironde
Paris
Somme
Charente Inférieure
Paris
Seine Inférieure
Puy de Dôme
Seine et Oise
Paris
Marne
Orne
Sarthe
Gironde
Ariège
Var
Haute Marne
Côte d’or
Paris
Seine et Marne
Manche
Maine et Loire
Gers
Ille et Vilaine
Dordogne
Aisne
Ille et Vilaine
Maine et Loire
Nord
Aude
Aude
Hautes Alpes
D
G
C
CD
D
D
G
D
G
D
G
C
G
D
G
CD
D
G
D
CD
G
CD
D
G
D
A
D
A
CD
G
C
G
D
CD
D
D
G
D
D
467
Comité de législation civil et criminelle
(26-10-91)
Membres
Froudière (2), Louis François Bernard
François de Neufchâteau, Nicolas Louis
Dalmas, Joseph Benoit
Charlier, Louis Joseph
Lemontey (3), Pierre Edouard
Verneilh-Puyraseau de, Jean Joseph
Briolat, Jean Baptiste
Corbel, Vincent Claude
Brisson, Marcou
Seine Inférieure
Vosges
Ardèche
Marne
Rhône et Loire
Dordogne
Haute Marne
Morbihan
Loir et Cher
D
G
D
CG
CD
D
CG
CG
G
Attention :
Voysin de Gartempe est membre de ce comité. Le 4 février 1792 il intervient à l’Assemblée et il
se dit membre de comité.
Il n’y a pas de notice à propos des suppléants
(1) Le 28 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité d’Instruction Publique. Il siégea dans
ce comité.
(2) Le 24 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de Liquidation.
(3) Le 25 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité Diplomatique. Il siégea dans ce
comité.
« Par les raisons du préopinant —va comentar Chabot a l’Assemblea— j’appuie la motion qui
vous a été présentée, et je crois qu’il est important d’établir un comité de surveillance. Les
mots ne font rien à la chose. Le préopinant vous a dit que ce serait un comité des recherches.
Or, selon lui, le comité de législation et le comité diplomatique en font les fonctions : donc, il
est inutile, dit-il, d’établir un comité de surveillance. Mais je lui demande, puisque dans son
esprit les comités de législation et diplomatique ne sont autre chose qu’un comité des
recherches, ne faudrait-il pas les détruire, d’après la propre base qu’il a établie ? Ce mot de
comité des recherches ne doit pas tant alarmer dans l’Assemblée nationale puisqu’il existe
dans son sein. »30
30
Archives Parlementaires, op. cit., t. 35, p. 361
468
Acabada la intervenció de Chabot, Yves-Marie Audrein i Élie Marguerite Guadet, aquest últim
membre del comitè de legislació civil i criminal, van intervenir per a recolzar la proposta de
crear un comitè de vigilància o de seguretat general. I això perquè eren del parer de crear un
comitè per tal de conèixer les conjuracions. I mentre aquests intervenien per a recolzar la
proposta llançada per Basire, uns altres diputats es preguntaven sobre les tasques que tindria
aquest nou comitè, així com també, si aquest tindria la facultat de poder arrestar. En fi, les
discussions es van acabar quan l’Assemblea Legislativa es va decidir finalment per a crear un
comitè per a rebre totes aquelles informacions que podien donar compte de tots aquells
projectes que podien atacar la Constitució.
El 25 de novembre de 1791 per tant, es va crear el comitè de vigilància i es va decidir que
tindria 12 membres i que seria renovat cada tres mesos, no completament, sinó la meitat dels
seus membres31.
El comitè de legislació civil i criminal i el comitè diplomàtic, dominats per diputats de « dretes »
van perdre el debat, i amb aquesta pèrdua, el control d’una informació —aquella relativa als
possibles complots— que rebien a falta d’un comitè de recerques.
Gràfica núm. 8
31
Archives Parlementaires, op. cit., t. 35, p. 361.
469
Taula núm. 8
Comité diplomatique
(25-10-91)
Membres
Koch, Christian Guillaume
Rülh, Philippe
Gensonné, Armand
Brissot de Warville, Jacques Pierre
Lemontey, Pierre Edouard
Briche, André Louis Elisabeth
Baert(1), Charles Alexandre Balthazar François de Paule
Ramond, Louis François Elisabeth
Mailhe, Jean Baptiste
Schirmer, Jean Louis
Treil-Pardailhan, Thomas François
Jaucourt, François Arnail de
Bas Rhin
Bas Rhin
Gironde
Paris
Rhône et Loire
Bas Rhin
Pas de Calais
Paris
Haute-Garonne
Haut Rhin
Paris
Seine et Marne
D
A
G
G
CD
D
D
D
G
C
D
D
Suppléants
Daverhoult(2), Jean Antoine
Ardennes
D
Fauchet(3), Claude
Calvados
G
Carnot aîné(4), Lazare Nicolas Marguerite
Pas de Calais
G
Delaunay l’aîné(5), Joseph
Maine et Loire
G
Teallier, Claude Etienne
Puy de Dôme
A
Du Bois du Bais, Louis Thibault
Calvados
G
Collet de Messine(6), Jean Baptiste
Indre
D
(1) Le 23 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de la Dette Publique et de la Caisse
Extraordinaire.
(2) Le 25 octobre 1791 il fut nommé membre suppléant du Comité Colonial. Le 26 novembre
1791 il fut nommé membre suppléant du Comité de Surveillance. Le ( ?) il fut nommé membre
du Comité de Surveillance mais il démissionna.
(3) Le 24 octobre 1791 il fut nommé membre suppléant du Comité des Pétitions et le 28
octobre 1791 il fut nommé membre du Comité d’instruction publique. Le 26 novembre 1791 il
fut nommé membre du Comité de Surveillance et il siégea dans ce comité.
(4) Le 28 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité d’instruction publique. Il siégea dans
ce comité.
(5) Le 23 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité des Contributions Publiques. Il siégea
dans ce comité.
(6) Le 22 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de la Trésorerie Nationale. Il siégea
dans ce comité. Le 6 décembre 1791 il fut nommé membre suppléant du Comité Ordinaire des
finances.
470
Gràfica núm. 9
Gràfica núm. 10
471
L’hereu del comitè de recerques
El comitè de vigilància va ser sota l’Assemblea Legislativa l’hereu del comitè de recerques i va
treballar per al manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. De fet, va continuar
buscant aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit per l’Assemblea
Legislativa.
Per aquest fet, va rebre informació conjuntament amb el comitè de peticions i conjuntament
amb la comissió dels dotze i la comissió extraordinària dels dotze, creades per a gestionar
l’ordre públic, creades per adoptar les decisions necessàries per al manteniment de l’ordre i de
la tranquil·litat pública.
Taula núm. 9
I no només això. El comitè de vigilància no només es va dedicar a rebre informació
conjuntament amb aquells comitès o comissions que treballaven per a gestionar l’ordre públic,
sinó que també, es va dedicar a treballar al costat d’aquests comitès i comissions, tot donant
compte dels seus treballs al cos legislatiu.
El personal
El comitè de vigilància que tan va costar de ser creat, perquè d’entrada no es volia sota
l’Assemblea Legislativa cap comitè que recordés el comitè de recerques, va ser acaparat aviat
per l’ « esquerra » de l’Assemblea Legislativa, i això, molt probablement, perquè els diputats
que l’havien exigit eren d’ « esquerres »: Basire, Chabot, Audrein i Guadet, i perquè els
diputats de « dreta » que van entrar-hi van dimitir només en observar-ne la composició. El trio
cordelier hi era en ple, Merlin, Chabot i Basire32. I Merlin va dimitir fins i tot del comitè de
peticions per formar part d’aquest nou comitè. (Veure la taula número 10 i les gràfiques
número 11 i 12)
32
Aquesta idea del « trio cordelier » la trobem a: Jean-René SURATTEAU, « Merlin, Antoine Christophe,
dit de Thionville », Dictionnaire historique de la Révolution française, op. cit., p. 741.
472
Els diputats de la « dreta » de l’Assemblea Legislativa però, no es va quedar de braços creuats
davant d’aquesta ofensiva o victòria dels diputats de l’ « esquerra » de l’Assemblea i en el
moment en que va donar-se la renovació del comitè de vigilància, el 10 de maig de 1792,
aquests van entrar-hi. (Veure la taula número 11 i les gràfiques número 12 i 13)
Els diputats de la « dreta » de l’Assemblea Legislativa buscaven molt probablement controlar
aquella informació privilegiada que havien perdut quan es va crear el comitè de vigilància, i el
comitè de legislació civil i criminal i el comitè diplomàtic van deixar de rebre-la per a gestionarla.
De fet, el comitè de vigilància de l’Assemblea Legislativa va ser igualment de desitjat que el
comitè de recerques sota l’Assemblea Nacional Constituent. Recordem sinó que tant els
diputats que s’asseien a l’esquerra del president de l’Assemblea Nacional Constituent com
aquells que s’asseien a la dreta d’aquest, havien provat sempre de gestionar el comitè de
recerques33.
El 15 d’agost de 1792, cinc dies després de la caiguda de la monarquia, el comitè de vigilància
va ser de nou renovat i aquest cop els diputats d’ « esquerra » es van fer amb el control del
comitè, i amb aquestes, la presència de la « dreta » de l’Assemblea Legislativa en aquest
comitè va quedar del tot eclipsada. (Veure la taula número 12 i les gràfiques número 15)
De fet, el comitè de vigilància va ser el tercer comitè en ser renovat dues vegades. I això
perquè abans ho havien estat, el comitè dels inspectors de la Sala el dia 13 de juliol de 1792 i el
comitè militar el dia 28 de juliol de 1792. Els altres comitès de l’Assemblea Legislativa només
van ser renovats un sol cop. El nombre de renovacions és indicatiu de l’enorme importància
d’aquest comitè.
33
Veure el capítol 5 i el capítol 7 d’aquesta tesi doctoral.
473
Taula núm. 10
Comité de surveillance
(26-11-1791)
Membres
Grangeneuve, Jean Antoine Lafargue de
Isnard, Henri Maximin
Merlin, Antoine
Basire, Claude
Fauchet, Claude
Goupilleau, Philippe Charles Aimé
Lacretelle (1), Pierre Louis
Chabot, François
Quinette, Nicolas Marie
Le Cointre, Laurent
Jagot, Grégoire Marie
Chaufton (2), Jean Damien
Gironde
Var
Moselle
Côte d’or
Calvados
Vendée
Paris
Loir et Cher
Aisne
Seine et Oise
Ain
Loiret
G
G
G
G
G
G
D
G
G
CG
G
D
Suppléants
Daverhoult (3), Jean Antoine
Ardennes
D
Montaut (4), Louis Marie Bon
Gers
G
Antonelle (5), Pierre Antoine
Bouches du Rhône
G
Bernard de Saintes, André Antoine
Charente Inférieure
CG
Rülh (6), Philippe
Bas Rhin
A
Thuriot (7) , Jacques Alexis
Marne
G
(1) Il n’accepta pas d’y entrer.
(2) Il donna sa démission.
(3) Il donna sa démission.
(4) Il devint membre du Comité de Surveillance.
(5) Le 24 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité des Pétitions. Il siégea dans ce
comité.
(6)Le 25 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité Diplomatique. Il siégea dans ce
comité.
(7) Le 26 octobre 1791 il fut nommé membre du Comité de législation civil et criminelle. Il
siégea dans ce comité.
474
Gràfica núm. 11
Gràfica núm. 12
475
Taula núm. 11
Comité de surveillance
(10-05-1792)
Renouvellement
Membre
Dumolard fils, Joseph–Vincent
Fressenel, Claude–André
Leroy [de Flagis], Jean–Baptiste
Danthon, Charles
Sage, Bernard–Marie
Antonelle, Pierre–Antoine
Isère
Ardèche
Tarn
Isère
Rhône–et–Loire
Bouches–du–Rhône
D
D
D
D
D
G
Suppléants
Grangeneuve (1), Jean–Antoine Lafargue de
Gironde
G
Quinette (2), Nicolas–Marie
Aisne
G
Isnard, Henri–Maximin
Var
G
Lafont, Charles–Marie
Lot–et–Garonne
CD
Merlin [de Thionville], Antoine
Moselle
G
Mouysset (3), Guillaume
Lot–et–Garonne
D
(1) Le 6 juin 1792 il fut nommé membre du Comité de législation mais il ne siégea pas dans ce
comité. Il siégea dans le Comité de Surveillance. Il avait été nommé membre suppléant de ce
comité le 10 mai 1792 et il présenta le 25 juillet 1792, au nom des comités des pétitions et de
surveillance réunis, un projet de décret relatif à la conduite des administrateurs du directoire
du département des Bouches-du-Rhône, mandés à la barre relativement à l’affaire d’Arles.
(2) Le 31 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité de l’ordinaire des finances et
le 8 avril 1792 membre du Comité de l’extraordinaire des finances. Il siégea dans ce dernier
comité jusqu’au moment où il fut nommé membre de la Commission Extraordinaire des
Douze. Il avait été lu membre suppléant de cette commission le 18 juin 1792.
(3) Le 5 mars 1792 il fut nommé membre suppléant du comité des domaines. Plus tard, il
siégea dans ce comité et il présenta à l’Assemblée quelques projets de décret de ce comité.
476
Gràfica núm. 13
Gràfica núm. 14
477
Taula núm. 12
Comité de surveillance
(15-08-1792)
Deuxième renouvellement
Membres
Bernard de Saintes, André-Antoine
Goupilleau [de Montaigu], Philippe–Charles–Aimé
Basire jeune, Claude
Montaut-Désilles, Pierre
Lecointe-Puyraveau, Michel–Mathieu
Chabot, François
Antonelle, Pierre–Antoine
Grangeneuve, Jean–Antoine Lafargue de
Merlin [de Thionville], Antoine
Fauchet, Claude
Ruamps, Pierre–Charles
Courtois, Edme–Bonaventure
Robin, Louis-Antoine
Thuriot, Jacques–Alexis
Delaunay [d’Angers], Joseph
Leyris, Augustin–Jacques
Rudler, François–Joseph
Guérin, Louis–Gabriel
Bordas, Pardoux
Niou, Joseph
Lomont, Claude–Jean–Baptiste
Vardon, Louis–Alexandre–Jacques
Archier, Jean–Antoine
Rovère, Joseph–Stanislas–François–Xavier–Alexis
Ingrand, François–Pierre
Michaud, Jean–Baptiste
Jay, Jean
Deperet, Gabriel
Musset, Joseph–Mathurin
Ducos fils, Jean–François
Laguire, Joseph
Charente-Inférieure
Vendée
Côte–d’or
Vienne
Deux–Sèvres
Loir–et–Cher
Bouches–du–Rhône
Gironde
Moselle
Calvados
Charente–Inférieure
Aube
Aube
Marne
Maine-et-Loire
Gard
Haut–Rhin
Sarthe
Haute–Vienne
Charente–Inférieure
Calvados
Calvados
Bouches–du–Rhône
District de Vaucluse
Vienne
Doubs
Gironde
Haute-Vienne
Vendée
Gironde
Gers
CG
G
G
G
CG
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
A
G
G
G
G
G
A
G
G
G
G
G
G
G
478
Gràfica núm. 15
479
6.) La comissió dels dotze
El 6 de març de 1792, Cahier de Gerville, ministre de l’interior, es va presentar a l’Assemblea
Legislativa per tal de mencionar els desordres que es donaven als departaments de la Seine-etOise i de l’Eure. A falta de tropes, el ministre volia que l’Assemblea acordés desplaçar vuitcents homes de la guàrdia nacional de París cap aquests dos departaments per a restablir
l’ordre i la tranquil·litat pública.
Acabada la intervenció del ministre, François-Alexandre Tardiveau, aleshores membre del
comitè de legislació, i diputat de « centre », va prendre la paraula per a demanar la creació
d’una comissió creada per dotze membres dels comitès següents: peticions, vigilància,
agricultura, comerç, militar i legislació, per tal de prendre les mesures convenients per a
restablir l’ordre i la tranquil·litat pública així com també per fer executar les lleis. De nou, la
qüestió de fer aplicar les lleis s’observava necessària.
Davant d’aquesta proposta i la proposta del ministre els diputats van començar a deliberar i
sobretot a discutir. Thuriot va ser del parer que els desordres tenien lloc per la presència
d’aristòcrates a les fronteres i perquè els ministres conspiraven i Chabot va ser del mateix
parer. Per altra banda, Claude-Louis Masuyer, Jean Tartanac i Pierre Duvant van ser de l’opinió
d’adreçar les guàrdies nacionals de París als departaments per apaivagar els desordres que es
donaven. Opinaven que les guàrdies nacionals calmarien millor els ànims dels insurreccionats
que no les tropes.
Al final de les discussions, l’Assemblea Legislativa va adoptar la proposta del ministre així com
també la proposta de Tardiveau i la comissió dels dotze, per a pensar mesures per a restablir
l’ordre i la tranquil·litat pública, va ser creada.
« L’Assemblée nationale décrète qu’il sera formé immédiatement une commission chargée de
recueillir et de lui présenter toutes les mesures propres au rétablissement et au maintien de la
tranquillité publique. Cette commission sera composée de 2 membres de chacun des comités
de pétition, d’agriculture, de commerce, de surveillance, militaire et de législation.
L’Assemblée invite tous ses membres à communiquer à la commission tous les projets et
toutes les vues qu’ils croiront utiles »34.
La comissió dels Dotze
La comissió dels dotze es va crear doncs per tal de prendre les mesures necessàries pel
restabliment i el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. I aquesta comissió va
treballar tant al costat del comitè de peticions com al costat del comitè de vigilància. Els dos
comitès que fins el moment en que va crear-se aquesta comissió van encarregar-se de
gestionar els desajustaments que es donaven. (Veure la taula número 13)
34
Archives Parlementaires, op. cit., t. 39, p. 428.
480
Taula núm. 13
Amb la creació d’aquesta comissió dels dotze es podria pensar que el comitè de peticions va
perdre importància perquè va deixar de gestionar els desordres que es donaven i va començar
a rebre menys informació que abans, però pensar d’aquesta manera, seria un pèl erroni. Més
que res, perquè la comissió dels dotze no va rebre massa informació i perquè els « secrétairescommis » d’aquesta comissió van ser els mateixos « secrétaires-commis » del comitè de
peticions. Per tant, el comitè de peticions continuava estant al corrent de tot. (Veure la gràfica
número 16 i la taula número 14)
Gràfica núm. 16
481
Taula núm. 14
Observant que els « secrétaires-commis » de la comissió dels dotze van ser els mateixos que
els « secrétaires-commis » del comitè de peticions, es pot observar com el comitè que més
informació rebia de part dels « commettants » —peticions, memòries, demandes i adreces—
estava en contacte amb el comitè o la comissió que gestionava els desajustaments que es
donaven. I això perquè, molt probablement, es feia difícil de separar per a la gestió de l’ordre
públic, els dos comitès que més informació important gestionaven. Dit d’altra manera,
probablement, per a gestionar l’ordre públic, no podien treballar desvinculats el comitè que
gestionava la majoria d’informació provinent dels « commettants » del comitè o de la comissió
que gestionava l’ordre públic.
Per altra banda, cal dir que aquesta comissió dels dotze va rebre la informació relativa als
emigrats i als eclesiàstics refractaris.
El personal
La comissió dels dotze va ser composta de dotze membres i la majoria d’aquests eren d’
« esquerres ». De manera que tenia una composició més o menys semblant a la del comitè de
peticions. (Veure la taula número 15 i la gràfica número 17).
482
Taula núm. 15
Commission des douze
(06-03-1792)
Membres
François-Alexandre Tardiveau
Nicolas Vimar
Claude Basire
Claude Fauchet
Jean-François Delacroix
Louis Jounault
Noël Chassagnac
Constant-Joseph-Eugène Gossuin
Antoine Français de Nantes
François Delaizire
Pierre-Marie-Auguste Broussonet
Jean-Baptiste Rougier de la Bergerie
Gràfica núm. 17
C
D
G
G
CG
CD
CG
G
CD
D
G
CG
Législation
Surveillance
Militaire
Pétitions
Commerce
Agriculture
483
7.) La comissió extraordinària dels dotze
El 17 de juny de 1792 Joseph Marant, diputat de « centre-dreta », va comentar a l’Assemblea
Legislativa de crear una comissió de dotze membres per examinar la situació de França.
Marant volia que aquesta comissió expliqués quins mals afectaven el país, quines causes els
provocaven i quines mesures calia adoptar per tal de combatre’ls. En definitiva que, demanava
un comitè de rapports, o dit d’altra manera, una altra comissió dels dotze per tal d’assegurar
l’ORDRE que es definia a l’Assemblea Legislativa. Val a dir però, que Marant va comentar
també a l’Assemblea que si no volia crear una nova comissió, podia atorgar-li aquesta nova
missió a la comissió dels dotze.
« Nous ne pouvons plus nous dissimuler les dangers qui nous environnent. Jamais l’Etat n’eut
une marche plus rapide sa désorganisation. Jamais la France ne s’est trouvée dans une crise
aussi violente et n’a couru autant de dangers. Il est évident que la Constitution n’est pas
appliquée, que le pouvoir exécutif se désorganisé de lui-même. Il est temps que ce temps
d’inquiétude et d’incertitude cesse, il faut que l’Assemblée nationale, trouve un moyen de
sauver la France ou qu’elle périsse avec elle. Je demande qu’on nomme une nouvelle,
commission, composée de 12 de ses membres, laquelle sera chargée de lui présenter dans 4
jours, après avoir examiné en général la situation actuelle de l’Empire, le tableau des maux qui
désolent la patrie, de leur cause, et des mesures propres à dissiper l’orage qui se forme.
(Applaudissements.). Dans le cas où l’Assemblée se refuserait à nommer une nouvelle
commission, je propose que la commission des Douze soit chargée de cet objet. »35
Acabada aquesta intervenció de Marant, un diputat de qui no en sabem el nom va prendre la
paraula per justificar el comitè de legislació, i això perquè aquest comitè, havia rebut
informacions relatives a la desorganització del país, i encara no n’havia donat compte. De fet,
arran d’aquesta intervenció, Gossuin que era un diputat d’ « esquerra », membre del comitè
de peticions, així com també, de la comissió dels dotze encarregada de pensar les mesures per
a restablir l’ordre i la tranquil·litat pública allí a on es malmetia, va intervenir per a queixar-se
d’aquest comitè, i del fet que no donava compte dels afers que tenia entre les seves mans.
El comitè de legislació civil i criminal, a diferència del comitè de peticions o de la comissió dels
dotze no estava compost majoritàriament per diputats d’ « esquerra » o de « centreesquerra ». El comitè de legislació estava controlat tant per diputats d’ « esquerra » com per
diputats de « dreta ». Era un comitè amb una composició molt renyida. (Veure la taula número
16 i les gràfiques número 18 i 19)
35
Archives Parlementaires, op. cit., t. 45, p. 326.
484
Taula núm. 16
Comité de législation civil et criminelle
(06-06-92)
Membres
Tardiveau, François–Alexandre
Prouveur, Auguste–Antoine–Joseph
Sédillez, Mathurin–Louis–Etienne
Voysin [de Gartempe], Jean–Baptiste
Brisson, Marcou
Euvremer, Jacques
Bonnemère, Joseph–Toussaint
Lamarque, François
Foissey, Joseph–Ignace
Louvet, Pierre–Florent
Grangeneuve (1), Jean–Antoine Lafargue de
Laloy jeune, Pierre–Antoine
Ille–et–Vilaine
Nord
Seine–et–Marne
Creuse
Loir–et–Cher
Manche
Maine–et–Loire
Dordogne
Meurthe
Somme
Gironde
Haute–Marne
C
D
D
D
G
A
D
G
D
G
G
G
Suppléants
Ferrière, Jean–Michel
Maine–et–Loire
CD
Lacretelle, Pierre–Louis
Paris
D
Henry, François–Joseph
Haute–Marne
CG
Martin [de Loche], Pierre
Indre–et–Loire
G
Lonné–Cantau, Jacques
Landes
G
Esnue–Lavallée, François–Joachim
Mayenne
G
Boullenger, Louis–Charles–Alexandre
Seine–Inférieure
D
Ingrand, François–Pierre
Vienne
G
Barennes, Raymond
Gironde
G
Beugnot(2), Jacques–Claude
Aube
D
Lagrevol(3), Jean–Baptiste
Haute–Loire
CG
Piorry(4), Pierre–François
Vienne
G
(1) Le 10 mai 1792 il fut nommé suppléant au Comité de surveillance et il siégea dans ce
comité, car il présenta le 25 juillet 1792, au nom des comités des pétitions et de surveillance
réunis, un projet de décret relatif à la conduite des administrateurs du directoire du
département des Bouches-du-Rhône, mandés à la barre relativement à l’affaire d’Arles.
(2) Le 8 avril 1792 il fut nommé membre suppléant du Comité de l’extraordinaire des finances
et le 15 juin 1792 membre de la Commission chargé d’examiner les comptes des ministres de
la guerre. Il siégea dans cette commission.
(3) Le 5 mars 1792 il fut nommé membre du Comité de division du royaume et il siégea dans
ce comité jusqu'à être nommé membre de la Commission de Correspondance le 17 août
1792.
(4)Le 5 mars 1792 il fut nommé membre du Comité des domaines.
485
Gràfica núm. 18
Gràfica núm. 19
486
Marc-David Alba Lasource va intervenir aleshores i ho va fer tant per assenyalar que la
comissió dels dotze no podia ocupar-se de la missió que Marant proposava com per assenyalar
que no només calia examinar els desordres interiors que tenien lloc a França, sinó que també
convenia examinar la situació de França en general, i en relació sobretot, vers les potències
estrangeres i el poder executiu.
Les discussions es van desencadenar i els diputats van acabar acceptant que l’Assemblea
Legislativa instituís una nova comissió. I això perquè per alguns diputats calia conèixer les
maniobres que s’estaven donant amb l’objectiu de desorganitzar el reialme. Respecte això
Marant va dir el següent:
« Je dis qu’il faut que l’Assemblée nationale connaisse l’ensemble de toutes les manœuvres
possibles dont on se sert pour désorganiser le royaume, et qu’elle voie, par elle-même, s’il est
possible d’y remédier ou s’il faut qu’elle périsse. »36
En fi, el 17 de juny de 1792 l’Assemblea Legislativa va decretar el següent:
« L’Assemblée, consultée, décrète qu’il sera nommé, séance tenante, une commission de
douze membres, pour examiner, sous tous les points de vue, l’état actuel de la France, en
présenter le tableau sous huit jours et proposer les moyens de sauver la Constitution, la liberté
et l’Empire. »37
La comissió extraordinària dels dotze
La comissió extraordinària dels dotze es va començar a encarregar de gestionar l’ordre i la
tranquil·litat pública a partir del mes de juny de 1791, o millor dit, es va encarregar de pensar
les mesures per tal de restablir l’ordre i la tranquil·litat pública a partir del mes de juny de
1791. I d’ençà d’aquesta data va començar a proposar projectes de decret a l’Assemblea
Legislativa.
Tanmateix, el seu àmbit de competències es va incrementar ben aviat, i el seu control sobre
l’Assemblea Legislativa també. El 27 de juny de 1792 l’Assemblea va decidir que la comissió
extraordinària dels dotze s’encarregaria de valorar les adreces que arribaven al cos legislatiu
per tal de poder decidir l’Assemblea més fàcilment si mereixien o no rebre la menció
honorable38, i l’11 de juliol de 1792 Louis-Gabriel Guérin va comentar a l’Assemblea que els
peticionaris abans de ser escoltats al cos legislatiu eren escoltats per la comissió extraordinària
dels dotze.
« J’observe à l’Assemblée —va comentar Guérin— que ceux qui réclament sans cesse contre
les propositions des pétitionnaires ne savent sans doute pas que l’objet de leur pétition a été
36
Archives Parlementaires, op. cit., t. 45, p. 327.
Id., t. 45, p. 327.
38
Id., t. 45, p. 608.
37
487
agité dans la commission des Douze. Je demande, en conséquence, que les pétitionnaires
soient entendus jusqu’au bout. »39
Però no només això. La comissió extraordinària dels dotze va tenir a les seves mans la comissió
de correspondència que per una banda s’encarregava de mantenir correspondència amb els
diputats enviats en missió i per l’altra de redactar un Butlletí nacional. De fet, va ser la comissió
extraordinària dels dotze i no l’Assemblea Legislativa la responsable de decidir quins membres
havien de composar la comissió de correspondència.
A l’agost de 1792, l’Assemblea Legislativa va instituir, doncs, amb la comissió extraordinària
dels dotze una mena de comitè de rapports. I això perquè la comissió extraordinària dels dotze
va ser la responsable de proposar les missions40, la responsable de mantenir contactes amb els
comissaris enviats en missió i la responsable també de valorar els delictes que s’havien comès
el 10 d’agost de 1792. Recordem que el comitè de rapports s’havia encarregat també de donar
compte dels fets que havien tingut lloc al camp de Mart, així com també, tots aquells afers que
havien afectat el monarca, com ara, els fets d’octubre de 1789 o la seva fugida el 20 de juny de
1791.
En fi, el 15 d’agost de 1792 Jacques-Pierre Brissot,en nom de la comissió extraordinària dels
dotze, va ser el responsable de presentar el projecte de decret relatiu als delictes del 10
d’agost de 1792. I això un any després d’haver denunciat amb el mot Terror els fets que havien
tingut lloc al camp de Mart41.
La comissió extraordinària dels dotze i el comitè de peticions
Tot i que la comissió extraordinària dels dotze va rebre ja molta informació, i que el comitè de
peticions, amb la creació d’aquesta comissió, va començar a rebre de part del « Bureau des
renvois et des correspondances » una mica menys d’informació (veure la gràfica número 20) el
comitè de peticions no va deslligar-se del tot de la gestió de l’ordre i de la tranquil·litat pública.
I això perquè els « secrétaires-commis » d’aquesta nova comissió van ser els mateixos
« secrétaires-commis » de la comissió dels dotze i del comitè de peticions.
És a dir, els « secrétaires-commis » del comitè de peticions treballaven no només pel comitè de
peticions sinó que treballaven també per la comissió dels dotze i per la comissió extraordinària
dels dotze. Per tant, aquells que coneixien la majoria de peticions, memòries, demandes i
adreces que arribaven a l’Assemblea Legislativa coneixien també la majoria d’informació
relativa a l’administració i a la policia. (Veure la fotografia número 2)42.
39
Id., t. 46, p. 325.
El 17 d’agost de 1792 la comissió extraordinària dels dotze va presentar a l’Assemblea Legislativa un
projecte de decret pel qual s’enviaven comissaris en missió en el departament de les Ardennes. Archives
Parlementaires, op. cit., t. 48, p. 312.
41
Archives Parlementaires, op. cit., t. 48, p. 184.
42
El document que apareix en la fotografia el vam trobar a l’atzar en la col·lecció de documents de
Michel Bernstein de la Universitat de Senshu a Tòquio. Es localitza en el volum 58 d’aquesta col·lecció.
Michel BERNSTEIN, Catalogue de l’histoire de la Révolution française. Comparé avec le catalogue de la
Bibliothèque nationale par André Martin et Gérard Walter, Écrits de la période révolutionnaire,
40
488
En fi, els « secrétaires-commis » del comitè de rapports van acabar treballant sota l’Assemblea
Legislativa dins de tots aquells comitès i comissions que en un moment o altre van treballar
per a la gestió de l’ordre i de la tranquil·litat pública: el comitè de peticions en un primer
moment, la comissió dels dotze en un segon moment, i la comissió extraordinària dels dotze
en tercer moment.
Gràfica núm. 20
supplément aux tomes I-V (1) Tomes 1-1766, t. 6, Ikuta, Kawasaki-Shi, Bibliothèque de l’Université
Senshu, 1980.
489
Fotografia núm. 2
El personal
La comissió extraordinària dels dotze que en el moment de crear-se va semblar que li prenia al
comitè de legislació civil i criminal alguns dels afers que gestionava, va ser controlada per
diputats de « dreta » i de « centredreta ». Els diputats asseguts a l’esquerra del president de
l’Assemblea es van quedar majoritàriament com a suplents. De manera que, la comissió més
important que va crear-se per a gestionar l’ordre i la tranquil·litat pública pels volts de juny de
1792 no va estar controlada majoritàriament per diputats d’ « esquerra »43. (Veure la taula
número 17 i les gràfiques número 20 i 21)
43
Archives Parlementaires, op. cit., t. 45, p. 358.
490
Taula núm. 17
Commission extraordinaire des douze
(17-06-1792)
Membres
Bigot de Préameneu, Félix–Julien–Jean
Lacépède, Bernard–Germain–Etienne
Lacuée, Jean–Gérard
Pastoret, Emmanuel–Claude–Jean–Pierre
Muraire, Honoré
Tardiveau, François–Alexandre
Viénot-Vaublanc, Vicent–Marie
Guadet, Marguerite–Élie
Lémontey, Pierre–Edouard
De Bry [de Vervins], Jean–Antoine–Joseph
Guyton-Morveau, Louis–Bernard
Ruhl, Philippe
Paris
Paris
Lot–et–Garonne
Paris
Var
Ille–et–Vilaine
Seine–et–Marne
Gironde
Rhône–et–Loire
Aisne
Côte–d’Or
Bas–Rhin
D
CD
D
CD
D
C
D
G
CD
G
CG
A
Aisne
Seine–et–Marne
Dordogne
Gironde
Marne
Haute–Garonne
Paris
Marne
Côte–d’Or
G
D
G
G
G
G
G
CG
D
Suppléants
Quinette, Nicolas–Marie
Sédillez, Mathurin–Louis–Etienne
Lamarque, François
Vergniaud, Pierre–Victurnien
Thuriot, Jacques–Alexis
Delmas, Jean–François–Bertrand
Condorcet, Marie–Jean–Antoine–Nicolas Caritat de
Charlier, Louis–Joseph
Navier, Claude–Bernard
Tanmateix, la composició d’aquesta comissió va canviar el 12 d’agost de 1792 quan Jean Debry
va anunciar a l’Assemblea que entraven a formar part d’aquesta comissió, Armand Gensonné,
Brissot de Warwille, Ange-Elisabeth-Louis-Antoine Bonnier d’Alco i Lasource, tots quatre
diputats d’ «esquerres »44.
Amb aquests nou quatre diputats, la composició de la comissió extraordinària dels dotze va
modificar-se un pèl i això perquè els diputats d’ « esquerres » van trencar la majoria que
tenien els diputats de « dretes », i la comissió va quedar a mans de les dues tendències. (Veure
la gràfica número 22)
44
Archives Parlementaires, op. cit., t. 48, p. 76.
491
Gràfica núm. 20
Gràfica núm. 21
492
Gràfica núm. 22
493
8.) La comissió de correspondència
El 17 d’agost de 1792 Jean-François Ducos va proposar a l’Assemblea Legislativa de crear una
comissió de correspondència composta de sis membres per tal de mantenir correspondència
amb els comissaris enviats en missió. I això perquè Delacroix va intervenir per a dir que els
comissaris enviats a l’exèrcit del centre havien estat arrestats. L’Assemblea sense discutir la
proposta la va adoptar d’immediat45.
La comissió de correspondència
La comissió de correspondència es va encarregar de mantenir correspondència amb els
diputats enviats en missió, però també, es va encarregar de redactar un Butlletí nacional, i això
perquè només setze dies més tard d’haver-se creat, l’Assemblea Legislativa va decidir que
elaboraria un Butlletí nacional.
El dia 3 de setembre de 1792 Armand-Guy-Simon de Kersaint va intervenir a l’Assemblea
Legislativa per tal d’explicar que els desordres es donaven pel desconeixement que la gent
tenia de la veritat, i que per tant calia difondre-la. Kersaint d’alguna manera reprenia el mateix
discurs que havien tingut els homes del comitè de rapports que, davant dels desordres que es
donaven sota l’Assemblea Nacional Constituent, comentaven que aquests es donaven pel
desconeixement de les lleis per part del poble46.
« Messieurs, les désordres publics sont les fruits de l’erreur et vous savez avec qu’elle avidité
vos ennemis ont saisi ce moyen pour égarer le peuple —va comentar Kersaint a l’Assemblea—
C’est à vous qu’il appartient de lui faire connaître la vérité. En cet instant peut-être on jette
dans le public des nouvelles exagérées, sur lesquelles il faudra revenir ; et l’on espère par ce
moyen arrêter l’ardeur civique de Paris ; et en cas de revers, car on peut en éprouver, jeter le
découragement dans les âmes trompées par une fausse espérance. Il faut donc faire connaître
au peuple la vérité ; il faut lui faire parvenir les faits dans leur exactitude et vos décrets dans
leur intégrité. On a fait autrefois un Logographe contre-révolutionnaire ; il faut avoir un
Logographe national. Il serait possible de rappeler quelques-uns des citoyens qui se livraient à
ce travail avec tant d’intelligence et qui sont patriotes. Il faut que vous établissiez près de vous
des écrivains qui répandront les nouvelles, les faits et vos opérations d’une manière certaine et
légale. Des journalistes bien intentionnés, mais mal placés ici, les impriment souvent d’une
manière inexacte. Je demande qu’il soit nommé une commission chargée de recueillir les faits
et vos opérations, d’en faire un bulletin nationale et de le faire imprimer et publier chaque
jour.»47
Acabada la intervenció de Kersaint, l’Assemblea Legislativa va decidir que la comissió de
correspondència es faria càrrec de redactar el Butlletí nacional. De fet, l’Assemblea va decretar
el següent:
45
Archives Parlementaires, op. cit., t. 48, p. 304.
Veure el capítol número 6 d’aquesta tesi doctoral.
47
Archives Parlementaires, op. cit., t. 49, p. 246.
46
494
« L’Assemblée nationale décrète qu’il sera rédigé tous les jours, par la commission de
correspondance, un bulletin officiel, contenant l’état exact de la situation de l’Empire et la
correspondance des commissaires près des armées ; que ce bulletin sera affiché dans Paris, et
qu’il en sera distribué à chaque membre un nombre d’exemplaires suffisant pour éclairer les
citoyens des départements. »48
Les tasques
Les tasques de la comissió de correspondència van ser molt i molt importants. D’una banda
s’escrivia amb els comissaris, els passava les directives de l’Assemblea Legislativa, així com
també, les directives de la comissió extraordinària dels dotze, i recollia d’aquests les seves
cartes. De l’altra, redactava el Butlletí nacional i per tant s’encarregava de donar compte arreu
de França de la situació del país. (Veure l’esquema número 1)
Esquema núm. 1
De fet, redactar el Butlletí nacional era una gran responsabilitat. I això perquè la comissió de
correspondència decidia de quina manera es donaven a conèixer aquelles informacions que
l’Assemblea Legislativa volia transmetre. Informacions que tant tenien a veure amb el debat
parlamentari com amb la situació de França.
La informació que rep
La comissió de correspondència no només va rebre la correspondència relativa als comissaris
enviats en missió. La comissió de correspondència va rebre també els juraments de fidelitat
que van arribar a l’Assemblea Legislativa després del 10 d’agost de 1792, moltes cartes que
provenien dels comissaris del rei instal·lats als diferents tribunals del regne de França i totes
aquelles cartes particulars que podien equivocar l’esperit de la gent anunciant informacions
errònies. I això perquè, el 5 de setembre de 1792 Basire havia demanat a l’Assemblea
Legislativa de no llegir les cartes que donaven notícia dels combats que tenien lloc a les
48
Archives Parlementaires, op. cit., t. 49, p. 246.
495
fronteres, i l’Assemblea havia decidit aleshores, que totes les cartes particulars que donarien
compte d’aquests combats serien adreçades a la comissió de correspondència49.
La comissió de correspondència acaparava, per tant, molta més informació de la que podien
adreçar-li els comissaris enviats en missió per l’Assemblea. I de fet, amb la creació d’aquesta
comissió, el comitè de peticions cada cop va anar rebent menys informació. (Veure la gràfica
número 23).
Gràfica núm. 23
La comissió de correspondència i la comissió extraordinària dels dotze
La comissió de correspondència va estar subordinada des d’un bon principi a la comissió
extraordinària dels dotze i no només perquè aquesta última va ser la responsable de decidir
qui havia de composar-la, sinó perquè la comissió de correspondència es va deure a les
directives de la comissió extraordinària dels dotze que, des del mes de juny de 1792,
s’encarregava de pensar les mesures per tal d’assegurar la seguretat interior i exterior del
regne50.
49
Archives Parlementaires, op. cit., t. 49, p. 371.
Un exemple significatiu de la subordinació de la Comissió de correspondència a la Comissió
Extraordinària dels Dotze, pot ser aquesta escrita per la comissió de correspondència al ministre de la
guerra, per tal de subordinar els comissaris del poder executiu als comissaris de l’Assemblea Legislativa:
« Nous avons l’honneur, Monsieur, de vous faire passer copie de la lettre des derniers commissaires de
l’Assemblée nationale de l’armée du centre. Vous jugerez sûrement convenable de subordonner les
commissaires du pouvoir exécutif à ceux du Corps législatif, ans les démarches qu’ils auront à faire, ainsi
50
496
Així doncs, el mateix 17 d’agost de 1792, dia en que l’Assemblea Legislativa va crear la
comissió de correspondència, Tardiveau, en nom de la comissió extraordinària dels dotze, va
presentar al cos legislatiu el nom dels quatre diputats que formarien part d’aquesta nova
comissió.
« Je viens, au nom de la commission extraordinaire des Douze —va comentar Tardiveau a
l’Assemblea— faire connaître a l’Assemblée, qu’en conséquence d’un décret rendu par elle,
elle a nommé pour correspondre avec les armées et instruire chaque jour le Corps législatif, et
des nouvelles qu’ils auront reçues et des lettres qu’ils auront écrites, MM Ducos, Lagrévol,
Lachièzè, Marbot, Brua et Lequinio. »51
El personal
La comissió de correspondència va estar a mans principalment de diputats d’ « esquerra ». I
això molt probablement, perquè l’ « esquerra » va fer-se forta després del 10 d’agost de 1792 i
va aconseguir imposar-se tant sobre la comissió extraordinària dels dotze que fins el mes
d’agost de 1792 estava majoritàriament dominada per diputats de « dreta » com sobre el
comitè de vigilància que del 10 de maig al 15 d’agost va tenir una presència important de
diputats de « dreta » en el seu si. (Veure la taula número 18 i veure la gràfica número 24)
Taula núm. 18
Commission de correspondance
(17-08-1792)
Membres
Ducos fils, Jean–François
Lagrevol, Jean–Baptiste
Lachièze, Pierre
Marbot, Antoine
Bruat, Joseph
Lequinio, Joseph–Marie
Gironde
Haute–Loire
Lot
Corrèze
Haut–Rhin
Morbihan
G
CG
D
G
G
G
que M. Quinette, Isnard et Bodin le demandent eux mêmes. Nous attendons votre détermination sur cet
objet. Dans le cas où votre avis se trouverait conforme au nôtre, vous pouvez nous envoyer vos
Dépêches, que nous nous hâterons d’adresser à remis a nos commissaires par un courrier
extraordinaires. Dans le cas où il y aurait divergence d’opinion, il est préalablement indispensable que
vous veuillez bien conférer ultérieurement avec nous sur les moyens de mettre de l’accord dans les
opérations des agents du pouvoir exécutif et ceux de l’Assemblée nationale. Tel est aussi l’avis de la
Commission Extraordinaire. », Registre D*XL 48 de la de la sous série « D XL Comité des Pétitions,
dépêches et Correspondances », de la série D « Missions des représentants du peuple et comités des
Assemblées » dels Arxius Nacionals de França.
51
Archives Parlementaires, op. cit., t. 48, p. 313.
497
Gràfica núm. 24
498
DOTZÈ CAPÍTOL: EL SOMNI DELS GIRONDINS
1.) El comitè de peticions i de correspondència (d’octubre de 1792 a març
de 1793)
El comitè de peticions i de correspondència va ser un comitè molt important. I va ser un
comitè molt important perquè en el moment en que va crear-se se li va atorgar el control de
tota la informació que arribava a la Convenció nacional. I això perquè la Convenció nacional va
deixar al totpoderós president de l’Assemblea sense algunes de les seves competències més
importants: el control del « Bureau des Renvois et des correspondances » i el control de les
peticions dels peticionaris.
El somni dels girondins
Amb la creació del comitè de peticions i de correspondència de la Convenció nacional es va fer
realitat un somni. El somni dels girondins. El somni de David-Marc-Alba Lasource i de Jacques
Pierre Brissot de veure un comitè gestionant totes les peticions, les memòries, les demandes i
les adreces dels « commettants », així com també tots els peticionaris que arribaven al cos
legislatiu per tal de fer-se sentir entre els seus « mandataris ».
Lasource i Brissot havien intentat sota l’Assemblea Legislativa, per l’octubre de 1791, de crear
un comitè per tal de gestionar tota la informació que arribava al cos legislatiu però no ho
havien aconseguit. I això perquè els diputats d’aquesta Assemblea havien preferit que el
« Bureau des Renvois et des correspondances » sota les ordres del president de l’Assemblea
fes aquesta tasca1.
Tanmateix, sota la Convenció nacional, deslliurada aquesta Assemblea dels jacobins-feuillants
que havien dominat l’Assemblea Nacional Constituent i que a punt havien estat de fer-se amb
el control de l’Assemblea Legislativa, es va acceptar la proposta. I el nou comitè de peticions va
fer-se amb el « Bureau des Renvois et des correspondances » així com també, amb la
competència de decidir quins peticionaris i quins no serien escoltats en el cos legislatiu. (Veure
el requadre número 1)
1
Veure el capítol número 9 d’aquesta tesi doctoral.
499
Requadre núm. 1
El comitè de peticions i la comissió de correspondència
El comitè de peticions i de correspondència va ser creat el 2 d’octubre de 1792 i la Convenció
nacional va decidir que estaria format per 24 diputats2.
Aquest comitè va sorgir de la unió del comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa (el comitè
que mantenia contactes amb totes les comissions encarregades de pensar les mesures per a
restablir l’ordre i la tranquil·litat pública: la comissió dels dotze i la comissió extraordinària dels
dotze) amb la comissió de correspondència de l’Assemblea Legislativa (la comissió que depenia
de la comissió extraordinària dels dotze i que s’encarregava de mantenir correspondència amb
els diputats enviats en missió i de redactar el Butlletí nacional). (Veure el requadre número 2).
El Bureau des renvois et des correspondances
El comitè de peticions i de correspondència, però, no només va estar format pel comitè de
peticions i per la comissió de correspondència. Aquest comitè va estar format també pel
« Bureau des renvois et des correspondances ». I això perquè aquest comitè en el moment de
constituir-se va prendre-li al president del cos legislatiu dues competències molt importants: el
control del « Bureau des renvois et des correspondances » i el control de les peticions dels
peticionaris. (Veure el requadre número 3)
El 23 d’octubre de 1792, Constant-Joseph-Eugène Gossuin que havia estat membre del comitè
de peticions sota l’Assemblea Legislativa, va presentar en nom del comitè de peticions i de
correspondència, un projecte de decret sobre com serien presentades les peticions, les
memòries, les demandes i les adreces a la Convenció nacional. I en aquest projecte de decret
que va presentar, va posar de manifest que el comitè de peticions i de correspondència
s’encarregaria per una banda de gestionar les feines que abans feia el « Bureau des renvois et
des correspondances » (article número 4) i per l’altra, de decidir sobre les peticions dels
2
Archives Parlementaires, op. cit., t. 52, p. 280.
500
peticionaris (articles número 6 i 7). El projecte de decret del comitè de peticions i de
correspondència va ser el següent:
Requadre núm. 2
« La Convention nationale, après avoir entendu le rapport de son comité des pétitions et
correspondances, décrète ce qui suit :
« Art. 1er Les lettres des commissaires aux armées, des ministres et des généraux seront lues
immédiatement après le procès-verbal ; il sera également donné lecture sans retard, de celles
qui arriveront dans le cours de la séance.
« Art. 2. Toutes ces lettres seront aussitôt renvoyées aux comités compétents. La discussion
sur leur contenu ne pourra s’ouvrir dans la séance qu’en vertu d’un décret.
« Art. 3. Aucune lettre particulière ne sera lue à la Convention.
« Art. 4. Les adresses, pétitions et lettres remises officiellement à la Convention, autres que
celles mentionnées en l’article 1er, seront, chaque jour, déposées par le soin du bureau, au
comité des pétitions et correspondance, qui en tiendra registre, en fera l’analyse, en rendra
compte tous les jeudis et dimanches, et proposera les renvois.
« Art. 5. Le comité des pétitions et correspondance dressera chaque semaine, un bordereau
des dons patriotiques ; il en sera fait lecture le dimanche ; toute autre forme de proclamation
sur cet objet est rigoureusement interdite.
501
« Art. 6. Tout pétitionnaire qui désirera paraître à la barre sera tenu de se présenter au comité,
d’y énoncer l’objet de sa pétition et de s’y faire inscrire.
« Art. 7. L’ordre de l’admission des pétitionnaires à la barre suivra invariablement, chaque
dimanche, celui de leur inscription au registre ; il n’y aura exception que pour ceux résidant
hors des barrières de Paris, qui en raison de leur éloignement, seront admis les premiers. Le
tableau en sera toujours remis à temps à la commission centrale, pour régler son travail. »3
Aquest projecte de decret però no es va adoptar el 23 d’octubre de 1791, es va adoptar l’11 de
novembre de 1792 i aquest dia, va ser l’últim dia que el « Bureau des renvois et de
correspondance » va treballar sota les ordres del president de l’Assemblea i es va dedicar a
distribuir la correspondència que arribava sota la Convenció nacional4. A partir de l’11 de
novembre de 1792 i fins el dia 19 de novembre de 1792 aquest despatx va reenviar totes les
cartes que li arribaven al comitè de peticions i de correspondència. Desprès d’aquesta data,
aquest despatx va quedar integrat en el comitè de peticions i de correspondència, entre la
secció de peticions d’aquest comitè i la secció de correspondència5.
Requadre número 3
Un comitè enormement important
El comitè de peticions i de correspondència va ser un comitè enormement important perquè
va ser l’encarregat de gestionar tota la informació que arribava a la Convenció nacional i amb
3
Archives Parlementaires, op. cit., t. 52, p. 630.
Veure el registre C*II 16: Registre du 1er juillet 1792 au 19 novembre 1792 de la série C – Assemblées
nationales.
5
er
Veure el registre C*II 16: Registre du 1 juillet 1792 au 19 novembre 1792 de la série C – Assemblées
nationales.
4
502
aquestes va ser el responsable de decidir què havia de conèixer i què no la Convenció nacional
de tot allò que rebia. Per tant, el seu poder sobre el debat parlamentari va ser enorme. A partir
de controlar què donava a conèixer i què no, controlava en bona part el debat parlamentari i
les decisions que s’adoptaven.
A part, aquest comitè va ser el responsable de comunicar-se amb els diputats enviats en missió
així com també el responsable de confeccionar el Butlletí nacional. És a dir, el diari oficial de la
Convenció nacional. A través de controlar la correspondència amb els diputats enviats en
missió aquest comitè coneixia, abans que ningú altre, tot allò que se succeïa a les fronteres, i a
través de redactar el Butlletí nacional decidia com donava a conèixer tant la situació del país
com allò que succeïa al cos legislatiu.
De fet, el comitè de peticions i de correspondència era, ni més ni menys, que el centre de tots
els afers de la Convenció, talment com van deixar escrit en les seves actes el dia 23 de
novembre de 1792.
« Le Comité des Pétitions et correspondance composé de 24 membres est divisé en trois
sections comme il suit, elles occupent ensemble vingt secrétaires commis :
Section des Pétitions
Section de Correspondance
Section des Renvois et Dons patriotiques
« C’est à la section des Pétitions que tous les pétitionnaires indistinctement se rendent pour
leur admission à la barre ou le Renvoi de leurs demandes aux différents comités compétents,
aux Ministres, corps administratifs.
« Ses adresses, lettres missives et autres pièces quelconques remises sur le bureau de la
Convention nationale y sont chaque jour enregistrées.
« La section de correspondance est chargée particulierement de la rédaction du bulletin de la
Convention nationale et de recueillir les nôtes et pièces officielles à y insérer, de correspondre
avec les commissaires aux armées, de recevoir et expédier les couriers envoyés des
départemens ou des généraux, de minutter et faire l’envoi des réponses dont le président est
chargé.
« La section des renvois et dons patriotiques est chargée de recevoir les paquets adressés à la
Convention nationale, d’en faire le triage, de les déposer sur le bureau et de les en retirer pour
en faire la remise à la section des pétitions, elle fait aussi l’enregistrement des dons
patriotiques, en proclame chaque dimanche les bordereaux.
« On voit que ce Comité est très important et chacune de ses sections a des détails immenses à
s’occuper, aussi l’affluence des citoyens y est toujours considérable, c’est pour ainsi dire, le
centre de toutes les affaires de la Convention, il correspond avec les autres comités, et il n’est
pas un Citoyen qui aie affaire à la Convention, qui ne doive se présenter à l’une ou l’autre
503
section, soit pour des renvois, soit pour la remise de ses papiers. Il est donc essentiel que ce
Comité soit commodément placé et surtout à portée de la salle des séances à cause de ses
rapports et de sa correspondance immédiate et non interrompue avec le bureau de la
Convention. »6
Els diputats del comitè de peticions i de correspondència
El 16 d’octubre de 1792, 24 diputats van ser nomenats membres del comitè de peticions i de
correspondència mentre que 12 diputats van ser nomenats suplents7. Dels 24 diputats que van
nomenar com a membres d’aquest comitè, 4 havien format part del comitè de peticions de
l’Assemblea Legislativa: Constant-Joseph-Eugène Gossuin, Pierre-Jean Couturier, Jean
Sautereau i Hector Soubeyrand de Saint Prix; i 2 havien format part de la comissió de
correspondència: Jean-François Ducos i Joseph-Marie Lequinio8. (Veure la taula número 1).
Dels 24 diputats que van entrar en el comitè de peticions, 5 eren girondins, 10 eren de la plana
i 10 eren montagnards9. Per altra banda, dels 12 diputats que van ser escollits com a suplents,
3 eren girondins, 4 eren de la plana i 5 eren montagnards. Amb aquestes, per tant, el comitè
de peticions i de correspondència estava més aviat compost per diputats de la plana i per
montagnards que no pas per girondins. De manera que, novament, la dreta de l’Assemblea,
aquest cop els girondins, s’havien quedat fóra del control d’aquest comitè. (Veure les gràfiques
número 1 i número 2)
Recordem que sota l’Assemblea Nacional Constituent el comitè de rapports estava compost
majoritàriament per jacobins-feuillants i que sota l’Assemblea Legislativa, el comitè de
peticions estava compost majoritàriament per diputats d’ « esquerra ». De manera que la
dreta sempre havia tingut un paper escàs dins d’aquest comitè dedicat, entre altres coses, a
gestionar les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que els « commettants »
adreçaven al cos legislatiu.
Val a dir però que el comitè de peticions i de correspondència no va acabar compost
majoritàriament per diputats de la plana i per montagnards, el comitè de peticions i de
correspondència va acabar compost finalment per diputats majoritàriament de la plana, i això
perquè la majoria de diputats que van desdir-se del comitè de peticions i de correspondència
van ser montagnards. (Veure les taules número 2 i número 3 i veure les gràfiques número 3 i
número 4).
6
Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de salut
public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
7
Archives Parlementaires, op. cit., t. 52, p. 531.
8
Veure les taules número 5, número 6 i número 18 del capítol 11 d’aquesta tesi doctoral.
9
Per conèixer les tendències dels diputats de la Convenció Nacional hem emprat el treball de l’Elie
Allouche. Elie ALLOUCHE, Engagements et trajectoires politiques chez les Conventionnels. Le problème
de la Plaine, Mémoire de DEA sous la direction de Jean-Clément Martin, Université Paris 1 – PanthéonSorbonne, 2004.
504
Taula núm. 1
Comité des pétitions et de correspondance
(2-10-1792)
Membres
Gossuin, Constant-Joseph-Eugène
Lequinio, Joseph-Marie
Ducos, Jean-François
Couturier, Pierre-Jean
Bassal, Jean
Saladin, Jean-Baptiste-Michel
Brival, Jacques
Paganel, Pierre
Audrein, Yves-Marie
Vadier, Marc-Guillaume-Alexis
Delaunay le jeune, Pierre-Marie
Fabre, Joseph
Duval, Charles-François-Marie
Vermon, Alexis-Joseph
La Boissière, Jean-Baptiste
Réal, André
Ferry, Claude-Joseph
Sautereau, Jean
Boilleau, Jacques
Thibault, Anne-Alexandre-Marie
Siblot, Claude-François-Bruno
Saint-Prix, Hector Soubeyran de
Ysabeau, Claude-Alexandre
Leyris, Augustin-Jacques
Nord
Morbihan
Gironde
Moselle
Seine-et-Oise
Somme
Corrèze
Lot-et-Garonne
Morbihan
Ariège
Maine-et-Loire
Pyrénées-Orientales
Ille-et-Vilaine
Ardennes
Lot
Isère
Ardennes
Nièvre
Yonne
Cantal
Haute-Saône
Ardèche
Indre-et-Loire
Gard
P
M
G
M
M
G
M
P
P
M
M
P
M
P
P
P
M
P
G
P
P
G
M
M
Gironde
Manche
Lot-et-Garonne
Puy-de-Dôme
Pas-de-Calais
Haute-Vienne
Seine-et-Oise
Mayenne
Creuse
Charente-Inférieure
Hautes-Pyrénées
Puy-de-Dôme
G
M
P
M
M
P
M
P
M
G
P
G
Suppléants
Duplantier, Jacques-Paul-Fronton
Lemoine, Jean-Angélique
Vidalot, Antoine
Monestier, Jean-Baptiste-Benoît
Le Bas, Philippe-François-Joseph
Soulignac, Jean-Baptiste
Tallien, Jean-Lambert
Bissy le jeune, Jacques-François
Huguet, Marc-Antoine
Dechézeaux, Pierre-Charles-Daniel-Gustave
Féraud, Jean
Dulaure, Jacques-Antoine
505
Gràfica núm. 1
Gràfica núm. 2
506
Taula núm. 2
Comité des pétitions et de correspondance
(2-10-1792)
Composition définitive
Gossuin, Constant-Joseph-Eugène
Ducos, Jean-François
Paganel, Pierre
Audrein, Yves-Marie
Fabre, Joseph
Vermon, Alexis-Joseph
La Boissière, Jean-Baptiste
Ferry, Claude-Joseph
Thibault, Anne-Alexandre-Marie
Siblot, Claude-François-Bruno
Saint-Prix, Hector Soubeyran de
Ysabeau, Claude-Alexandre
Duplantier, Jacques-Paul-Fronton
Lemoine, Jean-Angélique
Monestier, Jean-Baptiste-Benoît
Dechézeaux, Pierre-Charles-Daniel-Gustave
Féraud, Jean
Dulaure, Jacques-Antoine
Nord
Gironde
Lot-et-Garonne
Morbihan
Pyrénées-Orientales
Ardennes
Lot
Ardennes
Cantal
Haute-Saône
Ardèche
Indre-et-Loire
Gironde
Manche
Puy-de-Dôme
Charente-Inférieure
Hautes-Pyrénées
Puy-de-Dôme
P
G
P
P
P
P
P
M
P
P
G
M
G
M
M
G
P
G
507
Taula núm. 3
Comité des pétitions et de correspondance
(2-10-1792)
Députés qui partent du comité
Lequinio, Joseph-Marie
Couturier, Pierre-Jean
Bassal, Jean
Saladin, Jean-Baptiste-Michel
Brival, Jacques
Vadier, Marc-Guillaume-Alexis
Delaunay le jeune, Pierre-Marie
Duval, Charles-François-Marie
Réal, André
Sautereau, Jean
Boilleau, Jacques
Leyris, Augustin-Jacques
Vidalot, Antoine
Le Bas, Philippe-François-Joseph
Soulignac, Jean-Baptiste
Tallien, Jean-Lambert
Bissy le jeune, Jacques-François
Huguet, Marc-Antoine
Morbihan
Moselle
Seine-et-Oise
Somme
Corrèze
Ariège
Maine-et-Loire
Ille-et-Vilaine
Isère
Nièvre
Yonne
Gard
Lot-et-Garonne
Pas-de-Calais
Haute-Vienne
Seine-et-Oise
Mayenne
Creuse
M
M
M
G
M
M
M
M
P
P
G
M
P
M
P
M
P
M
508
Gràfica núm. 3
Gràfica núm. 4
509
Els « secrétaires-commis » del comitè de peticions i de correspondència
El comitè de peticions i de correspondència va tenir 20 « secrétaires-commis ». D’aquests 20
« secrétaires-commis » que va tenir, 10 van treballar a la secció de peticions d’aquest comitè, 7
van treballar a la secció de correspondència, 2 van treballar a la secció de tria de la
correspondència rebuda per la Convenció nacional i 1 va treballar a la secció donatius
patriòtics10. (Veure la taula número 4)
Taula núm. 4
Section des Pétitions
Garnier
Jennesse
Hussenet
Otrux
Chaulay
Vaillant
Dupuis
Henry
Chachoin
Remoizé
Section de Correspondance
Fourcade
Rimoneaux
Becquier
Doumengeat
Jourdan
Douet
Larivelle
Triage des papiers réunis au comité
Aubusson
Thibault
Dons Patriotiques
Ducroisy
La majoria de « secrétaires-commis » del comitè de peticions i de correspondència havien
treballat ja sota l’Assemblea Legislativa i sota l’Assemblea Nacional Constituent. I de fet, la
majoria d’aquests « secrétaires-commis », per no dir gairebé tots, havien treballat en tots
aquells comitès, comissions o despatxos que gestionaven o bé per primer cop la
correspondència que arribava en el cos legislatiu, o bé la correspondència més important. És a
dir, que o bé havien treballat en el « Bureau des renvois », en el « Bureau de correspondance »
i en el « Bureau des renvois et de correspondance », o bé havien treballat en el comitè de
rapports, en el comitè de peticions, en la comissió dels dotze, en la comissió extraordinària
dels dotze o en la comissió de correspondència11. (Veure les taules número 5, número 6,
número 7 i número 8)
10
Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de salut
public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
11
Catherine Kawa ha observat també que no hi havia en els despatxos del ministeri de l’interior massa
canvis pel que fa al personal. Catherine KAWA, « Formes et réalité du tournant administratif du
Directoire », Michel VOVELLE, Le tournant de l’an III. Réaction et Terreur blanche dans la France
e
révolutionnaire, Actes du 120 Congrès national des sociétés historiques et scientifiques, Aix-enProvence, 1995, Paris, Comité des travaux historiques et scientifiques, 1997, p. 135-147.
510
En fi, els « secrétaires-commis » del comitè de peticions i de correspondència havien treballat
la majoria d’ells en els despatxos, en els comitès i en les comissions més importants que hi
havia hagut sota l’Assemblea Nacional Constituent i sota l’Assemblea Legislativa. (Veure el
requadre número 4).
Taula núm. 5
Section des Pétitions
Garnier
Hussenet
Chaulay
Dupuis
Chachoin
Jennesse
Atrux
Vaillant
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des correspondances »
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du comité des rapports
Secrétaire-commis du comité des pétitions
Secrétaire-commis de la commission des douze
Secrétaire-commis de la commission extraordinaire des douze
511
Section des Pétitions
Henry
Renvoizé
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des correspondances »
Secrétaire-commis de la section des pétitions du comité des pétitions et
de correspondance
Secrétaire-commis du « Bureau des correspondances »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des correspondances »
Taula núm. 6
Section de correspondance
Fourcade
Becquier
Jourdan
Douet
Leharivel
Rimoneaux
Doumengeat
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des correspondances »
Secrétaire-commis de la section de correspondance du comité des
pétitions et de correspondance
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
Probablement il était secrétaireSecrétaire-commis de la section de
commis de la commission de
correspondance du comité des
correspondance de l’Assemblée
pétitions et de correspondance
Législative
512
Taula núm. 7
Triage des papiers réunis au comité
Aubusson
Thibault
Secrétaire-commis du « Bureau des correspondances »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des correspondances »
Secrétaire-commis de la section « Triage des papiers réunis au comité »
du comité des pétitions et de correspondance
Secrétaire-commis de la section « Triage des papiers réunis au comité »
du comité des pétitions et de correspondance
Taula núm. 8
Dons patriotiques
Ducroisy
Requadre núm. 4
Secrétaire-commis de la section « Dons patriotiques » du comité des
pétitions et de correspondance
513
El comitè de peticions i de correspondència i el comitè de defensa general
El dia 1 de gener de 1793 Armand-Guy-Simon de Kersaint va proposar a la Convenció nacional
de crear un comitè de defensa general. I això enmig d’un informe que va presentar a
l’Assemblea. La seva proposta va ser la següent:
« Les comités de la guerre, des finances, des colonies, de commerce, de marine, diplomatique
et de constitution, nommeront chacun trois de leurs membres, lesquels se réuniront dans un
local particulier, sous le nom de comité de défense générale. Ce comité s’occupera, sans
interruption, avec les ministres, de mesures qu’exigent la campagne prochaine, et l’état
présent des affaires ; et lorsqu’il aura besoin de la parole pour rapporter une affaire, le
président ne pourra la lui refuser. »12
Amb aquesta proposta Kersaint venia a proposar una mena de comissió dels dotze. Aquest cop
però amb set comitès enlloc de sis, i amb tres membres per cada comitè enlloc de dos13. Per
tant, venia a proposar una mena de comissió dels vint-i-quatre per tal de pensar les mesures
necessàries per tal de fer front a la defensa del país. Kersaint havia estat membre de
l’Assemblea Legislativa i coneixia bé el paper de les comissions, tant de la comissió dels dotze
com de la comissió extraordinària dels dotze.
El comitè de peticions i de correspondència no va ser cridat a formar part del comitè de
defensa general, tot i que el comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa sí ho havia estat
per formar part de la comissió dels dotze. De fet, el comitè de seguretat general tampoc va ser
cridat per formar part d’aquest nou comitè, malgrat el comitè de vigilància sí havia estat cridat
sota l’Assemblea Legislativa per formar part de la comissió dels dotze14.
Tanmateix, el 31 de gener de 1791, la Convenció nacional va decidir d’incorporar al comitè de
defensa general tres membres del comitè de peticions i de correspondència. I això perquè va
considerar que el comitè de peticions i de correspondència havia d’estar al corrent de tot allò
que es discutia en el comitè de defensa general per tal de donar-ho a conèixer als diputats
enviats en missió.
El 31 de gener de 1791 la Convenció nacional va adoptar el següent decret.
« 1º Que le comité des pétitions fera, tous les dimanches, une analyse des adresses qui seront
parvenues dans la semaine ; 2º que le comité des pétitions aura, dans le comité de défense
générale, trois de ses membres, pour s’y pénétrer des objets dont la section de
correspondance doit instruire les commissaires de la Convention nationale, répartis dans les
différents départements de la République ; 3º qu’il ne sera plus imprimé ni distribué d’opinions
sur le jugement de Louis Capet »15
Amb aquest projecte de decret novament el comitè de peticions, aquest cop, comitè de
peticions i de correspondència, quedava vinculat a aquells que pensaven les mesures per a
12
Archives Parlementaires, op. cit., t. 57, p. 116
Veure el capítol número 11 d’aquesta tesi doctoral.
14
Veure el capítol número 11 d’aquesta tesi doctoral.
15
Archives Parlementaires, op. cit., t. 58, p. 97.
13
514
restaurar l’ordre i la tranquil·litat pública. Recordem que sota l’Assemblea Legislativa aquest
comitè s’havia vinculat tant a la comissió dels dotze com a la comissió extraordinària dels
dotze, i això perquè els seus « secrétaires-commis » eren a la vegada els « secrétairescommis » d’aquestes dues comissions. (Veure la taula número 9)
Taula núm. 9
Assemblea Legislativa
Convenció nacional
El personal del comitè de defensa general
El comitè de defensa general va ser compost inicialment per 24 diputats16. D’aquests, 9 eren
girondins, 4 eren de la plana i 7 eren montagnards. Per tant, el comitè de defensa general es
16
La llista de membres del comitè de defensa general l’hem obtinguda a partir de consultar el registre
AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de salut public, de la
série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals i el Recull de les actes del comitè
de salvació pública de François-Alphonse Aulard. François-Alphonse AULARD, Recueil des actes du
515
trobava majoritàriament controlat per diputats girondins i de la plana. Veure la taula número
10 i la gràfica número 5).
El 31 de gener de 1793 però, la Convenció nacional va acceptar la proposta del comitè de
peticions i de correspondència d’incorporar tres dels seus membres al comitè de defensa
general per tal que aquests poguessin informar degudament als diputats enviats en missió de
totes les operacions i les gestions que s’estaven fent pel manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública17.
I aquest mateix dia 31 de gener de 1793 el comitè de peticions i de correspondència va
nomenar per ocupar tres llocs en el comitè de defensa general a Pierre-Charles-Daniel-Gustave
Dechézeaux, a Jean-François Ducos i a Pierre Paganel18. Pel que fa a la tendència política
d’aquests tres diputats, cal dir que els dos primers eren girondins i el tercer era de la plana.
Amb la incorporació d’aquests tres nous diputats al comitè de defensa general, la presència de
girondins dins d’aquest comitè es va fer molt més forta, deixant els montagnards en minoria.
(Veure la gràfica número 6)
La renovació del comitè de peticions i de correspondència
L’1 de gener de 1793 els montagnards no van aconseguir fer-se forts dins del comitè de
defensa general. Tanmateix, el 5 de gener de 1793 ja van començar a fer-se més presents dins
del comitè de peticions i de correspondència. I això perquè en el moment de renovar-se
aquest comitè, molts dels membres que van entrar-hi de nou, i la majoria de suplents que van
quedar nomenats per entrar-hi, eren montagnards19. (Veure la taula número 11 i les gràfiques
número 7 i número 8).
Comité de salut public avec la correspondance officielle des représentants en mission et le registre du
conseil exécutif provisoire, Paris, Imprimerie Nationale, 1889, t. 1, p. 389-392.
17
En el registre de les actes del comitè de peticions i de correspondència de la Convenció nacional
trobem que el dia 30 de gener de 1793 es va adoptar el següent: « Le président ayant ouvert la séance à
prés la lecture du procès verbal de la dernière séance, un membre a observé qu’il paraissait convenable
de proposer a la Convention nationale de décréter que trois membres près dans le comité de
correspondance fussent autorisés à assister au comité de défense générale, pour s’y pénétrer des objets
dont il était du devoir du comité de correspondance d’instruire les commissaires de la convention
nationale, sur quoi les membres présents au comité ont chargé le citoyen Roux l’un desdits membres
d’en faire demain la proposition à la Convention nationale au nom du dit comité. », Registre AF*II 16-18
de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de salut public, de la série AF:
Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
18
El comitè de peticions i de correspondència va adoptar el dia 31 de gener de 1791 el següent: « Le
président ouvre la séance en proposant de procéder à l’élection de trois membres pour être adjoints au
comité de défense générale. La majorité des suffrages s’étant réunie en faveur des citoyens
Dechézeaux, Ducos, Paganel. Le président les à proclamé adjoints au dit comité. », Registre AF*II 16-18
de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de salut public, de la série AF:
Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
19
Sabem de la renovació del comitè de peticions i de correspondència el dia 5 de gener de 1793 per les
actes d’aquest comitè. Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et
Convention. Comité de salut public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius
Nacionals.
516
Les lluites per a controlar els comitès que més informació controlaven començaven molt
probablement en aquest moment, a inicis de 1793.
Taula núm. 10
Comité de défense générale
(01-01-1793)
Comité de
marine
Comité
diplomatique
Comité de guerre
Comité des
finances
Comité de
Constitution
Comité colonial
Comité de
commerce
Rochegude, Henri-Pascal
Bréard, Jean-Jacques
Rouyer, Jean-Pascal
Brissot, Jacques-Pierre
Kersaint, Armand-Guy-Simon
Guyton-Morveau, Louis-Bernard
Lacombe-Saint-Michel, Jean-Pierre
Doulcet de Pontécoulant, Louis-Gustave
Dubois-Crancé, Edmond-Louis-Alexis
Cambon, Pierre-Joseph
Defermon, Jacques
Johannot, Jean
Gensonné, Armand
Barère de Vieuzac, Bertand
Sieyès, Emmanuel-Joseph
Brunel, Ignace
Boyer-Fonfrède, Jean-Baptiste
Penières, Jean-Augustin
Lacaze, Jacques
Merlino, Jean-Marie-François
Giraud, Marc-Antoine-Alexis
Tarn
Charente-Inférieure
Hérault
Eure-et-Loir
Seine-et-Oise
Côte-d’Or
Tarn
Calvados
Ardennes
Hérault
Ille-et-Vilaine
Haut-Rhin
Gironde
Hautes-Pyrénées
Gironde
Hérault
Gironde
Corrèze
Sarthe
Ain
Charente-Inférieure
P
M
G
G
G
M
M
G
M
M
G
P
G
M
P
G
G
P
G
M
P
Charente-Inférieure
Gironde
Lot-et-Garonne
G
G
P
A partir du 31 janvier 1793
Comité de
pétitions et de
correspondance
Dechézeaux, Pierre-Charles-Daniel-Gustave
Ducos, Jean-François
Paganel, Pierre
517
Gràfica núm. 5
Gràfica núm. 6
518
Taula núm. 11
Comité des pétitions et de correspondance
(5-01-1793)
Membres
Zangiacomi, Joseph
Duval, Charles-François-Marie
Faure, Balthazar
Daunou, Pierre-Claude-François
Poultier, François-Martin
Martinel, Joseph-Marie-Philippe
Ichon, Pierre
Fockedey, Jean-Jacques
Rouzet, Jean-Marie
Manuel, Pierre-Louis
Roux, Louis-Félix
Meurthe
Ille-et-Vilaine
Haute-Loire
Pas-de-Calais
Nord
Drôme
Gers
Nord
Haute-Garonne
Paris
Haute-Marne
P
M
M
G
M
P
M
NC
G
G
M
Ariège
Loire-et-Cher
Gironde
Creuse
Sarthe
Rhône-et-Loire
Vienne
M
M
M
P
G
M
M
Suppléants
Lakanal, Joseph
Foussedoire, André
Jay, Jean
Barailon, Jean-François
Salmon, Gabriel-René-Louis
Pressavin, Jean-Baptiste
Thibaudeau, Antoine-Claire
519
Gràfica núm. 7
Gràfica núm. 8
520
2.) El comitè de peticions i de correspondència (d’abril de 1793 a agost de
1794)
Fins el mes de març de 1793 el comitè de peticions i de correspondència va ser un comitè
important dins de la Convenció nacional, gestionava tota la informació que arribava al cos
legislatiu i s’encarregava tant de mantenir correspondència amb els diputats enviats en missió
com de redactar el Butlletí nacional. I a més a més, des de finals de gener de 1793, estava en
contacte amb el Comitè de Defensa General.
Fins el mes de març de 1793 aquest comitè estava dominat majoritàriament per diputats de la
plana i per girondins i la presència de montagnards no era massa important, malgrat la
renovació que va fer-se d’aquest comitè el 5 de gener de 1793. De fet, es podria dir que
d’octubre de 1792 a març de 1793 la plana i els girondins controlaven la majoria de comitès
importants de la Convenció nacional, controlaven el comitè de peticions i de correspondència i
el comitè de defensa general.
Dit d’altra manera, es podria dir que fins el mes de març de 1793 els girondins i la plana
controlaven tots aquells comitès que gestionaven la informació més important que arribava en
el cos legislatiu: el comitè de peticions i de correspondència per una banda i el comitè de
defensa general per l’altra.
A l’abril de 1793 però el domini dels girondins i de la plana sobre la correspondència més
important que arribava a la Convenció nacional es va eclipsar. I això per una senzilla raó: La
Convenció nacional va crear per una banda el comitè de salvació pública i per l’altra la comissió
de « dépêches ». El comitè de salvació pública va reemplaçar el comitè de defensa general i la
comissió de « dépêches » va reemplaçar l’antic « Bureau des renvois et de correspondances »
que es trobava a mans del comitè de peticions i de correspondència des d’octubre de 1792.
Els diputats girondins i el diputats de la plana van perdre el control sobre la correspondència
més important que arribava a la Convenció nacional perquè no van aconseguir fer-se ni amb el
comitè de salvació pública ni amb la comissió de « dépêches », tant aquest comitè com
aquesta comissió van quedar a mans majoritàriament de diputats montagnards. Així com
també van perdre el control sobre la correspondència més important que arribava a la
Convenció nacional perquè tant el comitè de salvació pública com la comissió de « dépêches »
van prendre al comitè de peticions i de correspondència algunes de les seves competències
més importants.
El declivi dels girondins va començar, per tant, en aquest moment, a l’abril de 1793, en el
moment en que el somni de veure un gran comitè gestionant tota la correspondència que
arribava a la Convenció nacional es va esfumar, en el moment en que van deixar de controlar
aquells comitès que gestionaven la majoria d’informació important que arribava a la
Convenció nacional. I això per una senzilla raó: qui gestionava la informació més important que
arribava en el cos legislatiu conduïa el debat parlamentari i qui conduïa el debat parlamentari
fixava l’ORDRE que havia de regir la nació.
521
El comitè de salvació pública
El 6 d’abril de 1793 la Convenció nacional es va decidir a crear un comitè de salvació pública, i
això desprès de vives discussions entre diputats girondins i diputats montagnards. Els diputats
girondins es negaven a crear un comitè de salvació pública tal i com Henri-Maximin Isnard els
hi proposava. I això perquè aquests diputats observaven aquest comitè perillós i anunciaven
que un cop creat adoptaria unes mesures que malgrat ser provisionals acabarien sent lleis per
la força de les circumstàncies. François-Nicolas-Léonard Buzot, en aquest sentit, deia el
següent:
« Il est dangereux, car il donne à un comité le droit que vous devez seuls exercer, celui de faire
des lois, puisque ce comité pourra prendre des mesures provisoires qui sont toujours des lois
définitives en matière de salut public. En effet, si on examine de près l’article 3, qui semble
former le fond même du projet et qui permet de saisir plus particulièrement le caractère du
comité que vous voulez former, qu’y voit-on ? Ce n’est point un comité de surveillance ; il ne
s’agit de veiller à aucun objet particulier, mais de sauver la République trahie par un ambitieux.
Ce n’est point un pouvoir exécutif ; car ce dernier ne peut faire de délibérations et se trouve
dans la seule obligation de faire exécuter les lois. C’est donc un comité à qui vous déléguez,
comme je le disait tout à l’heure, tous vous pouvoirs, c’est-à-dire qui a le droit de faire ce que
vous faites seuls, et de prendre des mesures, dont l’exécution provisoire étant autorisée,
deviendront des lois par la force des circonstances. »20
Buzot, probablement, sabia bé el que es deia perquè coneixia perfectament el funcionament
dels comitès i els seus poders, o millor dit, coneixia que aquests en teoria tenien uns poders i a
la pràctica en tenien uns altres. Buzot havia estat membre dues vegades del comitè de
recerques de l’Assemblea Nacional Constituent del 20 d’octubre de 1789 al 24 de novembre de
1789 i del 24 de desembre de 1789 al 26 d’abril de 179021.
En fi, malgrat les advertències dels diputats girondins sobre l’enorme poder que podia assolir
el comitè de salvació pública un cop creat, la Convenció nacional es va decidir a crear-lo i va
adoptar el 6 d’abril de 1793 el següent projecte de decret:
« La Convention nationale décrète :
« Art. 1er Il sera formé par appel nominal un comité de Salut public, composé de 9 membres de
la Convention nationale.
« Art. 2. Ce comité délibérera en secret ; il sera chargé de surveiller et d’accélérer l’action de
l’administration confiée au conseil exécutif provisoire ; dont il pourra même suspendre les
arrêtés lorsqu’il les croira contraires à l’intérêt national, à la charge d’en informer sans délai la
Convention.
« Art. 3. Il est autorisé à prendre, dans les circonstances urgentes, des mesures de défense
générale extérieure et intérieure ; et les arrêtés signés de la majorité de ses membres
20
21
Archives Parlementaires, op. cit., t. 61, p. 74
Veure l’annex número 2 d’aquesta tesi doctoral.
522
délibérants, qui ne pourront être au-dessus des deux tiers, seront exécutés sans délai par le
conseil exécutif provisoire. Il ne pourra, en aucun cas, décerner des mandats d’amener ou
d’arrêt, si ce n’est contre des agents d’exécution, et à la charge d’en rendre compte sans délai
à la Convention.
« Art. 4. La trésorerie nationale tiendra à la disposition de comité du Salut public, jusqu’à
concurrence de 100,000 livres, pour dépenses secrètes, qui seront délivrées par le comité, et
payées sur les ordonnances, qui seront signées comme les arrêtés.
« Art. 5. Il fera chaque semaine un rapport général et par écrit de ses opérations, et de la
situation de la République.
« Art. 6. Il sera tenu registre de toutes les délibérations.
« Art. 7. Ce comité n’est établi que pour un moi.
« Art. 8. La trésorerie nationale demeurera indépendante du comité d’exécution, et soumise à
la surveillance immédiate de la Convention, suivant le mode fixé par les décrets. »22
El comitè de salvació pública i la correspondència amb els diputats enviats en missió
El 6 d’abril de 1793 el comitè de salvació pública es va crear i el 7 d’abril de 1793 els diputats
que el van constituir van decidir ja de crear tres despatxos per organitzar la correspondència
que aquest comitè havia de rebre i enviar. Un despatx per a mantenir correspondència amb els
diputats enviats en missió, un despatx per a mantenir correspondència amb els ministres i els
generals i un despatx encarregat d’enregistrar les peticions, les memòries, les demandes i les
adreces, la correspondència en general i les reclamacions en contra del consell executiu
provisional, així com també, encarregat de la distribució de totes les cartes que rebia i produïa
aquest comitè23.
El 7 d’abril de 1793, per tant, el comitè de salvació pública li va prendre al comitè de peticions i
de correspondència la competència de mantenir correspondència amb els diputats enviats en
missió. I això perquè el comitè de salvació pública volia mantenir vinculats a ell les missions i
els comissaris. Prou devia saber aquest nou comitè la importància que tenien els diputats
enviats en missió per tal de fer prevaldre l’ORDRE definit pel cos legislatiu, així com també,
com de valuoses eren les informacions que aquests diputats adreçaven a la Convenció nacional
sobre les seves operacions i com d’important era controlar les directives que aquests
comissaris havien de rebre. (Veure el requadre número 5)
De fet, el 8 d’abril de 1793, el comitè de salvació pública va adoptar ja un decret en el qual
assenyalava que els diputats enviats en missió mantindrien amb el comitè de salvació pública
una correspondència diària. L’article primer d’aquest decret deia el següent:
22
Archives Parlementaires, op. cit., t. 61, p. 378.
François-Alphonse AULARD, Recueil des actes du Comité de salut public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du conseil exécutif provisoire, op. cit., t. III, p. 133.
23
523
« Article 1er. Tous les commissaires de la Convention nationale près les armées, dans les
départements frontières, maritimes et de l’intérieur, entretiendront avec le Comité de salut
public une correspondance journalière, indépendamment de leur correspondance avec la
Convention nationale. »24
La comissió de « dépêches »
Dos dies desprès d’haver-se creat el comitè de salvació pública, la Convenció nacional va
decidir de crear una comissió per tal d’examinar la correspondència que arribava al cos
legislatiu de part dels ministres, dels generals, dels diputats enviats en missió i dels cossos
administratius, és a dir, va decidir de crear un altre « Bureau des renvois et de
correspondance ».
Aquest nova comissió tindria l’obligació d’examinar totes les cartes, de decidir quines donaria
a llegir a la Convenció nacional i d’enviar les més delicades o les més importants al comitè de
salvació pública.
Requadre núm. 5
Per altra banda, el 10 d’abril de 1793, només dos dies desprès d’haver-se creat aquesta nova
comissió, la Convenció nacional va decidir que aquest nou despatx de correspondència
s’encarregaria també de reenviar a la resta de comitès les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces que tinguessin un objecte particular i que necessitessin d’un informe
per tal de ser avaluades per la Convenció nacional.
En fi, entre el 8 d’abril de 1793 i el 10 d’abril de 1793 la Convenció nacional va crear una
comissió de « Dépêches » per fer les tasques que el comitè de peticions i de correspondència
feia en els seus despatxos25. De manera que, el comitè de peticions i de correspondència va
24
Id., t. III, p. 158.
El 29 d’abril de 1793 un membre de la Comissió de « Dépêches » va intervenir a la Convenció nacional
per assenyalar el següent: « Un membre de la commission des Dépêches observe à la Convention
Nationale 1º qu’elle a décrété le 8 de ce mois l’établissement d’une commission chargé spécialement de
l’examen des lettres des Ministres, des Généraux, de ses Députés dans les départements et des corps
25
524
perdre, en crear-se aquesta nova comissió, el control de tota la informació que arribava sota la
Convenció nacional. (Veure el requadre número 6)
Requadre núm. 6
Els diputats del comitè de salvació pública i de la comissió de « Dépêches »
A l’abril de 1793 molts canvis respecte al control de la informació van tenir lloc a la Convenció
nacional. El comitè de defensa general va donar pas al comitè de salvació pública i el « Bureau
des renvois et des correspondances » que estava a mans del comitè de peticions i de
correspondència va donar pas a la comissió de « Dépêches ». De manera que no només va
canviar qui rebia la informació més important que arribava a la Convenció nacional (del comitè
de defensa general al comitè de salvació pública) sinó que també va canviar qui la gestionava
en un primer moment (del comitè de peticions i de correspondència a la comissió de
« Dépêches ». (Veure el requadre número 7)
administratifs ; de donner la lecture, soit en totalité, soit par extrait de ces différentes pièces et de
renvoyer au Comité de salut public les pièces dont la lecture ne pourrait être donnée sans inconvénient ;
2º que la Convention a décrété le 10 que la Commission des Dépêches est autorisée à renvoyer aux
divers comités les lettres et pièces énoncées qui n’ont qu’un objet particulier et sur les quels elle ne
peut statue sans un rapport. 3º que les Décrets rendus les 8 et 10 pour l’établissement de cette
commission ne se trouvant point insérés dans les procès-verbaux des dits jours, il demande qu’ils y
soient rétablis. (La Convention nationale décrète le rétablissement des deux décrets dans ses procèsverbaux des 8 et 10. Les membres proclamés dans la séance du 8 sont Levasseur (Sarthe), Christiani,
Audel, Periès et Guyardin. Le sixième a donné sa démission.) », Archives Parlementaires, op. cit., t. 63, p.
558.
525
Requadre número 7
Però els canvis no només van ser aquests. El personal i la tendència política dels que van
gestionar la informació a partir del mes d’abril de 1793 també va ser diferent a la d’aquells que
havien fet aquesta tasca anteriorment. Si el comitè de defensa general estava controlat
majoritàriament per diputats girondins, el comitè de salvació pública va estar controlat
majoritàriament per montagnards. Per altra banda, si el comitè de peticions i de
correspondència va estar majoritàriament controlat per diputats de la plana i per girondins, la
comissió de « Dépêches » va ser majoritàriament controlada per diputats montagnards. (Veure
les taules número 12 i número 13 i veure les gràfiques número 9 i número 10)26
Taula núm. 12
Comité de salut public
(06-04-1793)
Barère de Vieuzac, Bertrand
Delmas, Jean-François-Bertrand
Bréard, Jean-Jacques
Cambon, Pierre-Joseph
Danton, Georges-Jacques
De Bry, Jean-Antoine-Joseph. Il est remplacé par :
Lindet, Robert-Thomas
Guyton-Morveau, Louis-Bernard
Treilhard, Jean-Baptiste
Delacroix, Jean-François
26
Hautes-Pyrénées
Haute-Garonne
Charente-Inférieure
Hérault
Paris
Eure
M
M
M
M
M
M
Côte-d’Or
Seine-et-Oise
Eure-et-Loir
M
P
M
La taula número 12 l’hem feta a partir de consultar el Recull de les Actes del comitè de salvació
pública. La taula número 13 l’hem feta en canvi a partir de les dades que hem localitzat en el registre
AF*II 18. Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention. Comité de
salut public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
526
Gràfica núm. 9
Gràfica núm. 10
527
Taula núm. 13
Commission des dépêches
(08-04-1793)
Levasseur, René
Christiani, Marc-Fréderic-Henri
Rudel, Claude-Antoine
Periès, Jacques
Guyardin, Simon-Nicolas
Sarthe
Bas-Rhin
Puy-de-Dôme
Aude
Seine-et-Marne
M
P
M
G
M
Pas-de-Calais
M
A partir du 8 juillet 1793
Le Bon, Gratien-François-Joseph
A partir du 12 septembre 1793
Voulland, Jean-Henri
(Membre du comité de sûreté générale)
Gard
M
Oise
Indre-et-Loire
NC
NC
A partir du 11 mars 1794
Danjou, Jean-Pierre
Veau de Launay, Pierre-Louis-Athanase
Els secretaris-commis de la comissió de « Dépêches »
La comissió de « Dépêches » en el moment en que va crear-se no només li va prendre al
comitè de peticions i de correspondència la gestió de totes les cartes que arribaven a la
Convenció nacional, sinó que també li va prendre part del personal. De fet, li va prendre
justament els dos « secrétaires-commis » que s’encarregaven de obrir en primer lloc totes les
cartes que la Convenció nacional rebia per tal de decidir-ne el seu destí, és a dir, quines havien
de ser llegides al cos legislatiu i quines no, així com també, quines eren importants i quines no,
i quines havien de ser enviades en caràcter d’urgència a cada un dels comitès de l’Assemblea i
quines no.
La comissió de « Dépêches » en realitat es va apropiar de Aubusson i de Thibault que des de
l’octubre de 1792 s’encarregaven d’obrir les cartes i de decidir-ne el seu destí. De fet,
Aubusson feia aquesta feina des del mes de juliol de 1789 i això perquè havia estat membre
tant del « Bureau des correspondances » de l’Assemblea Nacional Constituent (de 1789 a
1791) com del « Bureau des renvois et des correspondances » de l’Assemblea Legislativa (de
1791 a 1792).
Val a dir però, que la comissió de « Dépêches » no només es va fer amb Aubusson i Thibault, la
comissió de dépêches va apropiar-se el 9 d’abril de 1793 de Cheron que, pel que sembla, era
528
membre de la secció de peticions del comitè de peticions i de correspondència de la Convenció
nacional27.
En fi, la comissió de « Dépêches » no va buscar nou personal per portar a terme les tasques
que li van encomanar, la comissió de « Dépêches » es va apropiar del personal més qualificat
que va trobar en el comitè de peticions i de correspondència.
El secretari principal del comitè de salvació pública
La comissió de dépêches no va ser l’únic organisme que en el moment de crear-se va buscar
fer-se amb el personal més qualificat per portar a terme les seves tasques, el comitè de
salvació pública va fer el mateix.
De fet, Maximilien-François-Isidore Robespierre a propòsit del secretari principal del comitè de
salvació pública va escriure el següent:
« Il faut un secrétaire général d’un grand mérite, un bureau de secrétaires particuliers
intelligents et patriotes, des agents également prêts pour transmettre les arrêtés du Comité à
ceux qui doivent les exécuter ; il faut que dans les vingt-quatre heures, ceux qui sont chargés
de l’exécution en rendent compte au Comité ; il faut déterminer à qui seront confiés les ordres
d’arrêtés, et par qui ils seront transmis ; il faut des courriers très sûrs attachés au Comité ; il
faut que chaque membre du Comité ait une tâche particulière et qu’il soit entouré de
secrétaires et d’agents dignes de sa confiance ; il faut que chaque membre ait un
emplacement séparé où il puisse travailler et toutes les commodités physiques nécessaires
pour agir… »28
I Robespierre va trobar el secretari principal que buscava: Aubusson.
Aubusson que havia sigut « secrétaire-commis » del « Bureau des correspondances » de
l’Assemblea Nacional Constituent, del « Bureau des renvois et des correspondances » de
l’Assemblea Legislativa, de la secció de « Triage des papiers réunis au comité » del comitè de
peticions i de correspondència de la Convenció nacional i de la comissió de « Dépêches » va
27
Les actes de la comissió de « Dépêches » ens parlen d’un tal Cheron com « secrétaire-commis » del
comitè de peticions, però les actes del comitè de peticions i de correspondència no ens mencionen a cap
Cheron. Les actes de la comissió de « Dépêches » ens indiquen el següent: « La Commission des
Dépêches, nommé par décret de la Convention Nationale en date du 8 avril présent mois. Considérant
que pour rendre compte de ses opérations il est nécessaire d’établir un registre d’ordre dans le quel
toutes les Dépêches officielles seront inscrites ; considérant que les deux citoyens commis qui sont
actuellement employés dans le bureau de correspondance sont insuffisants pour expédier le courant
des affaires et tenir le dit Registre. Arrêtent que le citoyen Cheron, employé au Comité des Pétitions
passera au Bureau de Correspondance pour tenir le dit Registre en conservant les appointements qui lui
étaient précédemment alloués à raison du travail dont il était chargé au Comité des Pétitions. Délibéré
par la commission des Dépêches de la Convention nationale le 9 avril 1793. L’an deux de la République
française une et indivisible. », Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et
Convention. Comité de salut public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius
Nacionals.
28
François FURET i Denis RICHET, La Révolution française, Paris, Fayard, 2002, p. 219. (Primera edició
1965-1966).
529
passar a ser el 13 de setembre de 1793 el secretari principal del comitè de salvació pública29.
(Veure la taula número 14)
Taula núm. 14
Aubusson
Assemblea Nacional Constituent
Assemblea Legislativa
Convenció nacional
Secrétaire-commis du « Bureau des correspondances »
Secrétaire-commis du « Bureau des renvois et des
correspondances »
Secrétaire-commis de la section « Triage des papiers
réunis au comité » du comité des pétitions et de
correspondance
Secrétaire-commis de la commission des dépêches
Secrétaire principal du comité de salut public
Robespierre buscava un secretari general de gran mèrit i el va trobar: Aubusson, el
responsable d’obrir tota la correspondència que arribava al cos legislatiu des de juliol de 1789.
El responsable de decidir el destí de totes les cartes que arribaven en les Assemblees
parlamentàries, el senyor que probablement coneixia millor que ningú tots els anhels i totes
les queixes dels « commettants », tot allò que succeïa i havia succeït a França des de juliol de
1789.
La fi del somni girondí
A l’abril de 1793 els girondins, i els diputats de la plana també, van perdre el control de la
informació més important que arribava a la Convenció nacional, i no només això, a l’abril de
1793 el comitè de peticions i de correspondència que li havia manllevat al president de
l’Assemblea algunes de les seves competències més importants, va veure com li robaven el
control de la informació que arribava al cos legislatiu i la correspondència amb els diputats
enviats en missió.
29
Les actes de la comissió de « Dépêches », sobre la nominació d’Aubusson com a secretari principal del
comitè de salvació pública, ens diuen el següent: « Nous députés à la Convention Nationale, membres
de la commission des Dépêches, considérant l’importance du travail confié au citoyen Aubusson, chef de
ce Bureau, qui vient d’être appelé, par le Comité de Salut Public à remplir la fonction de secrétaire
principal de ce comité, avons choisi pour le remplacer le citoyen Thibaut, secrétaire-commis de notre
commission, qui jouira à compter de ce jour et tout qu’il exercera les nouvelles fonctions qui lui sont
confiés, des appointements de deux mille quatre cents livres par an, attribués au citoyen Aubusson, qui
cessera à compter de ce jour d’être porté sur l’État des employés de ce Bureau, et afin que le travail ne
souffre aucun retardement nous avons fait choix du citoyen Etienne François Pierre Perier, secrétaire
commis par son Patriotisme pour remplir les fonctions attribuées jusqu’à ce jour au citoyen Thibaut et
celles qu’il nous plaira lui confier, et il jouira des appointements dont jouissait ci devant le citoyen
Thibaut. Fait et arrêté par nous membres de la commission des Dépêches de la Convention Nationale le
treize septembre mil sept cent quatre vingt treize l’an deuxième de la République française une et
indivisible. », Registre AF*II 16-18 de la sous-série AF II: Conseil exécutif provisoire et Convention.
Comité de salut public, de la série AF: Archives du pouvoir exécutif 1789-1815, dels Arxius Nacionals.
530
De fet, a partir de l’abril de 1793 el comitè de peticions i de correspondència només va
encarregar-se de redactar el Butlletí nacional així com també de distribuir les peticions, les
memòries, les demandes i les adreces que tenien un objecte particular, és a dir, que no eren
« politiques », que no pretenien intervenir en el debat parlamentari, ni proposar res als
« mandataris ».
Val a dir però, que aquestes dues tasques que li van quedar al comitè de peticions i de
correspondència no eren poca cosa, sobretot, pel que fa a la tasca de redactar el Butlletí
nacional que donava compte del debat parlamentari. Aquesta tasca era realment important
perquè els diputats que elaboraven el Butlletí nacional podien decidir què donaven a conèixer i
què no, o dit d’altra manera, com donaven a conèixer les informacions, què en destacaven i
què n’obviaven.
Si bé és cert que la Convenció nacional decidia sovint què havia d’inserir-se en el Butlletí
nacional, també ho és que la manera de fer-ho, quedava a mans del comitè de peticions i de
correspondència, com també quedava a mans d’aquest comitè adreçar arreu de França, i molt
especialment, als exèrcits i als diputats enviats en missió el Butlletí nacional i alguns que altres
documents i diaris que la Convenció nacional considerava convenient de distribuir i de
difondre.
En fi, perquè el comitè de peticions i de correspondència va ser encara a partir d’abril de 1793
un comitè important, els montagnards se’l van fer seu el 19 de juny de 1793. Aquest dia, els 12
membres que van entrar a formar part del comitè de peticions i de correspondència eren
montagnards, com també ho eren 9 dels 12 suplents que van ser nomenats. (Veure la taula
número 15 i les gràfiques número 11 i número 12)
531
Taula núm. 15
Comité des pétitions et de correspondance
(19-06-1793)
Membres
Pons, Philippe-Laurent
Couturier, Pierre-Jean
Piorry, Pierre-François
Barbeau du Barran, Joseph-Nicolas
Audouin, Pierre-Jean
Garnier, Antoine-Marie-Charles
Le Bas, Philippe-François-Joseph
Bezard, François-Siméon
Guffroy, Armand-Benoît-Joseph
Faure, Balthazar
Pinet l’aîné, Jacques
Bouquier aîné, Gabriel
Meuse
Moselle
Vienne
Gers
Seine-et-Oise
Aube
Pas-de-Calais
Oise
Pas-de-Calais
Haute-Loire
Dordogne
Dordogne
M
M
M
M
M
M
M
M
M
M
M
M
Bouches-du-Rhône
Calvados
Paris
Somme
Bouches-du-Rhône
Vendée
Seine-Inférieure
Drôme
Ardèche
Dordogne
Landes
Haute-Vienne
M
P
M
M
M
M
M
M
G
M
M
G
Suppléants
Granet, François-Omer
Dumont, Louis-Philippe
Boucher, Antoine-Sauveur
Dumont, André
Bayle, Moyse
Musset, Joseph-Mathurin
Pocholle, Pierre-Pomponne-Amédée
Jullien, Marc-Antoine
Gamon, François-Joseph
Peyssard, Jean-Charles
Ducos l’aîné, Pierre-Roger
Soulignac, Jean-Baptiste
532
Gràfica núm. 11
Gràfica núm. 12
533
3.) El comitè de peticions, correspondència i « dépêches » (d’agost de 1794
a octubre de 1795)
El 13 d’agost de 1794 la Convenció nacional va recuperar el somni girondí i va crear de nou
l’antic comitè de peticions i de correspondència. La comissió de « Dépêches » va ser
annexionada al comitè de peticions i de correspondència i d’aquesta annexió en va sortir el
comitè de peticions, correspondència i « dépêches ».
De fet, la Convenció nacional no només va reorganitzar el comitè de peticions i de
correspondència el 13 d’agost de 1794 sinó que va reorganitzar tots els comitès. I això perquè
volia crear un govern revolucionari més eficaç30.
Amb aquestes, la Convenció nacional va decidir que només hi haurien 16 comitès: el comitè de
salvació pública (12 membres), el comitè de seguretat general (16 membres), el comitè de
finances (48 membres), el comitè de legislació (16 membres), el comitè d’instrucció pública (16
membres), el comitè d’agricultura i d’arts (12 membres), el comitè de comerç i
d’aprovisionaments (12 membres), el comitè de treballs públics, mines i canteres (12
membres), el comitè de transports, correus i missatgeria (12 membres), el comitè militar (16
membres), el comitè de la marina i de les colònies (12 membres), el comitè de seguretat
pública (12 membres), el comitè de divisió (12 membres), el comitè de procés-verbal, decrets i
arxius (16 membres), el comitè de peticions, correspondència i « dépêches » i el comitè dels
inspectors del Palau Nacional (16 membres)31.
La Convenció nacional pel que fa al nou comitè de peticions, correspondència i « dépêches »
va decidir el següent:
« Art. XIX. Le comité de pétitions, correspondance et dépêches est divisé en 2 sections.
« La 1ere recueille les pétitions et surveille la composition, l’impression et l’envoi du Bulletin de
correspondance.
30
L’informe que Théophile Berlier va presentar a la Convenció Nacional el 13 d’agost de 1794 deia el
següent: « Citoyens, je viens au nom de la commission que vous avez créée le 24 de ce mois, vous offrir
le résultat de son travail. Les principes ont été développés dans la discussion qui a eu lieu dans cette
enceinte, et des vérités fondamentales y ont été posées. La Convention est le centre unique de
l’impulsion du gouvernement. Le gouvernement doit continuer d’être révolutionnaire. L’action qui
appartient à ce gouvernement révolutionnaire doit être concentrée pour être rapide. S’il lui faut
conserver ce qui lui est propre, il faut en séparer ce qui lui est étranger. La méditation des lois, le travail
préparatoire de la législation appartient à tous les comités. Telles ont été les bases principales que nous
avons adoptées en considérant le gouvernement comme naturellement divisé en 3 grandes parties : Le
salut public, sous le rapport de la guerre le plus terrible que jamais peuple a soutenue ; La sûreté
générale intérieure, qui embrasse la compression des malveillants par les lois révolutionnaires ; et enfin
les établissements sociaux, qui posent les bases de la félicité publique. Loin de rien détruire, nous avons
tenté de tout améliorer en donnant plus d’activité à toutes les parties, sans blesser l’harmonie générale,
et en distribuant les attributions d’une manière qui, sans affaiblir le gouvernement, donne par les
contrepoids une garantie de plus à la liberté publique. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 95, p. 3435.
31
Archives Parlementaires, op. cit., t. 95, p. 35.
534
« La seconde est chargée de l’ouverture des dépêches, de leur analyse et de la lecture à la
tribune. »32
En fi, el 13 d’agost de 1794 el gran comitè de peticions i de correspondència de l’octubre de
1792 va ser creat de nou, per tal de gestionar tota la correspondència que arribava a la
Convenció nacional.
32
Id., t. 95, p. 37.
535
Tercera part
Historiografia i metodologia
536
TRETZE CAPÍTOL: LA HISTORIOGRAFIA
1.) El comitè de rapports
El comitè de rapports és el comitè desconegut de l’Assemblea Nacional Constituent. Malgrat la
seva enorme importància —probablement, de tots els comitès que hi hagué a l’Assemblea
entre 1789 i 1791, va ser el més important de tots— no se’n sap gairebé res, per no dir que no
se’n sap res.
Actualment no hem localitzat cap treball monogràfic sobre aquest comitè. Ni un sol llibre, ni
un sol article1, ni una sola tesi doctoral, ni una sola tesina (actualment, el Diploma d’estudis
avançats o el treball de M2 a França) ni un sol treball de final de carrera (l’equivalent al M1
francès)2. I no hem trobat cap treball monogràfic sobre aquest comitè ni en els catàlegs
1
Hem consultat el catàleg en línia: www.revues.org. i no hem localitzat cap article consagrat al comitè
de rapports. Aquest catàleg agrupa més de cent revistes actualment informatitzades. També hem
consultat el catàleg en línia: América: History & Life, Historical Abstracts: http://web.ebsohost.com i no
hem trobat tampoc cap article. Per altra banda, hem consultat també totes les taules de les següents
revistes especialitzades en Revolució francesa i tampoc hem trobat cap treball consagrat al comitè de
rapports: ANONYME, Table générale analytique et alphabétique de la Révolution française. Revue
d’histoire moderne et contemporaine (1881-1890), tomes I – XVIII, Paris, Charavay Freres, Éditeurs,
1890, 43 p., Geogres AUBERT i Marc BOULOISEAU, Annales historiques de la Révolution française, Table
alphabétique et index, 1946-1962, Paris, Imprimeries Oberthur, 1965, 135 p., Henri CALVET, Table
analytique des Annales Révolutionnaires (1919-1923) et des Annales historiques de la Révolution
française (1923-1940), Paris, Maurice Lavergne, Imprimeur, 1949, 199 p., Maurice DOMMAGET,
Première table décennale analytique et alphabétique des Annales Révolutionnaires, 1908-1918, Paris,
Librairie Félix Alcan, 1919, 109 p., Paule MIRAVAL, Annales historiques de la Révolution française, Table
des auteurs et index général, 1973-1987, Paris, Société des Études Robespierristes, 1988, 86 p., SOCIÉTÉ
DE L’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE, Deuxième table générale analytique et alphabétique de
la Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine (1890-1895), tomes XIX – XXVIII,
Paris, Au siège de la Société, 1895, 32 p., SOCIÉTÉ DE L’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE,
Troisième table générale analytique et alphabétique de la Révolution française. Revue d’histoire
moderne et contemporaine (1895-1902), tomes XXIX – XLIII, Paris, Au siège de la Société, 1903, 49 p., i
SOCIÉTÉ DE L’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE, Quatrième table générale analytique et
alphabétique de la Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine (1903-1910), tomes
XLIV – LIX, Paris, Au siège de la Société, 1911, 53 p.
2
Raymonde MONNIER i Claude MIRAVAL, Répertoire des travaux universitaires inédits sur la période
révolutionnaire, Paris, Société des Études Robespierristes, 1990, 325 p, Annie DUPRAT, « Note sur les
travaux universitaires inédits de la période révolutionnaire », Annales Historiques de la Révolution
française, nº 298, octobre-décembre, 1994, p. 769-776, Annie DUPRAT, « Notes sur les travaux
universitaires inédits », Annales Historiques de la Révolution française, nº 306, octobre-décembre, 1996,
p. 735-739, Annie DUPRAT, « Notes sur les travaux universitaires inédits », Annales Historiques de la
Révolution française, nº 314, octobre-décembre, 1998, p. 783, Annie DUPRAT, « Travaux inédits »,
Annales Historiques de la Révolution française, nº 316, avril-juin, 1999, p. 355, Annie DUPRAT, « Liste
des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 - vers 1830) », Annales
Historiques de la Révolution française, nº 319, janviers-mars, 2000, p. 151-162, Annie DUPRAT, « Liste
des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 - vers 1830) », Annales
Historiques de la Révolution française, nº 321, juillet-septembre, 2000, p. 143-149, Annie DUPRAT,
« Liste des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 – vers 1830) Années
universitaires 1996-2000 », Annales Historiques de la Révolution française, nº 323, janvier-mars, 2001, p.
537
informatitzats3 que hem consultat per internet ni en els catàlegs impresos4 que hem consultat
en les biblioteques. De fet, tant en els catàlegs consultats per internet com en els catàlegs que
hem consultat impresos les úniques referències al comitè de rapports provenen de documents
manuscrits del període. És a dir, documents impresos entre 1789 i 1791 vinculats al comitè de
rapports. La majoria d’aquests documents són consultables o bé en les biblioteques o bé en els
Arxius Nacionals.
Per altra banda, ni a la pàgina web: www.google.books hem localitzat cap article o llibre que
faci menció al comitè de rapports. L’únic que hem trobat és el mateix que hem observat en els
catàlegs informàtics i en els catàlegs impresos, és a dir, referències sobre documents
manuscrits relacionats amb el comitè de rapports. Per ser exactes, algun informe del comitè de
rapports que va ser imprès, alguna llista dels membres que van composar aquest comitè o
alguna carta que algú va adreçar-li.
Finalment, per no acabar tan negativament aquest balanç, hem de dir que, d’entre tots els
diccionaris que hem consultat5, hem localitzat una entrada referent al comitè de rapports, en
103-113, Annie DUPRAT, « Liste des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750
– vers 1830) Années universitaires 1996-2000 », Annales Historiques de la Révolution française, nº
325, juillet-septembre, 2001, p. 113-120, Annie DUPRAT, « Liste des travaux universitaires soutenus
portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 – vers 1830) », Annales Historiques de la Révolution
française, nº 328, avril-juin, 2002, p. 203-209 i Raymonde MONNIER, « Chronique des publications.
Articles périodiques 2000 », Annales Historiques de la Révolution française, nº 325, juillet-septembre,
2001, p. 105-112.
3
Per a localitzar la possible bibliografia referent a aquest comitè hem consultat els següents catàlegs
informàtics: El catàleg col·lectiu de França: www.ccfr.bnf-fr, el catàleg de la Biblioteca Nacional de
França, el BN-OPALE-PLUS: www.catalogue.bnf.fr, el catàleg col·lectiu del les biblioteques franceses
d’ensenyament superior, el SUDOC: www.sudoc.abes.fr, i el catàleg de les biblioteques municipals
informatitzades: BASE PATRIMOINE, aquest darrer catàleg es troba inclòs, juntament amb el SUDOC i el
BN-OPALE-PLUS dins del catàleg col·lectiu de França: el CCFR.
4
Per a localitzar bibliografia sobre el comitè de rapports hem consultat els següents catàlegs impresos :
Ronald J. CALDWELL, The era of the French Revolution. A bibliography of the history of Western
Civilization, 1789-1799, New York & London, Garland Publishing, Inc, 1985, 2 tomes, Aldred FIERRO,
Bibliographie de la Révolution française, 1940-1988, Paris, Références, 1989, 2 tomes, André
MONGLOD, La France Révolutionnaire et Impériale, Annales de Bibliographie méthodique et description
des livres illustrés, Grenoble, Éditions B. Arthaud, 1930-1936-1949, tome I-VI ; Paris, Imprimerie
Nationale, 1953-1963, tome VII-IX ; Genève, Stalkine Reprints, 1978, tome X, Maurice TOURNEUX,
Bibliographie de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, Paris, Imprimerie Nouvelle, 1890, 5
tomes, i Alexandre TUETEY, Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la
Révolution française, Paris, Imprimerie Nouvelle, 1890- 1914, 11 tomes.
5
Els diccionaris especialitzats en Revolució francesa que hem consultat per a localitzar una possible
entrada sobre el comitè de rapports són els següents: E. BOURSIN i Augustin CHALLAMEL, Dictionnaire
de la Révolution française, Institutions, Hommes & Faits, Paris, Jouvert et Cie Éditeurs, 1893, 935 p.,
François FURET i Mona OZOUF, Dictionnaire critique de la Révolution française, Paris, Flammarion, 1988,
1122 p., Bernd JESCHONNEK, Revolution in Frankreich 1789-1799, Berlin, Akademie-Verlag, 1989, 282 p.,
Bernardine MELCHIOR-BONNET, Dictionnaire de la Révolution et de l’Empire, Paris, Librairie Larousse,
1965, 320 p., Dr. ROBINET, Adolphe ROBERT i J. LE CHAPLAIN, Dictionnaire historique et biographique de
la Révolution et de l’Empire, 1789-1815, Paris, Librairie historique de la Révolution et de l’Empire, [s.d.],
2 tomes., Samuel F. SCOTT i Barry ROTHAUS, Historical Dictionary of the French Revolution, 1789-1799,
Westport, Greenwood Press, 1985, 2 tomes i Albert SOBOUL, Dictionnaire historique de la Révolution
française, (sous la direction de Jean-René Suratteau et François Gendron), Paris, Presses Universitaires
de France, 1989, 1132 p.
538
un diccionari publicat l’any 1893. Tanmateix, tot i que l’entrada és molt i molt breu i no detalla
quines van ser les competències d’aquest comitè, ens deixa en evidència que el comitè de
rapports feia i desfeia a l’esquena de l’Assemblea Nacional Constituent, i que aquesta ho
consentia. L’entrada menciona el següent:
« RAPPORTS (Comité des).- Il avait pour président, en 1789, le duc de Praslin, pour viceprésident l’évêque Saint-Flour, et pour secrétaires Regnault et Salomon. Il se composait de
trente membres : Le comte de Lesté, Grangier, Salomon, Alquier, le baron de Marguerittes, le
marquis de Fumel, le comte de Crillon, l’évêque de Saint-Flour, le chevalier de Boufflers,
Régnier, Prangnon, l’abbé d’Eymar, le comte d’Antraigues, le duc de Villequier, Lavie, Gros, de
Beaumetz, le duc de Praslin, le prince de Broglie, Yvernault, Bévière, Chaillon, Bubey, Regnault
de Saint-Jean d’Angély, du Cellier, Dinochau, Lenoir de Laroche, de Tracy, Arnoult, l’abbé
Montesquieu. » En décembre 1789, une dénonciation fut faite contre le comité des Rapports
qui, sans consulter l’Assemblée nationale, prit différentes décisions qu’il expédia dans les
provinces. Cette accusation n’eut pas de suite. »6
Un buit bibliogràfic incomprensible
Tot i saber-se, avui en dia, que els comitès van ser molt i molt importants en les Assemblees
parlamentàries i que van interferir en el poder executiu i en el poder judicial7, el comitè de
rapports ha escapat de totes les mirades, i això, malgrat el rei va denunciar el poder dels
comitès en la carta que va deixar escrita en el moment en que va decidir fugir de París, malgrat
els diputats asseguts a l’Assemblea Nacional Constituent van mencionar sovint que el comitè
de rapports intervenia en competències del poder executiu i del poder judicial, malgrat haver-li
estat fusionat el 18 de juliol de 1791, per part del cos legislatiu, el comitè de recerques i
malgrat haver deixat escrit els inspectors de les secretaries dels comitès i dels despatxos el 28
d’agost de 1791, que els afers d’aquest comitè eren més propis del poder executiu que d’un
comitè d’Assemblea.
« Le travail du comité des rapports, —van escriure els inspectors de les secretaries— auquel
vient d’être joint le comité des recherches, embrasse surtout dans ce moment une infinité de
parties qui paraîtraient devoir être plutôt du pouvoir exécutif, que de celui d’un comité de
l’Assemblée nationale ; mais tant que la Constitution ne sera pas entièrement achevée et bien
6
E. BOURSIN i Augustin CHALLAMEL, Dictionnaire de la Révolution française, Institutions, Hommes &
Faits, op. cit., p. 688.
7
Patrick Brasart a propòsit del poder dels comitès ha escrit aquest petit balanç: « La plupart des grands
historiens contemporains de la Révolution française s’accordent à reconnaître aux Comités un rôle
fondamental ; le consensus entre des familles d’interprétations fort éloignées est ici gage de certitude.
Pour Furet et Richet : le véritable travail législatif se fit, non dans les séances publiques, mais dans les
commissions qui portaient alors le nom de Comités. Ces Comités empiétèrent peu à peu sur les
attributions du pouvoir exécutif. Leur œuvre fut immense, tant dans le domaine économique (Comité
d’agriculture et de commerce) et social (comité de mendicité) que politique et constitutionnel (le
Comité de constitution avait été crée dès le 7 juillet). Surtout ils permirent à ce personnel quasi
anonyme, mais extrêmement compétent, que les Français avaient députés aux états généraux de
donner sa mesure, loin des séances orageuses que dominaient les grands orateurs. Et pour Michel
Vovelle : L’essentiel du travail s’effectue dans les « Comités », on dirait aujourd’hui « commissions », au
nombre de 31, auxquels revient le mérite de la refonte des institutions. », Patrick BRASART, Paroles de
la Révolution. Les Assemblées parlementaires, 1789-1794, op. cit., p. 61.
539
connue, que les différents pouvoirs par elle établis ne seront pas dans la plus grande activité,
que la ligne de démarcation établie entre eux ne sera pas sentie par tous les citoyens, la
confiance du peuple français en l’Assemblée nationale attirera vers elle, soit de la part des
différents corps administratifs, soit de la part des individus, une foule de pétitions de tout
genre, qui exigeront toujours l’examen du comité des rapports et une correspondance très
étendue de sa part, les objets énoncés dans ces différentes pétitions, ne fussent-ils pas de la
compétence de l’Assemblée. Les registres tenus très exactement au comité des rapports
justifient la quantité énorme d’affaires qui y ont été renvoyées. Elle se monte à 19,357. Les
affaires les plus importantes et une grande partie des autres sont expédiées ; mais, malgré
l’activité des membres dont le comité est composé, il en reste beaucoup à expédier, et elles
exigeront encore, pour le faire, beaucoup de temps. La réunion du comité des recherches, qui
était chargé spécialement de prendre des informations sur tout ce qui pouvait intéresser la
tranquillité générale du royaume et concerner la libre circulation des subsistances et la
fabrication des faux assignats, occasionne une augmentation de travail qui doit durer
nécessairement encore quelque temps. »8
En fi, malgrat tot això, el comitè de rapports, és avui dia, 2008, el comitè desconegut de
l’Assemblea Nacional Constituent.
Algunes referències disperses
Les poques referències que tenim sobre el comitè de rapports provenen de dos tipus de
recerques diferents: aquelles que s’han consagrat als treballs de l’Assemblea Nacional
Constituent i als seus comitès, i aquelles que s’han dedicat a conèixer una mica les activitats
del comitè de recerques.
Però, val a dir, que no sempre aquells que s’han dedicat a aquests tipus de recerques, han
tingut present el comitè de rapports. L’any 1908 un tal Henri Olive va escriure una tesi doctoral
consagrada als comitès que exercien funcions executives sota les Assemblees parlamentàries i
no va mencionar en cap moment el comitè de rapports. És més, no només no el va mencionar,
sinó que va barrejar el debat de la seva creació amb el debat que va donar lloc al comitè de
recerques9 i va sostenir que sota l’Assemblea Nacional Constituent no hi havia cap comitè
8
Archives Parlementaires, op. cit., t. 30, p. 17-18.
El comitè de rapports es va crear per a rebre inicialment la informació relativa a l’administració i a la
policia. Henri Olive, en mencionar els orígens del comitè de recerques, menciona erròniament que va
ser creat per a rebre la informació relativa a l’administració i a la policia: « D’après les termes du projet,
il devait être crée un comité « chargé de rendre compte à l’Assemblée de tous les objets
d’administration et de police ». L’Assemblée décréta, le 28 juillet, la formation de ce comité, en lui
assignant des attributions beaucoup moins précises, ce qui le rendait en fait plus dangereux par ses
pouvoirs illimités. Il était composé de douze membres, « pris indifféremment dans toute l’Assemblée
sans distinction d’ordres ; ses secrétaires et ses membres devaient être renouvelés ou réélus tous les
mois. Ses attributions consistaient à entendre et recevoir toutes les informations qui pourraient lui être
données sur les projets contraires à la sûreté de l’état et des citoyens, afin d’en rendre compte à
l’Assemblée. », Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires,
1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), Thèse pour le doctorat ès sciences politiques et économiques,
Marseille, Imprimerie Nouvelle de Marseille, 1908, p. 56.
9
540
encarregat de la política interior i que només n’hi havia un encarregat de la política exterior: el
comitè diplomàtic.
« En matière de politique intérieure, l’action exécutive des comités fut beaucoup plus longue à
se manifester. Il suffisait à l’Assemblée Constituante d’avoir un comité pour la surveillance de
la police ; les questions politiques paraissaient beaucoup moins dangereuses ; la France était
alors en paix avec ses voisins, et l’Assemblée croyait pouvoir exercer elle-même une
surveillance suffisante sur le pouvoir exécutif. Elle n’eut donc en matière politique qu’un
comité pour s’occuper de la diplomatie. »10
Henri Olive va equivocar-se per tant quan va mencionar que no hi havia cap comitè encarregat
de la política interior del regne. El comitè de rapports va encarregar-se de 1789 a 1791 de
gestionar l’ordre públic. És a dir, tots els desajustaments, petits o grans, que es produïen a
França.
Tanmateix, resulta curiós que a Henri Olive li passés per alt el comitè de rapports. I això perquè
en el moment d’escriure la seva tesi doctoral, el comitè de rapports ja havia estat mencionat
dues vegades en dos treballs enormement interessants. El primer, en un repertori general
sobre les fonts manuscrites relatives a la història de París durant la Revolució francesa,
publicat l’any 189011, el segon, en un article consagrat als orígens del comitè de seguretat
general publicat l’any 189512.
Alexandre Tuetey, l’autor del repertori general sobre les fonts manuscrites relatives a la
història de París durant la Revolució francesa, havia escrit l’any 1890, a tall d’exemple, un petit
paràgraf que ja posava en evidència la importància del comitè de rapports, així com també del
comitè de recerques.
« Les comités des rapports et des recherches, dont les papiers sont conservés aux Archives
sous les rubriques DXXIX et DXXIXb, avaient pour mission de traiter les affaires de police
générale et s’occupaient des désordres et troubles tant à Paris que dans les départements. En
vertu de ces attributions, ils recevaient les plaintes et dénonciations touchant les complots
contre l’ordre public, ainsi que les distributions de libelles, les propos séditieux et les
subsistances ; aussi les papiers de ces Comités offrent-ils un intérêt tout particulier pour
l’histoire des menées contre-révolutionnaires de 1789 à 1791, telles que les conspirations
Maillebois, Bonne-Savardin et Trouard de Riolles. Quatre cartons sont remplis de notes, lettres
et mémoires recueillis par les soins du Comité des recherches au sujet de la fuite de Varennes,
et permettent de se rendre un compte exact de tous les incidents qui signalèrent l’évasion et
10
Id., p. 76.
Alexandre TUETEY, Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la
Révolution française, Paris, Imprimerie Nouvelle, 1890- 1914, 11 tomes.
12
Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de sureté générale de la Convention Nationale », La
Révolution française, Revue d’histoire moderne et contemporaine, tome vingt-huitième, janvier-juin
1895, p. 257-270 i 340-363.
11
541
l’arrestation de Louis XVI. La plupart des pièces relatives aux troubles de Vernon proviennent
également des Comités des rapports et des recherches. »13
Per altra banda, Albert Métin, l’autor de l’article consagrat als orígens del comitè de seguretat
general, havia escrit ja l’any 1895 que l’Assemblea Nacional Constituent havia creat el 28 de
juliol de 1789 un comitè de rapports per adreçar-hi les memòries, les queixes i les demandes. I
això arran de la petició de Constantin-François Chassebeuf de Volney al cos legislatiu de crear
un comitè per a donar-li compte de tots els afers que tenien a veure amb l’administració i amb
la policia14.
Albert Métin va observar perfectament com el mateix dia que va crear-se el comitè de
recerques es va crear el comitè de rapports, però ja no va observar tan bé, quines
intervencions eren pròpies del comitè de rapports i quines del comitè de recerques, i quins
membres eren propis d’un comitè i quins d’un altre. De manera que Henri Grégoire enlloc de
ser el president del comitè de rapports va passar a ser, en l’article de Métin, el president del
comitè de recerques, i amb aquestes, el comitè de recerques va passar a tenir erròniament
trenta membres enlloc de dotze15.
Tanmateix, les confusions d’Albert Métin sobre el comitè de rapports no es van acabar amb
Grégoire. Métin va sostenir en el seu article que el comitè de recerques s’encarregava dels
informes que tenien a veure amb els desordres que es donaven a l’interior del regne, mentre
que el comitè diplomàtic s’encarregava de les problemàtiques exteriors. Amb aquestes, Métin
deixava exclòs el comitè de rapports del manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública.
« La partie importante de son rôle consistait à faire à l’Assemblée des rapports sur les
conjurations et les troubles intérieurs —va dir Albert Métin referint-se al comitè de
recerques— comme le Comité diplomatique en faisait sur les difficultés extérieures. »16
Val a dir però, que Albert Métin no només va deixar exclòs el comitè de rapports del
manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, sinó que també va deixar-lo exclòs de la
13
Alexandre TUETEY, Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la
Révolution française, op. cit., tome 1, p. XII.
14
Albert Métin va escriure el següent sobre la creació del comitè de rapports : « Ils s’opposèrent
d’abord à une proposition de Volney, qui demandait l’établissement d’un comité des rapports, « chargé
de rendre compte à l’Assemblée de tous les objets d’administration et de police. ». Le Comité fut crée
sous le nom proposé, mais avec des attributions moins précises. On décida qu’il serait établi un Comité
des rapports, auquel seront renvoyés tous les mémoires, plaintes et requêtes pour y être examinés, et,
s’il y a lieu, le rapport en être fait à l’Assemblée générale. », Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de
sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 261.
15
Albert Métin va escriure el següent sobre una proposta que Henri Grégoire va fer, en realitat, en nom
del comitè de rapports: « Sur la proposition de M. l’abbé Grégoire, président du Comité des recherches,
l’Assemblée ordonne que ce Comité, ci-devant réduit à quinze membres, sera de nouveau porté à trente
et renouvelé désormais par moitié de mois en mois. ». És clar que també, va escriure en una nota al peu
de pàgina el següent: « Cette augmentation fut provisoire. A la fin de 1790 et pendant l’année 1791, le
Comité est composé de douze membres, comme à l’origine. », Albert MÉTIN, « Les origines du Comité
de sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 264.
16
Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p.
267.
542
competència que va adquirir el 28 de maig de 1791, juntament amb el comitè de recerques, de
decidir quins crims eren o no crim de « lèse-nation »17. I això, molt probablement, per la falsa
idea que tenia de les competències del comitè de rapports. Métin creia que aquest comitè
només s’encarregava de mencionar a l’Assemblea Nacional Constituent els problemes que es
donaven arran de l’organització dels ajuntaments i dels altres cossos administratius. I en
aquest sentit, en una nota al peu de pàgina, i després de mencionar que arran de la fugida del
rei el comitè de rapports va unir-se al comitè de recerques, va assenyalar el següent del comitè
de rapports:
« Jusqu’à cette date —referint-se a la data del 21 de juny de 1791— le rôle du comité des
rapports avait été de renseigner l’Assemblée sur l’organisation des municipalités, des autres
corps administratifs, et en général sur toutes les affaires de ce genre. »18
Certament, Albert Métin no va observar la veritable importància del comitè de rapports, però
no obstant això, va mencionar-lo força sovint, i va arribar assenyalar, fins i tot, amb una mica
més d’encert, el seu paper destacat en el període posterior a la fugida del rei el 20 de juny de
1791. Per tant, en el moment en que Henri Olive va escriure, ja hi havia, més o menys, des de
feia uns anys, un article que posava en evidència o almenys que mostrava l’existència del
comitè de rapports.
En fi, caldrà esperar l’any 1989 per a localitzar de nou algunes referències interessants sobre el
comitè de rapports. Aquest any, en que va tenir lloc el Bicentenari de la Revolució francesa, va
aparèixer publicat el llibre d’André Castaldo sobre els mètodes de treball de l’Assemblea
Nacional Constituent i en aquest llibre l’autor ja va posar de manifest la importància tant del
comitè de rapports com del comitè de recerques per al manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública19.
De fet, André Castaldo va donar notícies més precises sobre el debat que va donar lloc al
comitè de rapports i no va estar-se d’assenyalar la importància d’aquest comitè ni la denúncia
de Lluís XVI respecte el poder dels comitès.
« Toutefois, devant l’afflux des plaintes —va escriure, André Castaldo— la Constituante va être
amenée à créer des organes propres à l’informer, directement et de façon exacte, sur la
situation réelle du pays sans vouloir, pour autant, empiéter sur l’exécutif et le judiciaire. Cette
17
Albert Métin va escriure el següent sobre el decret del 28 de maig de 1791: « L’Assemblée avait
décrété que le Comité des recherches renverrait au ministre de la justice les procédures des prévenus
des crimes de lèse-nation qui lui paraîtraient appartenir aux tribunaux ordinaires. Les autres étaient
envoyés devant le tribunal de Châtelet, à qui l’Assemblée avait donné provisoirement la compétence en
cette matière, en attendant qu’elle eût voté le décret qui organisait la Haut-Cour nationale. », Albert
MÉTIN, « Les origines du Comité de sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 268.
18
Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p.
341.
19
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, Paris, Presses Universitaires de France,
1989, 406 p.
543
précaution pouvait-elle être suivie d’effet ? L’Assemblée, qui le croit, met donc sur pied deux
comités qui, peu à peu vont devenir extrêmement puissants et redoutés. »20
No obstant això, una de les crítiques a fer a André Castaldo és que, malgrat mencionar que el
comitè de rapports s’encarregava de la seguretat pública, va ratificar els arguments d’Henri
Olive pel que fa a la importància del comitè de recerques com encarregat dels desordres
interiors, de la seguretat interior, i del comitè diplomàtic com encarregat de les
problemàtiques exteriors, de la seguretat exterior21, i no va destacar la importància del comitè
de rapports.
En fi, si no fos perquè recentment Timothy Tackett ha escrit el següent: « La période
d’anarchie et de peur de la fin juillet donne naissance à deux nouveaux organes de police et de
renseignements : le comité des recherches, sorte de première mouture d’un comité de sûreté
générale, mandaté pour enquêter sur tous les complots et les menaces qui pèsent sur la
Révolution, et le comité des rapports, crée pour examiner le flot d’appels, de plaintes et de
demandes de renseignements qui arrivent de toutes les parties du royaume. Dans la mesure
où leurs responsabilités se chevauchent fréquemment, les deux comités travaillent souvent en
étroite collaboration, comme une sorte de comité de l’intérieur. »22 ; es podria gairebé
assegurar que el rol del comitè de rapports sota l’Assemblea Nacional Constituent ha passat
gairebé sempre desapercebut entre aquells que s’han dedicat a l’estudi de la primera
assemblea parlamentària. I això perquè, no només l’André Castaldo no ha percebut el rol
d’aquest comitè, sinó perquè tampoc l’ha apercebut —del tot exactament— ni l’Edna Lemay ni
l’Alison Patrick que van publicar l’any 1996: Revolutionnaries at work. The Constituent
Assembly 1789-179123. I això malgrat l’Edna-Hindie Lemay va percebre perfectament com
arran dels desordres que es donaven, les diputacions s’adreçaven al cos legislatiu a l’espera
d’una resposta, i com aquest va acabar creant arran d’aquest fet el comitè de recerques i el
comitè de rapports24.
És clar que, l’Edna-Hindie Lemay —bona coneixedora de l’Assemblea Nacional Constituent—
no només va apreciar que el comitè de rapports va crear-se arran dels desordres que es
donaven a França i de l’allau de diputacions que s’adreçaven al cos legislatiu, sinó que també
va apreciar que el comitè de rapports havia de rebre les peticions, les demandes, les memòries
i les adreces de les diputacions que volien fer-se sentir a l’Assemblea25 i que aquest comitè,
juntament amb el comitè de recerques, s’havia establert pel manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública26.
20
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 224-225.
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 236-254.
22
Timothy TACKETT, Par la volonté du peuple. Comment les députés de 1789 sont devenus
révolutionnaires, op. cit., p. 210.
23
Edna-Hindie LEMAY i Alison PATRICK, Revolutionnaires at work. The Constituent Assembly 1789-1791,
Oxford, Voltaire Foundation, 1996, 144 p.
24
Id., p. 10.
25
Id., p. 10.
26
Id., p. 59.
21
544
El comitè de rapports però, no només ha escapat de les mirades d’aquells que s’han dedicat a
treballar l’Assemblea Nacional Constituent i els seus comitès, sinó que fins i tot ha escapat de
les mirades d’aquells que amb precisió han treballat el comitè de recerques, el seu gran aliat, o
el dret de petició, i per tant, la gestió de les peticions, les demandes, les memòries i les adreces
que arribaven al cos legislatiu.
L’any 1991 Pierre Caillet, el responsable d’arxivar els papers del comitè de recerques als Arxius
Nacionals, va publicar un petit treball sobre aquest comitè —ara com ara, l’únic treball
monogràfic que li ha estat consagrat—27 i malgrat observar que el comitè de rapports es va
crear enmig del clima de la gran por per a rebre les peticions, les demandes, les memòries i les
adreces28, així com també, malgrat apreciar infinitat de vegades que alguns dels papers que es
trobaven en el comitè de recerques provenien del comitè de rapports29, mai va mencionar la
importància d’aquest darrer comitè en la gestió de l’ordre i la tranquil·litat pública. De fet, fins
i tot, va mostrar-se sorprès, en algunes ocasions, en constatar que alguns papers relatius a
certs desordres es trobaven a mans del comitè de rapports i no a mans del comitè de
recerques.
« On s’étonnera de ne pas trouver dans les papiers du comité des recherches un groupe
importante de pièces relatives aux luttes sanglantes entre calvinistes et catholiques, —va
escriure Pierre Caillet— à Nîmes en 1791, mais seulement des documents épars ; la plus
grande partie paraît avoir été retenue au comité des rapports, ces troubles étant jugés plus
graves encore vu les passions qui animaient, dans l’Assemblée, les partisans des deux
camps. »30
27
Pierre CAILLET, Les Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), Paris, Éditions du CNRS, 1991, 291 p.
28
Respecte el comitè de rapports, Pierre Caillet va escriure el següent: « A travers tout le pays, bruits de
l’arrivée de brigands armés pillant, incendiant les habitations, brûlant les blés en vert, son du tocsin
alertant les populations, fuite de femmes et des enfants dans les hameaux isolés, les hommes s’armant
à la hâte. C’est dans cette atmosphère que l’Assemblée nationale décida, le 28 juillet, sur la proposition
de Volney, d’établir un comité des rapports, composé de trente membres, auquel seraient renvoyés
tous les mémoires, plaintes et adresses pour en faire un rapport à l’Assemblée s’il y avait lieu ; (…) »,
Pierre CAILLET, Les Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 18.
29
Serveixi d’exemple del que diem aquestes dues cartes reproduïdes per Pierre Caillet en el seu treball.
Primera carta : « Lettre du ministre de la justice au comité des rapports, en date du 10 décembre 1790,
concernant le refus des habitants de Hans de laisser exécuter un arrêt rendu le 5 novembre 1789 par la
maîtrise des eaux et forêts de Sainte-Menehould au profit de M. du Walk, ci-devant comte de
Dampierre, les gens du village ayant coupé et ravagé des bois de haute futaie, modéré après appel par la
Talbe de marbre le 6 mai 1790. » ; i segona carta : « Lettre du garde des Sceaux au président du comité
des rapports, en date du 13 mars 1790 : « La commune de Larret en Franche-Comté est poursuivie,
Monsieur, pour avoir coupé une portion de bois connu sous le nom de friches de Charmoisey. Elle avoüe
le délit, elle convient de la possession du seigneur, elle prétend seulement que le terrein étoit une
usurpation de la part de ce dernier. Elle s’adresse à l’Assemblée nationale pour demander surséance aux
poursuites commencées en la maîtrise de Gray, et le comité des rapports vient de m’en faire surseoir. »,
Pierre CAILLET, Les Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 143-145.
30
Pierre CAILLET, Les Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 119.
545
Per altra banda, Pierre Caillet no va ser l’únic en no observar el rol del comitè de rapports
malgrat els indicis que observava. Paul Samuel que va escriure l’any 1908 una obra consagrada
al dret de petició, i per tant, a la distribució de la correspondència sota les Assemblees
parlamentaries, no va observar mai que sota l’Assemblea Nacional Constituent el comitè de
rapports exercia de filtre sobre les peticions, les demandes, les memòries i les adreces dels
« commettants » i això malgrat reproduir el següent decret que posava en evidència que
aquestes eren adreçades al comitè de rapports:
« L’Assemblée Nationale constamment occupée de ses travaux importants et ne voulant
perdre aucun instant pour achever l’ouvrage si désiré de la félicité publique décrète : qu’il n’y
aura de députations de Paris reçues à la barre que celle des représentants de la commune de
cette ville ; et quant aux adresses, demandes, plaintes qui pourraient être présentées à
l’Assemblée Nationale par des corps et communautés ou réunions de citoyens sous quelque
titre que ce soit, elles seront reçues par le comité des rapports qui en rendra compte à
l’Assemblée Nationale. »31
En realitat, sabem que Paul Samuel no va conèixer el rol de filtre del comitè rapports perquè
va escriure erròniament que l’Assemblea Nacional Constituent decidia sobre totes les
peticions, les demandes, les memòries i les adreces que rebia, així com també, perquè va
escriure que no hi havia cap comitè que les gestionés, obviant amb semblants arguments, no
només el rol de filtre del comitè de rapports —aquest decidia quines donava a conèixer i
quines no a l’Assemblea i sobre quines calia discutir i sobre quines no— sinó també el rol de
filtre del « Bureau des Renvois » i del « Bureau de correspondance » vinculats al president de
l’Assemblea.
« Si la Constituante contient, nous venons de le voir, un assez grand nombre de dispositions
relatives au mode de présentation des pétitions —va escriure, Paul Samuel— elle n’en contient
pas un seul sur les autres points, sur leur mode d’examen, sur les décisions auxquelles elles
donnent lieu. Nous savons seulement, par les documents parlementaires et d’archives, qu’il
n’existait point sous la Constituante de comité spécial chargé de centraliser toutes les pétitions
adresses à l’Assemblée. Celles-ci étaient réparties selon leur objet entre les divers comités.
Aucune règle ne leur était impartie pour l’examen de ces pétitions. Le principe c’est qu’elles
devaient toutes donner lieu à des rapports publics ; mais aucun jour spécial n’étant réservé à
leur audition, il n’y avait pas d’ordre de priorité établi. Quand le rapporteur d’un comité en
avait fait un certain nombre, il demandait la parole au début de la séance pour en donner
lecture. Les pétitions d’un intérêt politique actuel avaient évidemment le plus de chance d’être
discutées les premières. Après la lecture du rapport c’était la Constituante elle-même qui
statuait sur le sort des pétitions, soit qu’elles dussent être renvoyées à d’autres autorités, soit
que l’Assemblée se réservât de leur donner une suite. Mais en aucun cas les comités ne
possédaient en cette matière de pouvoir propre ; ils ne pouvaient prendre à l’égard des
pétitions aucune décision même de forme ; toutes devaient émaner de l’Assemblée en
31
Paul SAMUEL, Du droit de pétition sous la Révolution, op. cit., p. 95.
546
personne. Cette situation peu propre à activer la marche de débats parlementaires persista
néanmoins sans aucune amélioration pendant toute la durée de la constituante. »32
Finalment, per acabar aquest petit balanç historiogràfic, si així es pot dir d’aquest apartat, cal
mencionar que no fa massa anys, Patrice Gueniffey, en parlar del comitè de recerques de
l’Assemblea Nacional Constituent, en el seu treball sobre la política del Terror33, va mencionar
tot i que molt breument però acertadament, el poder del comitè de rapports. Sobretot, la seva
interferència sobre el poder executiu.
« La séance du lendemain 28 juillet devait cependant offrir un exemple de ces soudains
revirements dont les assemblées nombreuses sont coutumières. La Constituante franchit en
effet un pas décisif en créant successivement un Comité des rapports et un comité des
recherches. Le premier, proposé par Volney, était composé de trente députés chargés de
prendre connaissance des très nombreuses affaires de police et d’administration dont
l’Assemblée était saisie et d’en faire, « s’il y a lieu », le rapport à l’Assemblée nationale. Si
l’institution de ce comité avait eu pour objectif initial de soulager l’Assemblée d’une tâche qui
dévorait le temps que les représentants devaient consacrer au travail constitutionnel, elle avait
par conséquence d’investir la Constituante du droit de statuer sur les affaires d’administration
puis de surveiller l’action des ministres chargés d’appliquer ce qui aurait été décidé. La
création du Comité des rapports portait en fait une sérieuse atteinte au dogme de la
séparation des pouvoirs. »34
En conclusió, en els treballs que hem tingut la oportunitat i l’encert de consultar només hem
trobat magres referències sobre el comitè de rapports, malgrat ser, molt probablement,
aquest comitè, el comitè més important, o un dels més importants, de l’Assemblea Nacional
Constituent.
El comitè de rapports: Allò que no s’ha vist
La historiografia de la Revolució francesa no ha vist mai encara la importància del comitè de
rapports. I a l’excepció d’alguns petits treballs, no s’ha donat compte que aquest comitè va
rebre la informació més rellevant que arribava a l’Assemblea Nacional Constituent, aquella que
havia de rebre el rei, aquella que la dreta de l’Assemblea reivindicava per a Lluís XVI, aquella
relativa a l’administració i a la policia, aquella que provenia de les peticions, les demandes, les
memòries i les adreces que un temps abans rebia el monarca. Aquella que feia que la batuta
del director de l’orquestra o bé estigués a mans del poder executiu (el rei) o bé a mans del
poder legislatiu (l’Assemblea).
La historiografia no s’ha donat compte doncs del rol de filtre d’aquest comitè sobre tota
aquesta informació, i per tant, no s’ha donat compte que arran d’aquest fet el comitè de
rapports tenia una mà sobre el debat parlamentari i una altra sobre la gestió de l’ordre públic. I
32
Paul SAMUEL, Du droit de pétition sous la Révolution, op. cit., p. 95-96.
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, Fayard,
2000, 376 p.
34
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, op. cit.,
p. 84.
33
547
de fet, la historiografia no s’ha donat compte ni de tot això, ni del fet que aquest comitè
controlava totes les maneres que tenien els « commettants » de fer-se sentir a l’Assemblea
Nacional Constituent: per la via escrita o per la via de la insurrecció. El comitè de rapports
controlava les peticions, les demandes, les memòries i les adreces d’aquells que optaven
escriure a l’Assemblea per a presentar-li els seus punts de vista, els seus anhels, les seves pors,
les seves queixes, i controlava també, tots aquells desordres que tenien lloc arreu de França,
és a dir, totes aquelles reivindicacions, peticions o queixes que es feien per la via de la
insurrecció, per la via de l’acció.
La historiografia no s’ha donat compte ni de tot això ni de com el comitè de rapports
gestionava l’ordre públic, és a dir, de com provava d’ajustar tots els desajustaments que es
donaven a França, grans i petits. No ha vist que solia treballar sovint tot sol d’esquena a
l’Assemblea Nacional Constituent per a resoldre els petits desajustaments, o a vegades al
costat d’algun que altre comitè o dels ministres per a resoldre aquells que eren més
importants. Així com tampoc, no ha vist mai, els estrets contactes que mantenia tant amb el
comitè de recerques, com amb el Garde des Sceaux.
De fet, la historiografia de la Revolució francesa no ha vist mai encara que el comitè de
rapports s’encarregava d’ajustar els desordres mentre que el comitè de recerques
s’encarregava de localitzar els autors d’aquests desajustaments, així com tampoc que el comitè
de rapports es feia present sobre el Garde des Sceaux perquè els tribunals no deixessin de fer
justícia. La justícia havia de fer-se sentir si es volia apaivagar la venjança que de sí mateix es
feia el poble, i si es volien apaivagar els desordres i mantenir l’ordre i la tranquil·litat pública.
La justícia havia de fer-se sentir i castigar a tots aquells que s’oposaven als decrets de
l’Assemblea.
Però la historiografia no només ha estat cega pel que fa als contactes del comitè de rapports
amb el comitè de recerques o amb el Garde des sceaux, sinó també, ha estat cega en no veure
que la majoria d’informes importants que es van donar a l’Assemblea Nacional Constituent van
ser fets pel comitè de rapports. Un comitè de rapports que no només va donar compte dels
desordres més importants que tenien lloc a França, sinó que també va donar compte de tots
aquells afers que tenien a veure amb els diputats —arrestats o acusats de crim de « lèsenation »—, amb el rei —informe dels fets del 5 i 6 d’octubre de 1789 i informe de la fugida del
rei el 20 de juny de 1791— o amb els crims de « lèse-nation ». Perquè tot i que la historiografia
ha vinculat sempre el comitè de recerques amb els crims « lèse-nation », el comitè de rapports
també va trobar-se vinculat a aquests crims, i molt més encara, després del decret del 28 de
maig de 1791.
La historiografia ha obviat tant i tant el comitè de rapports que ha estat incapaç d’adonar-se
fins i tot que aquest comitè va ser un dels comitès a rebre més correspondències sota
l’Assemblea Nacional Constituent, és a dir, cartes, dossiers, etc., etc., així com també, que va
ser el comitè més renovat de tots aquells que hi hagueren sota aquesta Assemblea, set
vegades, o que va ser un comitè gairebé sempre controlat per jacobins o que tenia a les seves
mans una de les competències que el rei buscava més desesperadament recuperar: la gestió
de l’ordre públic.
548
I no només això, la historiografia ha estat incapaç d’adonar-se que el comitè de rapports es va
dedicar a donar instruccions a tort i a dret tant als ministres com a les autoritats
administratives del regne per aconseguir que l’ORDRE definit per l’Assemblea Nacional
Constituent s’apliqués, així com també que va impulsar al cos legislatiu a trepitjar sovint el
poder executiu i el poder judicial. I això perquè tan li aconsellava arrestar algú com posar-lo en
llibertat, com anul·lar alguns decrets o decisions que tan podien haver estat adoptades per
alguna administració del regne, com per algun parlament35, com renovar algunes
administracions o invalidar algunes eleccions, com mobilitzar les tropes per apaivagar algun
desordre.
De fet, la historiografia l’ha obviat tant i tant, i ha vist tan poc la importància dels seus
informes —probablement perquè no s’ha parat mai a recopilar-los— que no ha vist que el
comitè de rapports es trobava al darrera d’alguns projectes de decret que van adoptar-se pel
manteniment de la tranquil·litat pública —és a dir, les lleis marcials— així com també, a
darrera de totes les missions que van donar-se sota l’Assemblea Nacional Constituent entre el
desembre de 1790 i l’agost de 1791.
I no només això, en no recopilar-se els informes que aquest comitè va presentar a l’Assemblea
Nacional Constituent, la historiografia no ha vist que aquest comitè s’encarregava dels
desordres que tenien a veure amb la lliure circulació del gra i amb l’exportació d’aquest a
l’estranger, amb l’Antic règim, amb les violències que es desencadenaven en alguns indrets,
amb els conflictes que afectaven algunes guàrdies nacionals i alguns regiments, amb els
problemes que es derivaven de la renovació de les municipalitats, amb el no coneixement dels
decrets, amb el rei —els fets del 5 i 6 d’octubre de 1789 i la seva fugida el 20 de juny de
1791— i amb els ministres, amb els crims de « lèse-nation », amb la constitució civil del
clergat, amb les querelles entre catòlics i protestants i amb el refús a fer el jurament per part
d’alguns eclesiàstics, i amb les opinions que es donaven o bé molt més a l’esquerra o bé molt
més a la dreta d’aquelles consensuades en el cos legislatiu. En fi, en no recopilar-se els
informes que el comitè de rapports va presentar a l’Assemblea la historiografia no ha vist tot
això, com tampoc ha vist, que inicialment aquest comitè s’encarregava fins i tot dels desordres
que tenien lloc a les colònies i/o a Avinyó.
I de fet, com que la historiografia no ha observat la importància dels informes del comitè de
rapports, no ha observat tampoc les queixes que aquests solien originar, ni tampoc els contra
informes que solien presentar-se. El comitè de rapports estava controlat per « jacobinsfeuillants » i normalment els informes que presentava o bé eren criticats per diputats asseguts
a la dreta del president de l’Assemblea Nacional Constituent o bé per diputats asseguts a
l’altre extrem, és a dir, a l’esquerra, com ara, el diputat Jacques-Isidore-Maximilien
Robespierre.
35
Jacqueline Lucienne Lafon ha assenyalat en el seu treball: La Revolució francesa vers el sistema judicial
d’Antic règim, alguns informes que presentats pel comitè de rapports a l’Assemblea Nacional
Constituent van fer que aquesta intervingués en el poder judicial. Alguns informes que, per exemple,
pretenien anul·lar algun decret. Tanmateix, Lafon ni observa la importància del comitè de rapports ni
observa que alguns dels informes que presenta i que li serveixen d’exemple per a dir que l’Assemblea
intervenia en el poder judicial van ser presentats al cos legislatiu pel comitè de rapports. Jacqueline
Lucienne LAFON, La Révolution française face au système judiciaire d’Ancien Régime, op. cit., p. 99-108.
549
De manera que, amb tantes i tantes coses que la historiografia no ha vist, s’ha fet impensable
valorar amb la justa mesura la fugida del rei, i no només la fugida del rei, sinó la seva carta, i
només la seva carta, denunciant el poder dels comitès, sinó també el fet que l’Assemblea
Nacional Constituent unís aquest comitè amb el comitè de recerques —amb el comitè amb qui
sempre va fer un tàndem perfecte— per assegurar en el moment de la fugida de Lluís XVI el
manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. I no s’ha vist aquest fet tan realment
important, perquè tot i saber-se que després del 21 de juny de 1791 aquest comitè va unir-se
al comitè de recerques, mai s’ha vist la importància i les enormes competències d’aquest
comitè.
En fi, el capítol primer, segon i sisè, molt especialment, d’aquesta tesi doctoral pretenen
aportar una mica de llum sobre la importància del comitè de rapports sota l’Assemblea
Nacional Constituent. Una importància que la historiografia sobre la Revolució francesa no ha
estat fins ara capaç de veure, molt probablement perquè no ha tingut mai per mètode o
objecte d’estudi conèixer qui controlava la informació que arribava en les Assemblees
parlamentàries entre 1789 i 1795.
550
2.) Les lleis marcials
Una de les altres conseqüències que es deriven del poc coneixement que és té, avui dia, del
comitè de rapports és que els historiadors que han estudiat o mencionat els projectes de
decret que sota l’Assemblea Nacional Constituent van adoptar-se per a restablir la
tranquil·litat pública no han vist que el comitè de rapports es trobava sovint al darrera
d’aquests projectes de decret.
El projecte de decret del 10 d’agost de 1789
El projecte de decret del 10 d’agost de 1789 és podria dir que és la primera llei marcial que va
donar-se sota l’Assemblea Nacional Constituent, o dit d’altra manera, per no emprar la
designació: llei marcial, que és més pròpia del projecte de decret del 21 d’octubre de 1789, el
primer projecte de decret adoptat pel cos legislatiu per al manteniment de la tranquil·litat
pública36.
Aquest projecte de decret que ha passat sovint desapercebut entre els historiadors, i això
perquè majoritàriament sol citar-se el projecte de decret del 21 d’octubre de 1789, va adoptarse després de dues intervencions destacades del comitè de rapports: una primera, el dia 5
d’agost de 1789, i una segona, el 8 d’agost de 178937.
Doncs bé, tot i que el projecte de decret del 10 d’agost de 1789 va sorgir, principalment,
d’aquestes dues intervencions, —i de les discussions que s’hi van desencadenar després— els
pocs historiadors que han mencionat aquest projecte de decret, no han vist que el comitè de
rapports s’hi trobava al darrera. Cas, per exemple, de Georges Carrot que va escriure l’any
1995 una obra consagrada a la Revolució i al manteniment de l’ordre38.
Georges Carrot menciona perfectament com el 5 d’agost de 1789 l’Assemblea Nacional
Constituent va adoptar una proclama que va acabar donant al lloc al projecte de decret del 10
d’agost de 1789, però en cap moment, observa que l’Assemblea va adoptar aquesta proclama
empesa per un projecte de decret presentat per Emmanuel-Louis-Henry-Launay comte
d’Antraigues, en nom del comitè de rapports. Així com tampoc observa, que el comitè de
rapports va proposar el 8 d’agost de 1789 de difondre la proclama adoptada el 5 d’agost de
1789 provocant amb aquesta insistència, i les discussions que després es van donar, el projecte
de decret del 10 d’agost de 1789.
« Le 5 août 1789 —va escriure Georges Carrot— l’Assemblée proclama seulement qu’il était
« du devoir des municipalités et des milices bourgeoises » de s’opposer aux voies de fait contre
les propriétés et les personnes, ou à l’interception des convois de farine. Le gouvernement
n’était invité à prêter l’assistance de la force militaire que lorsqu’il en serait requis. Cette
36
Aquest projecte de decret del 10 d’agost de 1789 pot llegar en l’annex número 6 d’aquesta tesi
doctoral. Archives Parlementaires, op. cit., t. 8, p. 378.
37
Sobre les discussions que van donar lloc al projecte de decret del 10 d’agost de 1789 veure el
subapartat « El decret del 10 d’agost de 1789 », de l’apartat 9 « Propostes: Llei marcial » del capítol 6
d’aquesta tesi doctoral.
38
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, Paris, Éditions SPM, 1995, 523 p.
551
doctrine se trouvera affirmée encore plus précisément par un décret capital voté le 10 août
1789. Il s’agissait là aussi d’une importante mesure de portée révolutionnaire. L’Assemblée ne
la vota pas sans que de nombreuses réticences se fussent exprimées. »39
Per altra banda, i en referència a aquest projecte de decret del 10 d’agost de 1789 no només
hem de dir que historiogràficament no s’ha observat massa el paper jugat pel comitè de
rapports en la seva adopció, sinó que tampoc se sol apreciar massa aquest projecte de decret
com el primer projecte de decret que va adoptar l’Assemblea Nacional Constituent per al
manteniment de la tranquil·litat pública, és a dir, com la primera llei marcial que va donar-se
sota l’Assemblea.
Amb aquestes, en no ser un projecte de decret massa citat, la historiografia de la Revolució
francesa no ha vist que pel mes d’agost de 1789 no van ser només dos projectes de decret els
que van marcar l’Assemblea Nacional Constituent, sinó que van ser tres projectes de decret els
que van marcar aquesta Assemblea: el projecte de decret del 4 d’agost de 1789 pel qual l’Antic
règim va ser “abolit”, el projecte de decret del 10 d’agost de 1789 pel qual els atropaments
van ser dispersats i el projecte de decret del 26 d’agost de 1789 sobre la Declaració dels drets
de l’home i del ciutadà. (Veure la taula número 1)
Taula núm. 1
4 d’agost de 1789
10 d’agost de 1789
26 d’agost de 1789
“Abolició” de l’Antic règim
Restabliment de la
tranquil·litat pública
Declaració de drets de
l’home i del ciutadà
D’alguna manera, incloent aquest projecte de decret entre els dos grans projectes de decret
que van donar-se sota l’Assemblea Nacional Constituent, se’ns fa més evident el programa
polític de 1789-1791: per una banda, abolició (amb condicions) de l’Antic règim i declaració de
drets de l’home i del ciutadà, i per l’altra, repressió dels atropaments, o insurreccions, per al
manteniment de l’ORDRE que començava a ser definit per l’Assemblea. El període del terror
liberal econòmic que Florence Gauthier ha mencionat per al període de 1789 a 1792
probablement s’iniciaria el mes d’agost de 1789 amb l’adopció d’aquests tres projectes de
decret40.
El projecte de decret del 21 d’octubre de 1789
El projecte de decret pel restabliment de la tranquil·litat pública del 21 d’octubre de 1789 és
historiogràficament el projecte de decret més conegut de tots aquells que van donar-se sota
l’Assemblea Nacional Constituent41. I això, malgrat Florence Gauthier assenyali que la
39
Id., p. 82.
Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, Presses
Universitaires de France, 1992, p. 57.
41
Aquest projecte de decret es pot consultar en l’annex número 8 d’aquesta tesi doctoral, Archives
Parlementaires, op. cit., t. 9, p. 475-476.
40
552
historiografia de la Revolució francesa dels segles XIX i XX ha curiosament oblidat la seva
existència i que només sol mencionar-la en el moment en que es dedica a parlar de la matança
del Camp de Mart42.
En fi, sí bé és cert que potser no s’ha contemplat la seva enorme significació, Michel Biard
també ha mencionat recentment la poca bibliografia existent sobre aquesta llei43, sí que és
cert que molts són els historiadors que mencionen aquest projecte de decret pel restabliment
de la tranquil·litat pública, ni que sigui de passada, en les seves obres. Serveixi d’exemple des
de François-Auguste Mignet l’any 183344 passant per Pierre-François Tissot l’any 193445, per
François-Emmanuel Toulongeon l’any 184246, per Jules Michelet l’any 186947, per AlphonseFrançois Aulard l’any 190148, per Jean Jaurès a inicis del segle XX49, per Georges Lefebvre,
Raymond Guyot i Philippe sagnac l’any 193050, per Michel Vovelle l’any 197251, per Jean42
Id., p. 57.
Michel BIARD, « Compte rendu de : Georges Carrot, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799 »,
Annales Historiques de la Révolution française, nº 316, avril-juin 1999, p. 383.
44
François-Auguste Mignet a propòsit de la llei marcial ha escrit el següent: « On proclama, le 21
octobre, une loi martiale, qui autorisait la municipalité à faire usage de la force pour dissiper les
attroupements, après avoir sommé les citoyens de se retirer. La puissance était entre les mains d’une
classe intéressée à l’ordre ; les communes et les gardes nationales étaient soumises à l’assemblée,
l’obéissance à la loi étant la passion de cette époque. », François-Auguste MIGNET, Histoire de la
Révolution française depuis 1789 jusqu’en 1814, Paris, Firmin Didot, 1833, vol. 1, p. 139.
45
Pierre-François TISSOT, Histoire complète de la Révolution française, Paris, Silvestre Libraire-Éditeur,
1834-1835, vol. 1, p. 153-154.
46
François-Emmanuel Toulongeon de la llei marcial n’ha escrit el següent: « Enfin la loi fut émise sous le
nom de loi martiale, et cet intitulé qui ne caractérisait pas assez son objet, qui rappelait des souvenirs et
des formes de gouvernement militaire, fut une première faute dans cette loi ; on s’en servit dans la suite
pour l’abolir, et ôter le moyen d’ordre public et de répression ; cependant dès que la loi fut publiée, on
se hâta de la mette à exécution. Un des coupables du meurtre commis fut saisi, jugé et exécuté : c’était
un des ouvriers de la Halle du Blé, connus sous le nom de forts de la Halle ; et ceux qui avaient été
témoins du supplice, plus étonnés qu’effrayés, disaient : « Mais quelle liberté avons-nous, on « ne
pourra donc plus prendre personne » », François-Emmanuel TOULONGEON, Histoire de la Révolution
française depuis l’ouverture des États généraux jusqu’à l’établissement du Consulat, Paris, Librairie de JP, Aillaud, 1842, vol. 1, p. 168.
47
Jules Michelet ha escrit el següent respecte la llei marcial: « Un événement fortuit qui se passa
justement à la porte de l’Assemblée, deux ou trois jours après son arrivée à Paris, l’effraya, la poussa à
désirer l’ordre à tout prix. Un malentendu cruel fit périr un boulanger (21 octobre). Le meutrier fut surle-champ jugé, pendu. Ce fut pour la municipalité l’occasion de demander une loi de sévérité et de
force. L’Assemblée décréta la loi martiale, qui armait les municipalités du droit de requérir les troupes et
la garde citoyenne, pour dissiper les rassemblements. », Jules MICHELET, Histoire de la Révolution
française, Paris, Jules Rouff & Cie éditeurs, 1869, vol. 1, p. 174.
48
Alphonse-François Aulard, en referència a la llei marcial, va escriure el següent : « Une émeute
parisienne (meurtre du boulanger François) fournit fort à propos des arguments à la bourgeoisie contre
le peuple : le 21 octobre, la loi martiale fut votée au profit de l’ordre bourgeois qui s’annonçait. »,
François- Alphonse AULARD, Histoire politique de la Révolution française. Origines et développement de
la démocratie et de la République, (1789-1804), Paris, Librairie Armand Colin, 1901, p. 63.
49
Jean JAURÈS, Histoire socialiste de la Révolution française, Paris, Éditions Sociales, vol. 1, p. 540-541.
50
Georges Lefebvre, juntament amb Raymond Guyot i Philippe Sagnac, ha escrit el següent sobre la llei
marcial : « De son côté, le peuple, s’il vénérait l’Assemblée, ne lui obéissait qu’à demi. Beaucoup de gens
ne payaient plus les impôts. La liberté du commerce des grains, rétablie le 29 août, demeurait lettre
morte. Partout, il fallait vendre le pain à perte, aux frais des riches. En août et septembre, les ouvriers
parisiens se mirent à tenir des réunions pour améliorer leurs salaires. Dans les campagnes, la
fermentation continuait et les privilégiés n’étaient pas les seuls à se plaindre : la police rurale n’existait
43
553
Clément Martin l’any 199052, per Patrice Gueniffey l’any 200053 o pel mateix Michel Biard l’any
200454.
Nogensmenys, sí bé és cert que molts són els historiadors que mencionen aquest projecte de
decret del 21 d’octubre de 1789 pocs són els que mencionen que abans d’aquest projecte de
decret, o llei marcial, hi havia el projecte de decret del 10 d’agost de 1789. De manera que,
historiogràficament, es tendeix a pensar que el primer projecte de decret pel restabliment de
la tranquil·litat pública data del 21 d’octubre de 1789, arran de la mort del forner Denis
François.
Si llegim l’entrada « Loi martiale » del Diccionari d’història de la Revolució francesa d’Albert
Soboul constatarem el que estem dient: « Sous l’Ancien Régime, des textes épars interdisaient
les conventicules armés ou non et punissaient les séditions. Très tôt, les principes et les
circonstances invitèrent les constituants à prévoir des moyens extraordinaires pour rétablir
l’ordre dans les moments difficiles. Le besoin d’inscrire le maintien de l’ordre public dans un
champ juridique précis accompagnait la naissance du citoyen et répondait à l’agitation
populaire des premiers mois de la Révolution. Aussi l’Assemblée nationale décréta-t-elle une
loi martiale le 21 octobre 1789 »55
Més recentment, però, un article de Guy Lemarchand publicat als Annales Historiques de la
Révolution française, ens permet continuar certificant que historiogràficament el projecte de
plus ; le régime des communaux était mis en question, la vaine pâture rétablie, les clôtures arrachées,
les forêts envahies et dévastées : les pauvres reprenaient leurs droits d’usage. L’Assemblée était si
inquiète que, le 21 octobre, elle institua la loi martiale : la municipalité pouvait ordonner de faire feu sur
les attroupements, après déploiement du drapeau rouge et sommations. », Georges LEFEBVRE,
Raymond GUYOT, Philippe SAGNAC, La Révolution française, Paris, Librairie Félix Alcan, p. 40.
51
Michel Vovelle sobre la llei marcial ha escrit: « En général, la cosecha había resultado buena: bajó el
precio del pan y en París, a partir de noviembre, la carestía quedó reabsorbida. Sin embargo, el
asesinato del panadero François, colgado del farol por sospechoso de acaparamiento, fue un episodio
importante, ya que la Asamblea respondió al hecho con el voto de una ley marcial destinada a reprimir
las agitaciones y los tumultos. Algunos, como el periodista Marat, percibieron el peligro de dicha ley.
Marat escribió inquieto: ¿A qué debemos la libertad, sino a las agitaciones populares? », Michel
VOVELLE, Nueva historia de la Francia Contemporánea. La caída de la Monarquía 1787-1792, op. cit., p.
150.
52
Jean-Clément MARTIN, La Révolution française, 1789-1799 une histoire socio-politique, op. cit., p. 118.
(La primera edició d’aquest llibre és de 1990). Veure també, Jean-Clément MARTIN, Violence et
Révolution. Essai sur la naissance d’un mythe national, op. cit., p. 77.
53
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, op. cit.,
p.32-33.
54
Michel Biard respecte la llei marcial ha comentat el següent : « En effet, l’Assemblée quitte Versailles
pour Paris le 19 octobre, or dès le lendemain, dans un contexte économique où le prix du pain est resté
élevé (12 sous le pain d’un poids de quatre livres), Denis François, un boulanger, est accusé par la foule
d’être un accapareur et emmené de force en place de grève pour y être pendu, puis décapité. Le 21
octobre, l’Assemblée s’empare de ce meurtre pour faire voter à la hâte un décret organisant la
répression des troubles, texte en fait évoqué depuis une dizaine de jours, en dépit de l’opposition des
députés patriotes les plus radicaux (Robespierre, Pétion), mais avec le plein accord du roi qui s’empresse
de transformer aussitôt le décret en loi connue sous l’appellation de « loi martiale » », Michel BIARD i
Pascal DUPUY, La Révolution française. Dynamiques, influences, débats, 1787-1804, Paris, Armand Colin,
2004, p. 58.
55
Michel PERTUÉ, « Loi martiale », Dictionnaire historique de la Révolution française, op. cit., p. 682-683.
554
decret del 21 d’octubre de 1789 sol contemplar-se com el primer projecte de decret relatiu al
restabliment de la tranquil·litat pública. I això perquè aquest autor, sense tenir en compte el
projecte de decret del 10 d’agost de 1789, escriu el que segueix : « S’il est vrai que les journées
d’octobre 1789 ont précipité l’adoption de la loi martiale du 21 octobre, la préparation de
celle-ci a commencé dès septembre. »56 En realitat, seria més correcte mencionar que la
preparació d’aquesta va començar just després d’iniciar-se el procés revolucionari, a inicis del
mes d’agost de 1789.
En fi, no només no se sol observar que abans del projecte de decret del 21 d’octubre de 1789
hi ha el projecte de decret del 10 d’agost de 1789, i que d’alguna manera el projecte de decret
del 21 d’octubre de 1789 és un complement —un apèndix— al projecte de decret del 10
d’agost de 1789, sinó que sovint no es menciona que el projecte de decret del 21 d’octubre de
1789 va ser redactat per la mateixa persona que va redactar el projecte de decret del 10
d’agost de 1789, és a dir, per Guy-Jean-Baptiste Target57. De manera que, Georges Carrot, per
exemple, menciona que Target va estar al darrera del projecte de decret del 21 d’octubre de
1789, però no comenta en cap moment que Target va estar al darrera també del projecte de
decret del 10 d’agost de 178958. Per altra banda, Florence Gauthier creu que el projecte de
decret del 21 d’octubre de 1789 surt d’una proposta de Honoré-Gabriel-Riquetti, comte de
Mirabeau59, i això no és exactament cert. L’Assemblea Nacional Constituent va decidir que del
projecte de Target i del projecte de Mirabeau n’havia de sortir un de nou i Target va ser el
responsable de presentar aquest nou projecte de decret60.
El projecte de decret del 9 de febrer de 1790
El projecte de decret del 9 de febrer de 1790, presentat per Henri Grégoire, en nom del comitè
de rapports a l’Assemblea Nacional Constituent, és probablement el projecte de decret per al
restabliment de la tranquil·litat pública que més desapercebut ha passat d’entre tots aquells
que van donar-se61. I això malgrat ser un projecte de decret enormement important, tant per
allò que demanava, com per les discussions que va originar. El projecte de decret del 9 de
febrer de 1790 volia que el rei ordenés l’execució del projecte de decret del 10 d’agost de
1789.
Dit d’altra manera i per posar en relleu la importància del comitè de rapports. El comitè de
rapports va demanar el 9 de febrer de 1790 que el rei ordenés l’execució del projecte de
56
Guy LEMARCHAND, « À propos des révoltes et révolutions de la fin du XVIIIè siècle. Essai d’un bilan
historiographique », Annales historiques de la Révolution française, nº 340, avril-juin 2005, p. 159.
57
Target redactarà també anys més tard, el projecte de codi criminal de Napoleó. Stéfano SOLIMANO,
« L’établissement de l’ordre juridique napoléonien: le rôle de Guy Jean-Baptiste Target », Ordre et
désordre dans le système napoléonien, Colloque du 22-23 juin 2000, Paris, Éditions La Mémoire du Droit,
Paris, 2003, p. 205-223.
58
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, op. cit., p. 112-113.
59
Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, op. cit., p. 58.
60
Per més informació sobre les discussions que van donar lloc al projecte de decret del 21 d’agost de
1789 veure el subapartat « El decret del 21 d’octubre de 1789 », de l’apartat 9 « Propostes: Llei
marcial » del capítol 6 d’aquesta tesi doctoral.
61
Archives Parlementaires, op. cit., t. 9, p. 536.
555
decret del 10 d’agost de 1789. Un projecte de decret que s’havia adoptat després de dues
intervencions clau del comitè de rapports: una el 5 d’agost de 1789 i l’altra el 8 d’agost de
1789.
O dit també d’altra manera, i per posar en relleu aquesta vegada la importància del projecte
de decret del 10 d’agost de 1789, el comitè de rapports no demanava que el rei ordenés als
ajuntaments d’emprar el projecte de decret del 21 d’octubre de 1789, sinó que demanava que
el rei ordenés que els ajuntaments empressin el projecte de decret del 10 d’agost de 1789. I
això, molt probablement, perquè com hem anat sostenint en aquest apartat i en el capítol 6
d’aquesta tesi doctoral, el projecte de decret del 21 d’octubre de 1789 conegut com a llei
marcial és, més aviat, un apèndix, o la continuació, del projecte de decret del 10 d’agost de
1789. (Veure l’esquema número 1)
Esquema núm. 1
Per tant, amb el projecte de decret del 9 de febrer de 1790, podem observar com el comitè de
rapports es troba de nou a darrera dels projectes que tenen a veure amb el restabliment de la
tranquil·litat pública. I això per una senzilla raó, el comitè de rapports gestiona l’ordre públic.
El comitè de rapports s’encarrega d’ajustar tan els petits com els grans desajustaments que es
donen.
Per altra banda, és tan important aquest projecte de decret del 9 de febrer de 1790 que no
només avivarà importants discussions a l’Assemblea Nacional Constituent sinó que el Garde
des Sceaux intervindrà uns dies més tard per fer notar la disponibilitat del rei en apaivagar els
desajustaments que es donaven, de la mateixa manera que ho havia fet el 7 d’agost de 1789,
dos dies després que el comitè de rapports proposés que les milícies burgeses i els tribunals
s’oposessin als desordres i amb aquestes l’Assemblea adoptés una proclama mitjançant la qual
buscava que els ajuntaments i les guàrdies nacionals s’encarreguessin d’apaivagar els
aldarulls62.
En fi, aquest projecte de decret ha estat observat per Georges Carrot que, tot i mencionar en
el seu treball que va ser presentat per Henri Grégoire en nom del comitè de rapports a
62
Sobre les discussions que van donar lloc al projecte de decret del 9 de febrer de 1789 veure el
subapartat « El decret del 9 de febrer de 1789 », de l’apartat 9 « Propostes: Llei marcial » del capítol 6
d’aquesta tesi doctoral.
556
l’Assemblea Nacional Constituent, no s’ha adonat compte de la importància del comitè de
rapports63. O dit d’altra manera, no ha observat com el comitè de rapports es troba sovint al
darrera dels projectes de decret relatius al restabliment de la tranquil·litat pública. El
desconeixement que avui en dia hi ha del comitè de rapports explica molt probablement que
els historiadors que treballen aspectes relacionats amb el manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública no contemplin les relacions entre allò que estudien i el comitè de
rapports, com ara: les relacions entre els projectes de decret pel restabliment de la
tranquil·litat pública i el comitè de rapports.
El projecte de decret del 23 de febrer de 1790
El projecte de decret del 23 de febrer de 1790 és historiogràficament una mica més conegut
que el projecte de decret del 9 de febrer de 1790, tanmateix, no hem trobat en les obres
consultades, cap comentari que mencioni que el comitè de rapports va trobar-se al darrera
d’aquest projecte de decret.
Tant el treball de Georges Carrot64 com l’estudi de Florence Gauthier65 només han retingut que
el projecte de decret presentat per Isaac-René-Guy Le Chapelier el 18 de febrer de 1790 va
sorgir de les mans del comitè de constitució, i no han retingut que aquest projecte de decret
va sorgir tant de les mans del comitè de constitució com de les mans del comitè de rapports. I
això perquè Grégoire va comentar a l’Assemblea Nacional Constituent que el comitè de
rapports pensava reunir-se amb el comitè de constitució per a elaborar un nou projecte de
decret per al restabliment de la tranquil·litat pública i l’Assemblea va acceptar la proposta feta
per Grégoire66.
De manera que, el projecte de decret que va presentar-se el 18 de febrer de 1790 i que va
originar totes les discussions que, dies més tard, van acabar concentrades en un projecte de
decret que presentat per Pierre Bouisson a l’Assemblea Nacional Constituent va ser adoptat el
23 de febrer de 1790, va ser fet tant pel comitè de constitució com pel comitè de rapports,
presidit per Grégoire.
Les lleis marcials: Allò que no s’ha vist
La historiografia de la Revolució francesa no ha vist encara que darrera d’alguns projectes de
decret relatius al restabliment de la tranquil·litat pública s’hi troba el comitè de rapports. I no
ha vist això perquè per una banda, el comitè de rapports no ha estat estudiat i per l’altra, tal i
com han mencionat en alguns dels seus treballs, Florence Gauthier67 i Michel Biard68, la llei
marcial no ha estat massa estudiada. De manera que, no s’ha pogut veure que el comitè
63
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, op. cit., p. 117-118.
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, op. cit., p. 119.
65
Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, op. cit., p. 60.
66
Per més informació sobre el projecte de decret del 23 de febrer de 1791 veure el subapartat « El
decret del 23 de febrer de 1789 », de l’apartat 9 « Propostes: Llei marcial » del capítol 6 d’aquesta tesi
doctoral.
67
Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, op. cit., p. 60
68
Michel BIARD, « Compte rendu de : Georges Carrot, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799 »,
Annales Historiques de la Révolution française, op. cit., p. 383.
64
557
encarregat de la gestió de l’ordre públic, el comitè de rapports, impulsava d’alguna manera, les
lleis marcials. (Veure la taula número 2)
Taula núm. 2
Projectes pel restabliment de la tranquil·litat pública
Primers projectes
Intervencions
Projectes finals
5 d’agost de 1789 Projecte de
decret presentat pel comitè de
rapports
Intervenció del Garde des
Sceaux en relació als
desordres el dia 7 d’agost
de 1789
10 d’agost de 1789 Projecte de
decret sobre el restabliment
de la tranquil·litat pública
presentat per Target en nom
del comitè de redacció
L’Assemblea Nacional
Constituent vol un
projecte que fusioni el
projecte de Target amb
aquell altre de Mirabeau
21 d’octubre de 1789 Projecte
de decret sobre el
restabliment de la tranquil·litat
pública conegut amb el nom
de Llei marcial
8 d’agost de 1789 Informe
presentat pel comitè de
rapports
15 d’agost de 1789 Projecte de
decret presentat per Target
Projecte de decret presentat
per Mirabeau
9 de febrer de 1790 Projecte de
decret presentat pel comitè de
rapports
18 de febrer de 1790 Projecte
de decret presentant pel
comitè de constitució, però
elaborat entre el comitè de
constitució i el comitè de
rapports
20 de febrer de 1790 Nou
projecte de decret presentat
per Le Chapelier en nom del
comitè de constitució
27 de juliol de 1791 Projecte de
decret presentat per
Démeunier en nom del comitè
de constitució
9 de febrer de 1789 Projecte
de decret sobre el
restabliment de la tranquil·litat
pública presentat pel comitè
de rapports
Intervenció del Garde des
Sceaux en relació als
desordres el dia 16
d’agost de 1790
23 de febrer de 1789 Projecte
de decret sobre el
restabliment de la tranquil·litat
pública presentat per Pierre
Bouisson després de discutirse els dos projectes de decret
presentats el 18 de febrer i el
20 de febrer de 1790
27 de juliol de 1791 Projecte
de decret sobre la requisició i
l’acció de la força pública a
l’interior del reialme
558
Però la historiografia de la Revolució francesa no només no ha vist que darrera dels projectes
pel restabliment de la tranquil·litat pública s’hi troba el comitè de rapports, sinó que tampoc
ha vist, o valorat totes les cares dels projectes de decret relatius al restabliment de la
tranquil·litat pública.
És a dir, si consultem l’obra de Georges Carrot podem apreciar com aquest autor ens menciona
que amb els projectes de decret relatius al restabliment de la tranquil·litat pública, l’Assemblea
Nacional Constituent va passar als ajuntaments la responsabilitat d’apaivagar els desordres
que es donaven, i va excloure al rei d’aquesta competència69. Per altra banda, si consultem el
treball de Florence Gauthier podem apreciar com aquesta autora ens menciona que amb els
projectes de decret relatius al restabliment de la tranquil·litat pública, l’Assemblea va
apaivagar la veu dels « commettants » i va atemptar d’alguna manera contra el dret de
petició70.
Si consultem doncs, Georges Carrot tenim una mirada, i si consultem Florence Gauthier en
tenim una altra. Les dues mirades són correctes i les dues es complementen. I no només les
dues són correctes i les dues es complementen sinó que les dues s’ajusten perfectament amb
la política del comitè de rapports.
El comitè de rapports com a encarregat de l’ordre públic vol per una banda que els
ajuntaments apaivaguin els desordres per tal que el rei no ho faci —mirada de Georges
Carrot—, i per l’altra, vol que els « commettants » manifestin les seves opinions per escrit i no
per via de l’acció —mirada de Florence Gauthier—. D’aquí s’entén, doncs, que en el projecte
de decret que es va adoptar el 21 d’octubre de 1789 s’adoptés el següent article que segons
Georges Carrot va ser proposat per Adrien-Jean-François Duport71: « Art. 5. Il sera demandé
par un des officiers municipaux aux personnes attroupées, quelle est la cause de leur réunion
et le grief dont elles demandent le redressement ; elles seront autorisées à nommer six d’entre
elles pour exposer leur réclamation et présenter leur pétition, et tenues de se séparer sur-lechamp et de se retirer paisiblement. »72
Els projectes relatius al restabliment de la tranquil·litat són molt més que projectes per a
reprimir els desordres. Són projectes que pretenen per una banda contenir les accions del rei i
per l’altra les accions dels « commettants ».
Per això, protesta el Garde des Sceaux el 7 d’agost de 1789 i el 16 de febrer de 1790. El Garde
des Sceaux davant dels projectes de decret que presenta el comitè de rapports el 5 d’agost de
1789 i el 9 de febrer de 1790 busca aconseguir pel rei la competència pel manteniment de
l’ordre i de la tranquil·litat pública. I això perquè observa que aquests projectes de decret
tendeixen a contenir les accions del rei.
69
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, op. cit., p. 82-83.
Florence Gauthier ha escrit el següent : « La loi martiale a visé systématiquement toutes les formes
d’expression populaire : la révolte agraire, les troubles de subsistance, les coalitions des ouvriers,
d’artisans, de moissonneurs, les mouvements armés comme les manifestations pacifiques y compris le
droit de pétition, le droit de réunion et d’expression. », Triomphe et mort du droit naturel en Révolution,
1789-1795-1802, op. cit., p. 58.
71
Georges CARROT, Révolution et maintien de l’ordre 1789-1799, op. cit., p. 113.
72
Archives Parlementaires, t. 9, p. 475-476.
70
559
I de fet, per això mateix també, protesta la dreta de l’Assemblea Nacional Constituent. Aquesta
davant de les propostes que es fan pel restabliment de la tranquil·litat pública, i que busquen
contenir les accions de Lluís XVI, la seva gestió sobre l’ordre públic, demana reforçar els poders
del rei. D’aquí les discussions ardents que es donaran tant el mes d’agost de 1789 com en el
mes de febrer de 1790.
I mentre tot això passa, l’esquerra de l’Assemblea Nacional Constituent protestarà també.
Però no perquè s’estan contenint les accions del rei, sinó perquè s’estan contenint les accions
dels « commettants ». I això perquè aquests podran ser castigats cada cop que vulguin oposarse a la lliure circulació del gra mitjançant l’acció, cada cop que vulguin fer-se sentir mitjançant
la protesta, perquè no sempre podran fer-ho a través de les peticions, les demandes, les
memòries i les adreces, no sempre podran escriure-les, no sempre sabran escriure-les, i si les
escriuen no sempre arribaran a l’Assemblea. Moltes es quedaran en els comitès, moltes es
quedaran en silenci, moltes no sortiran dels despatxos del comitè de rapports encarregat de
rebre-les.
El fet és que l’Assemblea Nacional Constituent no està sempre disposada a escoltar les
peticions, les demandes, les memòries i les adreces dels « commettants ». No sempre està
disposada a rebre’ls i a escoltar-los, i molt menys a tenir-los en compte. De fet, el mateix dia en
que Target va proposar un projecte pel restabliment de la tranquil·litat pública, la futura llei
marcial, el 15 d’octubre de 1789, Armand-Désiré-Vignerot-Duplessis-Richelieu, duc d’Aiguillon
va presentar un projecte de decret per només rebre a l’Assemblea les peticions, les memòries,
les demandes i les adreces de l’ajuntament de París. I això perquè una part dels
« commettants », del poble, havia tingut la força d’anar a Versalles i endur-se cap a París, el
forner, la fornera i l’aprenent de forner, és a dir, Lluís XVI, Maria Antonieta i el delfí, i davant
d’això, una part dels diputats de l’Assemblea no volien que el “poble”, aquesta porció de
« commettants », que mostrava la seva força conduint el rei a París, es fes sentir amb força
sobre l’Assemblea73.
Una part de l’Assemblea Nacional Constituent no volia ni que el poble es fes sentir sobre
l’Assemblea ni sobre el procés revolucionari, d’aquí els dos projectes de decret presentats el
mateix dia 15 d’octubre de 1789: un, per a reprimir les accions del poble, l’altre, per a
restringir les diputacions a l’Assemblea. O dit d’altra manera, un per contenir les accions del
poble, l’altre per contenir les seves paraules.
Davant de tot això, l’esquerra de l’Assemblea Nacional Constituent protestarà. Sobretot, en el
moment en que aquests projectes de decret pel restabliment de la tranquil·litat pública seran
presentats, instigats la majoria de vegades per un comitè de rapports controlat per jacobins
que acabaran formant, temps més tard, la Societat dels Amics de la Constitució asseguda als
Feuillants.
73
Veure el subapartat « El decret del 21 d’octubre de 1789 », de l’apartat 9 « Propostes: Llei marcial »
del capítol 6 d’aquesta tesi doctoral i veure també el subapartat « Les diputacions de Paris » de l’apartat
: « Quina informació rep ? » del segon capítol d’aquesta tesi doctoral.
560
En fi, en haver descuidat la historiografia de la Revolució francesa tant el comitè de rapports,
com els projectes de decret relatius al restabliment de la tranquil·litat pública el joc a 3 bandes
no s’ha observat massa: 1) el rei i la dreta de l’Assemblea Nacional Constituent, 2) el comitè de
rapports dominat pels futurs jacobins-feuillants, 3) l’esquerra de l’Assemblea. (Veure
l’esquema número 2)
Esquema núm. 2
561
3.) Els comissaris
La historiografia de la Revolució francesa no només desconeix el rol i la importància del comitè
de rapports sota l’Assemblea Nacional Constituent, i el fet que aquest comitè va instigar la
majoria de projectes de decret que van donar-se sobre el restabliment de la tranquil·litat
pública, sinó que també desconeix el rol i la importància dels comissaris civils que,
majoritàriament, sota la proposta del comitè de rapports van ser enviats en missió pel cos
legislatiu entre 1790 i 1791. De fet, no només desconeix el rol i la importància d’aquests
comissaris sinó també el nombre de missions que hi hagueren entre 1789 i 1791 i els objectius
d’aquestes.
Les missions del comitè de rapports
Si tenim en compte els treballs que s’han publicat a dia d’avui sobre els comissaris i/o els
representants en missió podrem constatar que de totes les missions que van donar-se sota
l’Assemblea Nacional Constituent la més coneguda és la del 22 de juny de 1791. És a dir, la
missió per la qual l’Assemblea, davant de la fugida del rei, va decidir d’enviar uns quants
diputats als departaments de frontera per tal d’adoptar les mesures necessàries per a la
seguretat de l’Estat74.
La segona missió més coneguda després d’aquesta és ja la missió que va donar-se el 3 de
setembre de 1790 quan l’Assemblea Nacional Constituent va decidir d’enviar uns quants
comissaris a Nancy per a recollir informacions sobre la insurrecció que s’havia donat75. I
finalment, la tercera missió més coneguda, si així pot dir-se, és la missió per la qual
l’Assemblea va decidir el 22 de juny de 1791 d’enviar tres diputats a Varennes per anar a
buscar al rei: Antoine-Pierre-Joseph-Marie Barnave, Jérôme Pétion i Marie-Charles de Latour
Maubourg76.
Per tant, si tenim en compte els treballs que s’han publicat a dia d’avui sobre els comissaris i/o
els representants en missió podrem constatar que totes aquelles missions que van ser
proposades pel comitè de rapports i acceptades per l’Assemblea Nacional Constituent —sis en
74
François-Alphonse AULARD, Recueil des Actes du Comité de Salut Public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., t. 1, p. 54 ;
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), op.
cit., p. 33 ; Michel BIARD, « Les pouvoirs des représentants en mission (1793-1795) », Annales
historiques de la Révolution française, nº 311, janvier-mars 1998, p. 4 ; BONNAL DE GANGES, Les
représentants du peuple en mission près les armées (1791-1797), d’après le dépôt de la guerre, les
séances de la Convention, les Archives nationales, Paris, Arthur Savaète, 1898, vol. 1, p. 97 ; Marguerite
BOULET-SAUTEL, Cours d’histoire des institutions publiques, depuis la Révolution française, Paris, Les
Cours de Droit, 1963-1964, p. 165 ; Jacques GODECHOT, Les commissaires aux armées sous le Directoire,
Éditions Fustier, Paris, 1937, vol. 1, p. 17 i Jacques GODECHOT, Les institutions de la France sous la
Révolution et l’Empire, Paris, Presses Universitaires de France, 1985, p. 341 (première édition, 1951).
75
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 33 ; Jacques GODECHOT, Les commissaires aux armées sous le Directoire, op. cit., vol. 1, p. 17 i
Jacques GODECHOT, Les institutions de la France sous la Révolution et l’Empire, op. cit., p. 341.
76
François-Alphonse AULARD, Recueil des Actes du Comité de Salut Public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., p. 56 i Jacques
GODECHOT, Les commissaires aux armées sous le Directoire, op. cit., vol. 1, p. 17.
562
total— per tal d’apaivagar els desordres que es donaven, no són massa conegudes avui dia,
per no dir gens, per la historiografia dels comissaris i/o representants en missió. (Veure la taula
número 3)
Taula núm. 3
Missions sota l’Assemblea Nacional Constituent
Data
Missió
Comitè que proposa la missió a
l’Assemblea Nacional Constituent
03-09-1790
Missió a Nancy
Proposada per Barnave i presentada pel
comitè militar
13-12-1790
Missió al departament del Lot
Proposada per Lucas i presentada pel
comitè de rapports
20-01-1791
Missió als departaments de
l’Haut-Rhin i del Bas-Rhin
Proposada Broglie en nom del comitè de
rapports
14-02-1791
Missió al departament de
Morbihan
Proposada per Vieillard en nom del
comitè de rapports, del comitè de
recerques i del comitè eclesiàstic
23-02-1791
Missió al departament del Gard
Proposada per Muguet de Nanthou en
nom del comitè de rapports
18-06-1791
Missió a l’illa de Còrsega
Proposada per Muguet de Nanthou en
nom del comitè de rapports
22-06-1791
Missió en alguns departaments
de frontera
Proposada per Emmery en nom del
comitè militar
22-06-1791
Missió per anar a buscar el rei
Proposada per Emmery en nom del
comitè militar i del comitè de constitució
16-07-1791
Missió al departament de la
Vendée
Proposada per Goupilleau en nom del
comitè de rapports i del comitè de
recerques
563
¿Per què es desconeixen les missions del comitè de rapports?
Dues poden ser les raons per les quals la historiografia dels comissaris i/o representants en
missió no ha apreciat les missions que proposades pel comitè de rapports van ser acceptades
per l’Assemblea Nacional Constituent entre desembre de 1790 i juliol de 1791. La primera raó,
perquè la historiografia les desconeix, en no conèixer el comitè de rapports no coneix les
missions que va proposar; la segona raó, perquè la historiografia ha preferit descartar-les pel
fet que Lluís XVI va ser el responsable de nomenar els comissaris que havien de ser enviats en
missió.
Tot i que les dues raons poden ser vàlides, tendim a pensar que la primera raó té una mica més
de pes que la segona. I això per una senzilla raó. La missió que va donar-se el 3 de setembre de
1790 per la qual dos comissaris van ser enviats a Nancy per tal de recollir informacions sobre la
insurrecció del regiment, ha estat recollida pels historiadors com a missió malgrat els
comissaris van ser nomenats pel rei. I d’aquesta missió tant n’ha parlat Michel Biard que ha
dedicat els seu estudis als representants en missió com Jacques Godechot que els ha dedicat
als comissaris del Directori i a les institucions de França sota la Revolució francesa i l’Imperi.
És clar que també contemplem la possibilitat que aquestes missions no hagin estat
mencionades o tingudes en compte per la historiografia dels comissaris i/o representants en
missió, perquè els comissaris que van ser enviats en missió, entre desembre de 1790 i juliol de
1791, van ser nomenats pel rei i no van sortir de les files de diputats de l’Assemblea Nacional
Constituent. Aquest fet ha pogut provocar que la historiografia dels comissaris i/o
representants en missió hagi observat aquestes missions com a pròpies del poder executiu i no
del poder legislatiu.
Un exemple d’això que estem dient, podria ser el següent fragment escrit per Michel Biard on
menciona la missió de Nancy i aquella del Lot, però les observa com més pròpies del poder
executiu que del poder legislatiu.
« La question n’est au demeurant guère nouvelle puisqu’elle s’est déjà posée, quoique avec
moins de force, sous les Assemblées constituante et législative. À plusieurs reprises la
Constituante a décrété le principe de l’envoi de commissaires qui étaient alors nommés par le
roi et n’appartenaient pas à l’Assemblée, comme ce fut le cas lors de l’affaire de Nancy dans
l’été 1790 ou encore à l’occasion des troubles paysans du Quercy à la fin de décembre 1790
lorsque Godart et Robin, choisis par le roi en tant que commissaires civils dans le département
du Lot, se livrèrent, selon l’expression de Mona Ozouf, à une « véritable enquête
anthropologique » pour tenter de saisir les réalités de la révolte rurale des « mais ». Comme
des constituants ne furent cependant envoyés en mission qu’en une seule occasion, le 22 juin
1791, peu de heurts se produisirent entre missionnaires dépêchés par le pouvoir exécutif et
commissaires de l’Assemblée. »77
77
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 60.
564
Les missions del comitè de rapports : ¿Missions del poder executiu o missions del poder
legislatiu?
Si bé és cert que el rei va nomenar els comissaris que van anar en missió entre setembre de
1790 i juliol de 1791, també és cert que el rei no va tenir cap mena de paper o control sobre
aquests comissaris. I això perquè el comitè de rapports es trobava al darrera de la majoria de
les missions que es van proposar a l’Assemblea Nacional Constituent. El comitè de rapports era
el comitè encarregat de gestionar l’ordre i la tranquil·litat pública i era ell qui proposava les
missions en el cos legislatiu i qui presentava temps més tard les activitats dels comissaris a
l’Assemblea78. (Veure la taula número 3)
Les missions proposades pel comitè de rapports i acceptades per l’Assemblea Nacional
Constituent, al nostre entendre, haurien de ser considerades missions del poder legislatiu i no
del poder executiu. El rei en cap moment decidia que enviava per ell mateix comissaris, ni es
quedava per ell mateix les informacions que aquests obtenien o prenia després alguna mesura
al respecte. És més, si en algun moment va rebre algun informe, tal i com va passar amb
l’informe dels comissaris del Lot —aquests comissaris el van adreçar al rei— aquest va passarlo a l’Assemblea i aquesta va passar-lo d’immediat al comitè de rapports que havia proposat la
missió79.
De fet, el comitè de rapports estava tan implicat en les missions que es van donar sota
l’Assemblea Nacional Constituent que en el moment en que es va decretar la missió del 22 de
juny de 1791, per a vetllar per la seguretat de l’Estat, molts membres d’aquest comitè van
prendre part en la missió.
I aquest detall tan enormement important, no ha estat tampoc vist pels historiadors que han
mencionat i/ o estudiat la missió del 22 de juny de 1791. Alguns no entren en detall amb els
diputats que van ser enviats, cas de Bonnal de Ganges80 o Jacques Godechot81, d’altres, tot i
observar-ne els noms, com François Alphonse Aulard82 o Michel Biard83 no retenen que alguns
d’ells eren membres del comitè de rapports. De fet, cap d’ells observa que per cada missió hi
havia un militar i que sovint hi havia o bé un membre del comitè de rapports o bé un exmembre d’aquest comitè. (Veure la taula número 4)
Per altra banda, de no ser les missions sota l’Assemblea Nacional Constituent missions del
poder legislatiu, probablement no veuríem el comitè de rapports recolzant les activitats dels
comissaris i les mesures que adoptaven, reforçant-los-hi les competències que tenien i
78
Veure l’apartat número 11: « Propostes : Els comissaris » del capítol 6 d’aquesta tesi doctoral.
Archives Parlementaires, op. cit., t. 25, p. 253-254.
80
BONNAL DE GANGES, Les représentants du peuple en mission près les armées (1791-1797), d’après le
dépôt de la guerre, les séances de la Convention, les Archives nationales, op. cit., vol. 1, p. 97.
81
Jacques GODECHOT, Les commissaires aux armées sous le Directoire, op. cit., vol. 1, p. 17 i Jacques
GODECHOT, Les institutions de la France sous la Révolution et l’Empire, op. cit., p. 341.
82
François-Alphonse AULARD, Recueil des Actes du Comité de Salut Public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., t. 1, p. 54.
83
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 33 ; Michel BIARD, « Les pouvoirs des représentants en mission (1793-1795) », Annales
historiques de la Révolution française, op. cit., p. 4.
79
565
demanant a l’Assemblea més poders per a ells perquè poguessin acomplir millor les missions
en els departaments.
Unes missions que no tenien altra finalitat que apaivagar els desordres que es donaven i fer
aplicar els decrets de l’Assemblea. Unes missions que no tenien altre objectiu que fer
prevaldre l’ORDRE definit per l’Assemblea.
Taula núm. 4
Missió del 22 de juny de 1791
Missió
Diputats
Militar / Comitè al qual pertanyen
Missió Haut-Rhin,
Bas-Rhin i Vosges
Custine
Militar
Chasset
Ex membre del comitè de recerques
Regnier
Membre del comitè de rapports
Toulongeon
Militar
Regnault de Saint-Jean d’Angély
Ex membre del comitè de rapports
Delacour d’Ambeziaux
Membre del comitè de rapports
Latourg-Maubourg
Militar
Alquier
Membre del comitè de rapports
Boullé
Membre del comitè de rapports
Biron
Militar
Colonna
Militar
Devismes
Diputat
Sinéty
Militar
Prieur
Ex membre del comitè de rapports
Ramel de Nogaret
Diputat
Missió Ain,
Haute-Saône,
Jura i Doubs
Missió Nord i Pas
de Calais
Missió Ardennes,
Meuse i Moselle
Missió Finisterre
566
En fi, davant d’una Assemblea Nacional Constituent que desconfiava del rei i que tenia a les
seves mans el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, és difícil de pensar que les
missions que van donar-se sota aquesta Assemblea fossin missions pròpies del poder executiu i
no del poder legislatiu.
Les missions no eren altra cosa que un instrument a les mans del comitè de rapports per tal
d’ajustar els desajustaments que es donaven, per tal d’obtenir les informacions que li convenia
recollir per a conèixer les causes dels desordres, per tal de fer aplicar els decrets de
l’Assemblea Nacional Constituent i restaurar l’ordre i la tranquil·litat pública allí a on es
malmetia.
Els objectius de les missions del comitè de rapports
La historiografia de la Revolució francesa, o millor dit la historiografia dedicada als comissaris i/
o als representants en missió, no només desconeix la major part de missions que van donar-se
sota l’Assemblea Nacional Constituent, sinó que també desconeix els motius d’aquestes
missions. És a dir, quins objectius tenien.
Si fem cas a l’obra més recent publicada sobre els representants en missió, la de Michel Biard
—que no té en compte les missions del comitè de rapports o bé per desconeixement o bé
perquè no les considera pròpies del poder legislatiu— hauríem de creure que les missions que
van donar-se abans del mes de març de 1793 eren missions fonamentalment vinculades als
exèrcits, a qüestions militars. I això, de totes, totes, no és cert. La majoria de missions que van
donar-se entre 1790 i 1791 tenien per objectiu recollir informacions, buscar les causes dels
desajustaments que es produïen, apaivagar els desordres que es donaven, restablir l’ordre i la
tranquil·litat pública, fer aplicar els decrets de l’Assemblea Nacional Constituent i instruir el
poble dels seus veritables interessos.
Michel Biard, en referència a la naturalesa de les missions anteriors al mes de març de 1793,
ha escrit el següent:
Primer exemple: « En multipliant les députés envoyés en mission, la Convention nationale
n’innove donc guère et ne fait initialement que poursuivre une tendance préexistante
nettement affirmée dans l’été 1792, de la même façon que sa législation initiale emprunte
souvent des pistes ouvertes aux lendemains du 10 août. Le seul changement immédiat, à
l’automne, vient de l’envoi de missionnaires dans certains départements, alors que la
Constituante et la Législative avaient usé des commissions avant tout pour les armées
(directement ou indirectement). »84
Segon exemple : « Ainsi, même si les commissaires de la Convention ne peuvent guère éviter
de prendre sur le terrain des décisions politiques, ces premières missions ne sont pas
officiellement destinées à faire intervenir les députés dans la vie politique des départements, a
fortiori ne sont pas faites pour qu’un conventionnel envoyé de Paris vienne « révolutionnaire »
en profondeur tel ou tel espace jugé politiquement trop rétif. De septembre 1792 à la fin de
84
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 38.
567
février 1793, le souci dominant reste celui de la défense nationale dans un pays plongé dans la
guerre au printemps précédent et dont la situation militaire ne paraît guère susceptible de
faire naître un optimisme affirmé chez les conventionnels. »85
El fet que, per una raó o per una altra, de les dues raons que argumentaven anteriorment, la
historiografia no hagi retingut les missions proposades pel comitè de rapports a l’Assemblea
Nacional Constituent ha fet que s’observi erròniament el caràcter de les missions que van
donar-se abans del mes de març de 1793, és a dir, que historiogràficament es pensi que eren
missions militars.
Però, no només això, el fet que no s’hagin tingut en compte les missions proposades pel
comitè de rapports ha fet també que erròniament els historiadors d’avui dia observin com a
“diferents” o “especials” les missions que van donar-se sota la Convenció Nacional, és a dir,
que historiogràficament es pensi que les missions per ajustar els desordres són pròpies només
de la Convenció nacional.
D’aquí s’explica molt probablement el següent comentari de Michel Biard observant com a
solució original per ajustar els desajustaments el fet d’enviar representants en missió en un
indret:
« Quoi qu’il en soit, en l’an II, le temps des bouleversements de 1789-1790 qui avaient anéanti
les intendances et abouti à une totale refonte administrative ouvrant sur le danger d’un vide
entre Paris et les départements paraît bien lointain. Après les longues hésitations initiales, la
Convention a choisi une solution originale pour faire cesser les dysfonctionnements qui
ralentissaient l’exécution des lois sur le terrain : confier la surveillance de cette exécution, puis
de facto confier une partie du pouvoir exécutif (bien sûr sans jamais l’avouer de façon claire),
aux législateurs chargés de se rendre dans les différents départements et auprès des troupes
de la République. Le représentant du peuple n’avait pas été élu dans l’été 1792 pour accomplir
ce rôle, pas davantage en tout cas que ses prédécesseurs de l’Assemblée constituante et de
l’Assemblée législative. »86
Doncs bé, davant de semblant argument cal dir que l’única cosa realment original que va
donar-se sota la Convenció Nacional és probablement el fet que els comissaris que van
encarregar-se de fer aplicar les lleis eren diputats. I això perquè el fet d’enviar comissaris per
fer aplicar els decrets adoptats pel cos legislatiu no és quelcom original de la Convenció
Nacional. L’Assemblea Nacional Constituent a través de les missions que va acceptar,
proposades majoritàriament pel comitè de rapports, va provar en tot moment de fer aplicar
els decrets que adoptava, per tal d’apaivagar d’aquesta manera tots els desordres que es
donaven a França.
85
86
Id., p. 40.
Id., p. 72-73.
568
Les Assemblees, la llei i els comissaris i/o representants en missió
Si tenim en compte que l’Assemblea Nacional Constituent va vetllar enormement perquè els
decrets que adoptava s’apliquessin87, i va acceptar enviar comissaris als departaments per tal
que aquests apaivaguessin els desordres que es donaven i fessin aplicar els decrets que
adoptava88, veurem que l’actitud de la Convenció nacional, i més tard del govern revolucionari,
no va ser original. La Convenció Nacional davant de les circumstàncies en les quals es trobava
immersa —revoltes, guerres civils i guerres amb les potències estrangeres— buscava
exactament el mateix que les Assemblees que l’havien precedit, és a dir, que les lleis que
adoptava s’apliquessin arreu. En conseqüència, els representants en missió responien a aquest
desig, de la mateixa manera que els comissaris responien al mateix desig de l’Assemblea
Nacional Constituent.
Per tant, la imatge que podem rebre sobre la Convenció Nacional i/o el govern revolucionari —
delerosos de fer aplicar les lleis— és una imatge que podem observar també sota l’Assemblea
Nacional Constituent, encara que sigui, amb menys intensitat, perquè amb menys intensitat
també van ser els desordres i els desajustaments que s’hi van donar. Per altra banda, la imatge
que podem rebre sobre els representants en missió —treballant per fer aplicar les lleis o els
decrets que el poder legislatiu adoptava— és una imatge que podem observar també en els
comissaris enviats per l’Assemblea Nacional Constituent, tot i que escollits pel rei,
evidentment.
En fi, que és difícil poder acceptar que els representants en missió sota la Convenció Nacional i
molt més concretament sota el govern revolucionari van esdevenir —pel sol fet de treballar de
valent per fer aplicar les lleis— quelcom d’extraordinari. Els representants en missió van ser
sota la Convenció nacional i/o el govern revolucionari el mateix que els comissaris sota
l’Assemblea Nacional Constituent: uns enviats per part del poder legislatiu per tal de fer aplicar
les lleis allí a on no s’aplicaven.
Això sí, amb grans diferències: els representants en missió eren diputats, els comissaris de
l’Assemblea Nacional Constituent, majoritàriament, no ho eren, els desordres sota la
Convenció Nacional van ser enormes (guerres, revoltes, etc.,), els desordres sota l’Assemblea
Nacional Constituent van ser més petits —com a molt afectaven a un departament i no hi
havia cap guerra—, les mesures que van adoptar els representants en missió i les mesures que
van adoptar els comissaris —en funció dels desajustaments que havien de fer front— van ser
sovint incomparables, i el discurs que portaven a terme els representants en missió —
majoritàriament, el discurs de la Gran Família89— no tenia res a veure amb el discurs que van
poder portar a terme els comissaris de l’Assemblea Nacional Constituent, dominada pels
87
Veure l’apartat número 10 : « La importància dels decrets » del capítol número 6 d’aquesta tesi
doctoral.
88
Veure l’apartat número 11 : « Propostes : Els comissaris » del capítol número 6 d’aquesta tesi
doctoral.
89
Sobre el discurs de la Gran Família veure el següent treball : Jean-Pierre GROSS, Égalitarisme jacobin
et droits de l’homme 1793-1794 (La Grande famille et la Terreur), Paris, Arcantères éditions, 2000, 554 p.
569
jacobins-feuillants o pel discurs d’un període dominat pel «terror liberal econòmic», apropiantnos amb aquestes paraules d’una idea de Florence Gauthier90.
Tanmateix, el mecanisme emprat tant per la Convenció Nacional i/o el govern revolucionari
com per l’Assemblea Nacional Constituent per fer prevaldre les seves decisions —allí a on eren
qüestionades—va ser el mateix: enviar comissaris i/o representants en missió. De manera que
no ens cal observar com a quelcom de tan extraordinari la pràctica d’emprar comissaris i/o
representants en missió per tal de fer aplicar les lleis sota la Convenció Nacional i/o el govern
revolucionari. Els mecanismes de 1793-1794 no són pas massa diferents que els mecanismes
de 1790-1791.
Per tant, historiogràficament no hauríem de veure que els representants en missió de 17931794 van ser quelcom de diferent que els anteriors pel fet que, vinculats al govern
revolucionari, van treballar de valent per fer aplicar les lleis. És a dir, que no els hauríem de
veure com el gran remei, propi de 1793-1794, per tal d’evitar que les lleis es rovellessin91, sinó
que els hauríem de veure en tot cas, com un mecanisme millorat, perfeccionat, millor
reglamentat, més estès, d’un mecanisme ja existent en 1790-1791. Un mecanisme que els
convencionals coneixien bé, i això perquè molts d’ells havien estat membres de l’Assemblea
Nacional Constituent.
En conclusió, la historiografia dels comissaris i/o dels representants en missió hauria de deixar
de percebre que les missions anteriors al mes de març de 1793 van ser majoritàriament
militars, mentre que les que van donar-se després van tenir un contingut més polític arran de
voler fer aplicar les lleis. I això per una senzilla raó, perquè observant d’aquesta manera les
missions, l’únic que acaba passant és que s’acaba fent dels mecanismes emprats per la
90
Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en Révolution, 1789-1795-1802, op. cit., p. 57.
Michel Biard sobre la importància dels representants en missió enviats sota el govern revolucionari
entre 1793 i 1794 ha escrit el següent: « De plus, la reprise en main des représentants en mission
s’accélère, peu de jours après, avec le décret du 14 frimaire sur le gouvernement révolutionnaire. Ce
décret, sans accorder une place majeure aux représentants en mission, est le seul qui de facto les
considère comme une authentique institution, mais une institution révolutionnaire et non une
institution prévue et organisée dans le cadre de la Constitution, autrement dit une institution par
essence vouée à être éphémère, car organiquement liée à une situation d’exception. Cela renvoie bien
entendu au décret du 10 octobre 1793 qui a déclaré le gouvernement révolutionnaire jusqu’à la
conclusion de la paix afin notamment que cessent les dysfonctionnements dénoncés par Saint-Just (en
substance le fait que les lois soient bonnes, mais qu’elles ne soient pas exécutées), mais aussi à
l’important discours prononcé par Robespierre le 5 nivôse an II (25 décembre 1793), soit quelques jours
avant la mission collective pour l’organisation du gouvernement révolutionnaire dans les différents
départements : « Le but du gouvernement constitutionnel est de conserver la République : celui du
gouvernement révolutionnaire est de la fonder. La révolution est la guerre de la liberté contre ses
ennemis : la constitution est le régime de la liberté victorieuse et paisible. Le gouvernement
révolutionnaire a besoin d’une activité extraordinaire, précisément parce qu’il est en guerre. Il est
soumis à des règles moins uniformes et moins rigoureuses parce que les circonstances où il se trouve,
sont orageuses et mobiles, et surtout parce qu’il est forcé à déployer sans cesse des ressources
nouvelles et rapides, pour des dangers nouveaux et pressants. » Si les représentants en mission ne sont
alors certes pas du domaine de la ressource vraiment neuve, il est clair qu’à l’hiver 1793-1794 ils sont
compris comme l’un des remèdes majeurs pour empêcher la « rouille » de se déposer sur les lois. »
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795), op.
cit., p. 213-214.
91
570
Convenció nacional i pel govern revolucionari quelcom d’excepcional quan molt probablement
no són més que mecanismes ja existents millor reglamentats, i arran de la multitud de
conflictes, més estesos.
Primer exemple: « Toutefois, s’il ne convient certes point de nier toute réalité à la dimension
strictement politique de l’action menée par les représentants en mission, nous allons le voir,
force est de nuancer le propos. Non seulement les origines de l’institution sont beaucoup plus
liées aux affaires militaires et aux impératifs économiques qu’a une volonté avant tout
politique, mais de plus la majorité des missionnaires de la Convention a exercé une activité
protéiforme puisque, une fois sur le terrain, presque tout passait par eux. »92 Si bé és cert que
l’activitat dels representants en missió va afectar una infinitat de dominis, no és cert que els
orígens de la institució van ser militars.
Segon exemple: « Lorsque naît véritablement l’institution des représentants en mission en
mars 1793, la Révolution est, depuis l’été précédent, en train de basculer vers une politique de
sévérité accrue vis-à-vis de ses opposants. Là où ceux-ci étaient autrefois invités, au nom de la
raison, à se rallier aux nouvelles idées ou, à défaut, à choisir de quitter le territoire national,
désormais le renforcement des lois contre les émigrés, contre les prêtres réfractaires, puis
contre les suspects en général, bouleverse la donne. Dans le même temps, la Révolution voit,
en quelques mois seulement, se dresser devant elle les soulèvements de l’Ouest,
les « nouvelles Vendée » qui sont signalées aux quatre coins du territoire par des autorités
locales souvent débordées et affolées, les insurrections dénoncées comme « fédéralistes », les
mille et une spéculations privées qui renchérissent les prix des denrées de première nécessité,
à quoi il conviendrait bien sûr d’ajouter les funestes nouvelles qui parviennent des fronts. Tout
ceci est rappelé non point pour réactiver la thèse traditionnelle des « circonstances » qui
expliquerait, voire justifierait, la Terreur, mais pour comprendre comment les représentants en
mission ont pu et dû changer le rôle presque dès leur origine. Ils n’avaient pas été crées pour
des motifs avant tout politiques, néanmoins ils deviennent dès les printemps et l’été 1793, a
fortiori dans les premiers mois de 1794, les rouages essentiels d’un ordre imposé dans les
départements qui ne souffre pas la contestation et entend bien écarter au plus vite ses
adversaires. »93.
Davant d’aquest exemples, i molt més concretament davant del segon, només cal recordar que
els comissaris que van ser enviats per l’Assemblea Nacional Constituent en missió —tot i que
escollits pel rei— van treballar per imposar un ORDRE i per apaivagar tota mena de
contestació.
En fi, enfront de totes aquestes reflexions, potser cal dir que historiogràficament ha estat un
error no tenir en compte les missions de l’Assemblea Nacional Constituent pel sol fet que el rei
va nomenar els comissaris. Potser per comprendre bé com les Assemblees van intentar fer
prevaldre l’ORDRE que definien en els seus debats parlamentaris cal tenir més en compte les
92
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 282. (La cursiva del text és nostre)
93
Id., p. 321-322. (La cursiva del text és nostre)
571
missions i els seus objectius que no pas si les missions eren o no portades a terme per diputats
de les Assemblees.
Les Assemblees, les autoritats administratives i els comissaris i/o representants en missió
Les missions que van tenir lloc entre 1790-1791 i 1793-1794 no només van tenir en comú el fet
que cercaven imposar la llei o els decrets adoptats pel cos legislatiu per tal d’ajustar els
desajustaments que es donaven sinó que també van tenir en comú, una altra cosa: tenien lloc
perquè les autoritats administratives tenien dificultats per imposar la llei o els decrets adoptats
pel cos legislatiu, o dit d’altra manera, anaven massa lentes alhora d’aplicar les lleis o els
decrets i no coordinaven massa bé —probablement per la seva implicació amb la gent de la
zona— les mesures necessàries per tal d’ajustar un desajustament o apaivagar un desordre i
restablir l’ordre i la tranquil·litat pública.
Pel que fa a l’Assemblea Nacional Constituent, podem destacar un discurs de François-FélixHyacinthe Muguet de Nanthou fet el dia 23 de febrer de 1791 en nom del comitè de rapports:
« Malgré les marques d’improbation qu’on donne déjà au projet que je vais proposer, et
malgré les plaisanteries sur les commissaires, le comité a pensé que vous deviez envoyer des
commissaires dans le département du Gard, parce que quelque louable que soit la conduite
des corps administratifs, des commissaires pouvant se transporter rapidement dans tous les
lieux où leur présence est nécessaire, n’étant pas condamnés comme un corps délibérant à des
lenteurs, peuvent plus efficacement apporter un remède aussi prompt que le mal. Cette
considération a déterminé votre comité à vous proposer d’adopter cette voie. Il a pensé
d’ailleurs que les administrateurs pourraient être retenus par des considérations personnelles
qu’entraînerait l’habitude de vivre avec des concitoyens ; que des étrangers ayant une autorité
extraordinaire en imposeraient davantage aux malveillants, et présenteraient plus de moyens
aux citoyens qui défendent la Constitution. »94
Pel que fa a la Convenció Nacional podem destacar un passatge d’una carta escrita pel comitè
de salvació pública als seus representants en missió: « La Convention nationale, citoyens
collègues, en traçant dans son décret du 14 frimaire aux diverses autorités la ligne qu’elles
doivent parcourir, a marqué la votre. Ces articles sont le complément nécessaire du décret en
date du 6. Ils se lient d’ailleurs aux principes qui ont déterminé les bases d’un gouvernement
provisoire et révolutionnaire. Son action jusqu’ici était arrêtée, pour ainsi dire, au point de
départ. Les autorités intermédiaires, qui recevaient le mouvement le brisaient. Les lois
révolutionnaires, dont la rapidité est l’élément, se traînaient incomplètes ou mutilées. Cet état
de choses a nécessité votre mission. Vous avez été envoyés pour déblayer l’aire de la liberté,
pour ouvrir un large passage à la Révolution, qui trouvait partout épars les tronçons de la
monarchie et les débris du fédéralisme. Des mains sacrilèges essayaient de recomposer l’une
ou l’autre. »95
94
Archives Parlementaires, op. cit., t. 23, p. 452.
François-Alphonse AULARD, Recueil des Actes du Comité de Salut Public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., t. 9, p. 161162.
95
572
En fi, no cal dir que, algunes autoritats administratives es negaven directament a aplicar certs
decrets o lleis provinents del cos legislatiu i que, en aquest sentit, aquestes protestaven sovint
davant de la presència dels comissaris i/o representants en missió. I això tan sota l’Assemblea
Nacional Constituent com sota la Convenció Nacional. No totes les autoritats administratives
solien veure massa bé que el poder legislatiu els hi adrecés comissaris o representants en
missió per a coordinar algunes mesures, ajustar allò que es desajustava o restablir l’ordre i la
tranquil·litat pública96.
Les Assemblees, l’ORDRE i els comissaris i/o representants en missió
En realitat les missions que van donar-se entre 1790-1791 i 1793-1794 pretenien quelcom de
molt evident: imposar l’ORDRE que les Assemblees parlamentàries decidien en els seus debats
parlamentaris.
Tant l’Assemblea Nacional Constituent com la Convenció Nacional no acceptaven cap mena
d’oposició als seus decrets o a les seves lleis, i maldaven de totes, totes, per imposar l’ORDRE
que definien. L’Assemblea Nacional Constituent tenia el seu comitè de rapports i el seu comitè
de recerques per aconseguir-ho, i la Convenció Nacional tenia el seu comitè de salvació pública
i el seu comitè de seguretat general, i quan les coses van anar maldades de veres, veres, va
organitzar el govern revolucionari. Un govern revolucionari que no tenia altre objectiu que fer
imposar les lleis que decidia. Un govern revolucionari que demanava que tothom acatés les
seves directives. Un govern revolucionari que tenia molt clar que res podia sobresortir d’allò
que establia.
El 4 de desembre de 1793 el comitè de salvació pública escrivia als representants en missió per
a recordar-los-hi, entre altres coses, el següent:
Primera cosa: « Votre présence a remonté les ressorts de la machine politique ; elle s’est
ranimée : la République doit beaucoup à plusieurs de vous. Mais ce n’est pas assez d’avoir
retrouvé le mouvement : il faut qu’il soit uniforme et qu’il ne soit ni dépassé ni laissé en
arrière. »97
Segona cosa en el mateix sentit que la primera: « N’oubliez pas les véritables rapports de votre
mission : tout ce qui serait au-delà, comme en deçà, romprait les plans, neutraliserait le
développement de l’ordre déterminé. »98
El moviment era un, o dit d’altra manera, l’ORDRE definit era un, i res podia situar-se per sobre
o per sota d’això, per davant o per darrera, a l’esquerra o a la dreta. I d’aquí s’escau molt
probablement que Michel Biard hagi escrit el següent: « Les représentants en mission des
premiers mois de 1794 sont certes détenteurs de pouvoirs considérables, sont l’incarnation sur
le terrain d’une politique de Terreur qui ne laisse en apparence aucun moyen d’expression aux
96
Veure el subapartat: « Resistències als comissaris civils » de l’apartat número 11: « Propostes : Els
comissaris » del capítol 6 d’aquesta tesi doctoral.
97
François-Alphonse AULARD, Recueil des Actes du Comité de Salut Public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., t. 9, p. 162. (La
cursiva del text és nostre)
98
Id., t. 9, p. 162-163. (La cursiva del text és nostre)
573
opposants, sont plus que jamais aux yeux des populations locales des personnages que nul ne
peut constater. »99 I d’aquí també s’escau que hagi escrit el que segueix: « cette machine
ranimée, il convient à présent de la faire fonctionner avec la plus grande efficacité et tel est le
rôle des représentants en mission désormais conçus comme des éléments clefs du
gouvernement révolutionnaire, assimilés en quelque sorte à des « mécaniciens » chargés de
mettre de l’huile dans les rouages d’une « machine politique » qui ne doit surtout ni
s’emballer, ni tomber en panne. »100
Uns comissaris desconeguts, unes competències desconegudes
Donat que la historiografia dels comissaris i dels representants en missió no ha tingut en
compte les missions que van donar-se entre 1790 i 1791, avui dia, poc se sap sobre les
competències dels comissaris que van ser enviats en missió per l’Assemblea Nacional
Constituent. I donat que historiogràficament es tendeix a pensar que els objectius de les
missions que van tenir lloc abans del mes de març de 1793 eren militars, probablement, es
desconeix també que els comissaris que van anar en missió entre 1790 i 1791 per una banda,
es van dedicar a fer proclames i discursos per tal restablir l’ordre i la tranquil·litat pública, i per
l’altra, van requisar les guàrdies nacionals i les tropes de línia per tal d’apaivagar els incendis
que es produïen101.
I això, principalment, perquè els ajuntaments no portaven massa bé adoptar el decret del 10
d’agost de 1789 i l’Assemblea Nacional Constituent no estava massa disposada a acordar al rei
la competència de coordinar l’apaivagament dels desordres que es produïen al seu reialme.
Val a dir però que aquestes no van ser les úniques competències que els comissaris enviats en
missió entre 1790 i 1791 van tenir. En realitat, aquestes van ser les competències que
majoritàriament els decrets adoptats per l’Assemblea Nacional Constituent els hi van acordar,
però no van ser ni de lluny les úniques competències que van tenir. I això perquè alguns
comissaris van rebre específicament alguna competència més o perquè, en el moment de la
missió, alguns d’aquests van adquirir alguna competència més que després l’Assemblea va
haver de confirmar102.
Per exemple, alguns comissaris van decidir posar-se en contacte amb els districtes i amb els
ajuntaments alçant les queixes de les autoritats administratives del departament, però
l’Assemblea va acabar acceptant-ho. D’altres, van renovar les autoritats administratives d’un
indret i això perquè l’Assemblea els hi va demanar de fer-ho després d’escoltar les seves
queixes. D’altres, van procedir a arrestar algun que altre individu i a vigilar l’activitat d’algun
que altre tribunal i d’altres van dedicar-se a recollir les peticions dels « commettants » donat el
seu rol d’intermediaris.
99
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (1793-1795),
op. cit., p. 215.
100
Id., p. 235.
101
Veure el subapartat: « Competències dels comissaris civils » de l’apartat número 11 : « Propostes : Els
comissaris » del capítol número 6 d’aquesta tesi doctoral.
102
Veure el subapartat: « Més competències dels comissaris civils » de l’apartat número 11 : Propostes :
Els comissaris » del capítol número 6 d’aquesta tesi doctoral.
574
En fi, que aquests comissaris ja procedien de manera semblant als comissaris i/o representants
en missió de la Convenció nacional, posant-se en contacte amb qui feia falta, renovant
aquelles autoritats administratives que no els hi semblaven massa disposades a acceptar
l’ORDRE que definia l’Assemblea Nacional Constituent i recollint les peticions i els punts de
vista dels « commettants ».
Uns comissaris desconeguts, uns poders desconeguts
Com que la historiografia dels comissaris i/o representants en missió desconeix les missions
que van donar-se sota l’Assemblea Nacional Constituent, avui dia poc se sap per no dir res dels
poders dels comissaris que van ser enviats en missió entre 1790 i 1791 per tal d’apaivagar els
desordres que es donaven.
Doncs bé, els poders que van tenir els comissaris sota l’Assemblea Nacional Constituent si bé
van ser molt i molt importants, i Muguet de Nanthou va arribar fins i tot a dir l’11 de febrer de
1791 que exercien una mena de dictadura sota la seva responsabilitat103, cal dir que els poders
d’aquests comissaris, com els poders dels comissaris i/o representants en missió de la
Convenció Nacional no van ser del tot il·limitats. I això perquè aquests poders quedaven
limitats pel fet que eren il·limitats per fer tal o tal altra cosa, però no il·limitats en el sentit que
els comissaris podien fer allò que volguessin.
Val a dir però que els poders dels comissaris enviats en missió sota l’Assemblea Nacional
Constituent es van anar incrementant a mesura que les missions van anar succeïnt-se una
darrera una altra. I el 23 de febrer de 1791 no només es va decidir que aquests podien
intervenir en els departaments de l’entorn de la seva missió, sinó que també, els seus poders
serien incrementats per tal de poder adoptar totes les mesures necessàries pel restabliment
de l’ordre i de la tranquil·litat pública, així com també, per l’execució dels decrets de
l’Assemblea.
De fet, va ser Barnave qui va demanar que els poders dels comissaris s’incrementessin: « Il faut
toujours dans les pouvoirs des commissaires une clause générale qui les autorise à faire toutes
choses nécessaires au rétablissement de l’ordre et à l’exécution des décrets de l’Assemblée
nationale. »104
En fi, els comissaris enviats per l’Assemblea Nacional Constituent tingueren forts poders. Això
sí, en el moment d’arribar en el lloc de la missió havien de presentar-los davant de les
autoritats administratives si volien poder-los exercir per tal de portar a terme les missions
encomanades.
103
104
Archives Parlementaires, op. cit., t. 23, p. 134.
Id., p. 452.
575
Uns comissaris desconeguts, uns intermediaris desconeguts
Els comissaris i/o representants en missió de la Convenció Nacional no van ser els únics que
van haver de presentar els seus poders en el moment en que arribaven en el lloc de la
missió105, ni els únics que van dedicar-se a fer executar les lleis i els decrets del poder legislatiu,
ni els únics a imposar l’ORDRE definit per la Convenció Nacional, ni els únics a rebre les
opinions i els punts de vista de la gent, ni els únics en tenir-los en compte per tal d’adoptar les
millors mesures per tal de restablir l’ordre i la tranquil·litat pública o ajustar els
desajustaments que es donaven106, ni tampoc els únics que van exercir d’intermediaris entre la
gent de l’indret i el poder legislatiu.
Els comissaris enviats per l’Assemblea Nacional Constituent, però nomenats pel rei, també van
presentar els seus poders a les autoritats administratives en el moment en que van arribar al
lloc de la missió.
« Arrivés le 30 —van escriure els comissaris enviats al departament del Lot— nous nous
rendîmes, le lendemain matin 31, au lieu où le directoire du département tient ses séances.
Après la présentation de nos commissions, et leur transcription sur les registres, nous
demandâmes la communication de tous les procès-verbaux, de toutes les pièces qui
pourraient nous donner une connaissance exacte des troubles ; il importait surtout d’être
instruit de l’état actuel du département, afin d’opérer d’une manière sûre et efficace ; et nous
nous hâtâmes de recueillir tous les renseignements nécessaires, afin d’apporter des remèdes
prompts au mal qui nous environnait. »107
I no només van presentar els seus poders al moment d’arribar, sinó que també es van dedicar
a escoltar la gent de la zona i a concertar-se amb les autoritats administratives per adoptar les
millors decisions, després de fer alguna que altra proclama o escriure alguna que altra carta.
« La proclamation, les lettres furent envoyées à leur destination par le directoire du
département —van escriure els comissaris enviats al departament del Lot— et nous restâmes
encore quelques jours à Cahors pour recevoir et lire les mémoires qu’on nous envoyait de
105
Michel Biard ha escrit el següent sobre la presentació dels poders per part dels representants en
missió en el moment en que arribaven en el lloc de la missió: « Mais les représentants feront bien, en
entrant dans chaque ville, de commencer par s’y faire reconnaître en se rendant à l’administration
supérieure et y faisant enregistrer le décret qui les a délégués. Tous les corps civils et militaires doivent
de suite être prévenus par l’administration supérieure ; tous doivent faire leur visite aux
représentants ; (…) », així com també : « Si beaucoup de représentants en mission commencent par
déposer leurs pouvoirs sur le bureau des autorités locales afin qu’ils soient légalement enregistrés,
d’autres préfèrent réunir immédiatement et simultanément autorités et population, soit sur la place
publique si les conditions s’y prêtent, soit dans l’édifice le plus vaste du lieu, c’est-à-dire en général dans
l’église. » Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (17931795), op. cit., p. 255-356.
106
Respecte això i tenint en compte les activitats de Jean-Marie Collot d’Herbois i de Joseph-PierreMarie Fayau, Michel Biard ha escrit el següent : « Les deux représentants du peuple en mission ne sont
pas des automates qui se bornent à être de simple et zélés exécuteurs des décisions prises à Paris, ils
observent, ils écoutent, ils réfléchissent aux meilleurs moyens pour obtenir une parfaite exécution de la
loi. », Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (17931795), op. cit., p. 244.
107
Archives Parlementaires, op. cit., t. 25, p. 275.
576
toutes parts ; pour prendre sur les faits beaucoup de renseignements nécessaires qui nous
manquaient ; pour entendre les propriétaires dont les châteaux avaient été incendiés, ou qui
avaient encore des inquiétudes sur le sort de leurs propriétés ; pour décider enfin, avec les
administrateurs du département, quelques points essentiels qui tenaient à la tranquillité
publique. Lorsque nous eûmes entendu tout le monde, pris une connaissance suffisante des
faits, réglé, d’une manière générale, ce qui était relatif à la tranquillité, nous songeâmes à nous
rendre à Gourdon. »108
De fet, els comissaris que van ser enviats per l’Assemblea Nacional Constituent en missió van
anar més enllà de fer proclames, recollir informacions, escoltar els punts de vista de la gent o
cercar conjuntament amb les autoritats administratives les millors solucions per ajustar els
desajustaments. Els comissaris que van ser enviats per l’Assemblea van instigar també alguns
projectes de decret, van enviar al poder legislatiu les seves observacions i les seves propostes, i
aquest poder va acabar adoptant-les. De manera que, aquests van acabar participant en la
formació de la llei o dels decrets, de la mateixa manera que temps més tard, ho faran els
comissaris i/o representants en missió109.
En fi, la historiografia dels comissaris i/o dels representants en missió hauria de començar a
percebre que els comissaris enviats per l’Assemblea Nacional Constituent, però nomenats pel
rei, van ser també uns intermediaris entre el poder legislatiu i les autoritats administratives. O
dit d’altra manera, hauria de començar a percebre que els comissaris i/o els representants en
missió de 1793-1794 no es van conduir de manera massa diferent als comissaris que s’havien
enviat un temps abans.
En realitat, entre 1793-1794 no tot era tan original. Ni les missions eren de contingut massa
diferent a les de 1790-1791, ni els seus comissaris i/o representants en missió es comportaven
de manera massa diferent als de 1790-1791. Tant l’Assemblea Nacional Constituent com la
Convenció Nacional volien fer aplicar les seves lleis i els seus decrets, i imposar l’ORDRE que
establien. Tanmateix, això no significava que aquells que havien d’acomplir aquestes missions,
actuessin com uns dèspotes. En realitat, buscaven informacions per a solucionar de la millor
manera possible els desordres que es donaven, i es concertaven tant amb les autoritats
administratives com amb el poble per millor adoptar les decisions. I, en fi, comunicaven tot
allò que recollien i tots els seus punts de vista a les Assemblees, per tal que aquestes
adoptessin millor les seves decisions. Tot anava de dalt a baix, de baix a dalt. Totes les
informacions passaven a través dels comissaris i/o representants en missió de dalt a baix, de
baix a dalt. I d’aquest dinamisme, d’aquests fluxos d’informació, n’acabava sortint al final,
l’obra legislativa. Perquè, al final, les Assemblees acabaven adoptant alguns decrets o lleis
inspirats per tota aquella informació que els hi arribava provinent dels comissaris i/ o
representants en missió110.
108
Id., t. 25, p. 276.
Veure el subapartat « Els comissaris civils a la base dels decrets del cos legislatiu » de l’apartat
número 11 : « Propostes : Els comissaris » del capítol número 6 d’aquesta tesi doctoral.
110
Pel que fa a la importància dels fluxos d’informació, es pot consultar la meva tesina. Maria Betlem
CASTELLÀ i PUJOLS, Legisladors a cavall, intermediaris en campanya i forjadors d’un somni: comissaris i
109
577
¿Per què no se sap res ni de les missions ni dels comissaris ni de 1790-1791?
Probablement no se sap res ni de les missions ni dels comissaris de 1790-1791 perquè el
comitè de rapports és encara el comitè desconegut de l’Assemblea Nacional Constituent i
perquè, molt possiblement, les missions d’aquest període, si s’han observat, s’han observat
com a missions del poder executiu, i això perquè el rei va nomenar els comissaris. Tanmateix,
hi ha un altre argument que cal mencionar per explicar perquè ni les missions ni els comissaris
de 1790-1791 no s’han estudiat. I és el mateix argument que podríem emprar per explicar
perquè el comitè de rapports no s’ha analitzat encara. L’argument és molt simple: la
historiografia de la Revolució francesa s’ha passat la majoria de dies i de nits donant voltes als
anys 1793-1794, i s’ha descuidat de veure moltes vegades què hi havia més enllà d’aquests dos
anys que han generat tanta polèmica, i tanta polèmica perquè se’ls ha vinculat a un mot:
Terror i a un suposat decret pel qual el Terror es posava a l’ordre del dia. Un suposat decret
que no s’ha trobat encara i que en Jean-Clément Martin ja ens ha reiterat més d’una vegada
que “posar el Terror a l’ordre del dia” no significa res més enllà que algun diputat va demanar
poder discutir la qüestió a l’Assemblea, millor dit, a la Convenció Nacional111. I de fet, buscant,
buscant, entre la col·lecció de decrets original —consultada a Tòquio— que va organitzar el
responsable de la impremta nacional, durant els primers anys de la Revolució francesa, no hem
trobat encara aquest suposat decret pel qual el Terror es va posar a l’ordre del dia112.
En fi, la historiografia de la Revolució francesa s’ha passat anys i anys donant voltes a 17931794 i això per diverses raons: o bé, per condemnar aquest període, o bé, per justificar-lo, o bé
per intentar estudiar-lo al marge de les polèmiques que ha pogut generar. I amb tot això, els
estudis s’han concentrat entorn d’aquells elements que més s’han identificat amb la idea de
Terror. I per tant, s’ha estudiat el comitè de salvació pública, els montagnards, Robespierre, els
representants en missió, etc., etc.,. I amb tot això, el que ha passat, al nostre entendre, és que
s’ha acabat fent de tot això quelcom d’extraordinari o d’excepcional, i no s’ha mirat mai si això
ja es donava abans. És a dir, si abans de 1793-1794 hi havia sota les altres Assemblees comitès
que exercien competències del poder executiu o si abans de 1793-1794 hi havia comissaris que
eren enviats pel poder legislatiu per tal d’apaivagar els desordres, fer prevaldre la llei i imposar
un ORDRE.
Per tant, com que no s’ha mirat què hi havia abans, i amb això hem de dir que nosaltres
mateixos en els primers anys de recerca que vam dedicar als comissaris i/o representants en
missió tampoc vam mirar113, no s’ha observat que sota l’Assemblea Nacional Constituent
representants en missió en el sud-est francès (1793-1795), Diploma d’Estudis Avançats, sota la direcció
de Lluís Roura i Aulinas, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2004, 523 p.
111
Jean-Clément MARTIN, Violence et Révolution, Essai sur la naissance d’un mythe nationale, op. cit., p.
186-193.
112
Collection des lois, proclamations, instructions, et autres actes du pouvoir exécutif avec tables
chronologies & table méthodique de matières, Paris, de l’Imprimerie Nationale du Louvre, An II de la
République.
113
L’últim any de llicenciatura i els primers anys de recerca doctoral els vam dedicar als comissaris i/o
representants en missió enviats en els departaments del sud-est francès entre 1793 i 1795. Els treballs
que vam realitzar aleshores van acabar temps més tard recollits en el DEA i recentment en un article
publicat a la revista electrònica del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat
578
també hi havia un comitè que s’encarregava dels desordres que es donaven a França —de la
mateixa manera que temps més tard, hi haurà el comitè de salvació pública— i que aquest
comitè proposava a l’Assemblea d’enviar comissaris als indrets dels aldarulls per tal
d’apaivagar els incidents, fer prevaldre la llei i imposar l’ORDRE que el cos legislatiu definia en
els seus debats parlamentaris.
I amb aquestes, en no observar-se res de tot això, els treballs s’han anat concentrant només en
un període. De manera que avui en dia, la majoria de treballs que coneixem sobre els
comissaris i/o els representants en missió, es troben dedicats al període 1793-1794. I alguns,
però pocs, a les missions post-thermidor. I gaudim així d’una historiografia enormement
interessant que va des d’alguna obra monogràfica general sobre aquests diputats enviats en
missió, com dèiem nosaltres en el nostre treball de recerca: legisladors a cavall, intermediaris
en campanya i forjadors d’un somni; a alguns treballs dedicats a un comissari i/o representant
en missió en particular, així com algunes recerques dedicades a les missions que van tenir lloc
en algun departament o regió. A més a més, d’aquestes obres gaudim de nombrosos articles i
treballs de recerca —els treballs de final de carrera (M1) i les tesines (M2)—molt i molt
interessants114.
Tal vegada, ha arribat el moment, de començar a observar que potser allò tan extraordinari de
la Convenció Nacional, o millor dit, algunes coses d’allò tan extraordinari de la Convenció
Nacional —comitè de salvació pública i comissaris i/o representants en missió— ja es donaven
abans, tot i que amb menys intensitat, i començar a acceptar que les insurreccions i les guerres
que es van donar entre 1793-1794 van generalitzar, intensificar i desbordar uns mecanismes,
unes institucions, unes pràctiques que ja es donaven, tot i que amb menys intensitat, temps
abans.
I això per un pensament que potser no hauríem de formular: si l’Assemblea Nacional
Constituent davant de la petició del Camp de Mart que li qüestionava el projecte de decret del
15 de juliol de 1791 va demanar l’apaivagament del moviment115, i davant dels desordres que
se li van plantejar va enviar comissaris, sense tenir cap mena d’angúnia en dir que exercien una
mena de dictadura sota la seva responsabilitat116 i sense quedar traumatitzada davant de
l’informe dels comissaris enviats al departament del Lot en el qual no s’estaven de mencionar
que per aturar els desordres calia aplicar un cert Terror117, aleshores ens hauríem de preguntar
Autònoma de Barcelona: Maria Betlem CASTELLÀ i PUJOLS, « Regards du dix-neuvième siècle sur le
cinquième cavalier de l’Apocalypse. Les représentants en mission vus par les historiens (1793-1914) »,
Revista HMiC, número VI, any 2008, p. 157-191, http://seneca.uab.es/hmic/
114
Veure l’annex número 13 d’aquesta tesi doctoral per fer-se una idea de la producció bibliogràfica
existent avui en dia sobre els comissaris i /o representants en missió.
115
Archives Parlementaires, op. cit., t. 28, p. 380.
116
Id., t. 23, p. 134.
117
Els comissaris del Lot van escriure el següent : « En considérant dans leur ensemble tous les faits,
tous les événements qui, depuis le commencement de la Révolution, avaient eu lieu dans le
département du Lot, on pouvait démêler dans les auteurs et complices des insurrections, d’un côté, de
coupables instigateurs, de l’autre, beaucoup de gens égarés et entraînés. – Il paraissait convenable de
contenir les premiers par la terreur, et de les environner d’une force armée, qui pût à la fois prévenir ou
réprimer tous leurs mouvements. Ne pouvait-on pas aussi éclairer le peuple, le retirer de son
égarement ? La raison n’a-t-elle pas un tel empire, que son langage puisse être entendu de tous les
579
què hauria fet, aquesta mateixa Assemblea, davant de guerres estrangeres, insurreccions
generalitzades i guerres civils? Ens hauríem de preguntar, què hauria fet per fer prevaldre
l’ORDRE que definia en els seus debats parlamentaris?
Tal vegada, ha arribat el moment, de començar a observar que l’Assemblea Nacional
Constituent tenia, a escala més petita, un comitè de salvació pública (el comitè de rapports) i
un comitè de seguretat general (el comitè de recerques) i uns comissaris i/o representants en
missió (els comissaris civils) per tal d’apaivagar els desordres, fer prevaldre els decrets i
imposar l’ORDRE que definia en els seus debats parlamentaris. És a dir, potser ha arribat el
moment de començar a observar que el poder executiu es trobava en bona part entre les
seves mans. D’aquí tal vegada, la carta de Lluís XVI del 20 de juny de 1791 i la seva decisió de
marxar, una nit, d’amagat, acompanyat dels seus, del palau de les Tulleries, per a recuperar
una cosa: la batuta del director de l’orquestra: aquella que tot ho feia sonar, aquella que
definia la peça (poder legislatiu), la feia executar (poder executiu) i la garantia (poder judicial).
hommes, et produire sur eux des effets que n’obtiendrait jamais la seule puissance des armes ? Nous
arrêtâmes, par la même délibération, conjointement avec le directoire du département : 1º que M.
d’Esparbès, commandant pour le roi des troupes de ligne, serait requis d’appeler dans le département
toutes celles qui étaient à sa disposition, d’après les ordres qu’il avait dû recevoir, en exécution du
décret de l’Assemblée nationale, du 13 décembre ; 2º qu’il serait fait par nous, commissaires civils, une
proclamation, dans laquelle nous expliquerions l’objet de notre mission, et les moyens par lesquels nous
entendions l’effectuer. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 25, p. 276.
580
4.) El comitè de Recerques
A l’excepció dels treballs d’Albert Métin118 i de Pierre Caillet119 i d’alguna que altra referència
dispersa que podem localitzar entre monografies o diccionaris, a dia d’avui, no hi ha massa
escrit sobre el comitè de recerques. I això malgrat personatges històrics de gran interès i
historiadors de renom han mencionat per escrit tant la seva enorme importància com els seus
enormes poders.
Lluís XVI, per exemple, no va estar-se de denunciar en la seva carta del 20 de juny de 1791
l’enorme poder del comitè de recerques120, i els diputats asseguts a la dreta del president de
l’Assemblea Nacional Constituent no van estar-se de fer el mateix. El van denunciar sovint al
cos legislatiu i van demanar en més d’una ocasió que fos abolit121. De fet, ja s’havien oposat
des del mateix mes de juliol de 1789 a la seva creació. El consideraven un tribunal despòtic,
inquisitorial122.
És clar que, ni Lluís XVI ni els diputats asseguts a la dreta del president de l’Assemblea Nacional
Constituent han estat els únics en posar de relleu l’enorme importància d’aquest comitè i els
seus poders. Historiadors de renom, de tots els temps, també ho han fet. Historiadors com
Edmund Burke o François Furet.
En plena Revolució francesa, Edmund Burke va mencionar ja l’enorme poder del comitè de
recerques en la seva obra: Reflections on the Revolution in France, apareguda el 29 de
novembre de 1790 i a l’època un best-seller sense igual, 2000 exemplars es van vendre a París
en dos dies i només en un any va ser reeditada onze vegades123. Aleshores, Burke va titllar el
comitè de recerques de màquina inquisitorial en unes pàgines consagrades al poder judicial124,
118
Albert MÉTIN, « Les origines du comité de sureté générale de la Convention Nationale », La
Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine, t. 29, janvier-juin 1895, p. 257-270,
340-363.
119
Pierre CAILLET, Les français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), Paris, Éditions du CNRS, 1991, 291 p.
120
Archives Parlementaires, op. cit., t. 27, p. 378-383.
121
Veure l’apartat número 4 : « Les critiques a les recerques dels “enemics” », del capítol 7 d’aquesta
tesi doctoral.
122
Veure el capítol 3 d’aquesta tesi doctoral.
123
Gérard GENGEMBRE, « Burke », Dictionnaire critique de la Révolution française, (sous la direction de
François FURET i Mona OZOUF), Paris, Flammarion, 1988, p. 943.
124
Edmund Burke, parlant del tribunal que havia de jutjar els crims de lèse-nation va referir-se al comitè
de recerques. En la traducció espanyola: Junta d’investigació. Burke va considerar que el comitè de
recerques era una màquina inquisitorial: « Le falta aún a estos nuevos órganos judiciales algo para
quedar completos; han de culminar en un nuevo tribunal, a saber: un grande órgano de la judicatura
que juzgue los crímenes cometidos contra la nación, es decir, contra el poder de la Asamblea. Parece
como si se intentase algo parecido a aquella sala suprema de justicia que se instituyó en Inglaterra
durante el tiempo de la gran usurpación. Como esta parte de su plan aún no está acabada, es imposible
hacer sobre ella un juicio positivo. Pero si no se pone el mayor cuidado en darle un sentido muy
diferente al que ha caracterizado hasta ahora todos los actos de la Asamblea relativos a los crímenes de
Estado, este tribunal puesto al servicio de la máquina inquisitorial, llamada junta de investigación,
apagará en Francia las últimas chispas de la libertad y establecerá la más terrible y arbitraria tiranía que
han conocido los tiempos. Si la Asamblea quiere dar a este tribunal cierta apariencia de libertad y de
justicia, no debe retirar o provocar ante él, según su capricho, las causas relativas a sus propios
581
molt probablement, per tal de posar fi a l’ORDRE que l’Assemblea Nacional Constituent definia
en els seus debats parlamentaris125.
Per altra banda, François Furet, un dels historiadors que més va impregnar el Bicentenari de la
Revolució francesa126, va escriure l’any 1991, en el seu pròleg al treball de Pierre Caillet, que
aquest comitè no havia trobat encara el seu historiador, i això, a pesar de la seva enorme
importància, de les discussions que a l’època havia provocat i del grapat de traces que havia
deixat de la seva activitat.
« De tous les Comités de l’Assemblée constituante, le « Comité des recherches » a été peutêtre le plus important —va escriure François Furet— c’est en tout cas celui qui a suscité à
l’époque le plus de débats, de commentaires et d’agitations, et un de ceux qui a laissé les plus
de traces de son activité, bien qu’à ce jour, malheureusement, il n’ait pas encore trouvé son
historien. »127
En fi, un silenci historiogràfic pesa avui dia sobre el comitè de recerques, i això malgrat les
moltes vegades que haurà estat llegida i rellegida tant la carta de Lluís XVI del 20 de juny de
1791, com l’obra d’Edmund Burke, Reflections on the Revolution in France, com el treball de
François Furet.
Poques però algunes referències sobre el comitè de recerques
El comitè de recerques malgrat avui dia no ha trobat encara el seu historiador, ha estat una
mica més treballat i/o mencionat que el comitè de rapports per la historiografia consagrada a
la Revolució francesa. I això perquè Albert Métin l’any 1895 va decidir buscar els orígens del
comitè de seguretat general i va escriure l’únic article que, ara per ara, hi ha sobre el comitè de
recerques128, i Pierre Caillet, un arxiver dels Arxius Nacionals va decidir, un cop va haver
miembros. Es necesario también que la residencia de este tribunal esté colocada fuera de la república
de Paris. », Edmund BURKE, Reflexiones sobre la Revolución francesa, Madrid, Instituto de Estudios
Políticos, 1954, p. 498-499.
125
Gérard Gengembre ha vist l’obra d’Edmund Burke com una obra destinada a combatre allò que es
definia a França. I això per preservar l’ordre del món i la estabilitat de la civilització anglesa: « La radicale
nouveauté de la Révolution française, événement inouï et « stupéfiant » (astonishing), introduit dans
l’Histoire une rupture qui risque d’en perturber gravement le cours : un monstre est né. Contagieuse,
elle menace l’ordre du monde, et d’abord la stabilité et la civilisation anglaises (l’ouvrage a donc une
fonction politique d’exorcisme). Principe aberrant, elle fascine. », Gérard GENGEMBRE, « Burke »,
Dictionnaire critique de la Révolution française, op. cit., p. 943-944.
126
Sobre el pes de François Furet i la seva obra en el moment del Bicentenari, es poden llegir els
següents articles : Pierre VILAR, « Reflexions sobre la celebració d’un bicentenari », L’Avenç, número
122, gener 1989, p. 8-11, Michel VOVELLE, « Controvèrsies ideològiques a l’entorn de la Revolució
francesa », L’Avenç, op. cit., p. 14-21, Irene CASTELLS i Lluís ROURA, « Michel Vovelle : La Revolució
celebrada », L’Avenç, op. cit., p. 88-92, i Irene CASTELLS i Lluís ROURA, « François Furet : L’individu i la
Revolució », L’Avenç, op. cit., p. 94-97 i Lluís ROURA i AULINAS, « La Revolución Francesa : Una mirada al
Bicentenario », Historia Social, núm. 8, otoño 1990, p. 145-157.
127
Pierre CAILLET, Les français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 5-6.
128
Albert MÉTIN, « Les origines du comité de sureté générale de la Convention Nationale », La
Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine, t. 29, janvier-juin 1895, p. 257-270,
340-363.
582
inventariat i catalogat tots els papers del comitè de recerques, escriure l’únic llibre que, ara
per ara, també, hi ha sobre aquest comitè129.
Els treballs d’Albert Métin i Pierre Caillet són doncs a dia d’avui, molt probablement, els únics
treballs que han estat consagrats plenament al comitè de recerques. I això perquè les altres
referències que hem localitzat sobre aquest comitè provenen de treballs que no han tingut mai
per objectiu conèixer el comitè de recerques, sinó més aviat, conèixer els comitès de les
Assemblees parlamentàries o els treballs de l’Assemblea Nacional Constituent. En aquest
sentit, cal destacar la tesi doctoral d’Henri Olive sobre els comitès de les Assemblees
parlamentaries130 i les recerques d’André Castaldo sobre els mètodes de treball de la primera
Assemblea131.
Afortunadament però, aquestes no són les úniques referències que hem localitzat sobre el
comitè de recerques. Dues entrades de diccionari dedicades a aquest comitè han estat
localitzades en dos diccionaris que es van publicar abans de la fi del segle XIX quan la
historiografia de la Revolució francesa no coneixia encara altres camps per explorar que
aquells de la història política.
L’any 1893 Augustin Challamel i E. Boursin van dedicar una entrada en el seu diccionari al
comitè de recerques. I en aquesta, a part de posar en evidència els seus informes, aquests van
esgrimir dos arguments erronis que després la historiografia ha anat reprenent al llarg del
temps. Primer argument: que Henri Grégoire era el president del comitè de recerques i que
aquest havia demanat al cos legislatiu que el seu comitè passés de 15 a 30 membres; i segon
argument: que el comitè de recerques va desaparèixer en el mateix moment en que ho va fer
l’Assemblea Nacional Constituent132.
129
Pierre CAILLET, Les français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), Paris, Éditions du CNRS, 1991, 291 p.
130
Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4
Brumaire an IV (27 octobre 1795), Thèse pour le doctorat ès sciences politiques et économiques,
Marseille, Imprimerie Nouvelle de Marseille, 1908, 157 p.
131
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, Paris, Presses Universitaires de France,
1989, 406 p.
132
L’entrada dedicada al comitè de recerques per part d’Augustin Challamel i E. Boursin és la següent:
« RECHERCHES OU D’INFORMATIONS (Comité des). – Sa formation eut lieu le 28 juillet 1789. Il fut
composé de 12 commissaires choisis indifféremment sur toute l’Assemblée sans distinction d’ordre. Ses
membres devaient être renouvelés ou réélus tous les mois. Le 13 octobre, le Comité des recherches fit
abolir les lieux privilégiés dans la commune de Paris et déclara que, lorsqu’il s’agissait de la sûreté
publique, il n’y avait aucun lieu privilégié ; l’Assemblée décréta cet avis. Le 15 mars 1790, sur la
proposition de l’abbé Grégoire, son président, la Constituante ordonna que ce Comité, réduit à 15
membres, serait de nouveau porté à 30 et renouvelé désormais par moitié de mois en mois. Ses travaux
commencèrent le 20 juillet 1790, à l’occasion des troubles de la ville de Soissons. Il fit arrêter, la même
année, divers prévenus de conspiration. Voidel signala les mendiants qui se rendaient à Paris, défendit le
rapport sur les troubles de Nîmes (juin), informa sur Toulouse-Lautrec, fit lecture d’un plan de révolution
dénoncé à la municipalité de Cette, ordonna la poursuite de émeutiers du village de Pennautier,
demanda que l’abbé de Barmont fût tenu au secret, s’éleva contre les arrêtés du camp de Jalès, fit un
rapport sur l’affaire d’Henri Cordon, indiqua les obstacles apportés à la circulation des grains, donna des
détails sur l’insurrection des ouvriers des carrières d’Angers, fit rendre un décret contre le curé de
Lordewèse, sur les dégâts commis au canal du Languedoc, annonça que le comité des recherches avait
583
Per altra banda, l’any 1898 Jean-François Robinet, Adolphe Robert i J. L. Le Chaplain en el seu
diccionari històric i biogràfic sobre la Revolució i l’Imperi, van fer-se també ressò del comitè de
recerques. I això perquè, molt probablement, ja l’intuïen a l’igual que Albert Métin
l’antecedent del comitè de seguretat general. De fet, de les cinc entrades que van consagrar a
alguns dels comitès que van haver-hi sota les Assemblees parlamentàries, una la van dedicar al
comitè de salvació pública, una altra al comitè de constitució, una altra al comitè de seguretat
general i dues als antecedents d’aquest comitè: una al comitè de vigilància i una altra al comitè
de recerques.
Pel que fa a l’entrada consagrada al comitè de recerques, el diccionari mencionava de manera
molt breu el següent: « Comité des recherches de l’Assemblée nationale. Dans la séance du 28
juillet 1789, l’Assemblée nationale décréta qu’un comité des Recherches serait constitué, sous
forme de comité d’informations, composé de 12 membres pris indifféremment sur toute
l’Assemblée sans distinction d’ordres et que les membres seraient renouvelés ou réélus tous
les mois. »133.
En fi, davant d’aquestes referències cal dir que el panorama historiogràfic sobre el comitè de
recerques és més aviat pobre. I això perquè tot i que hi hagi un llibre, un article, algunes
citacions importants sobre aquest comitè en les obres d’Henri Olive i d’André Castaldo i dues
entrades de diccionari, no hem trobat ni en els catàlegs en línia ni en els catàlegs impresos
d’algunes revistes consultades cap article consagrat al comitè de recerques134. Així com també,
fait arrêter, à Maçon, Bussy et huit autres prévenus de conspirations contre l’État, demanda le renvoi au
Comité des recherches de la dénonciation faite contre Paoli, de son rapport sur les protestations de
divers évêque, sur la conspiration de Lyon, et rendit compte des dangers qui menaçaient le Var et les
Basses-Alpes. En 1791, Voidel fit un rapport sur le l’affaire de Bussy, sur les enrôlements de Besançon,
sur les prisonniers de Belfort, dénonça une lettre du maréchal Broglie, fit apposer les scellés sur les
papiers trouvés aux Tuileries, lors de la fuite du roi, annonça les mesures prises pour préserver la voiture
de Louis XVI. Cochon de Lapparent, un autre rapporteur de ce Comité, informa sur l’affaire de Brouillet,
imprimeur, sur les troubles des colonies, sur les événements d’Aix, présenta des explications relatives à
la fuite du roi. Le Comité des recherches ou d’information disparut avec la Constituante. », E. BOURSIN i
Augustin CHALLAMEL, Dictionnaire de la Révolution française, Institutions, Hommes & Faits, op. cit., p.
693.
133
Jean-François ROBINET, Adolphe ROBERT, i J.L. LE CHAPLAIN, Dictionnaire historique et biographique
de la Révolution et de l’Empire, 1789-1815, Paris, Librairie historique de la Révolution et de l’Empire,
1898, vol. 1, p. 443.
134
Hem consultat el catàleg en línia: www.revues.org. i no hem localitzat cap article consagrat al comitè
de recerques, així com tampoc, no hem localitzat cap article sobre aquest comitè consultant el catàleg
en línia de: América: History & Life, Historical Abstracts: http://web.ebsohost.com. Per altra banda, hem
consultat també totes les taules de les següents revistes especialitzades en Revolució francesa i tampoc
hem trobat cap treball consagrat al comitè de recerques: ANONYME, Table générale analytique et
alphabétique de la Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine (1881-1890), tomes
I – XVIII, op. cit., ; Geogres AUBERT i Marc BOULOISEAU, Annales historiques de la Révolution française,
Table alphabétique et index, 1946-1962, op. cit., ; Henri CALVET, Table analytique des Annales
Révolutionnaires (1919-1923) et des Annales historiques de la Révolution française (1923-1940), op.
cit., ; Maurice DOMMAGET, Première table décennale analytique et alphabétique des Annales
Révolutionnaires, 1908-1918, op. cit., ; Paule MIRAVAL, Annales historiques de la Révolution française,
Table des auteurs et index général, 1973-1987, op. cit., ; SOCIÉTÉ DE L’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION
FRANÇAISE, Deuxième table générale analytique et alphabétique de la Révolution française. Revue
d’histoire moderne et contemporaine (1890-1895), tomes XIX – XXVIII, op. cit., ; SOCIÉTÉ DE L’HISTOIRE
DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE, Troisième table générale analytique et alphabétique de la Révolution
584
hem de dir que no hem localitzat cap tesi doctoral, ni cap tesina (M2 a França) ni cap treball de
final de carrera (M1 a França) consagrats a aquest comitè135, com tampoc hem trobat cap
treball monogràfic ni ens els catàlegs informatitzats que hem consultat per internet136 ni en els
catàlegs impresos que hem consultat a les biblioteques137. De fet, a l’igual que passava amb el
comitè de rapports, les úniques referències que hem localitzat sobre el comitè de recerques
provenen sovint de documents manuscrits del període. És a dir, documents impresos entre
1789 i 1791, consultables avui en dia o bé a les biblioteques o bé als Arxius Nacionals de
França.
Inexactituds i desconeixences entorn del comitè de recerques
Avui en dia no tenim moltes referències sobre el comitè de recerques i les poques que tenim
—o millor dit, les poques que hem sabut localitzar— no solen ser ni exactes ni completes. I
això perquè o bé no se citen correctament els orígens d’aquest comitè o el moment de la seva
desaparició, o bé no es coneixen del tot les seves tasques, o bé passen desapercebuts els seus
française. Revue d’histoire moderne et contemporaine (1895-1902), tomes XXIX – XLIII, op. cit., ; i
SOCIÉTÉ DE L’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE, Quatrième table générale analytique et
alphabétique de la Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine (1903-1910), tomes
XLIV – LIX, op. cit.,.
135
Raymonde MONNIER i Claude MIRAVAL, Répertoire des travaux universitaires inédits sur la période
révolutionnaire, op. cit., ; Annie DUPRAT, « Note sur les travaux universitaires inédits de la période
révolutionnaire », Annales Historiques de la Révolution française, nº 298, op. cit., ; Annie DUPRAT,
« Notes sur les travaux universitaires inédits », Annales Historiques de la Révolution française, nº 306,
op. cit., Annie DUPRAT, « Notes sur les travaux universitaires inédits », Annales Historiques de la
Révolution française, nº 314, op. cit., ; Annie DUPRAT, « Travaux inédits », Annales Historiques de la
Révolution française, nº 316, op. cit., ; Annie DUPRAT, « Liste des travaux soutenus portant sur la
période révolutionnaire (vers 1750 - vers 1830) », Annales Historiques de la Révolution française, nº
319, op. cit., ; Annie DUPRAT, « Liste des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers
1750 - vers 1830) », Annales Historiques de la Révolution française, nº 321, op. cit., ; Annie DUPRAT,
« Liste des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 – vers 1830) Années
universitaires 1996-2000 », Annales Historiques de la Révolution française, nº 323, op. cit., ; Annie
DUPRAT, « Liste des travaux soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers 1750 – vers 1830)
Années universitaires 1996-2000 », Annales Historiques de la Révolution française, nº 325, op. cit., ;
Annie DUPRAT, « Liste des travaux universitaires soutenus portant sur la période révolutionnaire (vers
1750 – vers 1830) », Annales Historiques de la Révolution française, nº 328, op. cit., ; i Raymonde
MONNIER, « Chronique des publications. Articles périodiques 2000 », Annales Historiques de la
Révolution française, nº 325, op. cit.,.
136
Per a localitzar la possible bibliografia referent al comitè de recerques hem consultat, al igual que pel
comitè de rapports, els següents catàlegs informàtics: El catàleg col·lectiu de França: www.ccfr.bnf-fr, el
catàleg de la Biblioteca Nacional de França, el BN-OPALE-PLUS: www.catalogue.bnf.fr, el catàleg
col·lectiu del les biblioteques franceses d’ensenyament superior, el SUDOC: www.sudoc.abes.fr, i el
catàleg de les biblioteques municipals informatitzades: BASE PATRIMOINE, aquest darrer catàleg es
troba inclòs, juntament amb el SUDOC i el BN-OPALE-PLUS dins del catàleg col·lectiu de França: el CCFR.
Així com també, hem consultat el navegador d’internet: www.google.books.
137
Per a localitzar bibliografia sobre el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent, al igual
que pel comitè de rapports, hem consultat els següents catàlegs impresos : Ronald J. CALDWELL, The era
of the French Revolution. A bibliography of the history of Western Civilization, 1789-1799, op. cit., Aldred
FIERRO, Bibliographie de la Révolution française, 1940-1988, op. cit., André MONGLOD, La France
Révolutionnaire et Impériale, Annales de Bibliographie méthodique et description des livres illustrés, op.
cit., Maurice TOURNEUX, Bibliographie de l’histoire de Paris pendant la Révolution française, op. cit., i
Alexandre TUETEY, Répertoire général des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la
Révolution française, op. cit.,.
585
contactes amb d’altres comitès, com ara, el comitè de rapports, o bé se’l considera un comitè
massa poderós o bé no se li atribueix cap mena de poder i influència. En fi, que a dia d’avui, les
referències que tenim sobre el comitè de recerques no són ni massa exactes, ni massa
completes.
Madame de Staël, per exemple, que va parlar del comitè de recerques en el seu llibre:
Considérations sur la Révolution française, va mencionar que aquest comitè no tenia cap força
perquè no disposava d’espies i perquè en el moment en que aquest comitè va existir la
llibertat de parlar era completa138. Doncs bé, si fem cas a la documentació que es localitza en
els Arxius Nacionals ens donarem compte que el comitè de recerques sí tenia espies, i si
observem els informes que aquest comitè va presentar a l’Assemblea Nacional Constituent
apreciarem que la llibertat de parlar no era per a res completa entre 1789 i 1791. És més, el
comitè de recerques es va dedicar a vetllar sobre totes aquelles opinions que, manifestades
oralment o per escrit, o bé eren massa a la dreta o bé eren massa a l’esquerra d’aquelles que
sostenia el cos legislatiu. De fet, fins i tot, es va dedicar a espiar Jean-Paul Marat i va enviar
agents als clubs i les societats populars, així com també, als cafès per a conèixer certes
opinions139.
Tanmateix, Madame de Staël no va ser l’única a cometre alguna que altra imprecisió sobre el
comitè de recerques en el moment de referir-s’hi, Albert Métin que li va dedicar l’únic article
que, ara per a ara, hem localitzat sobre aquest comitè, també en va cometre algunes. I algunes
d’importants.
Albert Métin va sostenir que el comitè de recerques va encarregar-se dels desordres interiors
de França, de la mateixa manera que el comitè diplomàtic s’encarregava dels desordres
exteriors d’aquest país, obviant amb aquest argument el paper del comitè de rapports140; va
mencionar que aquest comitè va mantenir-se vigent fins a la fi de l’Assemblea Nacional
Constituent unit al comitè de rapports, obviant amb aquesta afirmació que va ser absorbit per
aquest darrer comitè el 18 de juliol de 1791141; va sostenir que Henri Grégoire va ser president
d’aquest comitè, obviant que aquest diputat va ser president del comitè de rapports però no
del comitè de recerques142 (potser va tenir en compte l’entrada del diccionari d’Augustin
138
Gràcies al treball d’André Castaldo hem conegut aquesta referència de Madame de Staël sobre el
comitè de recerques: « Lorsque l’Assemblée constituante, transportée à Paris, n’était déjà plus
maîtresse, à beaucoup d’égards, de ses propres délibérations, un de ses comités s’avisa de s’appeler
comité des recherches, relativement à quelques conspirations dénoncées à l’Assemblée. Il n’avait
aucune force, il ne pouvait recourir à aucun espionnage, puisqu’il n’avait point d’agents sous ses ordres,
et que d’ailleurs la liberté de parler était complète. Mais ce seul nom de comité des recherches,
analogues à celui des institutions inquisitoriales (…) inspirait une aversion universelle ; et le pauvre
homme Voydel (sic), qui présidait ce comité, quoiqu’il ne fit aucun mal, n’était reçu dans aucun parti. »,
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 237.
139
Veure el capítol número 4 d’aquesta tesi doctoral.
140
Albert Métin va mencionar el següent respecte el comitè de recerques i els desordres interiors: « La
partie importante de son rôle consistait à faire à l’Assemblée des rapports sur les conjurations et les
troubles intérieurs, comme le Comité diplomatique en faisait sur les difficultés extérieures. », Albert
MÉTIN, « Les origines du Comité de Sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 267.
141
Id., p. 352.
142
Id., p. 264.
586
Challamel i d’E. Boursin que sostenia el mateix); va assenyalar que aquest mateix diputat va
demanar augmentar de 30 membres el comitè de recerques, obviant que Grégoire ho va
demanar pel comitè de rapports143(potser va tenir novament amb compte l’entrada del
diccionari d’Augustin Challamel i d’E. Boursin) i va assenyalar que l’activitat del comitè de
recerques va ser a partir del 21 de juny de 1791 més policial que parlamentària, obviant amb
aquesta afirmació que el comitè de recerques va procedir a partir del 21 de juny de 1791 de la
mateixa manera que ho havia fins aleshores144.
I no només això, Métin va ignorar el comitè de rapports en tot moment, i això malgrat
Alexandre Tuetey ja havia publicat la seva obra, i ja havia mencionat el molt important que era
el comitè de rapports145.
Tanmateix, cal dir que al costat d’aquestes imprecisions, Albert Métin va escriure un bon
grapat d’arguments vàlids sobre el comitè de recerques. Uns arguments que hem emprat a
l’hora de perfilar tant els orígens com les tasques i les competències d’aquest comitè de
l’Assemblea Nacional Constituent.
Per altra banda, l’any 1908 Henri Olive va publicar la seva tesi doctoral sobre els comitès de les
Assemblees parlamentàries i en aquesta tesi doctoral va reprendre gairebé un per un la
majoria d’arguments que Albert Métin va sostenir sobre el comitè de recerques, com ara que
aquest comitè s’encarregava de demanar informació sobre els desordres que es donaven a
França tot transmetent aquestes informacions a l’Assemblea Nacional Constituent146, que
s’ocupava tant dels complots com dels desordres interiors així com també d’adreçar els
culpables als tribunals147, que decidia quins crims eren o no crim de lèse-nation (per decret del
28 de maig de 1791)148, que havia vist les seves competències incrementades després de la
143
Id., p. 264.
Id., p. 267.
145
Alexandre TUETEY, Répertoire générale des sources manuscrites de l’histoire de Paris pendant la
Révolution française, op. cit., p. XI-XII
146
Henri Olive respecte això va comentar el següent : « Le plus souvent il se bornait à demander par
lettres des renseignements sur les troubles ; il transmettait les renseignements recueillis à l’Assemblée
nationale en ajoutant parfois un blâme ou un remerciement. A l’occasion, faute de dénonciations
spontanées, il employait des espions et des agents secrets salariés. », Henri OLIVE, L’action exécutive
exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op.
cit., p. 57. Per altra banda, respecte això mateix, Albert Métin havia mencionat el següent:
« Généralement il se borne à demander par des lettres très simples des renseignements sur les affaires
de cette nature. Parfois, il y ajoute un remerciement ou un blâme. », Albert MÉTIN, « Les origines du
Comité de Sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 266.
147
Henri Olive sobre el fet que el comitè de recerques s’encarregava dels desordres interiors i dels
complots va dir el següent : « Cependant la partie la plus importante des ses fonctions était le rapport
fait à l’Assemblée sur les complots et les troubles intérieurs et communément terminé par l’indication
de la juridiction devant laquelle devait être traduit un accusé. », Henri OLIVE, L’action exécutive exercée
par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p.
57. Per altra banda, respecte això mateix, Albert Métin havia comentat: « Il était souvent chargé
d’indiquer la juridiction devant laquelle devait être traduite une personne impliquée dans une affaire
qui était de sa compétence. », Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de Sureté générale de la
Convention Nationale », op. cit., p. 267-268.
148
Henri Olive respecte el decret del 28 de maig de 1791 va dir el següent: « L’Assemblée avait en effet
décidé que le comité renverrait au ministre de la justice les procédures des crimes de lèse-nation qui lui
144
587
fugida del rei149 i/o que havia tingut contactes amb el comitè de recerques de la ciutat de París,
amb la municipalitat d’aquesta ciutat, amb les autoritats administratives dels departaments i
amb les diferents Societats dels Amics de la Constitució150.
En conclusió, que Henri Olive va reprendre la majoria d’arguments d’Albert Métin i reprenent
la majoria d’arguments d’aquest historiador, va reprendre també, la majoria de les
imprecisions que aquest havia comès uns anys abans així com també els mateixos oblits. Henri
Olive per res va tenir en compte el comitè de rapports i va sostenir sense cap mena de
problema que el comitè de recerques s’encarregava dels desordres interiors mentre que el
comitè diplomàtic s’encarregava dels desordres exteriors151, així com també que aquest comitè
va arribar a la seva fi en el mateix moment que ho va fer l’Assemblea Nacional Constituent el
setembre de 1791152.
paraîtraient de la compétence des tribunaux ordinaires ; et que les autres devraient être envoyés au
tribunal du Châtelet où le comité pouvait surveiller la procédure sans avoir cependant le droit
d’absoudre. », Avec de tels pouvoirs il ne pouvait évidemment avoir une grande influence. Il se
contentait de faire des rapports à la Convention sans pouvoir prendre de décision définitive. » Henri
OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an
IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 57-58. Per altra banda, respecte aquest mateix decret, Albert Métin
havia escrit el següent : « L’Assemblée avait décrété que le Comité des recherches renverrait au ministre
de la justice les procédures des prévenus des crimes de lèse-nation qui lui paraîtraient appartenir aux
tribunaux ordinaires. Les autres étaient envoyés devant le tribunal du Châtelet, à qui l’Assemblée avait
donné provisoirement la compétence en cette matière, en attendant qu’elle eût voté le décret qui
organisait la Haute-Cour nationale. Le Comité des recherches surveillait les procédures entamées au
Châtelet et contrôlait l’action du ministre de la justice et de ses agents. », Albert MÉTIN, « Les origines
du Comité de Sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p. 268.
149
Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4
Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 58.
150
Henri Olive sobre els contactes del comitè de recerques va escriure el següent : « De ses auxiliaires, le
principal était le comité des recherches de la municipalité de Paris qui faisait les dénonciations. Mais le
comité de l’Assemblée nationale était aussi en relations avec les directoires des départements auxquels
il transmettait des ordres, soit d’arrestation, soit de perquisition. Et il eut encore recours à des sociétés,
comme celle des Amis de la Constitution, siégeant aux Jacobins de Paris, ou à des sociétés de province,
avec lesquelles il entretenait une correspondance journalière. Il put de cette manière surveiller, non
seulement les adversaires de la constitution dans l’entourage du roi, mais encore les chefs du parti
républicain ; ainsi « le factieux Danton, administrateur du département de Paris », était-il
continuellement surveillé. », Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées
révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 58-59. Per altra banda, Albert
Métin respecte els mateixos contactes havia escrit : « Parmi les auxiliaires du Comité à Paris, le principal
est la municipalité. Le comité de recherches de la municipalité qui depuis juillet 1789 ne cessait de faire
parvenir des dénonciations et des procès-verbaux d’arrestation et de perquisition au Comité des
recherches de l’Assemblée multiplie ses envois. (…). Les directoires de départements et de districts
saisissent les lettres adressées à des personnages suspects, arrêtent les voyageurs qui n’ont pas leurs
passeports en règle ; les municipalités font des perquisitions, et ces autorités correspondent activement
à ce sujet avec les Comités réunis. (…). A côté des autorités constituées se trouvent la Société des Amis
de la Constitution séant aux Jacobins de Paris et les nombres Sociétés des départements qui lui sont
affiliés. », Albert MÉTIN, « Les origines du Comité de Sureté générale de la Convention Nationale », op.
cit., p. 345-349.
151
Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4
Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 54.
152
Id., p. 59.
588
En fi, anys més tard, amb la represa dels arguments d’Albert Métin per Henri Olive va acabar
succeint que Jacques Godechot l’any 1985 va reprendre la idea que fins l’episodi de Varennes
el comitè de recerques es dedicava només a passar informes a l’Assemblea Nacional
Constituent mentre que després d’aquest esdeveniment les seves competències s’havien
incrementat153. Així com també, va acabar succeint que André Castaldo l’any 1991 va acceptar
la tesi per la qual el comitè de recerques s’encarregava de la política interior del regne mentre
que el comitè diplomàtic s’encarregava de la política exterior del regne154. I no només això,
sinó també que el comitè de recerques havia vist incrementades les seves competències
després del 21 de juny de 1791155.
L’obra de Pierre Caillet sobre el comitè de recerques publicada l’any 1991 no va desmentir del
tot però aquestes imprecisions156, com tampoc ho va fer el treball de l’Edna Lemay o d’Alison
Patrick157. Pierre Caillet, malgrat assenyalar que el comitè de recerques va unir-se al comitè de
rapports pel juliol de 1791, va continuar sostenint que el comitè de recerques s’ocupava dels
desordres que es donaven a França sense observar en cap moment, al igual que els seus
antecessors, el rol jugat pel comitè de rapports. I l’Edna Lemay i l’Alison Patrick, probablement
pel fet que el seu treball pretenia abraçar infinitat d’aspectes sobre els treballs de l’Assemblea
Nacional Constituent i sobre els seus diputats, no va anar més enllà d’assenyalar que el comitè
de recerques i el comitè de rapports s’encarregaven de mantenir l’ordre i la tranquil·litat
pública.
Així doncs, enfront de tot això, no resulta estrany que avui en dia encara perduri la idea que el
comitè de recerques s’encarregava dels desordres interiors quan en realitat només
s’encarregava de buscar els autors dels desordres interiors i dels possibles complots que
podien donar-se, així com la idea que després del 21 de juny de 1791 les seves competències
van veure’s incrementades.
Potser, ha arribat el moment de recordar que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent només s’encarregava de localitzar qui hi havia al darrera d’un desordre, qui al
darrera d’un possible complot, qui al darrera dels desordres que posaven traves a la lliure
circulació del gra i qui al darrera dels discursos incendiaris que podien donar-se, ja fossin
aquests a la dreta de les idees sostingudes pel cos legislatiu o a l’esquerra d’aquestes. Potser,
ha arribat el moment de recordar que el comitè de recerques no s’encarregava de gestionar
els desordres que es donaven o els desajustaments que es produïen, i això perquè el comitè de
rapports era el responsable de buscar les causes de tots els desordres o desajustaments que es
produïen i el responsable d’alguna manera, en contacte amb d’altres comitès, i algunes
vegades amb els ministres, de pensar les mesures que s’havien d’adoptar per tal d’ajustar tot
allò que es desajustava.
153
Jacques GODECHOT, Les institutions de la France sous la Révolution et l’Empire, op. cit., p. 304.
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 236-240.
155
Id., p. 238.
156
Pierre CAILLET, Les français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit.,.
157
Edna-Hindie LEMAY i Alison PATRICK, Revolutionnaires at work. The Constituent Assembly, 17891791, Voltaire Foundation, Oxford, 1996, 144 p.
154
589
Potser ha arribat el moment de recordar que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent era el comitè del QUI mentre que el comitè de rapports era el comitè del QUÈ. El
comitè de recerques es preguntava i treballava per saber QUI havia provocat un desordre o
QUI hi havia al darrera d’un complot o QUI calia vigilar perquè no provoqués un
desajustament, mentre que el comitè de rapports era el comitè del QUÈ, i això perquè aquest
comitè es preguntava QUÈ havia provocat un desordre o QUÈ hi havia darrera d’un complot o
QUÈ calia fer per ajustar els desajustaments que es donaven. En fi, que el comitè de recerques
no era com ha sostingut fins ara la historiografia de la Revolució francesa el comitè encarregat
de la política interior del regne, o el comitè encarregat d’ocupar-se dels desordres o dels
possibles complots que es donaven a França. Era el comitè encarregat de localitzar per
adreçar-los a la justícia aquells que desajustaven d’una manera o d’una altre l’ORDRE definit
per l’Assemblea Nacional Constituent. (Veure la taula número 5)
Taula número 5
Comitè de Rapports
Comitè de Recerques
QUÈ
QUI
El comitè de rapports és el comitè del què:
El comitè de recerques és el comitè del qui:
Què ha provocat el desordre o el complot?
Així com també, què cal fer per apaivagar-lo i
què per prevenir-ne de nous?
Qui ha provocat el desordre o el complot? A
qui cal vigilar perquè no en provoqui cap
altre?
La pregunta de la polèmica: ¿Prefigura o no el comitè de recerques el comitè de seguretat
general?
El comitè de recerques ha gaudit de més atenció per part de la historiografia de la Revolució
francesa —molta més que el comitè de rapports— perquè aquesta l’ha considerat
l’antecedent del comitè de seguretat general. Comitè que juntament amb el comitè de salvació
pública és un dels comitès més coneguts de tots els que hi ha hagut sota les diferents
Assemblees parlamentàries.
El comitè de recerques ha estat vinculat al comitè de seguretat general perquè molt
probablement s’ha observat que aquest primer procedia de manera força semblant al segon.
És a dir, mantenia contactes amb la policia, intervenia en qüestions del poder judicial i del
poder executiu, arrestava aquells que considerava culpables d’alguna cosa, així com també, a
aquells que observava sospitosos de voler atemptar contra l’ORDRE definit per l’Assemblea
Nacional Constituent.
590
De fet, les similituds entre un comitè i un altre són força importants. Els dos es van dedicar a
localitzar aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit pel cos legislatiu158, els
dos tenien contactes amb la policia, els dos intervenien en qüestions del poder judicial i del
poder executiu159, els dos eren dos comitès molt disputats, tant per la dreta com per l’esquerra
del cos legislatiu160, els dos mantenien contactes amb els tribunals que havien de jutjar els
crims de « lèse-nation »161 —el comitè de recerques va tenir contactes amb el Tribunal de
Châtelet i temps més tard, amb el Tribunal de l’Alta Cort d’Orléans, mentre que el comitè de
seguretat general va tenir contactes amb el Tribunal revolucionari— els dos s’encarregaven de
rebre les denúncies dels « commettants »162, els dos arrestaven a aquells que consideraven
158
Pel que fa a la persecució d’aquells que pretenien desajustar l’ORDRE definit per l’Assemblea
Nacional Constituent per part del comitè de recerques es poden llegir els capítols 3, 4 i 7 d’aquesta tesi
doctoral. Pel que fa a la persecució dels enemics de l’ORDRE definit per la Convenció Nacional per part
del comitè de seguretat general es pot llegir el següent fragment escrit per Françoise Brunel: « La
fonction du comité fut, somme toute, inchangée de 1792 à 1795 : il avait à charge de déjouer les
« complots des ennemis de la Révolution », que ceux-ci soient appelés « royalistes », prêtres
réfractaires, « rebelles » ou « fédéralistes », puis « Indulgents » ou « Exagérés », enfin « terroristes »,
« anarchistes » et autres « buveurs de sang ». Françoise BRUNEL, « Comité de Sûreté Générale »,
Dictionnaire historique de la Révolution française, op. cit., p. 256.
159
Pel que fa als contactes amb la policia per part del comitè de recerques i a les seves interferències
sobre el poder executiu i judicial es poden llegir els capítols 4 i 6 d’aquesta tesi doctoral. Pel que fa als
contactes del comitè de seguretat general amb la policia i a les seves interferències sobre el poder
executiu i judicial es pot llegir el següent fragment d’Henri Olive : « Le comité avait ainsi l’ensemble de la
police de la République ; tous ses pouvoirs empiétaient sur les fonctions des ministres de la justice et de
l’intérieur qui devenaient en fait ses subordonnées. Dès lors on ne peut déjà plus, au début de la
Convention, parler de contrôle sur les ministres : ceux-ci n’agissent plus, le comité agit pour eux et si
exceptionnellement ils prennent quelques décisions, c’est toujours sous l’inspiration et même sur
l’ordre du comité. », Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées
révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 65-66.
160
Pel que fa a les disputes dels diputats de l’esquerra i de la dreta per ocupar el comitè de recerques es
poden llegir els capítols 5 i 7 d’aquesta tesi doctoral. Pel que fa a les disputes dins de la Convenció
Nacional per ocupar el comitè de seguretat general es pot llegir el següent fragment d’Henri Olive:
« Avec un pouvoir aussi considérable le comité étendait son action sur toute la France. Aussi les partis
politiques de la Convention devaient-ils se disputer avec énergie la majorité. », Henri OLIVE, L’action
exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre
1795), op. cit., p. 65-66.
161
Sobre els contactes del comitè de recerques amb els tribunals que jutjaven els crims de « lèsenation » es pot consultar el capítol 7 d’aquesta tesi doctoral. Per altra banda, pel que fa als contactes del
comitè de seguretat general amb el Tribunal revolucionari es pot llegir el següent comentari de
Françoise Brunel: « Les députés du comité se réunissent tous les jours à l’hôtel de Brionne, de vingt
heures à vingt-trois heures, afin de procéder aux travaux « ordinaires », arrestations, perquisitions,
mises en liberté ou envois au tribunal révolutionnaire. », Françoise BRUNEL, « Comité de Sûreté
Générale », Dictionnaire historique de la Révolution française, op. cit., p. 255. També es pot consultar
l’obra d’Henri Olive. Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées
révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 70-72.
162
Pel que fa a les denúncies que el comitè de recerques rebia es pot consultar el capítol 4 d’aquesta
tesi doctoral. Per altra banda, pel que fa a les denúncies que va rebre el comitè de seguretat general es
pot llegir el següent fragment escrit per Henri Olive : « L’hôtel de la rue de Varennes, où siégeait le
comité, était devenu « l’antre de la délation » comme on le disait alors, il recevait tous ceux qui avaient
des dénonciations à lui faire ; enfin : il était en relation avec les agents nationaux envoyés en mission, et
surtout avec les comités révolutionnaires des départements, districts et communes qui constituaient ses
meilleurs dénonciateurs et correspondaient avec lui tous les dix jours. », Henri OLIVE, L’action exécutive
591
culpables d’alguna cosa i els dos alliberaven aquells que després d’arrestar-los els observaven
innocents163.
Albert Métin ha estat molt probablement el primer historiador en observar el comitè de
recerques com l’antecedent del comitè de seguretat general. Després d’ell, altres historiadors
l’han seguit. I això perquè en algunes entrades de diccionari dedicades al comitè de seguretat
general es menciona al comitè de recerques com el seu antecedent. Cas per exemple, de
l’entrada del diccionari dedicat a la Revolució i a l’Imperi per part de Bernardine MelchiorBonnet164 o de l’entrada del diccionari històric de la Revolució francesa d’Albert Soboul escrita
per la Françoise Brunel165.
Val a dir però que no tots els historiadors han acceptat totalment la tesi d’Albert Métin. Alguns
han escrit al respecte per tal d’assenyalar que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent i el comitè de seguretat general no foren ben bé el mateix. És a dir, i emprant les
paraules de François Furet: « Il ne faut pas forcer le trait et voir en lui déjà le comité de sûreté
générale. »166
exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op.
cit., p. 71-72.
163
En referència als arrestos que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent feia es
poden llegir els capítols 4 i 7 d’aquesta tesi doctoral. En referència als arrestos que el comitè de
seguretat general de la Convenció Nacional feia es pot llegir el següent fragment escrit per Henri Olive:
« La surveillance sur les contre-révolutionnaires devint ainsi plus étroite. Chaque région ou section
s’occupait des affaires de son arrondissement ; elle pouvait en cas d’urgence délivrer des mandats
d’amener signés de deux membres, sauf à en référer au comité général. Dans celui-ci, pour délivrer les
mandats d’amener ou d’élargissement, la majorité absolue des membres aurait été nécessaire en droit ;
de plus il aurait fallu au moins six voix pour les mandats d’élargissement, si bien qu’il y avait plus de
précautions prises pour élargir que pour arrêter. Mais ces règles ne furent jamais observées : en réalité,
trois signatures étaient suffisantes pour faire arrêter et renvoyer au tribunal révolutionnaire ; du reste,
le comité pouvait user largement de son droit d’ordonner les arrestations ; personne n’était à l’abri de
son pouvoir, les députés eux-mêmes y étaient soumis et la Convention n’osait s’y soustraire. », Henri
OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an
IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 71.
164
L’entrada de Bernardine Melchior-Bonnet sobre el comitè de seguretat general menciona el
següent : « Institué par la Convention le 17 octobre 1792, ce comité prenait la suite du « Comité des
recherches », crée en 1789 et transformé en 1791 en « Comité se surveillance », avec la charge de
poursuivre les criminels de lèse-nation. », Bernardine MELCHIOR-BONNET, Dictionnaire de la Révolution
et de l’Empire, Paris, Librairie Larousse, 1965, p. 89.
165
L’entrada de Françoise Brunel consagrada al comitè de seguretat general menciona el següent sobre
els antecedents del comitè de seguretat general : « Quoique chargé de la « police politique », le Comité
de sûreté générale passe souvent pour moins « terrible » que le Comité de salut public. Il le doit, sans
doute, à la précocité de sa formation. Son « ancêtre », le Comité des recherches de l’Assemblée
constituante, crée en juillet 1789, lui confère ainsi une « légitimité » que n’a pas le second comité. »,
Françoise BRUNEL, « Comité de Sûreté Générale », Dictionnaire historique de la Révolution française, op.
cit., p. 255.
166
Pierre CAILLET, Les français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 9.
592
François Furet i el comitè de recerques
François Furet en el pròleg que va escriure al treball de Pierre Caillet, consagrat al comitè de
recerques, va mencionar que no calia veure en el comitè de recerques el comitè de seguretat
general. I això perquè malgrat aquest intervingués en el poder executiu en el moment en que
exercia funcions pròpies de la policia o sermonegés als ministres, obrís la correspondència dels
particulars, ordenés arrestos i dictés als tribunals, mitjançant els seus informes, la sentencia;
no tenia la mateixa legitimitat política, ni la mateixa regularitat ni la mateixa extensió que el
comitè de seguretat general.
Per a François Furet la diferència entre el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent i el comitè de seguretat general de la Convenció Nacional, s’esqueia en el fet que
l’Assemblea Nacional Constituent no havia autoritzat per escrit que el comitè de recerques fos
el braç secular de l’Assemblea en matèria de policia. Així com també, no havia aprovat cap llei
de sospitosos ni li havia delegat cap mena de poder.
« Comme tous les comités de la Constituante —va escriure François Furet— celui-ci participe
de droit au pouvoir législatif, dont il prépare les décisions finales. Mais il possède aussi, en fait
au moins, des parts de pouvoir exécutif, à travers l’instruction de dossiers de suspects, ou
même des fonctions de police. On le voit sermonner des ministres, imposer pratiquement des
déplacements de fonctionnaires, violer allègrement la correspondance des particuliers,
ordonner des arrestations et dicter plus ou moins la sentence aux tribunaux par ses rapports. Il
ne faut pas forcer le trait et voir en lui déjà le comité de sûreté générale : son activité policière
au nom de ce qu’on appellera un peu plus tard « le salut public » n’a ni la même légitimité
politique, ni la même régularité, ni la même étendue. Voidel et ses collègues, à la différence de
Vadier et des siens, n’ont pas été élus pour être le bras séculier de l’Assemblée en matière de
police. Il n’y a aucun texte législatif qui les y autorise. Nulle loi des suspects, nulle délégation
de pouvoir. Mais telle est pourtant la force des choses que, dans une certaine mesure, ils
préfigurent le rôle. »167
Doncs bé, malgrat pugui ser cert que l’Assemblea Nacional Constituent no va redactar mai cap
llei de sospitosos semblant a la redactada per la Convenció Nacional, ni va definir mai les
competències del seu comitè de recerques, aquesta va deixar per escrit, en algunes ocasions,
qui era culpable d’un crim de « lèse-nation » i, per tant, qui era susceptible de ser perseguit pel
comitè de recerques. I això en un moment en que no hi havia ni guerra amb les potències
estrangeres, ni guerres civils.
En aquest sentit, cal recordar que l’Assemblea Nacional Constituent per exemple va anunciar
que perseguiria com a culpables d’un crim de « lèse-nation » aquells que dificultessin la lliure
circulació del gra, així com també aquells que exportessin grans i farines a l’estranger168,
167
Id., p. 9.
El 29 d’agost de 1789 l’Assemblea Nacional Constituent va declarar el següent : « Art. 1. Que les lois
subsistantes et qui ordonnent la libre circulation des grains et de farines dans l’intérieur du royaume, de
province à province, de ville à ville, de bourg à bourg, de village à village, seront exécutées selon leur
forme et teneur ; casse et annule toutes ordonnances, jugements et arrêts qui auraient pu intervenir
contre le vœu desdites lois ; fait défense à tous juges et administrateurs quelconques d’entendre de
168
593
aquells que desobeïssin els decrets del cos legislatiu —la insurrecció de Nancy va ser
apaivagada perquè segons l’Assemblea aquests van desobeir els seus decrets169—, aquells que
refusessin fer el jurament cívic o un cop fet no el respectessin170, o aquells que conspiraven en
contra de l’Estat.
De fet, el 2 de juny de 1791 l’Assemblea Nacional Constituent va acceptar ja un projecte de
decret presentat pel comitè de constitució així com també pel comitè de recerques, pel qual es
definia ja qui seria declarat enemic de la Constitució, i per tant, subjecte de ser perseguit pel
comitè de recerques. El projecte de decret establia el següent:
« Art. 1er. Tous ceux qui excitent le peuple des villes ou des campagnes à des voies de fait et
violences contre les propriétés, possessions et clôtures des héritages, la vie et la sûreté des
citoyens, la perception des impôts, la liberté de vente et de circulation des denrées et
subsistances, sont déclarés ennemis de la Constitution, des travaux de l’Assemblée nationale,
de la nation et du roi ; il est enjoint à tous les honnêtes gens d’en faire la dénonciation aux
municipalités, aux administrations de département, et à l’Assemblée nationale.
« Art. 2. Tous ceux qui excitent le peuple à entreprendre sur le pouvoir législatif des
représentants de la nation, en proposant des règlements quelconques sur le prix des denrées,
la police champêtre, l’évaluation des dommages, le prix et la durée des baux, et les droits
semblables à l’avenir, à peine d’être poursuivis comme criminels de lèse-nation ; fait pareillement
défense à qui que ce soit de porter directement ou indirectement obstacle à ladite circulation, sous les
mêmes peines. Art. 2. Fait pareillement défense à qui que ce soit d’exporter des grains et farines à
l’étranger jusqu’à ce que, par l’Assemblée nationale, et sur le rapport et réquisitoire des assemblées
provinciales, il en ait été autrement ordonné, à peine d’être, les contrevenants, poursuivis comme
criminels de lèse-nation.», Archives Parlementaires, op. cit., t. 8, p. 511. Per altra banda, el 18 de
setembre de 1791 va decretar el que segueix: « L’Assemblée nationale convaincue, d’après le rapport
qui lui a été fait par le comité des subsistances, que la sûreté du peuple, relativement aux besoin de
première nécessité, et sa sécurité à cet égard, si nécessaires à l’entier rétablissement de la tranquillité
publique, sont essentiellement attachées en ce moment à une exécution rigoureuse de son décret du 29
août dernier, a décrété et décrète : 1º Que toute exportation de grains et farines à l’étranger, et toute
opposition à leur vente et libre circulation dans l’intérieur du royaume, seront considérées comme des
attentats contre la sûreté et la sécurité du peuple, et qu’en conséquence ceux qui s’en rendront
coupables seront poursuivis extraordinairement devant les juges ordinaires des lieux, comme
perturbateurs de l’ordre public. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 9, p. 41.
169
El 16 d’agost de 1790 l’Assemblea Nacional Constituent va adoptar el següent : « [L’Assemblée
nationale] a décrété et décrète, d’une voix unanime, que la violation, à main armée, par les troupes, des
décrets de l’Assemblée nationale sanctionnés par le roi, étant un crime de lèse-nation au premier chef,
ceux qui ont excité la rébellion de la garnison de Nancy doivent être poursuivis et punis comme
coupables de ce crime à la requête du ministère public, devant les tribunaux chargés par les décrets de
la poursuite, instruction et punition de semblables crimes et délits. Que ceux qui ayant pris part à la
rébellion de quelque manière que ce soit, n’auront pas dans les vingt-quatre heures, à compter de la
publication du présent décret, déclaré à leurs chefs respectifs, même par écrit, si les chefs l’exigent,
qu’ils reconnaissent leur erreur et s’en repentent, seront également, après ce délai écoulé, poursuivis et
punis comme fauteurs et participants d’un crime de lèse-nation. », Archives Parlementaires, op. cit., t.
18, p. 92-93.
170
El 26 d’octubre de 1790 l’Assemblea Nacional Constituent va adoptar el següent: « Art. 4.
L’Assemblée nationale déclare coupables de crime de lèse-nation tous les ministres plénipotentiaires,
ambassadeurs, envoyés, consuls, vice-consuls, gérants et résidants auprès des puissances étrangères,
qui refuseraient de prêter ce serment, ou qui, après l’avoir prêté, seraient infidèles ou négligents à
l’observer. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 20, p. 45.
594
sacrés de la propriété, et autres matières, sont également déclarés ennemis de la Constitution,
et il est enjoint de les dénoncer : tous règlements semblables sont déclarés nuls et de nul effet.
« Art. 3. Tous ceux qui se prévaudront d’aucuns prétendus décrets de l’Assemblée nationale,
non revêtus des formes prescrites par la Constitution, et non publiés par les officiers qui sont
chargés de cette fonction, sont déclarés ennemis de la Constitution, de la nation et du roi ; il
est enjoint de les dénoncer, et ils seront punis comme perturbateurs du repos public, aux
termes de l’article premier du décret du 23 février dernier. »171
Certament, l’Assemblea Nacional Constituent no va adoptar mai un projecte de decret
semblant a la llei de sospitosos, però cal dir que no va escatimar esforços per tal de poder
perseguir a tots aquells que s’oposaven als seus decrets, ja fos mitjançant l’acció —d’aquí les
lleis marcials— ja fos mitjançant discursos orals o escrits diversos. De fet, el 19 de març de
1791 el comitè de rapports, més el comitè de recerques i el comitè militar van plantejar de
castigar les opinions i els escrits dels eclesiàstics que podien excitar el poble a revoltar-se
contra la llei. I al final aquesta proposta tan polèmica, no va ser acceptada perquè, entre altres
coses, Maximilien Robespierre s’hi va oposar enèrgicament. Per aquest diputat no es podia
castigar a ningú pels seus escrits172. La proposta deia el següent:
« Art. 6. Les comités de Constitution, de jurisprudence criminelle et ecclésiastique
présenteront sous trois jours leurs vues sur les peines à infliger aux ecclésiastiques
fonctionnaires publics qui, par leurs discours ou leur écrits, excitent le peuple à la révolte
contre la loi » 173
En fi, potser no cal forçar massa les coses i veure en el comitè de recerques el comitè de
seguretat general, però sí que és evident que el comitè de recerques és l’antecedent d’aquest
comitè, i que potser cal comparar el seu poder en funció dels desordres i dels desajustaments
que va haver de combatre. El comitè de recerques va ser enormement poderós en un període
en que no hi havia encara ni guerres estrangeres ni guerres civils, com a molt hi havia
insurreccions de gran magnitud.
Patrice Gueniffey i el comitè de recerques
Potser la interpretació més sorprenent sobre els orígens del comitè de seguretat general l’ha
plantejant darrerament Patrice Gueniffey en el seu treball sobre la política del Terror174. En
aquest treball, l’autor es nega a considerar el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent l’antecedent del comitè de seguretat general i acaba proposant com a antecedent
d’aquest comitè el comitè de recerques de la municipalitat de París. I això argumentant
quelcom de molt erroni, com ara: que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent no va ordenar mai cap arrest.
171
Archives Parlementaires, op. cit., t. 16, p. 41-42.
Archives Parlementaires, op. cit., t. 24, p. 214.
173
Archives Parlementaires, op. cit., t. 24, p. 213.
174
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire 1789-1794, Paris,
Fayard, 2000, 376 p.
172
595
Primer exemple: « Le Comité des recherches de l’Assemblée constituante a fait l’objet de
nombreuses critiques tout au long de la session. Albert Métin, qui lui a consacré une étude
pionnière, le présente même comme l’ancêtre du Comité de sûreté générale de la Convention.
Le rapprochement est sans doute exagéré. À la différence du Comité de 1793, celui de 1789 ne
possède ni le pouvoir d’ordonner des arrestations ni celui de déférer les prévenus devant la
justice. Il s’agit plutôt, aux termes du décret du 28 juillet, d’un « comité d’instruction », qui
assiste les autorités judiciaires compétentes pour accroître l’efficacité et la rapidité de leur
action, mais sans s’immiscer à proprement parler dans la procédure. »175
Segon exemple: « Il existe toutefois un écart important entre la définition législative des
compétences du Comité des recherches et son action réelle. Ainsi, chargé d’enquêter sur « les
personnes suspectes », il ne tarde pas à s’affranchir de la promesse faite par Le Chapelier de
respecter le secret des correspondances (par un arrêté du 7 novembre 1789). Ainsi encore, si
le Comité n’ordonne directement aucune arrestation, il exerce en fait le pouvoir de déclencher
l’action judiciaire en renvoyant les affaires instruites soit au ministre de la Justice lorsqu’elles
relèvent de la compétence des tribunaux ordinaires, soit au tribunal de Châtelet lorsqu’il s’agit
de crimes contre la sûreté de l’État. Le Comité ne rentre pas même dans l’inaction après le
renvoi : il surveille encore le déroulement des procédures engagées et contrôle l’action du
ministre de la Justice. Il est encore un autre domaine où la pratique réelle ne tarde pas à
évoluer : légalement chargé de recevoir rapports et dénonciations, le Comité bientôt les
sollicite, rémunère leurs auteurs et, faute de dénonciations spontanées, utilise les services
d’agents salariés. Il est indéniable que le Comité a exercé une action qui outrepassait les
limites de son mandat ; cependant, il est loin d’avoir exercé cette autorité arbitraire qui lui fut
si souvent reprochée »176.
Doncs bé, això no és cert, perquè el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent
va ordenar arrestos, i el comitè de recerques de París i la policia d’aquesta ciutat, van procedir
a obeir les ordres del comitè de recerques de l’Assemblea. De fet, el comitè de recerques de la
municipalitat de París i la policia d’aquesta ciutat van obeir sempre el comitè de recerques de
l’Assemblea i les seves directives, igual que Bailly, l’alcalde d’aquesta ciutat, va obeir les
instruccions del comitè de rapports i del comitè de recerques, així com també les directives de
l’Assemblea177.
Patrice Gueniffey sobre el fet que el comitè de recerques de París podia arrestar mentre que el
comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent no ho podia fer, va escriure el
següent: « Deux arrêtés furent alors votés. Le premier, en stipulant que les membres du
Comité « se borneraient, et sans avoir aucun autre pouvoir administratif, à recevoir les
dénonciations et dépositions », paraissait calquer l’organisation de cet organe sur celui crée en
juillet par la Constituante. Mais le même arrêté précisait aussitôt que les membres du Comité
« s’assureraient, en cas de besoin, des personnes dénoncées, les interrogeraient, et
175
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire 1789-1794, op. cit.,
p. 86. (La cursiva del text és nostre)
176
Id., p. 86. (La cursiva del text és nostre)
177
Veure l’apartat « Competències que s’incrementen » del capítol número 4: « El comitè de
recerques » d’aquesta tesi doctoral.
596
rassembleraient les pièces et preuves […] pour former un corps d’instruction ». La Commune
investissait ainsi son Comité d’un pouvoir que la Constituante n’avait pas cru devoir accorder à
sa propre commission exécutive, celui d’appréhender et d’interroger. Le second arrêté
complétait le premier en créant les conditions d’une action efficace : il promettait de
rémunérer les délateurs « selon la nature et l’importance des faits dénoncés » et demandait au
roi d’accorder sa grâce à « toute personne qui dénoncerait une trame ou un complot dont ellemême serait auteur ou complice. »178
Així doncs, en considerar Patrice Gueniffey que el comitè de recerques de la ciutat de París
arrestava, i el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent no ho feia, aquest
historiador ha arribat a la conclusió que l’antecedent del comitè de seguretat general és més
aviat el comitè de recerques de la municipalitat de París que el comitè de recerques del cos
legislatiu. I això malgrat saber-se, a dia d’avui, que el comitè de recerques de l’Assemblea
ordenava arrestos. Tant els diputats de l’Assemblea ho havien mencionat sovint179, com la
historiografia de la Revolució francesa ho ha posat sovint de manifest en assenyalar algunes de
les tasques d’aquest comitè.
« Si l’on veut trouver en 1789 un précédent au Comité de sûreté générale de 1793 —ha escrit
Patrice Gueniffey— il convient de se tourner vers le Comité des recherches créé par la
Commune de Paris le 21 octobre 1789. »180
En realitat, per Patrice Gueniffey, el comitè de recerques de París exercia un veritable poder
il·legal. I això perquè mantenia a la presó o alliberava, segons el seu parer, aquells que
arrestava.
« Origine illégale, mais surtout fonctionnement illégal —va escriure Patrice Gueniffey— le
Comité parisien, loin de se contenter d’agir à la façon d’un tribunal, n’observait en fait aucun
loi ni aucune règle de procédure puisque, à son gré, il confrontait ou ne confrontait pas
témoins et prévenus ; il libérait certains de ceux dont il avait ordonné l’arrestation sans qu’un
jugement les ait mis hors de cause, tandis qu’il en maintenait d’autres au secret, etc. La
création du Comité des recherches, affirma François de Pange, était comme la résurrection
d’une nouvelle Bastille « au milieu de la capitale armée contre le despotisme » et rétablissait
en fait l’usage des lettres de cachet en exerçant un pouvoir sans origine légale et dont aucune
loi n’avait défini l’étendue des compétences et les procédures. »181
Doncs bé, cal dir que, per aquest mateix fet: arrestar, alliberar o mantenir a la presó, el comitè
de recerques del cos legislatiu va ser diverses vegades denunciat a l’Assemblea Nacional
Constituent. I davant d’això, els membres d’aquest comitè no van negar pas el fet que el
178
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire 1789-1794, op. cit.,
p. 87. (La cursiva del text és nostre).
179
Veure l’apartat « Competències que s’incrementen » del capítol 4 : « El comitè de recerques »
d’aquesta tesi doctoral, i veure també l’apartat « Les critiques a les recerques dels “enemics” » del
capítol 7 d’aquesta tesi doctoral.
180
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire 1789-1794, op. cit.,
p. 87.
181
Id., p. 88.
597
comitè arrestava i/o deixava en llibertat aquells que consideraven sospitosos. A més a més, les
cartes que es localitzen en els Arxius Nacionals ens mostren que el comitè de recerques
ordenava arrestos que tant el comitè de recerques de París com el comitè de policia d’aquesta
ciutat portaven a terme.
Per altra banda, Patrice Gueniffey no només va observar el comitè de recerques de la
municipalitat de París com més poderós que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent, sinó que també va refutar els arguments que donava Jacques-Pierre Brissot sobre
el fet que el comitè de recerques de la ciutat de París actuava a semblança del comitè de
l’Assemblea.
Respecte això, Patrice Gueniffey va comentar: « La Commune est donc loin d’avoir simplement
« imité » l’Assemblée nationale, comme le prétendra Brissot »182. Així com també: « Le Comité
de recherches, par l’organe de son chef d’orchestre et défenseur attitré, Brissot, fut contraint
de livrer une longue bataille contre ses accusateurs. Brissot ne négligea aucun argument,
affirmant un jour que la Commune n’avait fait que s’inspirer de la décision de la Constituante,
le lendemain que le Comité des recherches était l’équivalent français du jury d’accusation du
système judiciaire anglais, une sorte de « tribunal antécédent ou préliminaire » dont l’action
ne préjugeait en rien du verdict final, et autres arguments mensongers mais assenés avec
l’impudence caractéristique du personnage, telle l’affirmation que le Comité avait toujours
« respecté avec le plus grand soin les droits de l’homme » et que, n’ayant jamais vu dans les
accusés que « des frères et des égaux », le seul reproche susceptible de lui être adressé était
de s’être montré « trop sensible »183.
Res ens fa pensar, a dia d’avui, que el comitè de recerques de París tingués més competències
que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent, o que actués de manera
diferent a la que actuava el comitè de recerques del cos legislatiu. Per tant, no ens sembla
vàlida la interpretació de Patrice Gueniffey de desvincular el comitè de seguretat general del
comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent per a vincular-lo amb el comitè de
recerques de París tot argumentant que el comitè de recerques de París arrestava i el comitè
de recerques de l’Assemblea no ho feia.
I no ens sembla vàlida aquesta interpretació de Patrice Gueniffey perquè —a més a més de ser
errònia pels arguments que la sostenen: els arrestos— vinculant el comitè de seguretat
general amb un suposat “il·legal” comitè de recerques de la municipalitat —tal i com fa aquest
historiador— dues imatges acaben reforçant-se: una, segons la qual l’Assemblea Nacional
Constituent no hauria tingut mai al seu si cap comitè “il·legal” —només la Convenció Nacional
hauria tingut comitès “il·legals”: el comitè de salvació pública i el comitè de seguretat
general—; i una altra, segons la qual només hi hauria hagut un comitè “il·legal” entre 1789 i
1791, i aquest s’hauria localitzat sota les directives de la municipalitat de París i sota aquelles
de Brissot.
182
183
Id., p. 88.
Id., p. 88-89.
598
D’alguna manera, la interpretació de Patrice Gueniffey sembla voler allunyar a l’Assemblea
Nacional Constituent dels procediments de la Convenció Nacional i fer-nos creure que només
sota la Convenció Nacional hi hagueren comitès “il·legals” i que si en algun moment, va haverhi un antecedent del comitè de seguretat general sota l’Assemblea Nacional Constituent,
aquest antecedent no cal buscar-lo en l’Assemblea, sinó en la municipalitat, i més que amb la
municipalitat amb Brissot. Amb un Brissot que als ulls de Patrice Gueniffey estava animat per
una frase: qui vol la fi, vol els mitjans184, i amb una idea: aquella per la qual els comitès de
recerques eren necessaris per agilitzar la feina dels tribunals i prevenir la fugida dels
conspiradors185.
En fi, la interpretació de Patrice Gueniffey sembla voler mantenir enquadrada la imatge del
Terror en el marc de la Convenció Nacional, assenyalant que només els comitès “il·legals”
existiren sota aquesta Assemblea, i no en les anteriors, amb la finalitat última d’allunyar
l’Assemblea Nacional Constituent, aquella que avui dia queda representada per dues dates: la
del 4 d’agost de 1789 i la del 26 d’agost de 1789, de qualsevol procediment que pugui semblar
“il·legal”.
184
Segons Patrice Gueniffey, Brissot va dir el següent a Clermont-Tonnerre: « Rappelez-vous, rétorqua-til à Clermont-Tonnerre, l’axiome si trivial et si vrai : qui veut la fin, veut les moyens. », Patrice
GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire 1789-1794, op. cit., p. 89.
185
Segons Patrice Gueniffey, Brissot en relació als comitès de recerques i als tribunals va comentar el
següent: « Embarrassés par les formes, ils peuvent s’assurer difficilement des coupables, qui sont
toujours avertis à temps par l’usage de ces formes. La police, les comités de sûreté ou des recherches
sont crées pour parer à cet inconvénient. On les arme d’un pouvoir extraordinaire, afin de pouvoir
prévenir la fuite des conspirateurs. », Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence
révolutionnaire 1789-1794, op. cit., p. 89.
599
5.) Els Jacobins
Com que la historiografia de la Revolució francesa ha descuidat del seu camp d’estudis el
comitè de rapports i el comitè de recerques, i no n’ha vist mai la seva importància, no ha
observat encara que aquests dos comitès estaven controlats majoritàriament per diputats
membres de la Societat dels Amics de la Constitució, és a dir, per jacobins186. I en no observar
mai això, no ha vist que els jacobins tenien la batuta del director de l’orquestra a les seves
mans187. Aquella batuta que Lluís XVI anhelava i per la qual va decidir de marxar finalment de
les Tulleries el 20 de juny de 1791188.
De fet, en obviar la historiografia de la Revolució francesa, la presència dels jacobins en els
comitès més importants de l’Assemblea Nacional Constituent —comitè de rapports i comitè de
recerques— ha provocat diferents errors interpretatius i sobretot que s’hagin formulat unes
interpretacions que, arran del treball que presentem, probablement s’hauran de repensar de
nou.
Una cronologia un pèl errònia
En no observar-se que els jacobins van ocupar el comitè de rapports i el comitè de recerques
sota l’Assemblea Nacional Constituent, i en no veure’s que aquests tenien a les seves mans la
batuta del director de l’orquestra, la historiografia de la Revolució francesa només ha observat
que els “jacobins” van ocupar el “poder” de 1793 a 1794. I amb aquestes totes les cronologies
que s’han fet, fins a dia a d’avui, per explicar les diferents etapes del “jacobinisme” no deixen
de repetir, una i altra vegada, —i al nostre entendre un pèl erròniament— que els “jacobins”
—alguns, parlen de Montagnards més que de jacobins— van ocupar el “poder” només de
maig/ juny de 1793 a juliol de 1794 (9 thermidor any II).
Jules Michelet, el primer historiador que va establir una cronologia del jacobinisme, o dit
d’altra manera, l’historiador que va escriure una cronologia que ha estat represa i comentada
posteriorment per molts historiadors189, va dividir el jacobinisme en tres etapes: la primera,
dominada per Barnave, Alexandre Lameth i Duport, —l’etapa parlamentària i nobiliària del
jacobinisme— la segona, dominada per Brissot i Robespierre, és a dir, pels girondins i els
montagnards —l’etapa mixta del jacobinisme— i la tercera, dominada per Robespierre,
Georges-Auguste Couthon i Louis-Antoine Saint-Just. Aquesta última etapa seria l’etapa del
jacobinisme de 1793, i la més coneguda, entre els historiadors, com a etapa del “poder” jacobí.
186
Veure el capítol 5 d’aquesta tesi doctoral.
Veure els capítols 6 i 7 d’aquesta tesi doctoral.
188
Veure el capítol 8 d’aquesta tesi doctoral.
189
Albert SOBOUL, « Jean-Jacques Rousseau et le Jacobinisme », Paysans, Sans-culottes et Jacobins,
Paris, Librairie Clavreuil, 1966, p. 259-260, Claude MAZAURIC, Jacobinisme et Révolution. Autour du
bicentenaire de quatre-vingt-neuf, Paris, Messidor, Éditions Sociales, 1984, p. 92 ; Michel VOVELLE, Les
jacobins de Robespierre à Chevènement, Paris, Éditions la découverte, 1999, p. 12, Julien BOUDON, Les
Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques Rousseau, Paris, Librairie Général de Droit et
Jurisprudence (LGDJ), 2006, p. 2.
187
600
Anys més tard, Albert Soboul en un article publicat l’any 1966 va reprendre tal qual la
cronologia de Jules Michelet pel que fa a les etapes del jacobinisme190, però no tots els
historiadors que el van succeir la van reprendre tal qual. Claude Mazauric l’any 1984 va establir
una altra cronologia sobre el jacobinisme sense deixar mai de considerar que el “poder” jacobí
va donar-se entre maig/ juny de 1793 i juliol de 1794. En aquest sentit, Mazauric va escriure el
següent:
« A ce stade, on peut distinguer, à mon sens, en premier lieu une « longue période » de
naissance et d’affirmation d’une idéologie et d’une pratique jacobines (soit de 1789 à juin
1793), ensuite un moment d’extrême densité historique au cours duquel s’exercera
pleinement le pouvoir jacobin (en dates rondes : des 31 mai – 2 juin 1793 au 9 thermidor an II),
puis une période de décomposition qui s’exprime au travers des dernières tentatives de
réaffirmation d’une idéologie et d’une pratique jacobines (an III, conjuration babouviste en
partie, an VI)191.
Michel Vovelle l’any 1999 va donar però una altra cronologia pel que fa al jacobinisme. I va
establir dues etapes enlloc de tres per explicar les fases d’aquest moviment. Vovelle va
observar un primer jacobinisme que aniria de 1789 a l’estiu de 1793 i un segon que aniria de
finals de 1793 al 9 thermidor de l’any II.
« À cette ventilation en séquences attentives aux inflexions de la politique nationale —va
escriure Michel Vovelle— on sera tenté aujourd’hui de substituer une vision plus
« sociologique », opposant plus simplement un premier jacobinisme encore très élitiste, sous
la conduite de la société parisienne, nébuleuse de groupes de réflexion et de pression qui se
structure entre 1789 et l’été 1793, et un jacobinisme de seconde génération de la fin de 1793
aux lendemains de Thermidor, ancré sur un réseau beaucoup plus dense des sociétés
populaires, sous l’influence d’une société mère qui devient progressivement un rouage central
du gouvernement révolutionnaire et en transmet l’influx à cette hiérarchie parallèle de
clubs. »192
Per altra banda, Irene Castells que ha dedicat part dels seus treballs als jacobins i al
jacobinisme va establir també l’any 1995, una cronologia de dues fases per a explicar el
moviment: una primera, d’oposició entre 1790 i juny de 1793 i una segona d’exercici de poder
entre juny de 1793 i juliol de 1794.
«Hay que analizar más en detalle algunas de estas cuestiones —va escriure Irene Castells a
propòsit del jacobinisme— distinguiendo dos períodos en la evolución de este sector del
movimiento jacobino: a) la fase de oposición durante la Constituyente, Legislativa y
190
Albert SOBOUL, « Jean-Jacques Rousseau et le Jacobinisme », Paysans, Sans-culottes et Jacobins, op.
cit., p. 259-260.
191
Claude MAZAURIC, Jacobinisme et Révolution. Autour du bicentenaire de quatre-vingt-neuf, op. cit., p.
92-93.
192
Michel VOVELLE, Les jacobins de Robespierre à Chevènement, op. cit., p. 12.
601
Convención Girondina (1790-junio 1793) y b) la de “ejercicio del poder jacobino” (junio 1793julio 1794).»193
És evident que per la majoria d’historiadors que s’han consagrat als “jacobins” el “jacobinisme”
es divideix entre dues i/o tres fases. O bé hi ha una fase d’oposició o una fase en que els
jacobins estan al marge del poder polític, i una altra, en que aquests tenen aquest poder a les
seves mans, i aquesta fase sempre té una mateixa cronologia, del 31 de maig / 2 de juny al 9
thermidor any II, o bé hi ha una fase en que recolzen les directives de l’Assemblea (Assemblea
Nacional Constituent), una fase en que s’oposen a les directives de l’Assemblea (Assemblea
Legislativa) i una fase en que tenen el poder i el domini de l’Assemblea (Convenció Nacional /
període de maig / juny de 1793 a juliol de 1794).
El fet és que en no veure’s el domini dels jacobins sobre el comitè de rapports i el comitè de
recerques perquè aquests dos comitès no s’han treballat mai, es tendeix a pensar que els
jacobins només tingueren el “poder” en el moment en que van ocupar el comitè de salvació
pública, en el moment en que va donar-se el govern revolucionari, en el moment en que la
xarxa de societats afiliades va ser més important i en el moment en que els jacobins d’arreu de
França van ocupar els consells, els directoris, els ajuntaments o els comitès revolucionaris. La
historiografia de la Revolució francesa no ha vist mai encara que els jacobins van ocupar
gairebé sempre aquells comitès que tenien a les seves mans la batuta del director de
l’orquestra, i per tant, un pèl erròniament, aquesta només ha vist els jacobins en el “poder” del
31 de maig / 2 de juny de 1793 (moment en que cauen els girondins) al 9 thermidor de l’any
II194 (moment en que cau Robespierre).
El poder jacobí de 1793 a 1794
Aquesta tesi del poder jacobí de 1793 a 1794 ja fa un temps que s’ha matisat. I això perquè
alguns historiadors han mencionat que els jacobins-robespierristes eren minoritaris dins dels
jacobins i els jacobins dins de la Muntanya així com també, que no cal confondre l’activitat de
la Societat dels Amics de la Constitució (després del 10 d’agost, Societat dels Amics de la
Llibertat i de la Igualtat, i temps més tard, Societat dels Amics de la Igualtat) amb l’activitat de
la Convenció o del comitè de salvació pública195. Tanmateix, recentment hi ha qui insisteix que
malgrat no tots els homes que van liderar el comitè de salvació pública van ser jacobins,
aquests van portar a terme una política jacobina196, de manera que continuaria sent més o
193
Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa : Jacobinos y Jacobinismo », Revolución y
Democracia. El jacobinismo europeo, Madrid, Ediciones del Orto, 1995, p. 12.
194
Claude Mazauric, Michel Vovelle i Irene Castells no són els únics historiadors que mencionen el
període de domini jacobí entre maig /juny de 1793 i juliol de 1794 (9 thermidor any II). Claude Wolikow
també ho fa: Claudine WOLIKOW, « Jacobins et Jacobinisme », Les Jacobins. Cahiers d’histoire de
e
l’Institut Maurice Thorez, Paris, 4 trimestre, 1979, nº32-33, Nouvelle série (60-61), p. 20 ; així com
també, Julien Boudon : Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques
Rousseau, op. cit., p. 8.
195
Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa : Jacobinos y Jacobinismo », Revolución y
Democracia. El jacobinismo europeo, op. cit., p. 3-4, Michel VOVELLE, Les jacobins de Robespierre à
Chevènement, op. cit., p. 26, i Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction des principes de JeanJacques Rousseau, op. cit., p. 4.
196
Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques Rousseau, op. cit., p. 2 i 3.
602
menys vigent la idea per la qual els jacobins van estar al “poder” de juny de 1793 a juliol de
1794.
En fi, si es considera que el poder jacobí és igual a poder jacobí robespierrista aleshores sí que
es pot dir que el poder jacobí només va donar-se de 1793 a 1794. Però si poder jacobí és igual
a poder dels jacobins, sigui quina sigui la línia de jacobins que predomina, aleshores no es pot
dir que el poder jacobí només va donar-se de 1793 a 1794.
Per dir-ho d’alguna altra manera, els jacobins no només van ocupar els comitès clau sota la
Convenció Nacional, els jacobins van ocupar també els comitès clau sota l’Assemblea Nacional
Constituent.
De manera que no es pot observar el treball dels jacobins de 1789 a 1791 només des del punt
de vista de la Societat dels Amics de la Constitució asseguda a París i de les seves societats
afiliades. Com tampoc es pot observar el seu pes en l’Assemblea Nacional Constituent a partir
únicament dels discursos que alguns diputats jacobins van fer en el cos legislatiu entre 1789 i
1791.
Ha arribat el moment d’observar l’activitat dels jacobins de 1789 a 1791 en els comitès de la
primera Assemblea Nacional. I observar com aquests ocupaven els comitès clau d’aquesta
Assemblea. Els comitès que treballaven pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat
pública, els comitès que interferien en el poder executiu i en el poder judicial, els comitès que
controlaven la majoria d’informació important que arribava en el cos legislatiu, els comitès que
rebien les peticions, les memòries, les demandes i les adreces dels « commettants », els
comitès que rebien les denúncies, els comitès que proposaven enviar comissaris en missió per
tal d’apaivagar els desordres, els comitès que es trobaven al darrera d’alguns projectes de
decret pel restabliment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, els comitès que enviaven espies
per a vigilar converses i moviments de tropes en les fronteres, els comitès que tenien
contactes amb el Garde des Sceaux / futur ministre de justícia i amb la policia, els comitès que
tenien a les seves mans la persecució dels crims de « lèse-nation », en definitiva, el comitè de
rapports per algunes coses i el comitè de recerques per algunes altres.
El poder jacobí de 1789 a 1791
La historiografia de la Revolució francesa que ha escrit sobre els “jacobins” o el “jacobinisme”
entre 1789 i 1791 ha tendit a assenyalar majoritàriament per aquest període el funcionament
de la Societat dels Amics de la Constitució de París, les seves relacions amb les altres societats
afiliades i els seus objectius. Objectius que no sempre han estat descrits d’igual manera per
tots els historiadors.
A tall d’exemple, per Gérard Maintenant els objectius de la Societat dels Amics de la
Constitució van ser lluitar contra els privilegis, reagrupar els patriotes sobre una base nacional i
fer respectar la sobirania mitjançant una correspondència entre els diputats i els seus
«commettants»197, per Claudine Wolikow, en canvi, els objectius van ser uns altres: elaborar i
197
Gérard Maintenant ha escrit el següent respecte els objectius de la Societat dels Amics de la
Constitució: « Les témoignages sur les premières activités du club annoncent bien les grandes
603
organitzar les tàctiques a seguir dins dels Estats Generals i més tard, dins de l’Assemblea
Nacional Constituent198. Per altra banda, per Timothy Tackett, els objectius de la Societat dels
Amics de la Constitució van ser tres: el primer, respectar la nova Constitució, el segon,
defensar la igualtat política de tots els homes, i el tercer, combatre tots els complots i les
activitats contrarevolucionàries199. És clar que, per aquest historiador, l’objectiu dels membres
més radicals de la Societat dels Amics de la Constitució va ser fer avançar la Revolució i extirpar
i reformar els abusos que hi havia encara al país200. Mentre que per Michel Vovelle, els
objectius de la Societat dels Amics de la Constitució van ser aquells que Barnave va fixar el 8 de
febrer de 1790: discutir les qüestions que havien de ser debatudes a l’Assemblea Nacional
Constituent, treballar per a l’establiment i la consolidació de la Constitució i mantenir
correspondència amb les altres Societats dels Amics de la Constitució que podien formar-se a
França201.
En fi, la historiografia de la Revolució francesa que s’ha consagrat als “jacobins” i al
“jacobinisme” del primer període ha observat més els jacobins dins de la Societat dels Amics
de la Constitució que els jacobins fora de la Societat i dins de l’Assemblea Nacional
Constituent. Per aquest fet, sovint s’ha parlat més de la xarxa associativa dels jacobins del
primer període i de les relacions d’aquestes societats amb l’Assemblea que no pas de l’activitat
orientations des Jacobins : lutter contre les prétentions des privilégiés, des aristocrates ; regrouper les
patriotes sur des bases non plus provinciales mais nationales ; respecter la souveraineté nationale par
une correspondance suivie entre les députés et leurs « commettants », Gérard MAINTENANT, Les
Jacobins, Paris, Presses Universitaires de France, 1984, p. 11.
198
Claudine WOLIKOW, « Jacobins et Jacobinisme », Les Jacobins. Cahiers d’histoire de l’Institut Maurice
Thorez, op. cit., p. 18.
199
Timothy Tackett sobre els objectius de la Societat dels Amics de la Constitució ha escrit el que
segueix: « A la différence du manifeste que Malouet avait rédigé à l’intention des impartiaux, les
grandes lignes de l’orientation politique du club des Jacobins sont remarquablement vagues –sans doute
parce qu’une certaine imprécision était essentielle pour rassembler des hommes des tendances
politiques aussi diverses. Barnave finira par formuler seulement trois principes généraux. Le premier –
fondamental vu le nom officiel adopté par la société- est que les membres doivent s’engager à respecter
la nouvelle constitution. Le deuxième est qu’ils doivent défendre l’égalité politique de tous les hommes
–soulignant ainsi l’opposition du club à la création du double système de citoyens « actifs » et
« passifs ». Le troisième est que la société s’emploiera à combattre tous les complots et autres activités
contre-révolutionnaires. La plupart des Jacobins sont convaincus que « le parti contraire à la
régénération » est lié à la conspiration de Favras participe régulièrement au « comité autrichien » dirigé
par la reine et fait tout ce qui est en son pouvoir pour tromper le peuple et instaurer une guerre civile. »,
Timothy TACKETT, Par la volonté du peuple. Comment les députés de 1789 sont devenus
révolutionnaires, op. cit., p. 240-241.
200
Sobre els objectius dels membres radicals de la Societat dels Amics de la Constitució, Timothy Tackett
ha escrit el següent: Mais les membres les plus radicaux de la société disent clairement que leur but
n’est pas simplement de déjouer les complots et de défendre les acquis, mais de faire avancer la
Révolution, d’extirper et de réformer les abus là où ils se trouvent, de transformer totalement le pays. »
Timothy TACKETT, Par la volonté du peuple. Comment les députés de 1789 sont devenus
révolutionnaires, op. cit., p. 241.
201
Michel Vovelle ha escrit el següent sobre els objectius de la Societat dels Amics de la Constitució: « La
société définit son objet : discuter d’avance les questions qui doivent être débattues dans l’Assemblée
nationale ; travailler à l’établissement et à l’affermissement de la Constitution ; correspondre avec les
autres sociétés du même genre qui peuvent se former dans le royaume. », Michel VOVELLE, Les jacobins
de Robespierre à Chevènement, op. cit., p. 13.
604
dels jacobins de la Societat dels Amics de la Constitució de París dins del cos legislatiu i dins
dels seus comitès.
És a dir, historiogràficament s’ha observat que les Societats dels Amics de la Constitució van
recolzar a l’Assemblea Nacional Constituent així com també que van pressionar-la202, però no
s’ha observat tant el fet que els jacobins van tenir pes en el cos legislatiu, que van mostrar-se
interessats en ocupar les presidències de l’Assemblea, que van ocupar càrrecs en els comitès,
que van adreçar informació i denúncies al cos legislatiu, sobretot al comitè de recerques o que
van treballar per al manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, sobretot, després de la
fugida del rei. Els treballs de Timothy Tackett203, Edna Lemay i Alison Patrick204 o Albert
Métin205 són, ara per ara, les grates excepcions.
I això sí, allò que no s’ha observat mai historiogràficament és que els jacobins en ocupar
gairebé sempre el comitè de rapports i el comitè de recerques van tenir la majoria de vegades
a les seves mans la batuta del director de l’orquestra. La batuta que Lluís XVI volia i per la qual,
en part, va decidir de fugir el 20 de juny de 1791.
I de fet, arran de no observar-se que els jacobins van ocupar els comitès més importants de
l’Assemblea Nacional Constituent —com ara, el comitè de rapports i el comitè de recerques— i
de només observar-se el pes de la Societat dels Amics de la Constitució per la seva xarxa de
societats afiliades o pels discursos dels seus membres, ha provocat que alguns biògrafs de Lluís
XVI, per exemple, hagin trobat exagerada la crítica que aquest va fer sobre els jacobins, cas de
Jean-Christian Petit-fils206, així com també ha succeït que alguns historiadors que s’han dedicat
202
Michel VOVELLE, Les jacobins de Robespierre à Chevènement, op. cit., p. 18.
Timothy TACKETT, Par la volonté du peuple. Comment les députés de 1789 sont devenus
révolutionnaires, Paris, Albin Michel, 1997, 360 p.
204
Edna Hindie LEMAY et Alison PATRICK, Revolutionaries at work. The Constituent Assembly, 17891791, Oxfort, Voltaire Foundation, 1996, 144 p.
205
Albert MÉTIN, « Les origines du comité de sureté générale de la Convention Nationale », La
Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine, t. 29, janvier-juin 1895, p. 257-270 i p.
340-363.
206
Jean-Christian Petit-fils ha comentat el següent sobre la crítica feta per Lluís XVI als jacobins i als
comitès : « Sa critique des Jacobins et des sociétés populaires est révélatrice des limites de son
ouverture politique. Certes, il a mis le doigt sur l’un des fléaux de la Révolution qui ont empêché sa
stabilisation : La toute-puissance des factions, petites minorités agissantes et turbulentes, forces de
négation et de révolte, éprises de violences, affichant superbement leur volonté de puissance et qui,
sous prétexte d’éduquer le peuple, parlent en son nom, l’endoctrinent, manipulent l’opinion, suscitent
des pétitionnaires qui viennent régulièrement interpeller les députés. Non seulement ces minorités
s’approprient le pouvoir de l’Assemblée, mais elles détournent à leur profit la souveraineté du peuple.
Etrangement prémonitoires, ces pertinentes observations rejoignent les analyses des historiens
modernes, d’Augustin Cochon à François Furet, qui ont été frappés par le rôle des clubs dans la montée
de cette démocratie intolérante et totalitaire, radicalement contraire à la Déclaration des droits de
l’homme. S’il s’agissait simplement de dénoncer un groupe de pression aux ambitions hégémoniques,
on en comprendrait donc la logique. Mais le mouvement jacobin était-il cela en 1791 ? Il était devenu
c’est certain, un pouvoir considérable dans une France décentralisée morcelée à l’extrême. Le club et
ses filiales –passées de cent vingt-trois en janvier 1791 à plus de trois-cents en juin – formaient l’unique
armature administrative du pouvoir révolutionnaire. Il n’en reste pas moins vrai qu’à cette époque son
intolérance, sa tendance à s’identifier au peuple et à parler comme son unique représentant n’étaient
encore que de fâcheuses prédispositions. Il n’avait pas atteint le niveau de cohésion idéologique que la
scission des Feuillants et a fortiori celle des Girondins lui donneront. La Société des Amis de la
203
605
als treballs de l’Assemblea Nacional Constituent no hagin donat credibilitat als diputats
jacobins que mencionaven l’enorme influència que tenien sobre el cos legislatiu, cas d’André
Castaldo.
Castaldo per exemple va considerar exagerada una observació d’Henri Grégoire que va ser
justament president del comitè de rapports i que va mencionar com els jacobins aconseguien
fer-se amb el control del debat parlamentari207. Així com també, va considerar exagerat un
comentari d’Edmond-Louis-Alexis Dubois-Crancé pel qual els jacobins provaven de fer-se amb
les presidències, les secretaries i els comitès del cos legislatiu208.
Per André Castaldo els jacobins no tenien tan de poder —tal i com alguns d’ells
mencionaven— sobre l’Assemblea Nacional Constituent. I en aquest sentit, Castaldo va
argumentar el següent, tot assenyalant que el poder de les faccions passava sempre pel
ministeri de la paraula:
« En réalité, l’influence des groupes et, au premier chef bien entendu, celle des Jacobins, est
fort éloignée d’avoir eu un tel pouvoir ; il n’apparaît pas possible de prétendre que
l’Assemblée, à son insu, a été constamment ou souvent manœuvrée par une minorité. Le poids
des « factions », plus ou moins organisées, passe toujours à la Constituante par le ministère de
la parole, par le canal de la persuasion. »209
Doncs bé, respecte a això, respecte a la importància que André Castaldo dóna al ministeri de la
paraula, potser convindria afegir que per a controlar el debat parlamentari, o per a influir
sobre l’Assemblea Nacional Constituent, no n’hi havia prou en fer bons discursos.
Constitution, pour reprendre son vrai nom, restait ouverte et pluraliste, présentant une assez large
diversité d’opinions. Ce n’était pas encore le groupe sectaire et dominateur des années 1793 et 1794,
matrice des partis uniques modernes. Barnave, Lameth, Du Port, Sieyès y siégeaient aux côtés de
Robespierre, Pétion et Brissot. En sorte qu’on peut penser que c’est toute la question des formations
politiques que le roi mettait en cause à travers lui. », Jean-Christian PETIT FILS, Louis XVI, op. cit., p. 813814.
207
André Castaldo va trobar exagerat el següent comentari d’Henri Grégoire : « Notre tactique était
simple : on convenait qu’un de nous saisirait l’occasion opportune de lancer sa proposition dans une
séance de l’Assemblée nationale ; il était sûr d’être applaudi par un très petit nombre et hué par la
majorité ; n’importe : il demandait le renvoi à un comité, où les opposants espéraient inhumer la
question. Les Jacobins s’en emparaient ; sur leur invitation-circulaire, ou d’après leur journal, elle était
discutée dans trois ou quatre-cents sociétés affiliées et, trois semaines après, pleuvaient à l’Assemblée
des adresses pour demander un décret, dont elle avait d’abord rejeté le projet. », André CASTALDO, Les
méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 31.
208
El comentari que André Castaldo troba exagerat de Dubois de Crancé és el següent : « Nos
présidents, nos secrétaires étaient toujours de notre choix : c’est au besoin de se réunir pour contrebalancer la cabale que cette Société doit sa naissance. Lorsqu’il s’agissait de nommer un officier du
bureau, un membre d’un comité, les députés faisaient un scrutin préparatoire, et tous les patriotes
auraient cru trahir leur devoir de ne pas y être fidèles. Et qu’on ne dise pas que cette mesure est
contraire aux principes : ceux qui restent isolés avec leur opinion particulière sont nécessairement
dupes des intrigues qui se coalisent. On n’a jamais vu et on ne verra jamais dans une assemblée
délibérante que des partis opposés, ayant leurs chefs, cherchant à les faire prévaloir ; donc ceux qui
croient ne devoir adopter aucun système trahissent par leur nullité la cause qui leur est confiée et
servent, contre leur conscience, le parti contraire à l’intérêt public. », André CASTALDO, Les méthodes
de travail de la Constituante, op. cit., p. 32.
209
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 32.
606
Probablement, per a controlar el debat parlamentari i influir sobre el cos legislatiu calia a part
de fer bons discursos gestionar certs comitès i la informació més important que arribava al cos
legislatiu.
De fet, els diputats discutien sobre allò que sabien, sobre la informació que controlaven però
no sobre aquella que desconeixien o no controlaven. Els comitès, i sobretot alguns comitès,
com ara el comitè de rapports, eren els comitès que més al corrent estaven de tot, i això
perquè gestionaven una bona part de les peticions, les demandes, les memòries i les adreces
que arribaven al cos legislatiu de la part dels « commettants ». Aleshores, en controlar aquesta
informació, aquests comitès, com ara, el comitè de rapports, podien controlar bé el debat
parlamentari. I de fet això era tan així, que l’1 d’agost de 1789 es va arribar a proposar a
l’Assemblea Nacional Constituent que o bé el president d’aquesta o bé el comitè de rapports
decidissin què s’havia de discutir i què no al cos legislatiu, i això evidentment perquè estaven al
corrent de tot o gairebé de tot210.
En fi, val a dir però que André Castaldo no ha estat l’únic historiador que ha relativitzat el
paper dels jacobins sota l’Assemblea Nacional Constituent. François Furet també ho ha fet tot
dient que els jacobins no van tenir cap pes sota la Constituent211, i Timothy Tackett també ho
ha fet, i això després d’haver observat que aquests buscaven fer-se amb les presidències212,
que gestionaven alguns comitès213 i que eren una coalició important dins del cos legislatiu.
Respecte això últim Timothy Tackett ha escrit el següent:
« A la fin de 1789, aux yeux de nombreux témoins, la lutte entre les deux grandes coalitions
domine de plus en plus l’Assemblée. Le journal patriotique l’Observateur exprime l’opinion
générale du début janvier : « Il existe dans Paris depuis un mois deux associations (…).
Composés des membres de l’Assemblée nationale. La première (…) se rassemble aux Jacobins
de la rue Saint-Honoré ; la seconde (…) aux Grands-Augustins. L’une et l’autre sont devenues
nombreuses ; l’une et l’autre donnent des inquiétudes aux habitants de Paris par l’influence
qu’elles peuvent avoir sur les débats de l’Assemblée nationale. » L’image de deux camps en
armes prêts à la bataille apparaît souvent dans les écrits des députés. Pour Boullé, l’Assemblée
« paraît scindée de la manière la plus remarquable en deux parties presque égales et l’on
croirait voir alors deux armées en présence ». Barbotin évoque « deux armées prêtres à se
battre » ; Lindet, « une arène de gladiateurs ». « Les partis se marquent chaque jour davantage
dans l’Assemblée, écrit Duquesnoy. Ils deviennent plus ardents, plus ennemis l’un de l’autre,
plus opiniâtrement attachés à leurs opinions ; les injures, les invectives sont plus communes, le
mépris se marque plus. »214
Doncs bé, malgrat en Timothy Tackett hagi evocat que els jacobins van tenir un pes important
sota l’Assemblea Nacional Constituent, aquest historiador opina que aquests no van dominar
l’Assemblea.
210
Archives Parlementaires, op. cit., t. 8, p. 315.
François FURET, « Jacobinisme », Dictionnaire critique de la Révolution française, op. cit., p. 753.
212
Timothy TACKETT, Par la volonté du peuple. Comment les députés de 1789 sont devenus
révolutionnaires, op. cit., p. 250.
213
Id., p. 267.
214
Id., p. 242.
211
607
« Au moyen de tels « partis », des groupes relativement restreints d’orateurs et de militants
efficaces —ha escrit Timothy Tackett— bien placés dans les comités centraux des clubs,
peuvent contrôler et concentrer le pouvoir plus facilement qu’au cours de la première phase
de la Révolution. Pourtant, même en 1790, il n’est pas un seul individu, ni même un seul petit
groupe capables de dominer effectivement l’Assemblée –comme l’admet tristement Mirabeau
lui-même. »215
Potser seria molt agosarat avançar en aquestes pàgines i a partir de les recerques que s’han
presentat al llarg d’aquesta tesi doctoral que els jacobins van dominar l’Assemblea Nacional
Constituent perquè van ocupar dos dels comitès més importants que hi havia al cos legislatiu:
el comitè de rapports i el comitè de recerques. Però potser seria convenient de tenir en
compte aquest fet per tal d’apreciar molt millor el domini jacobí en els primers anys del procés
revolucionari.
És a dir, que potser no cal veure el primer període només a partir dels jacobins dins de la
Societat dels Amics de la Constitució o fent discursos dins de l’Assemblea Nacional Constituent
o acatant les directives del cos legislatiu, tal i com Gérard Maintenant ha assenyalat: « Ils ont
formé des clubs, non un parti ; ils se sont subordonnés à une assemblée parlementaire élue au
hasard. »216
Potser el moment ha arribat d’observar el treball dels jacobins dins dels comitès de
l’Assemblea Nacional Constituent i mesurar a partir d’aquí si hi hagué o no un poder jacobí
entre 1789 i 1791. Potser aleshores s’entendria molt millor la crítica de Lluís XVI als comitès i
als jacobins i el fet que busqués en primer lloc una aliança amb Gabriel Honoré Riqueti, comte
de Mirabeau i després un cop aquest mort, la busqués amb el Triumvirat. És a dir, amb
Barnave, Lameth i Duport.
Els jacobins i la conquesta del poder
En no observar la historiografia de la Revolució francesa que els jacobins també van tenir a les
seves mans els comitès més influents de l’Assemblea Nacional Constituent, i que, per tant,
aquests van tenir un fort poder sobre el cos legislatiu entre 1789 i 1791, doncs treballaven per
ajustar els desajustaments que es produïen i fer prevaler l’ORDRE que es definia en
l’Assemblea, s’ha tendit a pensar que els jacobins van mirar de conquistar el poder fins a
obtenir-lo en 1793, com si els jacobins no l’haguessin tingut mai abans, com si els jacobins no
haguessin ocupat mai abans els comitès clau que controlaven la batuta del director de
l’orquestra.
François Furet, en aquest sentit, va escriure dues frases que ens semblen molt rellevants sobre
això que estem comentant. La primera: « Ils [les jacobins] n’ont aucun poids sur la
Constituante. »217 i la segona : « Ainsi [dès août 1791] s’ouvre une nouvelle période de son
histoire, caractérisée par la conquête puis l’exercice du pouvoir. »218. És clar que François Furet
215
Id., p. 288.
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 5.
217
François FURET, « Jacobinisme », Dictionnaire critique de la Révolution française, op. cit., p. 753.
218
Id., p. 753.
216
608
no ha estat l’únic que ha parlat de conquesta i d’exercici de poder. També ho ha fet, Albert
Soboul tot dient que gràcies a la Societat dels Amics de la Constitució els jacobins van
conquistar el poder l’any 1793219, i Gérard Maintenant que ha escrit el que segueix: « En
intégrant au maximum les masses populaires dans leur propre stratégie, les Jacobins se
renforcèrent dans leur dessin politique de parvenir au pouvoir. »220, i Julien Boudon que molt
recentment ha assenyalat: « D’autre part, le jacobinisme se révèle dans toute sa pureté, dans
sa dualité idéologique et politique, pendant une année, de juillet 1793 à juillet 1794. Le
jacobinisme réalise son essence dans la conquête et l’exercice du pouvoir : lorsque les Jacobins
sont au pouvoir, le jacobinisme ne se résume plus à une idéologie parfois stérile, il se
confronte au monde des faits. »221
Amb aquestes, en no observar-se que els jacobins des d’un bon començament van formar part
dels comitès clau de les Assemblees, s’ha forjat la idea que aquests van conquistar el poder el
1793 buscant el recolzament popular, aplicant una política favorable als dominats, emprant
l’arma de la insurrecció popular o canalitzant l’energia dels « sans-culottes ». I vet aquí que,
amb semblants arguments un altre seguit d’idees s’ha anat forjat i aquestes són les següents:
els jacobins van usurpar el poder i van manipular, i els jacobins van ser un demagogs, uns
individus que van instrumentalitzar el poble o que van aliar-se amb ell per tal d’aconseguir el
poder222.
219
Albert Soboul respecte la conquesta del poder per part dels jacobins ha escrit el següent: « Les
Jacobins ont mis au point la pratique des comités restreints fixant la doctrine, précisant la ligne
politique, la concrétisant par des mots d’ordre simples et efficaces dans leur résonance rousseauiste.
L’élection est corrigée par l’épuration et son corollaire, le noyautage : la concurrence une fois limitée
par le scrutin épuratoire qui permet aux affiliés de juger de l’aptitude des candidats à remplir leur
mandat, liberté est laissée aux électeurs de choisir. Le citoyen est enserré dans le réseau des
organisations affiliées qui reçoivent l’impulsion de la société-mère, « centre unique de l’opinion
publique », comme le Comité de salut public l’est de l’action gouvernementale : de là partent, selon la
circulaire de la société populaire de Belleville en l’an II, « ces traits de lumière et de vie qui éclaireront,
animeront et échaufferont le patriotisme. Cette pratique politique et cette technique révolutionnaire se
sont révélées d’une grande efficacité : elles ont assuré en Quatre-vingt-treize la conquête du pouvoir,
l’instauration du Gouvernement révolutionnaire et finalement le salut de la République. », Albert
SOBOUL, « Jean-Jacques Rousseau et le Jacobinisme », Paysans, Sans-culottes et Jacobins, op. cit., p.
278.
220
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 86.
221
Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction des principes de Jean-Jacques Rousseau, op. cit., p. 8.
222
Respecte aquesta imatge dels jacobins com a demagogs es pot llegir el següent escrit d’en Lluís Roura
i Aulinas: « En efecto, según el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española “dícese [Jacobino]
del individuo del partido más demagógico y sanguinario de Francia, en tiempo de la Revolución”, y
jacobinismo de la “doctrina de los jacobinos”. Al mismo tiempo que se define demagogia como
“dominación tiránica de la plebe” y que las acepciones que se dan para demagogo permiten elegir entre
“sectario”, “orador revolucionario”, o “cabeza de facción popular”. No hay duda, pues, que la Academia
de la lengua española parece dejar al mismísimo abate Barruel, o a don Marcelino Menéndez Pelayo,
poco menos que como simples aprendices del antijacobinismo. Por su parte Pompeu Fabra, en 1932, no
ofreció a la lengua catalana un concepto de jacobinismo muy alejado del anterior: las definiciones de
jacobino y de jacobinismo en su Diccionari de la Llengua catalana aparecen infefectiblemente vinculadas
a la violencia. Como “radicalisme violent” se define al jacobinismo, y como “demagog partidari de la
revolució violenta” a los jacobinos, al tiempo que el término demagog se define como “el que cerca
guanyar influencia política afalagant el poble”; es decir, un concepto que repugna al carácter con el que
precisamente los especialistas tienden a valorar al jacobinismo –como origen de la participación política,
609
En fi, els jacobins de 1793 a 1794 no van fer altra cosa que ocupar uns càrrecs que ja en les
precedents assemblees altres jacobins havien ocupat. El que passa és que els jacobins que van
ocupar els càrrecs de 1793 a 1794 tenien al seu cap un altre ORDRE que aquell que sostenien
els jacobins que van ocupar els càrrecs de 1789 a 1791.
Si fer-se amb el “poder” significa ocupar llocs clau al cos legislatiu i a partir d’aquí difondre un
ORDRE, cal dir que els jacobins de 1793 a 1794 no van ser els primers en aconseguir-ho223. Des
de 1789 els jacobins ja ocupaven llocs clau a les Assemblees, el que passa és que l’ORDRE que
van defensar els jacobins de 1789 a 1791 no va ser el mateix que aquell que van defensar els
jacobins de 1791 a 1792 sota l’Assemblea Legislativa o aquell que van defensar els jacobins de
1793 a 1794 sota la Convenció Nacional. I això perquè aquells que van dominar la Societat dels
Amics de la Constitució en un primer moment, no van ser els mateixos que la van dominar sota
l’Assemblea Legislativa, ni tampoc els mateixos que la van dominar sota la Convenció Nacional.
Doncs bé, després de les recerques que s’han presentat en aquesta tesi doctoral potser caldria
posar entre cometes aquesta idea de conquesta de poder per part dels jacobins. I això perquè
només tindria sentit aquesta idea si identifiquessim jacobins amb jacobins-robespierristes i els
observéssim per primera vegada imposant el seu ORDRE —i alerta, perquè els jacobins
robespierristes eren minoritaris dins dels jacobins i els jacobins dins de la Muntanya— i si mai
abans els jacobins, és a dir, els membres de la Societat dels Amics de la Constitució, haguessin
format part dels comitès clau de les Assemblees, és a dir, si mai abans haguessin tingut la
batuta del director de l’orquestra.
En fi, per les recerques fetes, tot ens porta a pensar que els diputats membres de la Societat
dels Amics de la Constitució sempre van estar interessats en ocupar els comitès clau de les
Assemblees, i de fet, no només van estar interessats en ocupar-los sinó que els van ocupar
gairebé sempre. Per tant, aquesta idea de conquesta del poder per part dels jacobins fins
aconseguir-lo el 1793 ens sembla un pèl errònia perquè sembla evidenciar que els jacobins van
estar exclosos de les esferes de poder fins el 1793. I això no és així. Sobretot, entre 1789 i 1791
quan els jacobins van tendir a dominar gairebé sempre el comitè de rapports i el comitè de
recerques.
Els jacobins i la unitat
Un cop la historiografia de la Revolució francesa ha observat els jacobins al poder, entre 1793 i
1794, entre el 31 de maig / 2 juny de 1793 i el 9 thermidor de l’any II, ha assenyalat dues idees
importants: la primera, que els jacobins van treballar per imposar l’ORDRE que es definia en la
Convenció Nacional, la segona, que aquests van rebutjar qualsevol oposició a les lleis que el
cos legislatiu establia, desfent-se de tots aquells que sostenien idees molt més a la dreta o
molt més a l’esquerra d’aquelles que ells sostenien, o millor dit, d’aquelles que la Convenció
en la Europa contemporánea-. », Lluís ROURA i AULINAS, « Jacobinos y jacobinismo en los primeros
momentos de la revolución liberal española », Revolución y Democracia. El jacobinismo europeo,
Madrid, Ediciones del Orto, 1995, p. 57.
223
Per un escrit de l’Irene Castells, podem constatar que el poder jacobí reposava sobre el poder
legislatiu de la Convenció Nacional i els comitès. Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa :
Jacobinos y Jacobinismo », Revolución y Democracia. El jacobinismo europeo, op. cit., p. 38.
610
Nacional defensava enmig dels seus debats parlamentaris. En aquest sentit, sol parlar-se de la
caiguda dels Hebertistes que volien donar més poder al moviment de les seccions i de les
societats populars i que qüestionaven el centralisme legislatiu de la Convenció nacional (4
germinal any II / 24 de març de 1794)224 i de la caiguda dels Dantonistes que van criticar el
poder dels comitès (16 germinal any II / 5 abril 1794), així com també, de les depuracions que
es van fer arreu del territori per part dels representants en missió o per part de les societats
populars que s’havien anat creant.
Pel que sembla, els jacobins cercaven la unitat i no estimaven massa la constitució de societats
populars que poguessin competir amb la Societat dels Amics de la Constitució, així com
tampoc que aquells que ocupessin càrrecs de poder es desmarquessin de la línia estratègica de
la revolució jacobina225.
Respecte aquest desig d’unitat, Claude Mazauric ha escrit el següent: « Du point de vue de la
pratique, cela passe par la recherche de l’unité entre les sociétés populaires grâce à
l’affiliation, la correspondance, l’habilitation publique des points de vue considérés comme
patriotiques, par la centralisation politique et administrative, par la recherche constante,
éventuellement jusqu’au haut niveau d’abstraction philosophique, des thèmes et des
références autour desquels puissent se rencontrer tous ceux qui soutiennent l’action
révolutionnaire. Inversement, par la pratique de l’exclusion, les Jacobins cherchent à éliminer,
autant sans doute que les hommes, les germes de division politique. »226
224
Sobre la política dels Cordeliers, dels Hebertistes, l’Irene Castells n’ha escrit el següent : “Los
cordeleros de París (hebertistas) también se desmarcaron de los sans-culottes al rechazar la democracia
directa, pero promovieron, junto con los jacobinos de Marsella, reuniones de las sociedades populares
que se organizaron en torno a un comité central de las mismas. La argumentación de Hébert era la de
reconocer al pueblo soberano el derecho a censurar la Convención y de enunciar la ley; no aceptaba por
tanto la especificidad del papel del legislador identificado al pueblo e intentaba transformar las
instituciones parciales (Comuna de París, ejércitos políticos, sociedades populares, etc) en contrapoderes, a fin de privilegiar la voluntad de todos contra la voluntad general. Era una forma de oposición
al centralismo legislativo defendiendo una concepción distinta sobre cómo organizar el poder ejecutivo.
El Gobierno revolucionario robespierrista, consideró, por su parte, que los cordeleros querían sustituir
las instituciones civiles democráticas que se estaban creando para un organismo que dotaba de
autonomía al Ejecutivo y que podía transformarse en aparato represivo de Estado (por ejemplo, en la
aplicación del Terror)”, Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa : Jacobinos y Jacobinismo »,
Revolución y Democracia. El jacobinismo europeo, op. cit., p. 32.
225
Respecte això, Claude Mazauric ha escrit el següent: « C’est pourquoi, les Jacobins se sont toujours
opposés à la constitution de sociétés populaires parallèles ou concurrentes, ils n’ont jamais supporté les
Cordeliers à Paris ; ne pouvant les réduire, ils les ont complètement noyautés. (…) Pendant trois mois,
les Jacobins mènent une bataille forcenée pour empêcher les sans-culottes d’avoir une société propre :
en abaissant le coût de la cotisation, en reculant les barrières pour le public, en mettant des tribunes
pour que les non-adhérents soient plus nombreux à assister aux séances, en cherchant par tous les
moyens de donner à la ville une seule société populaire. (…) L’exercice du pouvoir est confié à des
hommes choisis par les sociétés populaires, quelle que soit leur origine sociale, à condition qu’ils
inscrivent leur action politique dans la ligne stratégique de la révolution jacobine. », Claude MAZAURIC,
« Le pouvoir jacobin. Réalités et problèmes d’interprétation », Les Jacobins. Cahiers d’histoire de
e
l’Institut Maurice Thorez, Paris, 4 trimestre, 1979, nº32-33, Nouvelle série (60-61), p. 31.
226
Claude MAZAURIC, Jacobinisme et Révolution. Autour du bicentenaire de quatre-vingt-neuf, op. cit., p.
98.
611
Davant d’aquest desig d’unitat, alguns estudiosos dels “jacobins” i del “jacobinisme” han
observat que els jacobins de 1793-1794 van allunyar-se de Jean-Jacques Rousseau i això
perquè van deixar de contemplar la veu del poble i l’opinió que aquest tenia, van treballar per
imposar l’ORDRE definit per la Convenció Nacional i no van acceptar que ningú contestés la
política que estaven duent a terme227.
Respecte l’allunyament dels jacobins de Jean-Jacques Rousseau, o molt més en concret de
Robespierre, Albert Soboul ha escrit el següent: « D’avoir été le plus célèbre protagoniste de
la démocratie politique, dès l’automne 1789, Robespierre le doit sans doute à ses origines, à
son caractère, et tout autant à Rousseau. La référence au Contrat Social a constitué pour
l’Incorruptible, dans ses luttes à l’Assemblée constituante, alors qu’il s’agissait de défendre les
droits de l’individu, une arme efficace. Par contre, le rousseauisme s’est révélé politiquement
inefficace à l’époque du jacobinisme triomphant, alors qu’il fallut assurer le salut de l’Etat
révolutionnaire. »228
I pàgines més tard, Soboul afegeix: « La Constitution de juin 1793, incontestablement élaborée
dans l’esprit du Contrat Social, fut suspendue dès que proclamée et conduite au tombeau
comme un enfant mort-né. La dictature jacobine de salut public fut instaurée de l’été à
l’automne 1793 : instituant le pouvoir d’une fraction restreinte sur le peuple entier, elle allait
exactement à l’encontre de la souveraineté populaire telle que Rousseau l’exigeait. »229. I
continua, Soboul dient : « Robespierre s’en est expliqué dans son rapport sur les principes du
gouvernement révolutionnaire du 5 nivôse an II (25 décembre 1793), en distinguant le
gouvernement constitutionnel du gouvernement révolutionnaire dont il s’est efforcé de
préciser les principes et la nécessité. « La théorie du gouvernement révolutionnaire est aussi
neuve que la révolution qui l’a amené. Il ne faut pas la chercher dans les livres des écrivains
politiques, qui n’ont point prévu cette révolution. » Référence, sans aucun doute, à Rousseau
et au Contrat social. « Le gouvernement constitutionnel, poursuit Robespierre, s’occupe
principalement de la liberté civile […] Sous le régime constitutionnel, il suffit presque de
protéger les individus contre les abus de la puissance publique. » C’est le problème
fondamental auquel le Contrat Social entend apporter une solution : « Trouver une forme
d’association qui défense et protège de toute la force commune la personne et les biens de
chaque associé. »230
227
A part del treball d’Albert Soboul sobre els jacobins i Rousseau cal tenir en compte també els treballs
de Julien Boudon i de Lucien Jaume. Respecte l’allunyament dels jacobins de Rousseau, Boudon,
matisant la qüestió ha escrit el següent: « Une fois au pouvoir, les Jacobins sont privés de références
rousseauistes, mais pas totalement, tant les principes du Genevois expliquent leur frilosité à s’engager
franchement dans la sphère exécutive et administrative. », Julien BOUDON, Les Jacobins. Une traduction
des principes de Jean-Jacques Rousseau, op. cit., p. 25. Per altra banda, i en referència al mateix, Lucien
Jaume ha escrit el que segueix: « Le pouvoir jacobin crut s’inspirer de Jean-Jacques Rousseau, dont on
pourra apprécier combien il s’éloigne en réalité », Lucien JAUME, Échec au Libéralisme. Les Jacobins et
l’état, Paris, Éditions Kimé, 1990, p. 60.
228
Albert SOBOUL, « Jean-Jacques Rousseau et le Jacobinisme », Paysans, Sans-culottes et Jacobins, op.
cit., p. 261.
229
Id., p. 262.
230
Id., p. 262-263.
612
Doncs bé, cal dir que aquesta actitud que es menciona dels jacobins de 1793 a 1794 —tot i que
seria més convenient parlar de montagnards que de jacobins— és molt semblant a l’actitud
que els jacobins de 1789 a 1791 van tenir a l’Assemblea Nacional Constituent. Aquests des del
comitè de rapports i des del comitè de recerques van treballar també per imposar l’ORDRE que
es definia al cos legislatiu i van vetllar també perquè no hi hagués cap mena d’oposició als
decrets que aquest poder establia. De fet, el comitè de rapports es va trobar a darrera de la
majoria de lleis marcials que es van decretar sota l’Assemblea i aquesta cambra parlamentària
no va tenir cap mena de problema en decretar la llei marcial el 17 de juliol de 1791 per evitar
les propostes en contra del decret del 15 de juliol de 1791. A més a més, aquests comitès
també van acceptar algunes depuracions administratives i també van enviar al tribunal de
Chatêlet, en un primer moment, i al tribunal de l’Alta Cort d’Orléans en un segon moment, a
aquells que van considerar que s’oposaven a l’ORDRE definit pel cos legislatiu. De fet, aquestes
mesures també van afectar a alguns diputats de l’Assemblea, com ara, Louis-René-Édouard,
príncep de Rohan, cardenal i arquebisbe d’Estrasbourg, diputat pel clergat, que va ser acusat
d’alçar els departaments de l’Haut-Rhin i del Bas-Rhin i d’excitar revoltes en contra de les lleis
constitucionals de l’Estat i que va ser enviat al tribunal de l’Alta Cort d’Orléans el 4 d’abril de
1791, després que Charles-Louis-Victor, príncep de Broglie, membre del comitè de rapports,
presentés un informe a l’Assemblea en nom d’aquest comitè i del comitè de recerques, del
comitè diplomàtic, del comitè eclesiàstic i del comitè militar231.
Els jacobins de 1793 a 1794 amb el govern revolucionari —i recordem que seria molt més
exacte parlar de montagnards que de jacobins— no van fer altra cosa que voler donar a
conèixer i fer aplicar les lleis que sortien de la Convenció Nacional. I aquest desig de voler
donar a conèixer i fer aplicar les lleis que sortien del cos legislatiu no va ser mai un desig únic o
propi d’aquests jacobins de 1793-1794. Els jacobins de 1789-1791 també tenien aquest desig i
també maldaven per a donar a conèixer i fer aplicar els decrets que l’Assemblea Nacional
Constituent adoptava.
Els mals que els jacobins de 1793 a 1794, asseguts al comitè de salvació pública, observaven
tot dient: les lleis són revolucionàries i aquells que les executen no ho són —discurs de SaintJust a la Convenció Nacional el 10 d’octubre de 1793—232 són els mateixos mals que els
jacobins de 1789 a 1791, asseguts al comitè de rapports, sentien quan observaven els
desordres i apreciaven que aquests es donaven per dues raons: perquè no es coneixen els
decrets de l’Assemblea Nacional Constituent i perquè no s’aplicaven.
231
Informe presentat per Charles-Louis-Victor, príncep de Broglie, membre del comitè de rapports, a
l’Assemblea Nacional Constituent el dia 4 d’abril de 1791 en nom del comitè de recerques, del comitè
diplomàtic, del comitè eclesiàstic, del comitè militar i del comitè de rapports, Archives Parlementaires,
op. cit., t. 24, p. 547-554.
232
L’informe que va presentar Saint-Just en nom del comitè de salvació pública a la Convenció Nacional
el dia 10 d’octubre de 1793 començava d’aquesta manera : « Pourquoi faut-il, après tant de lois et tant
de soins, appeler encore votre attention sur les abus du gouvernement en général, sur l’économie et les
subsistances ? Votre sagesse et le juste courroux des patriotes n’ont pas encore vaincu la malignité qui,
partout, combat le peuple et la révolution : les lois sont révolutionnaires, ceux qui les exécutent ne le
sont pas. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 76, p. 313.
613
De fet, el govern revolucionari definit en el decret del 4 de desembre de 1793 / 14 frimaire any
II no deixa cap mena de dubte sobre com n’era d’important pels membres del comitè de
salvació pública difondre i fer aplicar les lleis que la Convenció Nacional establia233. I això
perquè la secció primera d’aquest decret es trobava dedicada molt especialment al Butlletí de
lleis de la República així com també, a com havien de ser enviades i promulgades les lleis, i la
secció segona d’aquest mateix decret es trobava dedicada a com havien de ser executades
aquestes mateixes lleis234.
Tant els jacobins de 1793-1794 com els jacobins de 1789-1791 volien que l’ORDRE que es
defensava a les assemblees parlamentàries s’imposés arreu. I per imposar-se, calien dues
coses: difusió i aplicació de la llei i exercici de la justícia, així com també, unitat. Calia que
tothom anés a la una, calia que tothom obeís les directives que sortien de les assemblees
parlamentàries, i com no, dels seus comitès235. Sota l’Assemblea Nacional Constituent, comitè
de rapports i comitè de recerques molt especialment, i sota la Convenció Nacional, comitè de
salvació pública i comitè de seguretat general.
Doncs bé, arran de tot això, s’entén perfectament perquè aquests comitès —comitè de
rapports i comitè de recerques per una banda, i comitè de salvació pública i comitè de
seguretat general— controlats per jacobins —montagnards sota la Convenció Nacional—,
vetllaven sobre els ministres, sobre la policia, sobre les administracions, i enviaven arreu,
davant dels grans desajustaments, comissaris per tal d’apaivagar els desordres i fer aplicar els
decrets o les lleis que el cos legislatiu havia adoptat. Així com també, s’entén que volguessin
que la Societat dels Amics de la Constitució en un primer moment, i les societats populars en
un segon moment, difonguessin l’ORDRE definit a les assemblees parlamentàries236; o que
233
François-Alphonse AULARD, Recueil des actes du Comité de Salut public avec la correspondance
officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif provisoire, op. cit., p. 149-154.
234
Lucien Jaume sobre la importància de la llei i del Butlletí de lleis de la República ha escrit el següent:
« Or, quel était selon les circulaires du Comité de salut public, le critère majeur du caractère
révolutionnaire des lois ? C’est, disent-elles, la célérité dans la transmission des ordres, et la rapidité des
informations en retour. C’est à cette fin que, par exemple, est crée par la Convention un Bulletin des
Lois de la République, défini par le décret Billaud-Varenne qui institue le pouvoir révolutionnaire. Il y a là
visiblement une concordance qui n’est pas de l’ordre du hasard mais de la continuité : centralisation,
conception unilatérale de l’autorité, et surtout, culte d’une Unité sans failles. », Lucien JAUME, Échec au
Libéralisme. Les Jacobins et l’état, op. cit., p. 28.
235
Aquesta idea d’unitat la tenim ben explicada en un escrit de Lucien Jaume: « Peuple et
gouvernement constituent un Colosse géant – l’Hercule révolutionnaire qui avait été érigé à la fête du
10 août 1793- dont, la Convention et le Comité forment le cerveau, le peuple la substance corporelle, et
les organes de pouvoir les membres actifs. C’est en ces termes, par exemple, que le Comité de salut
public s’adresse aux Comités révolutionnaires : « Vous êtes comme les mains du corps politique, dont [la
Convention] est la tête, et dont nous sommes les yeux ». Il faut que « prenant pour ainsi dire tout à coup
une voix, des yeux et des bras, le corps politique prononce, regarde et frappe à la fois ». Dans l’action de
surveillance, le cerveau qui « prononce » est le gouvernement, les yeux qui « regardent » sont les
districts, les « poings » qui frappent sont les communes, où s’activent les comités révolutionnaires. »,
Lucien JAUME, Échec au Libéralisme. Les Jacobins et l’état, op. cit., p. 26.
236
Sobre el rol que havien de tenir els clubs sota el govern revolucionari Gérard Maintenant ha escrit el
següent: « Le décret du 14 frimaire an II (2 décembre 1793) précisa la fonction que le Comité de salut
public entendit donner aux clubs : Les sociétés populaires doivent être les arsenaux de l’opinion
publique, mais la Convention seule lui donne la direction qu’elle doit avoir, lui marquer le but où elle
doit frapper… Elles ne sont pas une autorité constituée, sans doute, mais elles ont en quelque sorte
614
donessin molta importància a la premsa i a la difusió de certs diaris, o a la informació. Tant els
jacobins del comitè de rapports i del comitè de recerques com els jacobins —montagnards
sota la Convenció Nacional— del comitè de salut pública i del comitè de seguretat general
controlaven la majoria d’informació important i rellevant que arribava al cos legislatiu i
treballaven de valent per procurar-se’n. De fet, el comitè de rapports i el comitè de salvació
pública eren els que rebien la majoria d’informacions importants que es procuraven els
comissaris enviats en missió.
En fi, i per mostrar el desig d’unitat que es cercava per part dels jacobins de 1793 a 1794,
només assenyalar que el 25 de setembre de 1793 Robespierre va demanar al Club dels
Jacobins que sostinguessin el comitè de salvació pública i a la Muntanya: « Rappelez-vous,
Jacobins, que vous avez fait la révolution pour le seul plaisir de rendre vos frères libres. Vous
soutiendrez la Montagne qu’on attaque, vous soutiendrez le Comité de salut public, qui se
montre digne de la liberté, et c’est (…) qu’avec vous il triomphera de toutes les attaques des
ennemis du peuple ; c’est ainsi que par vous il fera triompher la (liberté) et triomphera avec
elle. »237
Val a dir però que, malgrat la unitat que es va demanar per part del govern revolucionari
aquesta no sempre es va obtenir. Ni les societats populars ni el Club dels Jacobins i les seves
societats afiliades van acatar sempre les directives de la Convenció Nacional i dels seus
comitès238.
Respecte això, Irene Castells ha escrit el següent: « Los acontecimientos del año II mostraron
que las sociedades populares no fueron simples enlaces pasivos de la Convención y los Comités
del gobierno, sino que hubo conflictos y tensiones. Uno de los más graves, fue el que opuso a
los cordeleros de París y las sociedades populares del Midi con el Gobierno revolucionario, y
que ha dado pie a que la historiografía haya tomado en consideración la existencia de un
llamado “federalismo jacobino”. »239
En conclusió, aquest desig d’unitat per tal de fer imposar un ORDRE no va ser mai propi dels
jacobins o dels montagnards si així preferim anomenar-los de 1793 a 1794. Aquest desig
d’unitat ja existia entre els jacobins de 1789 a 1791. És més, aquest desig d’unitat
probablement existia en tots aquells que volien imposar un ORDRE en detriment d’un altre.
Lluís XIV, per exemple, pel que sembla també volia imposar l’ORDRE que definia i buscava que
els seus edictes i reglaments arribessin a tot arreu del seu reialme240, mentre que els diputats
l’initiative de l’opinion publique. Leur pouvoir, si des intrigants l’usurpaient, n’en deviendrait-il pas
dangereux pour la liberté ? », Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 86.
237
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 109.
238
Anna Maria RAO, « El jacobinismo italiano (1796-1799) », Revolución y Democracia. El jacobinismo
europeo, op. cit., p. 144-145.
239
Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa : Jacobinos y Jacobinismo », Revolución y
Democracia. El jacobinismo europeo, op. cit., p. 12 i 13.
240
Sobre el govern de Lluís XVI, Lucien Jaume ha escrit el següent : « L’invention de l’Etat centralisé
louis-quatorzième consiste, en grande partie, dans le perfectionnement de cette « police du royaume »,
qui permettait que l’œil du souverain pénètre jusqu’aux confins du royaume, que l’information vers le
centre ou la diffusion des édits et règlements vers la périphérie, se fassent avec le maximum de célérité.
615
asseguts a la dreta del president de l’Assemblea Nacional Constituent buscaven, per exemple,
controlar el comitè de recerques que s’encarregava, juntament amb el comitè de rapports, del
manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública241.
Els jacobins i la informació
La historiografia de la Revolució francesa ha observat l’interès que tenien els jacobins pel
control de la informació. La importància que donaven aquests al control de la
correspondència. La importància que donaven a controlar què s’escrivia a les Societats dels
Amics de la Constitució afiliades o a redactar un diari propi per tal d’escriure-hi les seves
consignes.
El novembre de 1790, per tal de millor assegurar els vincles de la Societat dels Amics de la
Constitució de París amb les seves societats afiliades, Pierre Choderlos de Laclos va rebre
l’encàrrec de redactar el diari dels Amics de la Constitució, estrictament consagrat a la
correspondència entre la societat mare i les societats de província242. Per altra banda, pel juny
de 1791, el Triumvirat, davant de les noves eleccions que havien de tenir lloc, va impulsar la
creació d’un nou diari per tal d’explicar les sessions de la societat i llançar algunes consignes
“oficials”243.
La historiografia de la Revolució francesa ha observat molt bé tot això però potser no ha
apreciat massa que en realitat aquest interès dels jacobins per la informació no només es
donava en l’àmbit de la Societat dels Amics de la Constitució sinó que també es donava en
l’àmbit de les Assemblees parlamentàries. És a dir, els jacobins que eren diputats a les
assemblees parlamentaries buscaven o van buscar sempre controlar aquells comitès que
gestionaven la informació més rellevant que arribava a aquestes assemblees. I això tant el
1789-1791 com el 1793-1794.
Tant el comitè de rapports com el comitè de recerques gestionaven la majoria de
correspondència important que arribava a l’Assemblea Nacional Constituent. El comitè de
rapports a part de rebre la informació que donava compte dels desajustaments que es
donaven a França rebia la majoria de peticions, memòries, demandes i adreces que els
« commettants » enviaven al cos legislatiu. Per altra banda, el comitè de recerques gestionava
la majoria de denúncies que arribaven a l’Assemblea i rebia la majoria de correspondència que
tant l’alcalde de París, com la policia i el comitè de recerques d’aquesta ciutat adreçaven al cos
legislatiu.
Per altra banda, i per situar-nos a 1793-1794, tant el comitè de salvació pública com el comitè
de seguretat general controlaven la majoria d’informació rellevant que arribava a la Convenció
Nacional.
Même si, en pratique, bien des lenteurs et résistances y firent obstacle. », Lucien JAUME, Échec au
Libéralisme. Les Jacobins et l’état, op. cit., p. 28.
241
Veure l’apartat : « Les critiques a les recerques dels “enemics”» del capítol 7: « El comitè de
recerques i la vigilància de l’ordre públic » d’aquesta tesi doctoral.
242
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 16.
243
Id., p. 26.
616
Doncs bé, tant els jacobins de 1789-1791 com els jacobins de 1793-1794, —tot i que seria molt
millor parlar de montagnards que de jacobins— ocupaven aquests comitès que curiosament
controlaven la majoria d’informació rellevant que el poder legislatiu rebia de la part dels seus
« commettants ».
Per tant, quan la historiografia de la Revolució francesa mostra l’interès dels jacobins per
gestionar la correspondència que arribava a la Societat dels Amics de la Constitució o què
havia d’enviar-se arreu, així com també, l’interès d’aquests per tenir un diari propi o les moltes
despeses que aquests feien per imprimir adreces, enviar escrits per correu, abonar-se a la
premsa jacobina244 o enviar correus especials a les províncies per assegurar certs contactes245,
aquesta hauria de mostrar també l’interès que aquests tenien, dins de les assemblees
parlamentàries, per controlar els comitès que gestionaven la informació més rellevant que hi
arribava.
De fet, no n’hi ha prou en veure que els jacobins podien balancejar el debat parlamentari
adreçant a les Assemblees parlamentàries moltes peticions i adreces. Potser cal veure també
que aquests individus podien balancejar el debat parlamentari controlant els comitès que
exercien de filtre sobre la majoria d’informació important que arribava al cos legislatiu. És a
dir, controlant els comitès que més informació rellevant rebien de part dels « commettants ».
I és més, potser convindria que la historiografia de la Revolució francesa comencés a apreciar
una mica millor com van ser-ne d’importants sota l’Assemblea Nacional Constituent tant el
comitè de rapports com el comitè de recerques, i això perquè la Societat dels Amics de la
Constitució sota l’Assemblea Legislativa, en el moment d’organitzar els seus comitès, a part de
tenir un comitè de correspondència com havia tingut sempre —enormement important i
disputat sovint pels diferents membres del club per ser-hi presents—246, va crear un comitè de
rapports i un comitè de vigilància.
Els jacobins de la Societat dels Amics de la Constitució estaven ben impregnats de les
dinàmiques de les assemblees parlamentàries, i això perquè de no ser així, no haurien
244
Id., p. 74.
Id., p. 89.
246
Respecte això, Gérard Maintenant ha escrit el següent : « En février 1791, trois comités furent créés.
Un comité d’administration (dont on possède les registres des procès-verbaux) composé de douze
membres fut chargé de gérer les finances du club. Un comité de présentation, de trente membres, eut
pour tâche de « filtrer » les demandes d’admission. Enfin, un comité de correspondance eut la
responsabilité des relations entre la société mère et les sociétés affiliées. Ce dernier comité prit très vite
une ascendance sur les autres ; car, par la rédaction des circulaires ou adresses, il donnait une
orientation politique définie à l’ensemble des clubs jacobins. Son personnel montre combien le
triumvirat y exerçait un contrôle strict ; on trouve, en effet, pour cette période : Barnave, Charles et
Théodore Lameth, Villars, Bonnecarrère, Beauharnais, Biauzat, Broglie, Laclos… Les trois comités
conservèrent les mêmes titulaires jusqu’en mai 1791. Ce fut à ce moment que Robespierre intervint, le
27 mai, pour exiger de la Société un renouvellement du comité de correspondance, conformément au
règlement. Barnave manoeuvra habillement et obtint en vote qui décida du renouvellement dudit
comité limité à un tiers du personnel afin, expliqua-t-il, que le comité puisse « continuer ainsi l’esprit de
patriotisme qui l’a guidé dans ses réponses aux sociétés affiliées ». Le scrutin ne fit que renforcer
l’influence du triumvirat, puisque Duport fit son entrée au comité de correspondance. » Gérard
MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 22.
245
617
probablement mai creat dos comitès que venien a reproduir els dos comitès més importants
que van haver-hi sota l’Assemblea Nacional Constituent: el comitè de rapports i el comitè de
recerques.
O dit d’altra manera, i emprant un discurs de Benoist Camille Desmoulins, mai s’hauria dit que
la Societat dels Amics de la Constitució era el millor comitè de recerques que hi havia. Camille
Desmoulins va dir el següent:
« La société des Jacobins est le véritable comité des recherches de la nation, moins dangereux
aux bons citoyens que celui de l’Assemblée nationale, parce que les dénonciations, les
délibérations y sont publiques, bien plus formidables aux mauvais, parce qu’il embrasse dans
sa correspondance avec les sociétés affiliées tous les coins et recoins des 83 départements.
Non seulement c’est le grand réquisiteur qui épouvante les aristocrates. C’est encore le grand
réquisiteur qui redresse tous les abus et vient au secours de tous les citoyens. Il semble en
effet que le club exerce le ministère public auprès de l’Assemblée nationale. C’est dans son
sein que viennent de toutes parts se déposer les doléances des opprimés avant d’être portées
à l’auguste assemblée. A la salle des Jacobins affluent sans cesse des députations, ou pour les
féliciter, ou pour demander leur communion, ou pour éveiller leur vigilance, ou pour le
redressement des torts. »247
En fi, la historiografia de la Revolució francesa ha tendit a observar com els jacobins van
generar una opinió a partir de les Societats dels Amics de la Constitució, a partir de les
consignes que llançaven, a partir de la difusió de certs discursos dins i a fora de les Assemblees
parlamentàries, però potser convindria que la historiografia de la Revolució francesa observés
també com els jacobins van poder generar també una opinió, i sobretot una opinió dins dels
cossos legislatius, a partir de gestionar els comitès que més informació rellevant controlaven,
és a dir, a partir de filtrar la informació que es rebia a les assemblees parlamentàries. I això per
una senzilla raó, la formació d’una opinió no es genera només per tot allò que es diu o es difon,
sinó també per tot allò que no es diu i no es difon, per tot allò que es silencia, per tot allò que
s’obvia.
Els jacobins potser no van tenir només un ascendent sobre les diferents Assemblees
parlamentàries per la força dels discursos d’alguns dels seus diputats, potser cal pensar també,
que aquests van tenir un ascendent sobre les diferents Assemblees parlamentàries perquè van
saber silenciar certes informacions. I això perquè el debat parlamentari no es controla
únicament pel ministeri de la paraula sinó molt probablement també, pel control de la
informació que arriba als cossos legislatius. Pel control de la correspondència. I és que de no
ser important això, no s’entendria el fet que els jacobins feuillants s’emportessin el comitè de
correspondència quan van escindir-se, ni tampoc, les moltes vegades que els diputats asseguts
a la dreta del president de l’Assemblea Nacional Constituent van protestar perquè l’Assemblea
i els seus comitès es feien amb una informació que no els corresponia (molta informació hauria
d’haver estat enviada al rei i no a l’Assemblea), ni les moltes vegades que els diputats de més a
l’esquerra del president de l’Assemblea van incidir en el fet que tot allò que arribava de la part
247
Albert SOBOUL, La Révolution française, Paris, Éditions Sociales, 1989, p. 174-175. (Nouvelle édition
revue et augmentée du Précis historique de la Révolution française.)
618
dels « commettants » havia de ser llegit a l’Assemblea i posat a coneixement de tots els
diputats.
En fi, que s’ha vist els jacobins molt sovint com a defensors de la llibertat d’expressió i de la
llibertat de premsa, sobretot en els primers moments, però potser també caldria veure’ls, si no
a tots a una part d’ells, vetllant des del comitè de rapports i dels comitè de recerques, sobre
totes aquelles idees que podien trobar-se o molt més a l’esquerra o molt més a la dreta
d’aquelles que sostenia l’Assemblea Nacional Constituent, i això per a fer mantenir l’ORDRE
definit pel cos legislatiu.
619
6.) Els Jacobins-Feuillants
En no observar massa bé la historiografia de la Revolució francesa la importància del comitè de
rapports així com del comitè de recerques, i en no veure que aquests comitès estaven
majoritàriament compostos de jacobins, no ha apreciat dues coses molt importants: la
primera, que el projecte de decret del 15 de juliol de 1791 que va provocar entre altres coses,
l’escissió dels jacobins i la matança del Camp de Mart va ser redactat, molt principalment, pel
comitè de rapports, acompanyat per sis comitès més perquè així aquest comitè ho va
demanar; i la segona, que els jacobins van ser majoritàriament els responsables de redactar el
projecte de decret del 15 de juliol de 1791.
De manera que, en no observar-se aquestes dues coses, aquells que han estudiat els jacobins
no han acabat de donar resposta del tot a les següents preguntes: ¿per què els jacobins van
esperar les consignes de l’Assemblea Nacional Constituent i no van protestar abans en contra
de la fugida del rei?, ¿per què es va escindir la Societat dels Amics de la Constitució de París
sense haver-hi hagut abans una discussió prèvia?
És clar que també, ha acabat succeint en no contemplar-se aquestes dues coses, que certs
individus han acabat sent els protagonistes indiscutibles d’aquest moment —fugida del rei,
exculpació d’aquest, ruptura dels jacobins, matança del Camp de Mart, etc.,— cas, per
exemple, de Barnave que per la historiografia de la Revolució francesa sembla ser el
responsable major d’haver-se declarat innocent al rei de la seva fugida així com de la ruptura
de la Societat dels Amics de la Constitució.
En fi, en no veure’s que el projecte de decret del 15 de juliol de 1791 va sortir principalment de
les mans del comitè de rapports, i per tant, de mans jacobines, no s’han vist moltes coses que
ens ajudarien a entendre molt millor la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució el 16
de juliol de 1791 així com també les discussions posteriors entre els jacobins de la nova
Societat dels Amics de la Constitució, la dels Feuillants, i els jacobins de la vella Societat dels
Amics de la Constitució.
¿Per què van esperar els jacobins les consignes de l’Assemblea Nacional Constituent?
Gérard Maintenant que ja fa uns anys va escriure un llibre sobre els jacobins248 i un article
sobre la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució249 va redactar en els seus treballs
que els jacobins van esperar des d’un bon començament les consignes de l’Assemblea
Nacional Constituent.
Gérard Maintenant va escriure : « Dès l’annonce de la fuite du roi qui devait se terminer à
Varennes, les Jacobins de Paris firent preuve d’une certaine unité et ne voulurent en aucun cas
se laisser déborder par des thèses extrémistes ; le terme de république fut exclu de toute
discussion ; une solution de rechange à la monarchie par une régence fut écartée. Il convenait
248
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, Paris, Presses Universitaires de France, 1984, 127 p.
Gérard MAINTENANT, « Les jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », Les Jacobins.
e
Cahiers d’histoire de l’Institut Maurice Thorez, Paris, 4 trimestre, 1979, nº32-33, Nouvelle série (60-61),
p. 67-112.
249
620
d’attendre les décisions de l’Assemblée nationale et lui faire confiance. »250, així com també :
« La consigne de rester fidèles aux décrets constitutionnels de l’Assemblée nationale priva les
Jacobins de toute possibilité d’émettre une opinion officielle en faveur d’une république. Les
motions allant dans ce sens furent systématiquement écartées et le club passa toujours à
« l’ordre du jour »251.
Doncs bé, davant de semblants arguments potser convindria pensar que si els jacobins van
esperar les consignes de l’Assemblea Nacional Constituent va ser també perquè aquests es
trobaven dins dels comitès que havien de preparar l’informe sobre la fugida del rei. És a dir,
dins del comitè de rapports i dins del comitè de recerques. I és que, com ja dèiem
anteriorment, els jacobins de 1789 a 1791 no cal contemplar-los només dins de la Societat dels
Amics de la Constitució o fent discursos a l’Assemblea Nacional Constituent, cal observar-los
també treballant dins dels comitès del cos legislatiu.
¿Barnave, el Triumvirat o els Jacobins?
Historiogràficament —o millor dit encara, entre els treballs que s’han dedicat als jacobins—
poc es parla del projecte de decret del 15 de juliol de 1791, així com també que aquest
projecte de decret va ser portat a terme per set comitès de l’Assemblea Nacional Constituent:
el comitè de rapports, el comitè de recerques, el comitè militar, el comitè diplomàtic, el comitè
de la constitució, el comitè de revisió i el comitè de jurisprudència criminal. En aquest sentit cal
dir que Georges Michon252, Timothy Tackett253 i Mona Ozouf254 en són, a tall d’exemple,
algunes grates excepcions.
És clar que, molt menys es parla encara que el comitè de rapports va ser el responsable
principal de redactar aquest projecte de decret. Ni Georges Michon, ni Timothy Tackett ni
Mona Ozouf que han observat que el projecte de decret del 15 de juliol de 1791 va ser
redactat per set comitès de l’Assemblea Nacional Constituent i presentat per François-FélixHyacinthe Muguet de Nanthou han apreciat —o si ho han apreciat no ho han dit en els seus
treballs potser perquè no venia al cas— que, en principi, el comitè de rapports n’era, per la
redacció, l’únic responsable. I això perquè Muguet de Nanthou va intervenir l’1 de juliol de
1791 a l’Assemblea per tal de demanar que se li adjuntessin al comitè de rapports uns quants
comitès per tal de fer l’informe.
« Messieurs, le comité des rapports m’a chargé du rapport de l’affaire de l’évasion du roi —va
comentar Muguet de Nanthou als diputats de l’Assemblea Nacional Constituent— et je suis
chargé de vous présenter qu’elle leur a paru d’une telle importance qu’ils ont cru de leur
devoir de vous demander l’adjonction de 3 comités, savoir : les comités de Constitution,
militaire et de législation criminelle. Nous avons cru, dans cette circonstance, nous environner
250
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 27.
Id., p. 28.
252
Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de
Barnave en 1792, Paris, Payot, 1924, p. 248-249.
253
Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit, Varennes et l’origine de la Terreur, op. cit., p. 167.
254
Mona OZOUF, Varennes. La mort de la royauté, op. cit., p. 206.
251
621
des lumières des membres de cette Assemblée, afin de pouvoir vous présenter un résultat
satisfaisant. »255
El comitè de rapports va ser, molt probablement, el responsable primer de redactar l’informe
sobre la fugida del rei, perquè aquest comitè va encarregar-se sempre de redactar la majoria
de projectes de decret importants que afectaven tant als diputats de l’Assemblea Nacional
Constituent com al rei. Recordem a tall d’exemple que aquest comitè ja va ser en el seu
moment el responsable de redactar l’informe sobre els esdeveniments que van tenir lloc a
Versalles el 5 i 6 d’octubre de 1789.
Doncs bé, malgrat la importància del comitè de rapports en la redacció d’aquest projecte de
decret, la majoria de treballs que mencionen la jornada legislativa del 15 de juliol de 1791 més
que evocar el projecte de decret presentat per Muguet de Nanthou, membre del comitè de
rapports, en nom de set comitès, evoquen un discurs de Barnave a l’Assemblea Nacional
Constituent, i no paren de repetir les següents frases que aquest diputat va deixar escapar
aquell dia al cos legislatiu:
« Je place ici la véritable question : Allons-nous terminer la Révolution, allons-nous la
recommencer ? Vous avez rendu tous les hommes égaux devant la loi, vous avez consacré
l’égalité civile et politique, vous avez repris pour l’Etat tout ce qui avait été enlevé à la
souveraineté du peuple, un pas de plus serait un acte funeste et coupable, un pas de plus dans
la ligne de la liberté serait la destruction de la royauté, dans la ligne de l’égalité, la destruction
de la propriété. »256
I amb aquestes, la historiografia ha acabat fent de Barnave el protagonista principal de la
jornada del 15 de juliol de 1791, com si, el fet que el rei fos declarat innocent fos degut
únicament a la seva intervenció.
Doncs bé, sense negar que Barnave va poder provocar amb les seves paraules un vot favorable
al projecte de decret presentat per Muguet de Nanthou, potser cal dir que convindria que la
historiografia de la Revolució francesa tingués molt més present la importància dels comitès en
la redacció d’aquest projecte de decret, i el fet que van ser molts els jacobins i no només
Barnave o el triumvirat, els que es van decantar el 13 de juliol de 1791 per presentar un
projecte de decret que declarava innocent al rei de la seva fugida tot culpant a Bouillé d’aquest
esdeveniment.
I potser convindria que la historiografia de la Revolució francesa tingués ben present la
importància dels comitès en la redacció d’aquest projecte de decret, i evidentment dels
255
Archives Parlementaires, op. cit., t. 27, p. 617-618.
Aquest escrit ha estat reproduït per Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien
Duport, Correspondance inédite de Barnave en 1792, op. cit., p. 256, per Albert SOBOUL, La Révolution
française, op. cit., p. 224, per Gérard MAINTENANT a: « Les jacobins à l’épreuve. La scission des
Feuillants (été 1791) », Les Jacobins. Cahiers d’histoire de l’Institut Maurice Thorez, op. cit., p. 69-70, i a :
Les Jacobins, op. cit., p. 27, per Michel VOVELLE, Les jacobins. De Robespierre à Chevènement, op. cit., p.
16, i per Gerhard WOLF, Scipion de Chambonas, Ministre des Affaires Étrangères sous la Législative, JuinJuillet 1792, Une contribution à l’Histoire du Parti Feuillant, Paris, Les Editions La Bruyère, 2000, p. 40.
256
622
jacobins, perquè potser així s’entendria molt millor l’escissió de la Societat dels Amics de la
Constitució.
¿ Per què va escindir-se la Societat dels Amics de la Constitució de París?
Tot i que no hem elaborat un balanç historiogràfic per poder constatar quines han estat les
interpretacions que al llarg del temps s’han donat sobre la ruptura de la Societat dels Amics de
la Constitució asseguda a París el dia 16 de juliol de 1791 podem constatar a partir de les
lectures que hem fet, insuficients de ben segur, que no són poques les interpretacions que
s’han donat.
L’any 1924 Georges Michon per exemple atribuïa la ruptura de la Societat dels Amics de la
Constitució de París a Barnave i a Lameth. Segons aquest historiador aquests dos diputats
haurien proposat a diferents diputats de l’Assemblea, membres de la Societat, d’abandonar el
Club dels Jacobins. I això per un motiu, acabar amb la dissolució total de la Societat dels Amics
de la Constitució.
« Un des principaux objets des constitutionnels —va escriure Georges Michon en el seu
treball— était la dissolution des clubs contre lesquels avait déjà été dirigé le décret du 10 mai
sur le droit de pétition. Les uns auraient voulu la suppression brutale, mais les triumvirs, qui
avaient pendant longtemps tiré toute leur force du club des Jacobins, étaient embarrassés
pour s’associer à une telle mesure. Barnave et A. de Lameth proposèrent aux membres de
l’Assemblée qui adhéraient aux Jacobins et dépassaient le nombre de trois cents, de quitter le
club. C’était, à leur avis, le plus sûr moyen de le voir disparaître en peu de temps ; il avait
l’avantage non seulement de ne pas violer la légalité, ni de placer les triumvirs dans une fausse
position, mais encore de permettre aux dissidents de se poser en défenseurs de la
Constitution. »257
Sense intenció de desacreditar aquesta interpretació, cal dir només que Barnave, referint-se a
la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució, va dir que ell no l’havia propiciat, així
com també, que la idea d’abandonar la Societat havia sorgit d’un moviment espontani i que ell
no havia estat dels primers diputats en sostenir aquesta idea. Barnave va escriure el següent
sobre l’escissió:
« J’ai annoncé qu’aux premiers actes d’insurrection des Jacobins, contre le décret de
l’Assemblée nationale du 15 juillet, les députés membres de cette société songèrent à s’en
séparer. Ce mouvement fut absolument spontané ; s’il fut imprimé par quelqu’un, ce fut par
ceux qui avaient été témoins des faits qui donnaient lieu à cette résolution et je n’étais pas de
ce nombre ; je n’eus, non plus qu’aucun de mes amis, part à la convocation et à l’indication du
lieu de la réunion ; je m’y trouvai avec trois ou quatre cent autres. Dans la discussion, j’opinai
le dix ou douzième, pour que les députés se retirassent des Jacobins ; c’était un avis à peu près
unanime, avant comme après que j’eusse parlé. J’étais contre la formation d’un nouveau club,
mon opinion à cet égard était fort connue, je n’eus aucune part à la résolution contraire ; elle
257
Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de
Barnave en 1792, op. cit., p. 271.
623
fut proposée par un député actuellement membre de la Convention nationale, dont le
patriotisme ardent n’a jamais été contesté ; il la motiva sur ce que ce moyen était le seul qui
pût empêcher que le club des Jacobins ne demeurât le centre de toutes les sociétés
patriotiques et n’en corrompît l’esprit… »258
L’any 1979 Gérard Maintenant va sostenir una interpretació semblant a la de Georges Michon i
això malgrat reconèixer que Barnave sostenia que el moviment havia estat espontani i que no
l’havia originat259. Per aquest historiador, Barnave i els seus partidaris volien posar un fre al
procés revolucionari i van provocar la ruptura per deixar en minoria el sector de jacobins que
no volien frenar-lo.
A propòsit d’això, Gérard Maintenant va escriure el següent: « Le lendemain, le club des
Jacobins de Paris connaissait une scission : Barnave et ses partisans fondaient un autre club,
une nouvelle « Société des Amis de la Constitution » dans l’ancien couvent des Feuillants. »260,
així com també, en unes línies més avall: « Les Feuillants comptaient bien faire basculer –au
nom des principes : « Amis de la Constitution », de la légalité – la majeure partie des sociétés
affiliées aux Jacobins et rendre ces derniers minoritaires, voire « hors-la-loi », dans le pays. »261
No ho hem dit anteriorment però Georges Michon era també d’aquest mateix parer. Segons
Michon, Barnave volia mantenir l’ordre públic, reforçar el poder del rei i desfer-se dels
demòcrates, i tant la ruptura dels jacobins com la matança del camp de Mart haurien estat
premeditades per aquest diputat. Michon, en aquest sentit, va escriure el que segueix:
« Très habilement il déplaçait l’objet des préoccupations, le danger ne résidait pas dans les
effets de la fuite du roi, mais au contraire dans la fermentation et les mouvements possibles
du peuple. C’était déjà implicitement dire que l’adversaire à surveiller n’était pas Louis XVI,
mais les chefs démocrates. Toute la politique qui allait être suivie jusqu’à la fin de la
Constituante, avec la mise hors de cause du roi et le massacre du Champ de Mars, est en
germe dans ce discours de Barnave. Cette intervention montre que déjà, avant l’arrestation de
Louis XVI, les triumvirs, unis aux fayettistes, avaient leur plan tout prêt et étaient résolus à
l’exécuter envers et contre tout. »262
En fi, tant per Gérard Maintenant com per Georges Michon la ruptura de la Societat dels Amics
de la Constitució s’hauria produït pel desig de Barnave de desfer-se d’una part dels jacobins de
la Societat. De fet, es pot dir que Gérard Maintenant va recuperar cinquanta anys més tard, la
tesi de Georges Michon. Tesi que coneixia força i que va recuperar i posar en evidència en els
seus treballs.
258
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 29-30.
Respecte això, Georges Maintenant va escriure el següent: « Il semble que Barnave ait eu une grande
responsabilité dans l’organisation de cette scission. Le Triumvirat l’aurait soigneusement préparée, sans
pour autant en régler tous les détailes, mais en s’assurant un minimum de garanties. Barnave, dans ses
œuvres, minime son rôle. Il déclare, à propos de la scission : Ce mouvement fut spontané. », Georges
MAINTENANT, « Les jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », op. cit., p. 73.
260
Gérard MAINTENANT, « Les jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », op. cit., p. 70.
261
Id., p. 70.
262
Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de
Barnave en 1792, op. cit., p. 230.
259
624
« G. Michon, dans son Essai sur le parti feuillant —va escriure Gérard Maintenant— estime que
Barnave et Lameth proposèrent à plus de trois cents députés jacobins de quitter le club. Au 30
septembre, devant l’échec des Feuillants (échec mesuré, surtout d’après le nombre des
sociétés qui se montrèrent fidèles aux Jacobins), Barnave souhaitait la dissolution des
Feuillants. Pour lui, un club doit être à l’offensive ou ne doit pas exister. Barnave quitta, du
reste, le club pour y revenir sans grand espoir en décembre, juste avant son départ pour
Grenoble. Son refus de négocier la réunion avec les Jacobins en juillet-août était motivé par la
volonté d’expulser Robespierre, de ruiner l’influence jacobine, de dissoudre les sociétés
populaires. »263
L’any 1984 Gérard Maintenant va confirmar de nou les seves interpretacions sobre la ruptura
de la Societat dels Amics de la Constitució, i va escriure el següent en el seu llibre monogràfic
consagrat als Jacobins:
« Malgré la prudence et le légalisme qui animèrent les Jacobins démocrates lors de
l’organisation de la pétition contre le roi, le triumvirat décida de frapper un grand coup pour
tenter de discréditer le club des Jacobins dans son ensemble et lui faire porter la responsabilité
des « désordres politiques » qui affectèrent Paris et la province. Le 16 juillet, la quasi-totalité
des membres du club de Paris qui étaient députés quittèrent la salle des séances et se
transportèrent dans un autre local, celui du couvent des Feuillants. Tout en regrettant la
création d’un nouveau club, Barnave, dans ses Mémoires, justifia la scission, en insistant tout
particulièrement sur la journée du 15. »264
Cinc anys més tard, de ser confirmada per Gérard Maintenant la seva tesi i la tesi de Georges
Michon, Marcel Dorigny va proposar al Diccionari històric de la Revolució francesa una altra
interpretació sobre el perquè de la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució. Una
altra interpretació que deia així:
« Le 16 juillet 1791 le Club des Jacobins rédigea une pétition inspirée par Choderlos de Laclos
demandant la mise en accusation de Louis XVI et son remplacement par tous les « moyens
constitutionnels » ; c’était une réponse d’une partie des Jacobins au vote du décret du 15
juillet qui innocentait le roi après sa fuite : ce fut cette attitude antilégaliste qui déclencha la
scission au sein du Club des Jacobins. Prétexte plus que cause profonde, ce stricte légalisme
permit à une importante partie des députés jusque-là inscrits aux Jacobins de rompre avec un
groupe qui s’éloignait de plus en plus de la ligne modérée suivie par Lameth, Duport et
Barnave. »265
Per Marcel Dorigny la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució de París s’hauria
produït pel fet que una part dels jacobins de la Societat no va acceptar les protestes que una
altra part de jacobins van fer al decret del 15 de juliol de 1791. És clar que, per Dorigny, aquest
fet hauria estat més una excusa que un veritable motiu, i el motiu per Dorigny seria
263
Gérard MAINTENANT, « Les jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », op. cit., p. 73.
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 29.
265
Marcel DORIGNY, « Feuillants (Société des Amis de la Constitution séante aux Feuillants, dite Club des
Feuillants », op. cit., p. 451.
264
625
l’allunyament cada vegada més pronunciat de dos grups dins de la Societat dels Amics de la
Constitució.
Aquesta tesi de Marcel Dorigny ha estat força tinguda en compte, i Irene Castells, per exemple,
la va reprendre l’any 1995: « La evolución de las sociedades jacobinas fue mostrando una
sociabilidad cada vez más renovada y democrática, pues aunque siempre fue importante el
peso de las élites políticas y culturales, aumentaron, en detrimento de la burguesía comercial,
las capas populares acomodadas (artesanos y tenderos) que formaban el grueso de los sansculottes), a la vez que sus actividades iban adquiriendo unos rasgos específicos: su carácter
fundamentalmente político, la publicidad y la tendencia a imponerse como forma exclusiva de
asociación. Así se explica que en el verano de 1791 se escindieran los llamados jacobinosfuldenses y que emergiera con fuerza, tras la fallida huída del rey, la idea republicana. »266
Més recentment, Mona Ozouf ha reprès també, més o menys, la tesi de Marcel Dorigny tot
assenyalant que una part de jacobins no van estar d’acord amb el fet que una altra part de
jacobins es posessin a protestar pel decret del 15 de juliol de 1791 i demanessin reemplaçar el
rei.
« Mais dans l’immédiat, les termes de la pétition paraissent si difficiles à accepter qu’ils
entraînent aussitôt deux fractures —va escriure Mona Ozouf— La première, le matin même,
aux Jacobins, en raison du mot de « remplacement » qui paraît impliquer la déchéance du roi
fugitif : l’usage du terme suffit à indigner les députés modérés qui refusent de prêter plus
longtemps l’oreille à ce langage illégal, claquent la porte et vont s’installer près du Mangère,
au couvent des Feuillants. La seconde, dans l’après-midi, en raison de l’appel supposé à la
régence. »267
Tanmateix, Mona Ozouf ha anat una mica més enllà d’assenyalar que la protesta del projecte
de decret del 15 de juliol de 1791 va generar la indignació d’alguns diputats, provocant una
ruptura dins de la Societat. Mona Ozouf ha observat també que tot i que el moviment fou
espontani, Barnave i Lameth s’hi van trobar al darrera. I en aquest sentit, ha escrit el que
segueix:
« Mais dès le soir du 16, une chose est sûre : c’est que la rupture entre les Amis de la
Constitution restés aux jacobins et les Amis de la Constitution émigrés aux Feuillants est
consommée. Toutefois, rien n’est parfaitement clair dans un schisme qui a été tout à la fois
brutal, massif et évasif. Brutal, parce qu’aucune tracte n’est restée ni d’un éclat –en bonne
logique il aurait dû précéder le départ des modérés- ni même d’une discussion difficile. Les
témoins ont présenté la rupture comme le fruit d’un mouvement spontané- « Ils sortirent tous
à la fois pour se rendre aux Feuillants », écrit Nicolas Ruault à son frère curé à Évreux. (…) et on
peut, malgré leurs protestations, y reconnaître la main de Lameth et de Barnave. »268
266
Irene CASTELLS OLIVÁN, « La Revolución francesa : Jacobinos y Jacobinismo », Revolución y
Democracia. El jacobinismo europeo, op. cit., p. 11.
267
Mona OZOUF, Varennes. La mort de la royauté, op. cit., p. 271.
268
Id., p. 272.
626
Finalment, Joël Félix en el seu treball consagrat a Lluís XVI i a Maria Antonieta ha posat en
relleu que la ruptura de la Societat dels Amics de la Constitució de París s’hauria produït
davant de la irrupció dels Cordeliers al Club dels Jacobins per tal de fer-los adherir a la petició
en contra del projecte de decret del 15 de juliol de 1791.
« Les députés de la gauche, y compris les radicaux parmi eux, furent incapables de contenir les
mouvement pétitionnaire organisé par les Cordeliers et soutenu par les républicains. Le 16
juillet, une partie des douze mille manifestants réunis au Champ de Mars pour signer une
pétition contre les décisions de l’Assemblée au sujet de l’évasion du roi décida de se rendre au
club des Jacobins pour tenter de gagner ses adhérents à leur cause. L’irruption de plusieurs
centaines de manifestants provoqua le départ en masse des députés, qui, à quelques
exceptions près, notamment Robespierre, se réunirent désormais dans le couvent des
Feuillants. »269
¿És possible una altra explicació per a l’escissió de la Societat dels Amics de la Constitució de
París?
Tenint en compte, per una banda, que el projecte de decret del 15 de juliol de 1791 va sortir
de les mans del comitè de rapports molt especialment i dels comitès següents: recerques,
militar, diplomàtic, constitució, revisió i jurisprudència criminal, i això perquè així ho va voler el
comitè de rapports, i per una altra banda, que el comitè de rapports i el comitè de recerques
estaven majoritàriament controlats per jacobins, es podria arribar a sostenir que la ruptura de
la Societat dels Amics de la Constitució de París va produir-se també —a part, de les moltes
interpretacions que s’hagin pogut formular al respecte— pel fet que una part de jacobins va
posar en entredit el treball d’una bona part dels seus companys de la Societat en els comitès
de l’Assemblea Nacional Constituent270.
És a dir, en el moment en que uns quants jacobins de la Societat van acceptar redactar una
petició en contra del projecte de decret del 15 de juliol de 1791 van posar en qüestió el treball
d’una part important dels seus companys en els comitès. En els comitès que havien redactat el
projecte de decret, en els comitès que treballaven des de feia mesos pel manteniment de
l’ordre i de la tranquil·litat pública.
Amb aquestes, i de no equivocar-nos, s’entendria perquè el moviment fou espontani, perquè
no va haver-hi cap discussió prèvia abans de l’escissió i perquè Barnave va sostenir un temps
més tard que ell no va provocar la ruptura. Els jacobins que van fer el projecte de decret del
15 de juliol de 1791 van sentir-se molt probablement qüestionats en el moment en que van
veure que una part dels seus companys de la Societat es disposaven a redactar una petició que
posava en entredit les conclusions a les quals havien arribat en els comitès de l’Assemblea
respecte la fugida del rei.
Doncs bé, la historiografia de la Revolució francesa respecte això que avancem no n’ha dit mai
res. I això, molt probablement, perquè no ha tingut massa en compte la importància del
comitè de rapports i del comitè de recerques, perquè no s’ha fixat massa amb els treballs dels
269
270
Joël FÉLIX, Louis XVI et Marie Antoinette. Un couple en politique, op. cit., p. 553.
Veure l’apartat número 4: « L’esquerra-feuillant » del capítol 5 d’aquesta tesi doctoral.
627
comitès en general, perquè no ha vist els jacobins treballant dins dels comitès, i molt
especialment dins del comitè de rapports i dins del comitè de recerques, i perquè ha tendit a
assenyalar que els jacobins van escindir-se perquè no van acceptar que una part dels seus
companys s’oposessin a un projecte de decret adoptat per l’Assemblea Nacional Constituent,
així com també, perquè ha tendit a subratllar que els jacobins de 1789-1791 es trobaven molt
marcats per les següents premisses: acatar els projectes de decret adoptats pel cos legislatiu i
no desmarcar-se de l’ORDRE que aquesta definia, dia darrere dia, en els seus debats
parlamentaris271.
Gérard Maintenant, respecte això últim, ha ofert els següents exemples. Primer exemple: « Le
6 décembre 1790, à une séance du club, il prit position contre un décret rendu par l’Assemblée
nationale et qui prévoyait l’accès à la Garde nationale aux seuls citoyens actifs. Robespierre
fonda son intervention sur le principe de l’égalité. Mirabeau, alors président du club, le rappela
à l’ordre : « Il n’était permis à personne, et surtout à aucun membre de l’Assemblée nationale,
de parler contre un décret rendu. »272, i segon exemple : « En mai, une volonté répressive à
l’égard des sociétés populaires se manifesta tant au club des Jacobins que dans le sein de
l’Assemblée nationale. Le 13 mai, aux Jacobins, Biauzat dénonça le projet du Club central qui
devait regrouper des délégués des sociétés populaires, en ces termes : « Il me semble que s’il
doit y avoir un centre, ce centre doit être cette société ; sans cela, les citoyens
involontairement pourraient agir en un sens différent des opérations de l’Assemblée
nationale. »273
Doncs bé, enfront de tot això potser cal recordar per donar més consistència a la nostra
interpretació tres coses: la primera, que la majoria de membres del comitè de rapports i del
comitè de recerques van abandonar la vella Societat dels Amics de la Constitució per a fundar
la nova Societat, la segona, que justament els secretaris que van redactar la llista dels
membres de la nova Societat eren dos membres del comitè de rapports: François-Paul-Nicolas
Anthoine i Jean-Baptiste Salle, dos membres actius d’aquest comitè, i la tercera i última, que
els membres de la nova Societat van endur-se amb ells, el comitè de correspondència, el
comitè més important de tots aquells que hi havia dins de la Societat dels Amics de la
Constitució de París274. El comitè que justament controlava la informació que entrava i sortia
de la Societat.
271
Respecte els nous membres de la Societat dels Amics de la Constitució, Mona Ozouf ha escrit el
següent: « Ils souhaitent, jurent-ils, non se séparer de leurs frères et amis mais ramener la société des
Amis de la Constitution à ses « principes ». Sa destination primitive était d’être un lieu d’élaboration des
lois à faire, non de discussion des lois faites, et donc de sédition. », Mona OZOUF, Varennes. La mort de
la royauté, op. cit., p. 274.
272
Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 18.
273
Id., p. 25.
274
Segons Gérard Maintenant la Societat dels Amics de la Constitució tenia tres comitès i el comitè de
correspondència era el comitè més important: « Le club parisien avait une organisation plus complexe,
plus complète aussi que les sociétés de province. Il se dota de comités dont les membres étaient élus en
assemblée générale. Le plus important fut certainement le Comité de correspondance, chargé des
relations avec les sociétés affiliées. Un comité de présentation et de vérification s’occupait des
adhésions ; enfin, un comité d’administration gérait les finances du club. », Gérard MAINTENANT, « Les
jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », op. cit., p. 68.
628
Sobre aquest important comitè de correspondència, Gérard Maintenant n’ha escrit el que
segueix:
« De Paris partaient de nombreuses circulaires ou adresses qui, parfois, étaient des motions
envoyées par des sociétés affiliées, approuvées et reprises par le club parisien. Ce dernier
jouait donc le rôle d’un « comité central » qui fédérait les clubs de province. Il pouvait prendre
des initiatives et solliciter l’appui des sociétés affiliées ; il pouvait également reprendre une
proposition d’un club de province et la diffuser dans tout le pays. C’est pourquoi le Comité de
correspondance fut le maillon le plus important de l’organisation jacobine : il permit une
audience nationale de l’idéologie révolutionnaire, et ce à un moment où la tendance
gouvernementale était à la décentralisation. »275
Els jacobins de la nova Societat dels Amics de la Constitució, com a membres d’alguns dels
comitès més importants de l’Assemblea Nacional Constituent —comitè de rapports i comitè de
recerques, per exemple— i com a diputats d’un cos legislatiu en ple procés revolucionari, prou
devien saber bé com n’era d’important gestionar la informació. I això perquè entre altres coses
devien saber bé que si ells tenien el “poder” que tenien, en detriment del rei, en part es devia
al control d’una informació que abans gestionava aquest darrer. En fi, pel 16 juliol de 1791, els
jacobins de la nova Societat no devien obviar que quan el rei va perdre el control de la
informació relativa a l’administració i a la policia, i la gestió de les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces dels « commettants » aquest va perdre també la batuta del director de
l’orquestra.
En fi, no es pot assegurar, però, per l’escissió que va donar-se, sobtada, improvisada; pels
retrets i les querelles que van tenir lloc entre els diputats de la nova societat i els diputats de la
vella societat, els primers sostenint que els segons no havien respectat el projecte de decret
del 15 de juliol de 1791276, i els segons sostenint que sí que l’havien respectat277; per un
comentari que Pétion va fer al cap de poc de donar-se l’escissió, tot dient que molts membres
de la nova Societat havien mencionat de retornar a la vella Societat un cop la llibertat fos
assegurada278; pel fet que en un començament moltes de les societats afiliades van passar-se a
275
Gérard MAINTENANT, « Les jacobins à l’épreuve. La scission des Feuillants (été 1791) », op. cit., p. 68.
Respecte això, Georges Michon ha escrit el següent : « Les Feuillants complétèrent leur profession de
foi dans une Déclaration adressée par des amis de la Constitution à une portion de leurs ci-devant frères
encore réunis aux Jacobins. Ils faisaient surtout grief à ces derniers d’avoir protesté contre le décret du
15 juillet et de n’avoir pas respecté la liberté de discussion, alors que les amis de la constitution devaient
au contraire prêcher toujours à l’obéissance aux autorités légitimes et jamais la révolte. », Georges
MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de Barnave en
1792, op. cit., p. 274.
277
Gérard Maintenant respecte les repliques que els jacobins de la vella Societat van fer a la nova
Societat ha assenyalat el següent: « Les jacobins s’attachèrent à prouver qu’ils ne s’étaient point
conduits comme des factieux puisqu’ils avaient retiré la pétition aussitôt le décret du 15 juillet fut
connu. Par conséquent, la scission des Feuillants ne pouvait en aucun cas être justifiée. », Gérard
MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 35.
278
Georges Michon ha escrit el següent respecte un comentari fet per Pétion : « Pétion reconnut que
souvent la liberté des opinions avait été contrariée aux Jacobins et il annonça que de nombreux
membres passés aux Feuillants promettaient de revenir dès que cette liberté serait rétablie. » Georges
MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de Barnave en
1792, op. cit., p. 274.
276
629
la nova Societat —però només en un bon començament, i molt probablement perquè estaven
avesades a mantenir contactes amb els comitès més importants de l’Assemblea Nacional
Constituent, com ara, el comitè de rapports i el comitè de recerques que, en més d’una ocasió,
havien sortit a la seva defensa si tenien algun problema279—; pel fet que alguns diputats que
van formar part de la nova Societat la van abandonar poc temps després; per la manera en que
la nova Societat va desaparèixer, aquesta mica en mica va anar eclipsant-se un cop
l’Assemblea va arribar a la seva fi; i pels comentaris que més tard Alexandre Lameth va fer
sobre aquesta, tot dient que li faltava energia i unitat280, tot fa pensar que la nova Societat,
més que una nova Societat dels Amics de la Constitució va ser un lloc de reunió per als jacobins
que es trobaven en els comitès de l’Assemblea i que van ser qüestionats en els seus treballs
per la resta de companys seus de la Societat. Un lloc de reunió per tal de seguir imposant els
seus punts de vista, per tal de seguir fent mantenir l’ORDRE que l’Assemblea acordava en els
seus debats parlamentaris, per tal de seguir treballant pel manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública.
I dit això, potser s’entén molt millor perquè pels volts d’agost de 1791 les sessions de la nova
Societat dels Amics de la Constitució, el club dels Feuillants, es trobaven ocupades per la
comunicació dels projectes de decret dels comitès281, i perquè Georges Michon va sostenir en
el seu treball que els Feuillants eren en realitat homes ocupats en els treballs de l’Assemblea
Nacional Constituent i poc avesats als combats ardents: « Les Feuillants au contraire étaient
composés en grande partie, de députés occupés aux travaux de l’Assemblée, sur le point de
retourner dans leurs provinces, et d’hommes paisibles, de propriétaires, aristocrates et riches
bourgeois, les uns et les autres dénués de l’ardeur combative nécessaire à la formation d’un
club. »282
Potser ha arribat el moment de deixar d’observar únicament els Feuillants com els companys
del Triumvirat, de Barnave, d’Alexandre Lameth i de Duport. Potser ha arribat el moment
279
Respecte el número de societats afiliades als Feuillants, en un bon començament, Barnave va dir-ne
el següent: « Dans les premiers quinze jours, la société des Feuillants reçut l’adhésion de quatre cents
sociétés départementales, et celles des Jacobins n’en avait pas douze qui prissent son parti. », Gérard
MAINTENANT, Les Jacobins, op. cit., p. 36. Georges Michon aporta en el seu treball les mateixes dades
però explica també que, poc desprès de l’escissió, les societats afiliades demanaven la reunió del club
dels Feuillants amb el Club dels Jacobins: « Au début, grâce aux moyens dont ils disposaient, les
Feuillants reçurent des approbations de nombreuses sociétés affiliées. Mais à partir des 24-25 juillet, les
lettres des sociétés demandant la réunion des Jacobins, et des Feuillants se multiplièrent, comme il
ressort d’une source peu suspecte : le Journal des Amis de la Constitution, qui du 9 août au 20
septembre devint l’organe des Feuillants. », Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant,
Adrien Duport, Correspondance inédite de Barnave en 1792, op. cit., p. 272 i 278.
280
Segons Georges Michon, Alexandre Lameth va opinar que la nova Societat dels Amics de la
Constitució li mancava energia a part d’unitat i fermesa : « Le club des Feuillants était donc surtout un
cercle politique de gens riches. Ce fut, au dire d’A. de Lameth, « une réunion imposante d’illustrations
civiques, de puissantes fortunes, de talents remarquables, mais il lui manquait de l’unité, de l’énergie et
de cette constante fermeté sans lesquelles on est destiné à devenir victime des révolutions. », Georges
MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de Barnave en
1792, op. cit., p. 273.
281
Georges MICHON, Essai sur l’histoire du parti feuillant, Adrien Duport, Correspondance inédite de
Barnave en 1792, op. cit., p. 281.
282
Id., p. 281.
630
d’observar els Feuillants com els jacobins que treballaven als comitès de l’Assemblea Nacional
Constituent per tal d’imposar l’ORDRE que aquesta definia als seus debats parlamentaris.
631
7.) Varennes, el Terror i els orígens del Terror
Si tenim en compte els comentaris d’alguns contemporanis de l’esdeveniment i d’alguns
historiadors, tant del segle XIX com dels segles XX i XXI, després de la fugida del rei va tenir lloc
un curt període de Terror.
Jacques-Pierre Brissot va titllar de « Terreur » les mesures que l’Assemblea Nacional
Constituent va adoptar, i historiadors com Jules Michelet, François-Alphonse Aulard, Albert
Mathiez, Georges Michon o Gérard Maintenant també les van titllar del mateix anys més tard.
Michelet, per exemple, les va etiquetar de « petite terreur des Constitutionnels »283, mentre
que Aulard i Michon de « petite terreur bourgeoise »284 i Mathiez i Maintenant de « terreur
tricolore »285.
Per altra banda, i ja més recentment, Timothy Tackett ha vist en les mesures adoptades per
l’Assemblea Nacional Constituent després de la fugida del rei, més que un curt període de
Terror els orígens del Terror286. És a dir, unes mesures que prefiguren les mesures del govern
del Terror.
En fi, contemporanis, historiadors d’ahir i d’avui, han vist després de la fugida del rei l’adopció
d’unes mesures per part de l’Assemblea Nacional Constituent que o bé les titllen de Terror o
bé les observen com els orígens del Terror, i això sense percebre massa bé que aquestes
mesures ja existien, més o menys, abans que el rei decidís fugir del palau de les Tulleries el 20
de juny de 1791.
Varennes, el Terror i els orígens del Terror
Si els contemporanis i els historiadors tant dels segles XIX, XX i XXI han parlat de « Terreur » pel
que fa a les mesures adoptades per l’Assemblea Nacional Constituent, ho han fet perquè han
observat un seguit de mesures que adoptades per a mantenir l’ordre i la tranquil·litat pública
els hi han semblat pròpies d’aquest nom. Unes mesures que no són altres que: les inspeccions
a domicili, la violació del correu, la proliferació d’espies, l’arrest arbitrari, la repressió del Camp
de Mart, la persecució dels demòcrates i dels seus diaris i un projecte de decret, presentat per
Jean-Baptiste Salle, en nom del comitè de rapports, el 22 de juliol de 1791, per a crear un
tribunal extraordinari per a jutjar els esdeveniments que havien tingut lloc al Camp de Mart el
17 de juliol de 1791.
283
Mona OZOUF, Varennes. La mort de la royauté, op. cit., p. 291.
Mona Ozouf ens ha proporcionat la referència d’Aulard. Mona OZOUF, Varennes. La mort de la
royauté, op. cit., p. 291 i Georges MICHON, Essai sur l’histoire du Parti Feuillant, Adrien Duport,
Correspondance inédite de Barnave en 1792, op. cit., p. 270.
285
Mona Ozouf ens ha proporcionat també la referència de Mathiez. Mona OZOUF, Varennes. La mort
de la royauté, op. cit., p. 291 i Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, Paris, Presses Universitaires de
France, Paris, 1984, p. 31.
286
Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit. Varennes et l’origine de la Terreur, Paris, Éditions la Découverte,
2004, 285 p. Aquesta obra va ser publicada l’any 2003 per Harvard University Press sota el títol: When
The King took Flight.
284
632
Per altra banda, si Timothy Tackett ha observat els orígens del Terror després de la fugida del
rei el 20 de juny de 1791 ha estat perquè ha apreciat un seguit de mesures que l’han portat a
pensar que aquestes prefiguraven aquelles que anys més tard seran adoptades pel govern del
Terror.
En aquest sentit cal dir que Timothy Tackett ha observat, en primer lloc, les següents mesures:
que l’Assemblea Nacional Constituent va decidir que els decrets que havia adoptat i que el rei
no havia sancionat tenien força de llei, que alguns diputats van proposar —tot i que no es va
adoptar— crear un comitè executiu de salvació pública, que l’Assemblea va decidir que els
ministres estarien en permanent contacte amb els comitès i que els diputats del cos legislatiu
es van trobar de cop acumulant competències tant del poder legislatiu com del poder
executiu. I això últim, ho sosté aquest historiador, per un discurs que Charles Lameth va fer:
« Nous sommes obligés ici, déclarait-il, de cumuler les fonctions du pouvoir législatif et du
pouvoir exécutif […]. Les moments de crise ne peuvent être assujettis aux formes rigoureuses
qu’on se fait un devoir d’observer dans le calme. […] Il vaut mieux faire une justice
momentanée que de perdre l’État. »287
En segon lloc, Timothy Tackett ha apreciat les següents mesures: que l’Assemblea Nacional
Constituent va decidir —per por a una guerra— convidar els comandants a treballar
conjuntament amb els ministres i els comitès, reclutar per tot el país guàrdies nacionals per a
servir dins de l’exèrcit regular —això seria una primera lleva en massa, però no va portar-se a
terme— i enviar representants en missió als departaments per tal de supervisar els preparatius
de guerra i assegurar la lleialtat dels cossos d’oficials. Aquests representants en missió
s’encarregarien d’adoptar totes les mesures necessàries pel manteniment de l’ordre públic i de
la seguretat de l’Estat288. Per Timothy Tackett, sobretot, aquesta darrera mesura, la d’enviar
representants en missió per a mantenir l’ordre públic i la seguretat de l’Estat anunciaria ja una
pràctica del Terror.
En tercer lloc i últim, aquest historiador ha observat també com a mesures que prefiguren les
mesures del govern del Terror, les següents decisions: les ordres donades per l’Assemblea
Nacional Constituent a la policia i a les guàrdies nacionals de tancar les editorials i els clubs
polítics, així com també el fet que aquesta imposés —segons aquest historiador, per primera
vegada— una censura limitada sobre la premsa, que manés espiar converses per estar al cas
de possibles atacs en contra del govern, que decidís enviar agents municipals per tal de buscar
individus i documents sospitosos per tot París i que decidís d’arrestar la gent sense dir-los el
perquè289. Mesures que van tenir lloc la majoria d’elles després de la matança del Camp de
Mart el 17 de juliol de 1791290.
287
Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit. Varennes et l’origine de la Terreur, op. cit., p. 156.
Id., p. 157.
289
Id., p. 240.
290
Timothy Tackett en les conclusions del seu llibre ha escrit el següent : « À Paris, les membres des
Feuillants en vinrent à suspecter non seulement les prêtres réfractaires et les émigrés nobles, mais aussi
les intellectuels et les groupes populaires qui défendaient l’élargissement de la démocratie. Les
dirigeants patriotes violèrent les lois et les droits de l’homme qu’ils venaient de proclamer. Pour la
première fois, ils franchirent le seuil de la violence d’État, et poussèrent vigoureusement à la répression
288
633
En fi, per totes aquestes mesures adoptades per l’Assemblea Nacional Constituent, Timothy
Tackett sosté que els orígens del Terror van tenir lloc després de la fugida del rei, tot
assenyalant el següent:
« La décision de Louis XVI de fuir Paris et de répudier ouvertement la Révolution allait être un
facteur critique non seulement dans la chute de la monarchie mais dans l’avènement de la
Terreur. Elle provoqua, dans un premier temps, une série des lois d’urgence qui allaient être la
répétition générale des mesures répressives de 1793-1794. L’utilisation des représentants en
mission avec des pouvoirs de proconsuls, l’organisation d’une première ébauche de la levée en
masse, le rétablissement de la censure de la presse, la création d’une sorte de comité de
sûreté générale (avec les pouvoirs extra-légaux de procéder à des arrestations et à des
enquêtes), la mise en détention ou la surveillance de catégories entières de « suspects », sans
prise en compte du comportement des individus : toutes ces mesures instituées dans les
semaines qui suivirent le 21 juin furent justifiées par la crainte d’une guerre et d’une contreRévolution imminentes, et par la peur, chez les modérés, d’une insurrection des radicaux sur
leur gauche. »291
Una rèplica al Terror i als orígens del Terror desprès de Varennes
Després d’haver llegit més de dos cents informes del comitè de rapports i del comitè de
recerques, d’haver observat el poder d’aquests comitès, les seves competències i les mesures
que proposaven a l’Assemblea Nacional Constituent, d’haver apreciat com n’era d’important
pel rei encarregar-se del manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, o dit d’altra
manera, de tenir el poder executiu a les seves mans, i d’apreciar com es gestionaven els
desajustaments al cos legislatiu, arribem a la conclusió que la majoria de mesures que es van
adoptar després de la fugida de Varennes —sense entrar a discutir si són o no pròpies del
Terror— no van ser pas del tot novedoses. És a dir, que la majoria de mesures que es van
adoptar a partir del 21 de juny de 1791 ja s’adoptaven i que realment l’únic que va passar és
que es van posar més de manifest.
En primer lloc, es podria llançar la hipòtesi que si l’Assemblea Nacional Constituent no va crear
un comitè executiu de salvació pública, va ser molt probablement perquè ja hi havia el comitè
de rapports i el comitè de recerques, i perquè aquests dos comitès es van fusionar l’endemà
mateix de la fugida del rei, el 21 de juny de 1791, per tal d’adoptar les mesures necessàries per
assegurar el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. Recordem en aquest sentit, la
carta que aquests dos comitès van adreçar al cos legislatiu un cop van quedar reunits en un sol
comitè:
armée de la manifestation du Champ de Mars. Après cela, à Paris et en province, des catégories entières
de citoyens furent arrêtés, sans qu’aient été recherchées les culpabilités et les responsabilités
individuelles. La liberté de la presse, la liberté de réunion, l’égalité devant la justice –droits garantis par
la Constitution- furent suspendues au nom du salut public et de la sauvegarde de l’État révolutionnaire.
En ce sens, les semaines qui suivirent la fuite à Varennes préfigurent la psychologie et les procédés de la
Terreur. », Le roi s’enfuit. Varennes et l’origine de la Terreur, op. cit., p. 259.
291
Id., p. 24.
634
« Monsieur le Président nous avons l’honneur de prévenir l’Assemblée nationale que ses
comités des rapports et des recherches, réunis constamment, en exécution de son décret, ont
concerté avec le département les mesures les plus étendues et les plus efficaces pour assurer,
surtout pendant la nuit, le calme et la tranquillité de Paris, la sûreté des citoyens et leurs
propriétés. Les comités ne se sépareront pas, et seront à toute heure prêts à recevoir les
ordres de l’Assemblée, et à lui proposer les dispositions les plus convenables. Nous sommes,
avec respect, Monsieur le Président, les présidents des comités réunis. Charles Voidel,
président des recherches, Charles-Claude Delacour, président du comité des rapports, Paris, 21
juin 1791. »292
En segon lloc, cal assenyalar que amb la fugida del rei els contactes dels ministres amb els
comitès només es van intensificar, i això perquè per a la gestió dels desajustaments els
comitès, i molt especialment el comitè de rapports i el comitè de recerques, solien posar-se
sovint en contacte amb els ministres.
En tercer lloc, no cal pensar que per primer vegada els diputats de l’Assemblea Nacional
Constituent van fer-se amb competències del poder executiu. Des de feia temps, el comitè de
rapports i el comitè de recerques treballaven pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat
pública i intervenien en competències que tant pertanyien al poder executiu com al poder
judicial. D’aquí s’escau precisament que en el moment en que el rei va fugir alguns diputats
van observar com tot continuava funcionant igual malgrat aquest hagués marxat. El següent
escrit és una prova del que diem:
« Vous le voyez, la tranquillité publique a été maintenue à Paris et dans les départements ; les
affaires se sont expédiées comme à l’ordinaire ; le président de l’Assemblée a parfaitement
rempli dans les cérémonies publiques la place qu’occupait autrefois le roi. Pourquoi donc
restaurer un pouvoir que les faits ont démontré complètement inutile, et faire reprendre à
Louis XVI la place qu’il a volontairement quitté ? Le roi de la Constitution n’est qu’un roi de
parade, son rôle peut être joué par le premier venu ; ou plutôt, pourquoi un chef du pouvoir
exécutif, puisque les pouvoirs doivent être concentrés dans le sein de l’Assemblée
nationale ? »293
En quart lloc, cal recordar que no s’envien comissaris per primera vegada després de la fugida
del rei. S’envien comissaris en missió per tal de mantenir l’ordre i la tranquil·litat pública des
del mes de setembre de 1790. És clar que, els comissaris que s’envien són nomenats pel rei,
però no és el rei qui decideix d’enviar-los és el comitè de rapports el que decideix quan cal
enviar comissaris en un indret per tal de fer aplicar les lleis, ajustar els desajustaments i
restaurar l’ordre i la tranquil·litat pública. I també és el comitè de rapports el comitè que rep
els informes d’aquests comissaris i el comitè que informa a l’Assemblea Nacional Constituent
sobre les missions d’aquests. Per tant, la fugida del rei no inaugura un període de missions. En
tot cas, sí que inaugura el fet que els comissaris que s’envien en missió són diputats. Però això
passa perquè el rei no hi és per nomenar-los i l’Assemblea decideix enviar els seus propis
292
Archives Parlementaires, op. cit., t. 27, p. 395.
Ternaux MORTIMER, Histoire de la Terreur 1792-1794, d’après des documents authentiques et
inédits, Paris, Michel Lévy Frères Éditeurs, 1863, tome I, p. 34.
293
635
membres. A part, l’Assemblea, en els seus inicis, ja havia enviat alguns diputats seus per
apaivagar alguns conflictes.
En cinquè lloc, no és del tot exacte imaginar-se que la censura de la premsa comença després
de la fugida del rei. El comitè de recerques vetlla sobre les opinions, els discursos i els escrits
que es produeixen a França des de 1789. I no només el comitè de recerques, el comitè de
rapports també.
Així, per exemple, podem recordar que el 15 d’octubre de 1789 el bisbe de Tréguier, AugustinRené-Louis Le Mintier va ser objecte d’un informe del comitè de rapports per criticar el procés
revolucionari294, el 21 de novembre de 1789 tres individus es trobaven arrestats a les presons
de Châtelet per tenir opinions antipatriòtiques295, l’11 de desembre de 1789 un senyor va ser
detingut per criticar al marquès de La Fayette296, el 12 de desembre de 1789 Jean-Paul Marat
va ser arrestat momentàniament i va veure confiscat un número seu de l’Ami du Peuple, el 15
d’abril de 1790 el bisbe de Blois per poc no va veure’s jutjat pel tribunal de Châtelet per alçarse en contra dels decrets de l’Assemblea Nacional Constituent297, el 19 de maig de 1790
Georges-Jacques Danton va ser objecte també d’un informe del comitè de rapports per un
comentari que va fer sobre Marat298, el 15 de juny de 1790 els catòlics de Nîmes i d’Uzès van
ser fortament criticats per una petició que van escriure299, el 30 d’octubre de 1790 uns soldats
van ser objecte també d’un informe del comitè de rapports per cridar: Vive le roi! Vive les
aristocrates! Au diable la nation! Au diable l’Assemblée nationale!300, el 20 de gener de 1791
l’arquebisbe de Strasbourg, Louis-René-Édouard, príncep de Rohan, va ser enviat al tribunal de
l’Alta Cort Nacional com a culpable d’un crim de « lèse-nation » pel fet d’excitar revoltes en
contra de les lleis constitucionals de l’Estat301 i el 21 d’agost de 1791, per acabar amb els
294
Informe presentat per Charles-Jean-Marie Alquier, membre del comitè de rapports, a l’Assemblea
Nacional Constituent el dia 15 d’octubre de 1789, Archives Parlementaires, op. cit., t. 9, p. 454.
295
Informe presentat per Guillaume-François-Charles Goupil de Prefeln, membre del comitè de
recerques, a l’Assemblea Nacional Constituent el dia 21 de novembre de 1789, Archives Parlementaires,
op. cit., t. 10, p. 169.
296
Informe presentat per Pierre-Anthoine Durget, membre del comitè de recerques, a l’Assemblea
Nacional Constituent el dia 11 de desembre de 1789, Archives Parlementaires, op. cit., t. 10, p. 499.
297
Informe presentat per Julien-François Palasne de Champeaux, membre del comitè de recerques, a
l’Assemblea Nacional Constituent el dia 15 d’abril de 1790, Archives Parlementaires, op. cit., t. 13, p. 70.
298
Informe presentat per François-Paul-Nicolas Anthoine, membre del comitè de rapports, a
l’Assemblea Nacional Constituent el dia 19 de maig de 1790, Archives Parlementaires, op. cit., t. 15, p.
583.
299
Informe presentat per Pierre-Nicolas-Haraneder Macaye, membre del comitè de recerques, a
l’Assemblea Nacional Constituent el dia 15 de juny de 1790, Archives Parlementaires, op. cit., t. 16, p.
229.
300
Informe presentat per François-Félix-Hyacinthe Muguet de Nanthou, membre del comitè de
rapports, a l’Assemblea Nacional Constituent el dia 30 d’octubre 1790, en nom del comitè militar i del
comitè de rapports, Archives Parlementaires, op. cit., t. 20, p. 136-140.
301
Informe presentat per Charles-Louis-Victor, príncep de Broglie, membre del comitè de rapports, a
l’Assemblea Nacional Constituent el dia 4 d’abril de 1791 en nom del comitè de recerques, del comitè
diplomàtic, del comitè eclesiàstic, del comitè militar i del comitè de rapports, Archives Parlementaires,
op. cit., t. 24, p. 547-554
636
exemples, el bisbe Claude Fauchet se les va veure amb l’Assemblea per haver opinat que el
poble havia de contribuir a la formació de les lleis302.
En fi, de 1789 a 1791 no tothom podia escriure o dir lliurement el que pensava. El comitè de
rapports i el comitè de recerques, i sobretot aquest segon comitè, vetllaven bé els escrits i els
discursos. És a dir, vetllaven bé sobre totes aquelles opinions que o bé es trobaven molt més a
la dreta o bé molt més a l’esquerra d’aquelles que sostenia l’Assemblea Nacional Constituent
en els seus debats parlamentaris.
Per altra banda, no cal passar per alt que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent rebia moltes denúncies, i que a la vegada, incitava a denunciar per tal de mantenir
l’ORDRE definit pel cos legislatiu. Recordem els tres primers articles del projecte de decret del
2 de juny de 1790 que va ser elaborat entre els membres del comitè de recerques i els
membres del comitè de constitució deien el següent:
« Art. 1er. Tous ceux qui excitent le peuple des villes ou des campagnes à des voies de fait et
violences contre les propriétés, possessions et clôtures des héritages, la vie et la sûreté des
citoyens, la perception des impôts, la liberté de vente et de circulation des denrées et
subsistances, sont déclarés ennemis de la Constitution, des travaux de l’Assemblée nationale,
de la nation et du roi ; il est enjoint à tous les honnêtes gens d’en faire la dénonciation aux
municipalités, aux administrations de département, et à l’Assemblée nationale.
« Art. 2. Tous ceux qui excitent le peuple à entreprendre sur le pouvoir législatif des
représentants de la nation, en proposant des règlements quelconques sur le prix des denrées,
la police champêtre, l’évaluation des dommages, le prix et la durée des baux, et les droits
sacrés de la propriété, et autres matières, sont également déclarés ennemis de la Constitution,
et il est enjoint de les dénoncer : tous règlements semblables sont déclarés nuls et de nul effet.
« Art. 3. Tous ceux qui se prévaudront d’aucuns prétendus décrets de l’Assemblée nationale,
non revêtus des formes prescrites par la Constitution, et non publiés par les officiers qui sont
chargés de cette fonction, sont déclarés ennemis de la Constitution, de la nation et du roi ; il
est enjoint de les dénoncer, et ils seront punis comme perturbateurs du repos public, aux
termes de l’article premier du décret du 23 février dernier. »303
I no passem per alt tampoc la proposta que el comitè de rapports, conjuntament amb el
comitè de recerques i el comitè militar, va fer a l’Assemblea Nacional Constituent el 19 de
març de 1791 per tal de castigar les opinions dels eclesiàstics:
« Art. 6. Les comités de Constitution, de jurisprudence criminelle et ecclésiastique
présenteront sous trois jours leurs vues sur les peines à infliger aux ecclésiastiques
fonctionnaires publics qui, par leurs discours ou leur écrits, excitent le peuple à la révolte
contre la loi »304
302
Informe presentat per Pierre-Jacques Vieillard, membre del comitè de rapports, a l’Assemblea
Nacional Constituent el dia 21 d’agost de 1791, Archives Parlementaires, op. cit., t. 29, p. 619.
303
Archives Parlementaires, op. cit., t. 16, p. 41-42.
304
Id., t. 24, p. 213.
637
Aquesta proposta va ser fermament combatuda per Jacques-Isidore-Maximilien Robespierre
que va declarar a l’Assemblea Nacional Constituent el que segueix: « On ne peut exciter la
rigueur contre personne pour des discours, on ne peut infliger aucune peine pour des
écrits. »305
En fi, no cal obviar tampoc que les diferents lleis marcials que es van adoptar sota l’Assemblea
Nacional Constituent eren una manera d’apaivagar també la veu dels « commettants » que
provaven de fer-se sentir davant dels seus « mandataris » per la via de l’acció i no per la via de
la paraula.
En sisè lloc, l’ús d’espies no va començar a funcionar després de la fugida del rei. El comitè de
recerques tenia des de feia temps els seus espies i aquests espiaven tant les converses que
podien donar-se als clubs, com els moviments de tropes que es donaven als territoris de
frontera, com la impremta de Jean-Paul Marat. En tot cas, l’activitat d’aquests només va
incrementar-se després de la fugida del rei.
En setè lloc, anar a la recerca de sospitosos, entrar als domicilis, buscar documents i proves, i
obrir la correspondència privada de la gent, no va ser una activitat que va portar-se a terme
per primera vegada després de la fugida del rei. Des dels mateixos inicis del procés
revolucionari aquestes activitats ja es portaven a terme per la policia de París i pel comitè de
recerques d’aquesta ciutat, sota la mirada sovint, del comitè de recerques de l’Assemblea
Nacional Constituent. Recordem aquí que el 13 d’octubre de 1789 l’Assemblea ja va autoritzar
a la Comuna de París a inspeccionar tots aquells llocs que li podien semblar un possible
amagatall de sospitosos306.
En vuitè lloc i per anar acabant, els arrestos arbitraris no van tenir lloc només després de la
fugida del rei. Des de temps abans, el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent ordenava detencions tant al comitè de policia de la ciutat de París com al comitè
de recerques de la capital.
Varennes: Un punt d’inflexió?
Alguns historiadors han tendit a veure la fugida del rei com un punt d’inflexió, i això perquè o
bé han observat unes mesures que han considerat pròpies del Terror, o bé han apreciat els
orígens del Terror en les mesures que es van adoptar o bé han constatat, per exemple, una
activitat molt més important de part del comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent.
De fet, la majoria de textos dedicats al comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent o bé mencionen l’enorme activitat d’aquest comitè després de la fugida del rei o
bé assenyalen —erròniament— que aquest comitè va procedir a arrestar després del 21 de
juny de 1791 (com si es tractés de la primera vegada) a aquells que li semblaven sospitosos. O
dit d’altra manera, la majoria de textos dedicats al comitè de recerques assenyalen —
305
306
Id., t. 24, p. 214.
Id., t. 9, p. 440.
638
erròniament— que aquest comitè després de la fugida del rei va deixar de ser un comitè
dedicat (exclusivament) a vigilar i a informar sobre els possibles sospitosos a ser un comitè
amb competències per arrestar.
Els treballs d’Albert Métin, d’Henri Olive307, de Jacques Godechot308, d’André Castaldo309 o d’en
Pierre Caillet310 en són un clar exemple. I en aquest sentit, com a síntesi del que deiem podem
destacar els següents escrits, el primer d’Albert Métin de l’any 1895 i el segon d’Henri Olive de
l’any 1908:
« Tels furent les attributions et le fonctionnement du Comité des recherches jusqu’au 21 juin
1791. Cette date marque une ère très importante dans son histoire, comme dans celle des
précédents de toutes les institutions révolutionnaires. En l’absence du roi, l’Assemblée dut,
307
Sobre els poders que el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent va adquirir desprès
del 21 de juny de 1791, Henri Olive ha escrit el següent: « Le comité de surveillance fut ainsi avec celui
des recherches de la Constituante le prédécesseur du comité de sûreté générale. L’un et l’autre du
reste, avaient suivi une marche analogue. Tant que la monarchie constitutionnelle avait fonctionné, ils
n’avaient eu qu’une autorité assez faible ; dès que le roi fut suspendu, ils exercèrent alors véritablement
une des fonctions du pouvoir exécutif : le droit de décréter d’arrestation dont le comité des recherches
s’était emparé pour la première fois après le 21 juin 1791, contrairement à la Constitution. Par là, une
partie du pouvoir législatif mettait elle-même en mouvement la force publique pour exécuter un
mandat d’arrêt qu’elle avait décerné : c’était un démenti formel du principe de la séparation des
pouvoirs admis par la Déclaration des Droits de 1789 ; avant le 21 juin, la Constituante ordonnait des
arrestations, mais c’était le pouvoir exécutif qui y procédait. Après le renversement de la monarchie, la
constitution fut abrogée en fait, la Législative n’avait plus à craindre d’empiéter sur le pouvoir royal ; elle
proclama cependant son attachement au principe de la séparation des pouvoirs, ses actes étaient donc
en désaccord avec ses déclarations. », Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des
Assemblées révolutionnaires, 1789- 4 Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 64.
308
Jacques Godechot va escriure el següent sobre el comitè de recerques i les seves competències
desprès del 21 de juny de 1791 : « Le 28 juillet 1789, en effet, la Constituante avait crée un Comité
d’information des douze membres, chargé d’examiner les plaintes relatives aux questions de sécurité.
Ce comité prit bientôt le nom de « Comité des recherches ». Ses membres étaient renouvelés chaque
mois. Il travaillait en accord avec les comités des recherches de la municipalité de Paris, des
municipalités et sociétés populaires de province. Le « Comité des recherches » était l’intermédiaire
entre l’Assemblée, chargée de juger les « crimes de lèse-nation » et les administrateurs chargés de les
constater et de les poursuivre. En fait, jusqu’à la fuite de Varennes, le Comité s’est borné à transmettre
des rapports à l’Assemblée. Mais après Varennes, réunir au Comité des rapports, il ordonne des
arrestations et exerce son autorité sur les ministères de la justice et de l’intérieur. », Jacques
GODECHOT, Les institutions de la France sous la Révolution et l’Empire, Paris, Presses Universitaires de
France, 1985, p. 304.
309
André Castaldo sobre el caràcter repressiu del comitè de recerques desprès de la fugida del rei ha
escrit el següent : « La fuite du roi, le 20 juin 1791, précipite les choses. Passant d’une simple mission
d’information à la répression, le comité, utilisant les rapports qui lui parviennent, agit désormais
directement. Il décide des arrestations et, de la sorte, se place au-dessus du ministre de la Justice ; il
dénonce les menées contre-révolutionnaires. Toutefois, le grand pourvoyeur de dénonciations est le
comité des recherches de la municipalité parisienne, auquel se joignent les directoires des
départements, lesquels agissent en relation directe avec le comité de l’Assemblée. Celui-ci peut encore
compter sur l’appui des sociétés révolutionnaires, à l’exemple des Jacobins. La surveillance qu’effectue
le comité, pour le compte de la Constituante, s’attache non seulement aux adversaires de droite, mais
aussi aux chefs de la gauche : en particulier, le « factieux Danton », administrateur du département de
Paris, retient l’attention. », André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 238.
310
Pierre CAILLET, Les Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée
Constituante (1789-1791), op. cit., p. 206-207.
639
bon gré mal gré, prendre la direction du pouvoir exécutif. Elle se déclara en permanence, invita
les ministres à se tenir continuellement à sa disposition, et autorisa le directoire du
département de Paris à s’installer dans un des bureaux de la salle des séances ; cette fois, les
apparences mêmes de la séparation des pouvoirs n’étaient plus conservées. Un membre fit la
proposition de constituer un ministère pris dans l’Assemblée ; cette motion fut écartée par la
question préalable ; mais l’Assemblée rédoutant une intervention des puissances étrangères et
menacée par les contre-révolutionnaires de l’intérieur, agrandit les pouvoirs de son Comité
diplomatique, puis ceux des Comités des recherches et des rapports, et elle réunit ces deux
derniers en un seul. […] A dater de ce jour, les Comités des recherches et des rapports sont
toujours réunis et exercent ensemble des pouvoirs qui annoncent ceux du Comité de sûreté
générale de la Convention. […]. Ils ne se bornent plus à être un bureau d’informations et des
rapports sur les troubles intérieurs : ils agissent directement, font des arrestations, exercent
sur les ministres de la justice et de l’intérieur une véritable autorité, et non plus une simple
surveillance. »311
« La suspension du roi après la fuite de Varennes vint apporter au Comité des recherches un
accroissement d’autorité pour lui permettre de poursuivre plus énergiquement les contrerévolutionnaires. Il ne fut plus dès lors un simple bureau d’information ; agissant directement,
il décida des arrestations et exerça sur les ministres de la justice et de l’intérieur une véritable
autorité, et non plus une simple surveillance. »312
En fi, no són pocs els historiadors que han observat l’episodi de Varennes com un punt
d’inflexió. Tanmateix, no són inexistents les crítiques a aquesta visió. Mona Ozouf que ha
observat perfectament totes les mesures que es van adoptar després de la fugida del rei, tant
les mesures que va adoptar l’Assemblea Nacional Constituent per a garantir l’ordre i la
tranquil·litat pública com les mesures que va adoptar la Comuna de París313, ha assenyalat que
després de Varennes l’enemic només va canviar de cara i que els procediments que es van
donar ja eren coneguts.
« Dès le lendemain de la fuite du roi —ha escrit Mona Ozouf— les fonctionnaires locaux ont
commencé à ouvrir les correspondances suspectes, à arrêter les voyageurs aux portes des
villes – tout voyage, depuis celui de Varennes, appelle les soupçons-, a perquisitionner, à
organiser des expéditions punitives des châteaux, en quête d’armes et de munitions. Après le
17 juillet, l’illégalité, désormais au service de l’ordre, change de camp et l’ennemi de visage :
les militants des sociétés populaires ont remplacé les prêtres et les nobles. Mais les procédés
sont restés identiques : dénonciations inconsidérées et détentions illégales, car les personnes
arrêtées sont empêchées de voir leurs conseils et doivent attendre de longs jours pour être
interrogées. »314
311
Albert MÉTIN, « Les origines du comité de sureté générale de la Convention Nationale », op. cit., p.
340-342.
312
Henri OLIVE, L’action exécutive exercée par les comités des Assemblées révolutionnaires, 1789- 4
Brumaire an IV (27 octobre 1795), op. cit., p. 58.
313
Mona OZOUF, Varennes. La mort de la royauté, op. cit., p. 288-289.
314
Id., p. 290.
640
De fet, Mona Ozouf ha anat una mica més enllà de mencionar que l’enemic va canviar de cara
o que els procediments continuaven sent idèntics. Mona Ozouf ha llançat una crítica al treball
de Timothy Tackett —millor dit, a la seva tesi— tot mencionant que els orígens del Terror no
es troben a Varennes. I això per ser partidària del següent escrit de Benjamin Constant: « Des
désordres particuliers, des calamités affreuses, momentanées et illégales ne constituent pas la
Terreur. Elle n’existe que lorsque le crime est le système de gouvernement et non lorsqu’il en
est l’ennemi, lorsque le gouvernement l’ordonne et non lorsqu’il le combat. » així com també,
per observar que certes mesures adoptades anteriorment al 21 de juny de 1791 poden ser
també considerades com les primeres mesures del Terror. En aquest sentit, Mona Ozouf ha
escrit el següent:
« Cela accordé (referint-se al text de Benjamin Constant) on ne peut toujours pas faire de
Varennes l’origine de la Terreur. Au cours du débat de février, précisément, on avait pu
entendre Le Chapelier défendre un projet de loi sur l’émigration, qui ne laissait plus aux
hésitants que le choix de fuir ou de vivre sous l’épée de Damoclès de la dénonciation. Michelet
y reconnaît « un premier article du code de la Terreur », copié, ajoute-t-il, de la révocation de
l’édit de Nantes. On pourrait en dire autant, à la même époque, des mesures répressives
illégalement prises contre les prêtres réfractaires. Si on se met en quête des « premiers
articles » de la Terreur, il est possible de remonter plus avant encore, à la création, le 21
octobre 1789, du Comité des recherches de la Ville de Paris qui, en se donnant le pouvoir
d’arrêter les gens dénoncés et de rémunérer les dénonciateurs, avait installé un vaste système
de délation ; et cette fois c’est Brissot, avant Barnave, avant Robespierre, qui plaidait contre
l’embarras que représentaient les formes légales : preuve, s’il en fallait une, du fait que
Girondins, Feuillants, Montagnards ont pu tour à tour, au gré des péripéties révolutionnaires,
justifier des mesures terroristes. Tout cela empêché l’événement de Varennes de prétendre à
une quelconque dignité inaugurale. »315
En fi, si bé és possible pensar que algunes mesures adoptades per l’Assemblea Nacional
Constituent poden ser considerades les primeres mesures del Terror, no és possible pensar
que el comitè de recerques de París sigui per les seves competències una de les primeres
mesures del Terror. I això perquè ja existeix el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional
Constituent des del dia 28 de juliol de 1789 i perquè el comitè de recerques de París acata les
ordres del comitè de recerques del cos legislatiu, com també les acata l’alcalde o el comitè de
policia de la ciutat.
Val a dir però que Mona Ozouf no és l’única historiadora en destacar el comitè de recerques de
París per sobre del comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent, i Brissot per
sobre de Barnave, Patrice Gueniffey ha fet exactament el mateix. És clar que aquest
historiador va fins i tot una mica més enllà que Mona Ozouf i assenyala com a precedent del
comitè de seguretat general de la Convenció Nacional el comitè de recerques de París enlloc
del comitè de recerques de l’Assemblea. I això amb l’argument erroni que aquest darrer no
arresta i el primer sí que ho fa.
315
Id., p. 298.
641
Doncs bé, cal dir que el comitè de recerques de París per molt repressiu que se l’hagi volgut
observar va afluixar la seva activitat un cop la matança del Camp de Mart va tenir lloc. És més,
pel que sembla va eclipsar-se316. I això perquè molt probablement estava liderat per homes
com Brissot que opinaven que les mesures adoptades per part de l’Assemblea Nacional
Constituent eren pròpies del Terror i que la matança del Camp de Mart havia estat provocada i
volguda per l’Assemblea.
En conclusió, sense entrar a discutir si les mesures que es van adoptar després del 21 de juny
de 1791 són o no terroristes, només ens cal dir que l’esdeveniment de Varennes no ens sembla
un punt d’inflexió tan determinant dins de la dinàmica que condueix al Terror317, ni tampoc
que es pugui assenyalar que hi hagué Terror perquè el rei va fugir318. I això per una senzilla raó,
la majoria de mesures que es van adoptar ja existien abans. L’únic que va canviar va ser que es
van generalitzar, es van fer més intenses i van afectar a uns altres individus. Aquest cop, a
aquells que sostenien idees molt més a l’esquerra d’aquelles que sostenia l’Assemblea
Nacional Constituent.
316
Momcilo Markovic que s’ha dedicat a treballar el comitè de recerques de París ha assenyalat que
aquest comitè va eclipsar-se després del mes de juliol de 1791, Momcilo MARKOVIC, Répression et ordre
public à Paris, 1789-1793, op. cit., p. 156.
317
Michel Vovelle va escriure el següent sobre l’objectiu del treball d’en Timothy Tackett: « Son objectif
est de mettre en évidence l’épisode de Varennes comme point d’inflexion déterminant dans la
dynamique qui a conduit à la Terreur », Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit. Varennes et l’origine de la
Terreur, op. cit., p. 9.
318
Momcilo Markovic ha escrit el següent sobre la importància de Varennes: « S’il n’y avait pas eu
Varennes, il n’y aurait pas eu de fusillade au Champ de Mars. S’il y eut « Terreur » c’est parce qu’il y a eu
fuite du roi…. » Momcilo MARKOVIC, Répression et ordre public à Paris, 1789-1793, op. cit., p. 136.
642
8.) El poder de la informació
La historiografia de la Revolució francesa no només no ha observat el poder dels comitès —del
comitè de rapports i del comitè de recerques, molt especialment—319 i dels jacobins dins
l’Assemblea Nacional Constituent320, sinó que tampoc ha tingut en compte el poder de la
informació.
I això molt principalment perquè aquesta variable no ha estat contemplada en cap de les obres
que hem pogut llegir o consultar, en cap dels col·loquis nacionals o internacionals que s’han fet
recentment o d’ençà del bicentenari de la Revolució321, ni en cap dels seminaris322 i jornades
d’estudi323 que hem assistit a París d’ençà de l’any 2003.
319
Sobre aquesta qüestió, veure l’apartat número 1: El comitè de rapports, i l’apartat número 4: El
comitè de recerques, del capítol 9 d’aquesta tesi doctoral.
320
Sobre aquesta qüestió, veure l’apartat número 5: Els jacobins, i l’apartat número 6: Els jacobinsfeuillants, del capítol 9 d’aquesta tesi doctoral.
321
No hem trobat cap menció al control de la informació per part de les Assemblees parlamentàries en
cap dels col·loquis següents : Alain DROGUET, Les Bleus de Bretagne. De la Révolution à nos jours, Actes
du Colloque de Saint-Brieuc-Ploufragan, 3-5 octobre 1990, Fédération « Côtes-du-Nord 1989 », SaintBrieuc, 1991, 447 p. ; Serge BIANCHI, L’Essonne. L’ancien régime et la Révolution, Deuxième colloque
d’histoire départementale, Comité du Bicentenaire de la Révolution en Essonne, Saint-Georges-deLuzençon, 1991, 204 p. ; Michel VOVELLE, L’être Suprême, Colloque, Arras, Noroit, 1991, 84 p. ; Jean
EHRARD, Images de Robespierre, Actes du colloque international de Naples, 27-29 septembre 1993,
Vivarium, Napoli, 1996, 486 p. ; INSTITUT D’HISTOIRE DE LA RÉVOLUTION FRANÇAISE, « La République et
l’Europe, Colloque Révolution et République : L’exception française, 21-26 septembre 1992 », Annales
Historiques de la Révolution française, nº 296, avril-juin 1994, 380 p. ; Alain CROIX et Jean QUÉNIART,
« La culture paysanne (1750-1830), Colloque du Centre d’Histoire culturelle et religieuse (24-25-26 mai
1993) », Annales de Bretagne et des Pays de l’Ouest, tome 100, 1993, nº 4, p. 395-639 ; Jean SAGNES,
L’Espagne et la France à l’époque de la Révolution française (1793-1807), Actes du colloque organisé à
er
Perpignan les 1 , 2 et 3 octobre 1992, Perpignan, Presses Universitaires de Perpignan, 1993, 421 p. ;
Jean-Pierre JESSENNE, Gilles DERENNAUCOURT, Jean-Pierre HIRSCH, Hervé LEUWERS, Robespierre. De la
nation artésienne à la République et aux Nations, Actas du Colloque, Arras, 1-2-3 avril 1993, Lille, Centre
d’Histoire de la Région du Nord et de l’Europe du Nord-Ouest, Collection « Histoire et Littérature
régionales, 11, 1994, 458 p. ; Jean-Clément MARTIN, Religion et Révolution, Colloque de Saint-Florent-leVieil, 13-14-15 mai 1993, Paris, Antrhopos-Economica, 1994, 272 p. ; Michel VOVELLE, Révolution et
République. L’exception française, Paris, Éditions Kimé, 1994, 699 p. ; Roger BOURDERON, L’an I et
l’apprentissage de la démocratie, Actes du colloque organisé à Saint-Ouen les 21, 22, 23, 24 juin 1993,
Saint Denis, Éditions PSD Saint-Denis, 1995, 709 p., CENTRE MERIDIONAL D’HISTOIRE, Les Fédéralismes.
Réalités et Représentations, 1789-1874, Actes du Colloque de Marseille, septembre 1993, Aix-enProvence, Publications de l’Université de Provence, 1995, 448 p. ; Marcel DORIGNY, Les abolitions de
l’esclavage, de L. F. Sonthonax à V. Schoelcher, 1793-1794-1848, Actes du colloque international tenu à
l’Université de Paris VIII, les 3, 4 et 5 février 1994, Paris, Presses Universitaires de Vincennes et Éditions
Unesco, 1995, 415 p. ; Roger DUPUY, Pouvoir local et Révolution 1780-1850. La frontière intérieure,
Colloque International de Rennes, 28 septembre – 1 octobre 1993, Rennes Presses Universitaires de
Rennes, 1995, 577 p. ; Peter FRIEDEMANN, Florence GAUTHIER, Jean-Luc MALVACHE et Fernanda
MAZZANTI PEPE, Colloque Mably. La politique comme science morale, Actes du colloque, 6-8 juin 1991,
Musée de la Révolution française, Château de Vizille, Bari, Palomar, 1995, 229 p. ; Roger DUPUY et
er
Marcel MORABITO, 1795 Pour une République sans Révolution, Colloque International 29 juin – 1 juillet
1995, Rennes, Presses Universitaires de Rennes, 1996, 296 p. ; Jean EHRARD, Gilbert Romme (17501795), Actes du colloque de Riom, 19 et 20 mai 1995, Quintin, Société des Études Robespierristes, 1996,
286 p., René GREVET et Philippe MARCHAND, « Les débuts de l’école républicaine (1792-1802) », Actes
du Colloque organisé par l’URA CNRS 1020, Université de Lille III, 23-25 novembre 1995, Revue du Nord,
643
tome LXXVIII, nº 317, octobre-décembre 1996, p. 660-1077 ; Michel VOVELLE, Le tournant de l’an III.
e
Réaction et Terreur blanche dans la France révolutionnaire, Actes du 120 Congrès national des sociétés
historiques et scientifiques, Aix-en-Provence, 1995, Paris, Comité des travaux historiques et
scientifiques, 1997, 610 p., Anne-Marie CHOUILLET et Pierre CRÉPEL, Condorcet. Homme des Lumières et
de la Révolution, Colloque Recherches nouvelles sur Condorcet, Paris, le 7 et 8 octobre 1994, Paris,
Ophrys, 1997, 310 p. ; Michel PERTUÉ, L’administration territoriale de la France (1750-1940), Actes du
er
Colloque d’Orléans, 30 septembre, 1 et 2 octobre 1993, Orléans, Presses Universitaires d’Orléans,
1998, 671 p. ; Jacques BERNET, Jean-Pierre JESSENNE et Hervé LEUWERS, Du directoire au Consulat, 1.
Le lien politique local dans la grande nation, Table ronde organisée à Valenciennes, les 13 et 14 mars
1998, Centre de Recherche sur l’Histoire de l’Europe du Nord-Ouest, Université Charles de Gaulle – Lille
3, 1999, 336 p. ; Laënnec HURBON, L’insurrection des esclaves de Saint-Domingue (22-23 août 1791),
Actes de la table ronde internationale du Port-au-Prince, Paris, Éditions Karthala, 2000, 271 p. ;
ASSOCIATION DES HISTORIENS MODERNISTES DES UNIVERSITÉS, L’information à l’époque moderne,
Actes du colloque de 1999, Bulletin nº 25, Paris, Presses de l’Université de Paris-Sorbonne, 2001, 192 p. ;
Michel BIARD, Terminée la Révolution…, IVe Colloque européen de Calais, Bulletin des Amis du Vieux
Calais, Quintin, 2002, 249 p. ; Jean-Clément MARTIN, Napoléon et l’Europe, Colloque de la Roche-surYon, 8-9 juin 2001, Rennes, Presses Universitaires de Rennes, 2002, 169 p. ; Jean-Jacques CLÈRE ET JeanLouis HALPÉRIN, Ordre et désordre dans le système napoléonien, Colloque du 22-23 juin 2000, Paris,
Éditions La Mémoire du Droit, Paris, 2003, 328 p. ; Martine LAPIED et Christine PEYRARD, La Révolution
française au carrefour des recherches, Colloque « La Révolution française au carrefour des recherches »,
du 11 au 13 octobre 2001, Marseille, Publications de l’Université de Provence, 2003, 356 p. ; JeanClément MARTIN, La Révolution à l’œuvre. Perspectives actuelles dans l’histoire de la Révolution
française, Actes du colloque de Paris, 29, 30 et 31 janvier 2004, Rennes, Presses Universitaires de
Rennes, 2005, 375 p. ; Raymonde MONNIER, Citoyen et citoyenneté sous la Révolution française, Actes
du colloque internationale de Vizille, 24 et 25 septembre 2004, Paris, Société des études robespierristes,
2006, 310 p. ; Michel BIARD, Les politiques de la Terreur 1793-1794, Actes du colloque internationale de
Rouen, 11-13 janvier 2007, Rennes, Presses Universitaires de Rennes, Société des études
robespierristes, 2008, 484 p. ; Raymonde MONNIER, À Paris sous la Révolution. Nouvelles approches de
la ville, Actes du colloque international de Paris, 17 et 18 octobre 2005, Paris, Publications de la
Sorbonne, 2008, 221 p. Finalment, hem de dir que tothom va escoltar cap referència al control de la
informació a les Assemblees parlamentàries en els col·loquis següents: « Révolution 1789-1871 :
écriture d’une histoire immédiate », 22-23 septembre 2005, Musée de la Révolution française de Vizille,
e
i « Society for French Historical Studies », 50 congrès annuel, 17 au 20 juin 2004, Bibliothèque
Nationale de France.
322
Pel que fa als seminaris que hem assistit i en els quals no s’ha fet cap menció al control de la
informació a les Assemblees parlamentàries podem assenyalar els següents : « Écrire et décrire la
violence » sous la direction de Jean-Clément Martin (février – Mai 2003), « Mutations et ruptures dans
l’historiographie » sous la direction de Jean-Clément Martin (octobre 2003 – juin 2004), « Séminaire
doctoral » sous la direction de Jean-Clément Martin (octobre 2004 – juin 2005), « Ordre et désordres »
sous la direction de Jean-Clément Martin (octobre 2005 – juin 2006), « Mémoire, histoire, écriture et
transmission » sous la direction de Jean-Clément Martin (octobre – décembre 2006), « Nouvelles pistes
pour une histoire politique de la Révolution » sous la direction de Pierre Serna (février – mai 2007) i
« L’esprit des Lumières et de la Révolution » sous la direction de Florence Gauthier, Sophie Wahnich,
Marc Bélissa, Yannick Bosc et Françoise Brunel parmi d’autres (février – mai 2003 / octobre 2003 – juin
2004 / octobre 2004 – juin 2005/ octobre 2005 – juin 2006 / octobre 2006 – juin 2007).
323
Pel que a les jornades d’estudi a les quals hem assistit i no s’ha fet cap menció al control de la
informació a les Assemblees parlamentàries podem assenyalar les següents: « Les représentations de
l’ « Homme politique » en France (XVIIIe – XIXe siècle », 9 février 2005, GRHIS / Université de Rouen ;
« État, Nation et Élites, autour de la Méditerranée au moment de la Révolution française, un
renouvellement des problématiques ? », 21 mai 2005, IHRF / European Sciences Foundation ; « Les
héritages républicains sous le Consulat et l’Empire », 26 novembre 2005, Université Paris IV et
Université Blaise-Pascal Clermont II ; « Combattre ? Tolérer ? Justifier ?... Écrivains et journalistes face à
l’usage de la violence d’état (XVI-XX siècle) » 1 février 2006, GHRIS / Université de Rouen ; « Les sciences
et la (re) construction de l’ordre social et politique (1770-1830) », 16 juin 2006, IHRF / Université Paris 1
644
El poder de la informació o millor dit qui gestionava la informació que arribava a les
assemblees parlamentàries no ha acaparat massa l’atenció de la historiografia de la Revolució
francesa, per aquest fet, pocs, per no dir cap, són els treballs dedicats a conèixer qui
gestionava les peticions, les memòries, les demandes i les adreces que arribaven al cos
legislatiu, qui les peticions dels peticionaris i qui la informació relativa a l’administració i a la
policia324. I això malgrat haver-hi alguns historiadors que en els seus treballs han apreciat la
importància dels comitès de correspondència, com ara, el comitè de correspondència de la
Societat dels Amics de la Constitució325, o el comitè de correspondència de ClermontFerrand326.
Doncs bé, en no interessar-se la historiografia de la Revolució francesa per a qui gestionava
aquesta informació, aquesta no ha percebut que aquells que la gestionaven tenien un poder
enorme. Un poder enorme per encaminar el debat parlamentari. I això perquè aquests
decidien, entre altres coses, què havia de conèixer i què no l’Assemblea. (Veure el requadre
núm. 1)
Requadre núm. 1
– Panthéon-Sorbonne ; « Extrémisme et modération : de liaison naturelles ? », 29 septembre 2006, IHRF
/ Université Paris 1 – Panthéon-Sorbonne ; « Thermidor et le Directoire. Valorisation des sources et des
enjeux actuels de la recherche », 8 décembre 2006, IHRF / Université Paris 1 – Panthéon-Sorbonne ;
« Écrire l’histoire des individus en Révolution », 2 mai 2007, IHRF / Université Paris 1 – PanthéonSorbonne i « Ordre public en Révolution, 12 mai 2007, IHRF / Université Paris 1 – Panthéon-Sorbonne /
Centre d’histoire du XIXème siècle i Centre des Recherches en Histoire Moderne.
324
L’únic treball que coneixem en aquest sentit, és el treball de Paul Samuel. Paul SAMUEL, Du droit de
pétition sous la Révolution, Paris, V. Giard & E. Brière, 1909.
325
A tall d’exemple, podem assenyalar els treballs de : Gérard MAINTENANT, Les Jacobins, Paris,
Presses Universitaires de France, Paris, 1984, 127 p. i Timothy TACKETT, Le roi s’enfuit. Varennes et
l’origine de la Terreur, La Découverte, 2004, 285 p.
326
Philippe BOURDIN, « L’échange épistolaire Paris-Province, un moyen persistant de structuration des
réseaux républicains », a Jacques BERNET, Jean-Pierre JESSENNE et Hervé LEUWERS, Du directoire au
Consulat, 1. Le lien politique local dans la grande nation, Table ronde organisée à Valenciennes, les 13 et
14 mars 1998, Centre de Recherche sur l’Histoire de l’Europe du Nord-Ouest, Université Charles de
Gaulle – Lille 3, 1999, p. 111-135.
645
Amb aquestes, en no tenir en compte la historiografia de la Revolució francesa qui controlava
aquestes informacions, aquesta no ha valorat mai prou justament la importància del president
de l’Assemblea, del « Bureau des renvois », del « Bureau des correspondances » o del comitè
de peticions.
Patrick Brasart, que va consagrar l’any 1988 un llibre a les Assemblees parlamentàries, no va
mencionar en cap moment ni el poder del president respecte les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces per una banda, i les peticions dels peticionaris per una altra, ni la
importància del « Bureau des renvois et de correspondance » ni la rellevància del comitè de
peticions327. És clar que tampoc ho va fer André Castaldo l’any 1992, que malgrat descriure
tots els despatxos que hi havia a l’Assemblea Nacional Constituent, no va arribar a reflexionar
sobre com n’era d’important controlar la correspondència que arribava a l’Assemblea328. De
fet, André Castaldo, que va mencionar totes les competències del president de l’Assemblea,
tampoc va subratllar o insistir sobre el fet que el president a part d’orquestrar el debat
parlamentari tant controlava les peticions, les memòries, les demandes i les adreces com les
peticions dels peticionaris329. I és més, ni l’Edna-Hindie Lemay ni l’Alison Patrick, en el seu
estudi Revolutionaries at work. The Constituent Assembly 1789-1791, van assenyalar el poder
de la informació, i això malgrat mencionar l’afluència de peticions i de peticionaris a
l’Assemblea Nacional Constituent330.
En fi, la variable « informació » o « poder de la informació » no ha estat massa tinguda en
compte ni per la historiografia de la Revolució francesa en general ni per aquells que han
treballat les Assemblees parlamentàries.
Val a dir però, que la historiografia de la Revolució francesa sí ha tingut en compte, tot i que no
molt, qui gestionava la informació relativa a aquells que desajustaven o volien desajustar
l’ORDRE definit per les Assemblees. I això perquè alguns treballs s’han fet tant sobre el comitè
de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent com sobre el comitè de vigilància de
l’Assemblea Legislativa331. (Veure el requadre número 2)
327
Patrick BRASART, Paroles de la Révolution. Les Assemblées parlementaires, 1789-1794, Paris,
Minerve, 1988, 266 p.
328
André Castaldo en el seu estudi sobre els mètodes de treball de l’Assemblea Nacional Constituent
menciona els treballs dels següents despatxos: « Bureau des procès-verbaux », « Bureau de
correspondance », « Bureau de distribution », « Bureau du renvoi des lettres », « Bureau du
contreseing » i « Bureau du renvoi des pièces », André CASTALDO, Les méthodes de travail de la
Constituante, op. cit., p. 258-261.
329
André Castaldo només destaca en l’apartat que consagra al president de l’Assemblea Nacional
Constituent les competències d’aquest sobre el debat parlamentari. André CASTALDO, Les méthodes de
travail de la Constituante, op. cit., p. 185-186.
330
Edna-Hindie Lemay i Alison Patrick, Revolutionaries at work. The Constituent Assembly 1789-1791,
Oxfort, Voltaire Foundation, 1996, 144 p.
331
Albert MÉTIN, « Les origines du comité de sureté générale de la Convention Nationale », La
Révolution française. Revue d’histoire moderne et contemporaine, t. 29, janvier-juin 1895, p. 257-270 i p.
340-363, Michel EUDE, « Le comité de surveillance de l’Assemblée législative (1791-1792) », Annales
historiques de la Révolution française, nº 175, janvier-mars 1964, p. 129- 148, Pierre CAILLET, Les
Français en 1789. D’après les papiers du Comité des Recherches de l’Assemblée Constituante (1789-
646
Requadre número 2
Per altra banda, es pot assenyalar que en no valorar massa la historiografia de la Revolució
francesa el poder de la informació, aquesta no s’ha donat compte que per a mantenir l’ordre i
la tranquil·litat pública, quatre tipus d’informació solien gestionar-se a la vegada, o dit d’altra
manera, que aquells que controlaven aquests quatre tipus d’informació solien treballar a la
vegada o molt estretament pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública: 1) aquells
que controlaven les peticions, les memòries, les demandes i les adreces, 2) aquells que
controlaven les peticions dels peticionaris, 3) aquells que controlaven la informació relativa a
l’administració i a la policia, i 4) aquells que controlaven la informació relativa a aquells que
provocaven els desajustaments o que tenien intenció de provocar-los. (Veure el requadre
número 3)
Requadre núm. 3
1791), Paris, Éditions du CNRS, 1991, 291 p, i Momcilo MARKOVIC, Répression et ordre public à Paris,
1789-1793, Mémoire de DEA, sous la direction de Jean-Clément Martin, Université Paris 1, 2007.
647
En primer lloc, si observem l’Assemblea Nacional Constituent observarem que el comitè de
rapports que controlava: 1) les peticions, les memòries, les demandes i les adreces dels
« commettants », 2) les peticions dels peticionaris que no havien estat llegides a l’Assemblea i
3) la informació relativa a l’administració i a la policia, treballava al costat del comitè de
recerques que controlava: 4) la informació sobre aquells que desajustaven o volien desajustar
l’ORDRE definit per l’Assemblea Nacional Constituent. (Veure la taula número 1)
En segon lloc, si observem l’Assemblea Legislativa d’octubre de 1791 a març de 1792
observarem que el comitè de peticions que controlava: 1) les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces dels « commettants », 2) les peticions dels peticionaris que no havien
estat llegides a l’Assemblea i 3) la informació relativa a l’administració i a la policia, treballava
al costat del comitè de vigilància que controlava: 4) la informació sobre aquells que
desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit per l’Assemblea Legislativa. (Veure la taula
número 1)
En tercer lloc, si observem l’Assemblea Legislativa de març de 1792 a juny de 1792 observarem
que el comitè de peticions que controlava: 1) les peticions, les memòries, les demandes i les
adreces dels « commettants » i 2) les peticions dels peticionaris que no havien estat llegides a
l’Assemblea, treballava al costat de la comissió dels dotze que controlava: 3) la informació
relativa a l’administració i a la policia; així com també, observarem que aquesta comissió
treballava al costat del comitè de vigilància que controlava: 4) la informació sobre aquells que
desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit per l’Assemblea Legislativa. (Veure la taula
número 1)
En quart lloc, si observem l’Assemblea Legislativa de juny de 1792 a setembre de 1792
observarem que el comitè de peticions que controlava: 1) les peticions, les memòries, les
demandes i les adreces dels « commettants », treballava al costat de la comissió extraordinària
dels dotze que controlava: 2) les peticions dels peticionaris que no havien estat llegides a
l’Assemblea i 3) la informació relativa a l’administració i a la policia (val a dir però que una part
d’aquesta informació encara era controlada per la comissió dels dotze); així com també,
observarem que aquesta comissió treballava al costat del comitè de vigilància que controlava:
4) la informació sobre aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit per
l’Assemblea Legislativa. (Veure la taula número 1)
648
Taula núm. 1
Assemblea Nacional Constituent
Comitè de rapports
Peticions, memòries,
demandes i adreces
Peticions dels
peticionaris no
llegides a
l’Assemblea
Comitè de recerques
Informació relativa a Informació sobre
l’administració i a la aquells que
policia
desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE
definit per
l’Assemblea
Assemblea Legislativa (octubre 1791 – març 1792)
Comitè de peticions
Peticions, memòries,
demandes i adreces
Peticions dels
peticionaris no
llegides a
l’Assemblea
Comitè de vigilància
Informació relativa a Informació sobre
l’administració i a la aquells que
policia
desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE
definit per
l’Assemblea
Assemblea Legislativa (març 1792 – setembre 1792)
Comitè de peticions
Peticions, memòries,
demandes i adreces
Peticions dels
peticionaris no
llegides a
l’Assemblea
Comissió dels Dotze
Comitè de vigilància
Informació relativa a Informació sobre
l’administració i a la aquells que
policia
desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE
definit per
l’Assemblea
Assemblea Legislativa (juny 1792 – setembre 1792)
Comitè de peticions
Peticions, memòries,
demandes i adreces
Comissió extraordinària dels dotze
Peticions dels
peticionaris no
llegides a
l’Assemblea
Comitè de vigilància
Informació relativa a Informació sobre
l’administració i a la aquells que
policia
desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE
definit per
l’Assemblea
649
Doncs bé, enfront de tot això, cal dir que els treballs que es publiquen recentment sobre
l’ordre públic o les jornades d’estudi que s’han fet sobre aquesta temàtica, no solen mencionar
massa o tenir en compte332 els comitès que sota les Assemblees parlamentàries es van dedicar
a treballar pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, així com tampoc com n’era
d’important controlar certs tipus d’informació per tal de mantenir l’ordre i la tranquil·litat
pública.
La majoria de treballs que es publiquen sobre l’ordre públic o bé fan menció a la policia i a les
guàrdies nacionals333 o bé a la justícia334. I la majoria d’aquests no contemplen els comitès que
sota cada Assemblea van treballar pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública,
ajustant els desajustaments que es donaven i perseguint a tots aquells que desajustaven o
volien desajustar l’ORDRE establert.
De fet, de tenir-se en compte aquests comitès, tindríem avui dia una bibliografia prou
important sobre el comitè de rapports i el comitè de recerques sota l’Assemblea Nacional
Constituent, així com també sobre el comitè de peticions, el comitè de vigilància, la comissió
dels dotze, la comissió extraordinària dels dotze i la comissió de correspondència sota
l’Assemblea Legislativa.
La historiografia de la Revolució francesa sembla conformada a assenyalar només pel que fa a
la Convenció nacional que dos comitès van treballar pel manteniment de l’ordre i de la
tranquil·litat pública: el comitè de salvació pública i el comitè de seguretat general. Obviant
amb aquestes que totes les Assemblees parlamentàries van tenir, amb els seus més i els seus
menys, el seu comitè de salvació pública i el seu comitè de seguretat general, és a dir, els seus
332
El 12 de maig de 2007 hi va haver a l’Université de la Sorbonne – Paris 1, una jornada d’estudi
consagrada a l’ordre públic : « Ordre public en révolution », en aquesta jornada d’estudi de les set
intervencions que van haver-hi cap va ser dedicada als comitès que sota les Assemblees parlamentàries
s’encarregaven del manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. Les intervencions van ser les
següents : Michel PERTUÉ, « Loi martiale, état de siège et législation révolutionnaire » ; Stephen CLAY,
« L’état de siège à Marseille pendant le directoire » ; Bruno CIOTTI, « La garde nationale à Lyon de 1790
à 1792 », Guillaume MAZEAU, « La crise fédéraliste dans le Calvados », Fabien CARDONI, « Faire de
l’ordre avec le désordre. Des gardes du peuple à la garde républicaine, février-juin 1848 », Quentin
DELEURMOZ, « Les forces de répression de la Commune de Paris » i Arnaud HOUTE, « Pour l’avantage
de tous. Comment la gendarmerie est (re)devenue républicaine (1871-1891) ».
333
A tall d’exemple podem citar els següents treballs: Michel PERTUÉ, « Le maintien de l’ordre :
questions et réflexions », À Paris sous la Révolution. Nouvelles approches de la ville, sous la direction de
Raymonde MONNIER, Paris, Publications de la Sorbonne, 2008, p. 49-66 i Georges CARROT, Révolution
et maintien de l’ordre 1789-1799, Éditions SPM, Paris, 1995, 523 p.
334
L’any 2007 la revista Annales Historiques de la Révolution française va consagrar un número especial
a l’ordre públic, la justícia i la nació. La majoria d’articles d’aquest número monogràfic tenien a veure
amb la justícia: Philippe TESSIER, « Tronchet et la réorganisation constituante des institutions
judiciaires », p. 9-26 ; Hervé LEUWERS, « Révolution constituante et société judiciaire. L’exemple
septentrional », p. 27-47 ; Nicolas DERASSE, « Les défenseurs officieux : une défense sans barreaux », p.
49-67 ; Carine JALLAMION, « Arbitrage forcé et justice d’état pendant la Révolution française d’après
l’exemple de Montpellier », p. 69-85, Robert ALLEN, « La justice pénale et les femmes, 1792-1811 », p.
87-107, Stephen CLAY, « Justice, Vengeance et Passé révolutionnaire : Les crimes de la terreur
blanche », p. 109-133 ; Emmanuel BERGER, « Ordre public et poursuites criminelles sous le directoire
(1795-1799). L’expérience d’un modèle judiciaire libéral », p. 135-152 ; Xavier ROUSSEAUX, « La justice
e
e
militaire et les civils sous le directoire. L’exemple des 24 et 25 divisions militaires », p. 153-178.
650
comitès i les seves comissions que controlaven la majoria d’informació important que arribava
al cos legislatiu.
651
9.) El poder dels comitès
Tot i que una part de la historiografia de la Revolució francesa tendeix a assenyalar que
l’enorme poder dels comitès es va trobar frenat per la capacitat de l’Assemblea de decidir en
última instància, cal dir que els comitès van ser molt i molt poderosos. I van ser molt i molt
poderosos perquè algunes de les decisions que van adoptar, les van adoptar d’esquena a
l’Assemblea, és a dir, sense consultar al cos legislatiu.
Patrick Brasart, per exemple, sobre el poder dels comitès, limitat per la capacitat de
l’Assemblea d’oposar-se a les mesures que proposaven, va escriure el següent: « Faut-il en
conclure que les grands débats de l’Assemblée en séance générale ne seraient qu’un jeu
d’ombres, où l’on ferait mine d’agiter des questions au fond décidées en coulisses ? Ce serait
d’aller bien vite en besogne. On n’aura garde d’oublier que, sur des questions fondamentales,
les Comités n’ont joué que le rôle qui leur était officiellement dévolu ; ils ont proposé, mais
l’Assemblée a disposé. »335 ; mentre que l’Alison Patrick va escriure el que segueix :
«Committees could only propose decrees. It was the Assembly which ultimately accepted the
suggestions presented to it, amended them, rejected them, or sent them back for
reconsideration. »336
Doncs bé, si bé és cert que l’Assemblea disposava, també ho és que disposava en funció d’allò
que li havien donat a conèixer, i que no sempre tenia la informació necessària com per a
replicar o oposar-se als informes dels comitès. I en aquest sentit, cal destacar les observacions
d’André Castaldo: « S’il est certain que l’Assemblée tranche en dernier ressort et si, en théorie,
elle nomme les membres des comités —jusqu’au moment où elle y renonce, ce qui est fort
important—, une analyse plus politique montre que les comités ont les moyens d’amener peu
ou prou l’Assemblée à se ranger à leurs opinions et donc, en définitive, d’imposer leurs
solutions. »337
Val a dir però, que si bé és cert que els comitès van ser realment importants, no tots ho van ser
de la mateixa manera. Els comitès i/o les comissions que es van encarregar de mantenir l’ordre
i la tranquil·litat pública, o dit d’altra manera, de fer prevaler l’ORDRE definit per les
Assemblees parlamentàries van ser realment importants. De fet, totes les Assemblees que hi
hagué entre 1789 i 1795 (Assemblea Nacional Constituent, Assemblea Legislativa i Convenció
Nacional) van tenir els seus comitès o les seves comissions encarregades de mantenir l’ordre i
la tranquil·litat pública.
L’Assemblea Nacional Constituent va tenir el comitè de rapports i el comitè de recerques,
l’Assemblea Legislativa va tenir el comitè de peticions, la comissió dels dotze, la comissió
extraordinària dels dotze (amb la seva comissió de correspondència) i el comitè de vigilància, i
la Convenció Nacional va tenir el comitè de defensa general, el comitè de salvació pública i el
comitè de seguretat general. (Veure el requadre número 1)
335
Patrick BRASART, Paroles de la Révolution. Les Assemblées parlementaires, 1789-1794, op. cit., p. 61.
Edna-Hindie Lemay i Alison Patrick, Revolutionaries at work. The Constituent Assembly 1789-1791,
op. cit., p. 76.
337
André CASTALDO, Les méthodes de travail de la Constituante, op. cit., p. 234.
336
652
Requadre núm. 1
De fet, cada una de les Assemblees parlamentàries que hi hagué entre 1789 i 1795 va tenir un
tàndem perfecte. És a dir, dos comitès, o una comissió i un comitè, encarregats de mantenir
l’ordre i la tranquil·litat pública. Mentre un comitè s’encarregava de pensar les mesures per a
resoldre els desajustaments, l’altra s’encarregava de buscar aquells que desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE establert.
Val a dir però, que totes les Assemblees parlamentàries van tenir a part d’un tàndem perfecte,
altres comitès importants, com ara el comitè de constitució de l’Assemblea Nacional
Constituent o el comitè de legislació civil o criminal de l’Assemblea Legislativa338 o el comitè
diplomàtic.
En fi, la historiografia de la Revolució francesa poc s’ha adonat, com ja dèiem, que totes les
Assemblees parlamentàries van tenir més o menys un comitè de salvació pública i un comitè
de seguretat general per tal de mantenir l’ordre i la tranquil·litat pública, i que aquests comitès
338
Patrice Gueniffey que també ha assenyalat perfectament el poder dels comitès en els seus treballs,
destaca el comitè de constitució com un dels comitès més importants : « Plusieurs facteurs expliquent
l’influence limitée des tribunes sur les décisions parlementaires. Si l’Assemblée ne cessa d’être le lieu
central où la Révolution se donnait en spectacle, il n’est pas certain que, au moins à partir de l’automne
de 1790, elle demeura le lieu réel du pouvoir. Celui-ci tend en effet à se déplacer dans les comités de
l’Assemblée nationale. Au départ investis de compétences techniques et renouvelables de mois en mois,
les comités avaient peu à peu acquis une autorité politique, au moment même où ils devenaient de
facto inamovibles, composés de spécialistes avec lesquels les députés devaient négocier, préparant
rapports et projets de lois pour les soumettre à l’approbation d’une assemblée dont ils fixaient l’ordre
du jour. Les membres des plus importants de ces comités, notamment le Comité de constitution,
formèrent bientôt le vrai gouvernement de la France, en charge des matières législatives comme des
questions du ressort de l’exécutif. Il existe bel et bien, dès la fin de 1790, un « gouvernement de
comités » que Robespierre dénonça d’ailleurs peu après cette date, et à l’égard duquel l’Assemblée était
bien souvent réduite au rôle d’une simple chambre d’enregistrement. Le pouvoir réel tendait à se
concentrer hors de l’Assemblée réunie en séance plénière. », Patrice GUENIFFEY, La politique de la
Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, op. cit., p. 119.
653
i aquestes comissions van tenir preocupacions semblants, contactes semblants i manera de
procedir semblants.
Una preocupació semblant: l’aplicació de la llei
La preocupació de fer aplicar la llei no va ser només exclusiva del govern revolucionari o dels
diputats del comitè de salvació pública de la Convenció nacional, i això perquè els primers
articles del decret sobre l’establiment del govern revolucionari establien que es crearia un
butlletí de lleis per tal d’apaivagar els conflictes que podien donar-se pel fet de no conèixerles339, sinó que també va ser una preocupació constant dels diputats del comitè de rapports i
dels diputats de la comissió dels dotze i de la comissió extraordinària dels dotze340. De fet, sota
l’Assemblea Legislativa es va crear el Butlletí nacional per tal de donar a conèixer algunes de
les lleis adoptades per l’Assemblea amb ànim d’evitar els desordres que es donaven pels
desconeixement de les decisions del cos legislatiu341.
Tant pel comitè de salvació pública, com per la comissió extraordinària dels dotze, com per la
comissió dels dotze, com pel comitè de rapports, l’aplicació de la llei era quelcom de molt
important, ja que l’ORDRE definit pel cos legislatiu només s’establia si les lleis eren aplicades, i
per ser aplicades, calia que fossin conegudes.
Uns contactes semblants: els ministres
El comitè de salvació pública no va ser l’únic comitè que va fixar la seva mirada sobre el poder
executiu, sobre els ministres. Tant la comissió extraordinària dels dotze, com la comissió dels
dotze, com el comitè de peticions i el comitè de rapports van fixar la seva mirada sobre els
ministres, i sobretot sobre el ministre de la justícia. I això per una altra senzilla raó; per a
mantenir l’ORDRE que definia el cos legislatiu no només calia donar a conèixer la llei i fer-la
aplicar, calia també castigar a tots aquells que s’hi oposessin, per tant, calia que la justícia es
fes sentir342.
Un procediment semblant: les missions i els comissaris
El comitè de salvació pública no va ser l’únic comitè que va tenir comissaris a les seves ordres,
o dit d’altra manera, seguint les seves directives. La comissió extraordinària dels dotze i el
comitè de rapports també en van tenir. De fet, el comitè de salvació pública no va ser l’únic
comitè que per fer prevaldre l’ORDRE que el cos legislatiu definia va enviar comissaris, el
comitè de rapports va fer exactament el mateix, encara que fos el rei qui nomenés aquests
comissaris343.
339
Archives Parlementaires, op. cit., t. 80, p. 629-630.
Veure el capítol 11 d’aquesta tesi doctoral.
341
Archives Parlementaires, op. cit., t. 49, p. 246.
342
Veure el capítol 6 i el capítol 11 d’aquesta tesi doctoral.
343
Veure el capítol 6 i el capítol 11 d’aquesta tesi doctoral.
340
654
Un procediment: 10 de juny de 1794 (22 prairial an II) / 28 maig de 1791
Els comitès o les comissions que treballaven pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat
pública, o dit d’altra manera, per ajustar tots els desajustaments que es donaven i per imposar
l’ORDRE definit en el cos legislatiu (de 1789 a 1795) no només compartien una preocupació:
fer aplicar la llei, o uns mateixos contactes: els ministres, o una manera de procedir davant
dels desordres: enviar comissaris; compartien també les seves interferències sobre el poder
judicial. Aquell poder que havia de ser, en principi, autònom tant del poder executiu com del
poder legislatiu.
De fet, si bé no es pot assegurar que les interferències sobre el poder judicial fossin
exactament les mateixes sota cada assemblea, si es pot assenyalar, per exemple, que la llei del
gran Terror no va ser, en tots els seus aspectes, tan extraordinària com la historiografia ha
pogut arribar a pensar. La llei del gran Terror va tenir, pel que fa al poder que la Convenció
Nacional va atorgar als seus comitès, els seus antecedents sota l’Assemblea Nacional
Constituent, de la mateixa manera que els va tenir el comitè de salvació pública, el comitè de
seguretat general i els representants en missió344.
Patrice Gueniffey en el seu treball consagrat a la política del Terror cita el decret del 10 de juny
de 1794 per tal d’assenyalar com el comitè de salvació pública i el comitè de seguretat general
van esdevenir poderosos arran de l’adopció d’aquest decret. I això perquè, segons aquest
historiador, en el moment en que aquest decret es va adoptar el comitè de salvació pública i el
comitè de seguretat general van passar a tenir unes competències que pertanyien a la
Convenció nacional: la de d’adreçar al Tribunal revolucionari, i sense autorització de la
Convenció nacional, aquells que consideraven culpables de crims en contra de la llibertat.
Patrice Gueniffey, respecte això, ha assenyalat:
« La loi du 10 juin 1794 modifiait entièrement ce dispositif. D’un côté, elle établissait le
monopole des organes du pouvoir central sur l’initiative de poursuites que les autorités locales
ne pouvaient plus déclencher sans autorisation des Comités (art. 11) ; d’un autre côté, la loi
affaiblissait encore le contrôle exercé par la Convention en précisant qu’à l’avenir le Comité de
salut public et celui de sûreté générale pourraient directement et séparément déférer les
prévenus devant le Tribunal, donc sans être contraints d’obtenir préalablement un décret de la
Convention (art. 10). Les deux comités obtenaient ainsi un pouvoir égal à celui de l’Assemblée
et de l’accusateur public. Ils s’arrogeaient par ailleurs des moyens d’intervention directe dans
la procédure en se réservant le droit d’autoriser la délivrance de non-lieu (art. 18) ou la
production de dépositions écrites (art. 15). »345
Sobre aquest decret, Patrice Gueniffey assenyala també que la Convenció Nacional no estava
massa disposada, en un primer moment, a adoptar-lo, però que Jacques-Isidore Maximilien
Robespierre va intervenir per assenyalar que cap mesura de les que es proposaven era nova i
la Convenció Nacional va acabar acceptant-lo.
344
Aquesta llei es pot consultar en els Arxius Parlamentaris. Archives Parlementaires, op. cit., t. 91, p.
481-487.
345
Patrice GUENIFFEY, La politique de la Terreur. Essai sur la violence révolutionnaire, 1789-1794, op.
cit., p. 283.
655
« La Convention était-elle directement visée par loi du 10 juin ? Les conventionnels le crurent.
À peine Couthon eut-il fini de lire son rapport que des voix s’élevèrent pour demander
l’ajournement. L’Assemblée paraissait si hostile que Robespierre, qui présidait la séance, fut
contraint de quitter le fauteuil pour monter à la tribune et sommer la Convention d’adopter un
projet qui, dit-il, « ne renferme aucune disposition qui ne soit adoptée d’avance par tous les
amis de la liberté ». Le ton indiquait assez qu’aucune réplique ne serait tolérée ; il n’y en eut
aucune : la Convention, redevenue unanime, adopta la loi. »346
No sabem exactament a que es referia Robespierre quan mencionava que totes les
disposicions del decret ja havien estat abans adoptades, però sí que es pot dir que les mesures
que es proposaven al decret no eren del tot noves. Sobretot, pel que fa a acordar a dos
comitès poders que en principi només competien a la Convenció Nacional.
El 28 de maig de 1791 l’Assemblea Nacional Constituent havia decidit que el comitè de
rapports i el comitè de recerques decidirien quins casos eren o no crim de « lèse-nation ». Dit
d’altra manera, quins casos havien de ser enviats al ministre de la justícia per a ser jutjats pels
tribunals ordinaris i quins casos havien de ser presentats a l’Assemblea com a crims de « lèsenation ». El decret que va adoptar l’Assemblea va ser el següent :
« L’Assemblée nationale, sur les représentations qui lui ont été faites par ses deux comités des
rapports et des recherches, relativement à l’exécution de l’article 2 de son décret du 4 avril
dernier, concernant les personnes ecclésiastiques ou laïques qui seraient dans le cas d’être
poursuivies par-devant les tribunaux, en vertu des articles 6, 7 et 8 de la loi du 26 décembre
dernier ; Décrète que, d’après l’examen que ses dits comités des rapports et des recherches
auront fait, soit conjointement ou séparément, des différentes procédures dont copies leur
sont adressées conformément à la seconde disposition dudit article 2 du décret du 4 avril
dernier, ils sont autorisés à renvoyer immédiatement au ministre de la justice, toutes celles
dont le jugement ne pourrait être attribué à la haute cour nationale établie à Orléans, et qui
ne seraient conséquemment pas de nature à être rapportées à l’Assemblée, afin que, sur le
renvoi, le ministre de la justice prenne toutes les mesures nécessaires pour qu’à la diligence
des commissaires du roi près les tribunaux où ces procédures auraient été introduites, les
errements en soient incessamment repris, et qu’elles y soient définitivement jugées. »347
Aquesta competència que l’Assemblea Nacional Constituent va passar als seus comitès era en
realitat molt important, i això perquè en principi només pertanyia a l’Assemblea tenir-la a les
seves mans. De fet, alguns diputats de l’Assemblea van protestar fortament davant del
projecte de decret, observaven que els comitès es feien amb una competència que
l’Assemblea no podia delegar. En aquest sentit, Michel-Louis-Etienne Comte Regnault de SaintJean d’Angely va assenyalar :
« Messieurs, il ne me paraît pas possible que, par un décret, l’Assemblée nationale donne à
deux de ses comités, ni même à tel nombre qu’on voudra, une attribution telle que celle qu’on
vous propose. Si ce décret était adopté, il serait possible que les comités s’érigeassent en juges
346
347
Id., p. 284.
Archives Parlementaires, op. cit., t. 26, p. 591.
656
des affaires les plus importantes et remplissent une fonction que l’Assemblée nationale ne doit
pas déléguer ; et en effet ce projet ne tend à rien moins qu’à mettre deux comités à la place de
l’Assemblée nationale. »348
No es pot comparar el decret del 10 de juny de 1794 —per alguns el símbol del gran Terror—
amb el decret del 28 de maig de 1791 en tots els seus aspectes, però sí que es pot observar
que les Assemblees parlamentàries en el moment en que es trobaven desbordades pels
sumaris, acabaven passant als seus comitès les seves competències, encara que aquestes
fossin tant importants com decidir qui havia de ser reenviat al tribunal revolucionari o qui era
culpable d’un crim de « lèse-nation ».
El comitè de salvació pública i el comitè de seguretat general no van ser els únics comitès
poderosos durant el procés revolucionari que va tenir lloc a França a partir de 1789, ni els
únics comitès que es van fer amb competències que pertanyien a l’Assemblea, el comitè de
rapports i el comitè de recerques també van ser sota l’Assemblea Nacional Constituent dos
comitès ben importants.
La intensitat dels desajustaments o la teoria de les circumstàncies
Potser ha arribat el moment de començar a observar que les Assemblees parlamentàries
tenien procediments semblants i que sota cada Assemblea hi havia comitès enormement
importants que s’encarregaven del manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, i que
intervenien tant en el poder executiu com amb el poder judicial, i que adoptaven
competències que en principi eren exclusives de les Assemblees.
I amb aquestes potser cal dir que allò que farà que unes mesures siguin més fortes que unes
altres, o que uns poders siguin més forts que uns altres, allò que marcarà la intensitat de les
mesures o de les competències, potser serà la intensitat dels desajustaments: la teoria de les
circumstàncies. De fet, Louis-Antoine de Saint-Just ja ho va dir el 26 de febrer de 1794 (8
ventôse an II) en un informe que va fer a la Convenció nacional en nom del comitè de salvació
pública: « La force des choses nous conduit peut-être à des résultats auxquels nous n’avons
point pensé. »349
348
Id., p. 591.
Albert SOBOUL, Saint-Just. Discours et rapports, Paris, Messidor, Éditions Sociales, 1988, p. 20. El
discurs complet de Saint-Just es pot localitzar en els Arxius Parlamentaris. Archives Parlementaires, op.
cit., t. 85, p. 516-520.
349
657
10.) Les lluites pel poder, les lluites pel control de la informació
En no tenir en compte la historiografia de la Revolució francesa el poder de la informació, és a
dir, com n’era d’important controlar en un primer moment la informació que arribava a
l’Assemblea, així com també, com n’era d’important controlar la informació més important
que hi arribava —aquella que donava compte dels desajustaments i d’aquells que els
provocaven o els volien provocar— ha fet que les lluites pel control de la informació hagin
quedat en l’oblit.
De manera que poc s’ha vist les lluites que existien per ocupar un o altre comitè, o les lluites
per ocupar la presidència. I de fet, poc s’ha vist que sovint es va crear un comitè o una
comissió per fer-se amb un tipus d’informació que fins el moment estava a mans d’un altre
comitè o comissió.
El debat de la tardor de 1791
De no ser important el fet de controlar la informació, no hauria tingut lloc el debat de la tardor
de 1791 en el qual els diputats asseguts a l’esquerra del president de l’Assemblea van provar
de totes, totes, que les peticions, les memòries, les demandes i les adreces fossin llegides al
cos legislatiu i que aquest s’encarregués de distribuir-les entre tots els comitès, així com
també, els intents d’aquests diputats per escoltar a tots els peticionaris que volien adreçar-se
al cos legislatiu350.
Els diputats asseguts a l’esquerra del president de l’Assemblea Legislativa eren reticents tant a
crear comitès, perquè aquests acabaven controlant una informació que la resta de diputats de
l’Assemblea no controlava, com a deixar que el president de l’Assemblea exercís de filtre sobre
les peticions dels peticionaris. I això, molt probablement, perquè aquests sabien tant de
l’enorme poder dels comitès, com de l’enorme poder del president de l’Assemblea per a
controlar el debat parlamentari a partir de controlar i filtrar les informacions que arribaven al
cos legislatiu.
El president de l’Assemblea
De no ser important el control de la informació per part del president de l’Assemblea, tant de
l’Assemblea Nacional Constituent com de l’Assemblea Legislativa, és a dir, el seu paper de filtre
sobre les peticions, les memòries, les demandes i les adreces per una banda, i les peticions dels
peticionaris per una altra, no s’haurien donat mai ni les lluites pel control de la presidència, a
través de les eleccions, ni l’apropiació per part del comitè de peticions i de correspondència
del « Bureau des renvois et de correspondance »351.
El paper de filtre del president de l’Assemblea sobre la informació que arribava al cos legislatiu
era un paper molt i molt important. I això perquè decidia què havia de conèixer i què no
l’Assemblea.
350
351
Veure el capítol número 9 d’aquesta tesi doctoral.
Veure els capítols número 10 i número 11 d’aquesta tesi doctoral.
658
El comitè de recerques i el comitè de vigilància
De no ser important el control sobre la informació que donava compte d’aquells que
desajustaven o volien desajustar l’ORDRE definit pel cos legislatiu, no hi haurien hagut mai
lluites per ocupar el comitè de recerques o el comitè de vigilància. I tant a l’Assemblea
Nacional Constituent com a l’Assemblea Legislativa van haver-hi lluites entre els diputats de
l’esquerra i els diputats de la dreta per fer-se amb aquests comitès. Les renovacions que es van
fer d’aquests comitès, i els membres que ocupaven aquests comitès després de cada
renovació, donen compte d’aquestes lluites352.
Crear un comitè per a prendre a un altre comitè les seves competències
De no ser important el control de la informació, o millor dit el control de certa informació, no
s’haurien creat comitès o comissions per a fer unes tasques que ja es feien en altres comitès.
És a dir, no calia crear un comitè de vigilància si el comitè de legislació civil i criminal ja
s’ocupava de gestionar la informació relativa a aquells que desajustaven o volien desajustar
l’ORDRE definit per l’Assemblea, com tampoc calia crear una comissió de « Dépêches » per a
distribuir tota la correspondència que arribava sota la Convenció nacional si el comitè de
peticions i de correspondència ja feia aquesta feina, o un nou comitè de salvació pública si ja
existia el Comitè de Defensa General o una nova comissió dels dotze, la extraordinària dels
dotze, si ja existia la comissió dels dotze353.
La informació que arribava a les Assemblees parlamentàries era gairebé sempre la mateixa.
Allò que canviava d’una Assemblea a una altra, o d’un període a un altre, era qui gestionava
aquesta informació, o millor dit, qui gestionava d’aquesta informació les cartes que tenien a
veure amb els desajustaments que es produïen o amb aquells que els produïen o els volien
produir.
Les lluites dels jacobins-feuillants per fer-se amb el control de la informació
De no ser important el control de la informació, o d’aquella informació que donava compte
dels desajustaments o d’aquells que volien desajustar l’ORDRE definit per l’Assemblea, no
observaríem com els jacobins-feuillants sota l’Assemblea Legislativa van intentar controlar tota
aquesta informació354.
D’entrada aquests diputats van fer-se amb el comitè de legislació civil i criminal i amb el
comitè diplomàtic i van intentar gestionar la informació important des d’aquests comitès. I
això molt probablement perquè el comitè de peticions que substituïa l’antic comitè de
rapports estava majoritàriament a mans de diputats asseguts a l’esquerra del president de
l’Assemblea.
Per altra banda, des del comitè de legislació civil i criminal, els jacobins-feuillants van intentar
evitar la creació del comitè de vigilància, al·legant que el comitè de legislació civil i criminal ja
352
Veure els capítols número 5, número 7 i número 11 d’aquesta tesi doctoral.
Veure els capítols número 11 i número 12 d’aquesta tesi doctoral.
354
Veure el capítol número 11 d’aquesta tesi doctoral.
353
659
s’encarregava de rebre la informació relativa a aquells que desajustaven o volien desajustar
l’ORDRE establert.
Els jacobins-feuillants no van poder evitar la creació del comitè de vigilància, i per tant, en el
moment en que es va crear, van intentar controlar-lo. Tanmateix, no van aconseguir una
majoria acceptable dins d’aquest comitè i van abandonar-lo. El comitè de vigilància va quedar
controlat en un primer moment per diputats d’« esquerra ». Tanmateix, quan aquest comitè va
ser renovat, els jacobins-feuillants s’hi van fer forts. És a dir, la majoria de nous diputats que
van entrar al comitè de vigilància en el moment de la seva renovació van ser jacobinsfeuillants.
Els jacobins-feuillants, però, no només van intentar fer-se amb el comitè de vigilància, sinó que
també van fer-se amb la comissió extraordinària dels dotze quan aquesta es va crear el mes de
juny de 1792. I això molt probablement perquè no tenien una majoria acceptable dins de la
comissió dels dotze que s’havia creat per pensar les mesures per a restaurar l’ordre i la
tranquil·litat pública.
A la primavera estiu de 1792, els jacobins-feuillants no només van intentar fer-se amb el
comitè de vigilància (que controlava la informació relativa a aquells que desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE establert) o amb la comissió extraordinària dels dotze (encarregada de
pensar les mesures per restaurar l’ordre i la tranquil·litat pública), sinó que també van intentar
fer-se amb les presidències de l’Assemblea.
De fet, van aconseguir fer-se amb el comitè de vigilància i amb la comissió extraordinària dels
dotze, i el 23 de juliol de 1792 quan li tocava a Jean-François Delacroix ocupar la presidència de
l’Assemblea, el van desbancar nomenant a André-Daniel Laffon-Ladebat. I això ho van fer dos
dies abans que fos llegit el manifest de Brunswick355.
Els jacobins-feuillants, per tant, van intentar fer-se, per a controlar la situació de la primavera
estiu de 1792, amb tots els comitès, comissions o càrrecs que controlaven de manera
important la informació que arribava a l’Assemblea Legislativa. I de fet, ho van aconseguir.
Tanmateix, la força de la insurrecció va fer-los perdre la batalla. Els jacobins-feuillants van
aconseguir el control de l’Assemblea, però el poble va insurreccionar-se, i amb aquesta
insurrecció, la del 10 d’agost de 1792, va acabar donant el control de l’Assemblea als diputats
de l’ « esquerra », un control que aquests havien perdut.
Els girondins i el control de la informació
Els jacobins-feuillants no van ser els únics diputats que van copsar bé com n’era d’important
controlar la informació que arribava al cos legislatiu. Els girondins també ho van copsar
perfectament, i això perquè en el moment en que va iniciar-se la Convenció Nacional van
prendre al president de l’Assemblea la gestió de les peticions, les memòries, les demandes i les
adreces, així com també, les peticions dels peticionaris. De fet, els girondins van crear un gran
355
Veure el capítol número 10 d’aquesta tesi doctoral.
660
comitè per a gestionar la informació que arribava a la Convenció Nacional. Van crear el comitè
de peticions i de correspondència356.
És clar que també els girondins van intentar controlar la informació més important que
arribava al cos legislatiu, i amb aquestes es van fer amb el comitè de defensa general. De
manera que fins el mes de març de 1793 van tenir a les seves mans tant la gestió de la
informació que arribava a l’Assemblea, com el control de la informació més important que hi
arribava.
Els montagnards i el control de la informació
Els girondins i els jacobins-feuillants no van ser els únics diputats que van copsar bé com n’era
d’important controlar la informació que arribava al cos legislatiu. Els montagnards també ho
van copsar perfectament, i això perquè en el moment en que es va crear el comitè de salvació
pública desplaçant al comitè de defensa general i la comissió de « Dépêches » desplaçant, en
part, el comitè de peticions i de correspondència, aquests es van fer amb aquest comitè i amb
aquesta comissió i van passar a controlar tant la gestió de la informació que arribava a
l’Assemblea com el control de la informació més important que hi arribava357.
Els girondins i l’últim intent per a controlar la informació
Donat que controlar certes informacions donava a aquells que les controlaven un poder
enorme, és possible pensar que quan els girondins van fer-se amb el control de la comissió
extraordinària dels dotze van intentar invertir el poder que els montagnards tenien sobre el
control de la informació.
I això perquè la comissió extraordinària dels dotze va ser creada per a controlar una informació
molt i molt important, és a dir, aquella que havia de donar compte d’aquells que conspiraven
en contra de la representació nacional.
El decret del 18 de maig de 1793 establia el següent:
« La Convention nationale décrète qu’il sera formé, dans son sein, une commission
extraordinaire.
« Cette commission sera composée de douze membres ; elle sera chargée d’examiner tous les
arrêtés pris depuis un mois par le conseil général de la commune et les section de Paris, de
prendre connaissance de tous les complots tramés contre la liberté dans l’intérieur de la
République ; elle entendra les ministres de l’intérieur et des affaires étrangères, les comités de
Sûreté générale et de Salut public sur les faits venus à leur connaissance, relatifs aux
conspirations qui ont menacé la représentation nationale, et prendra toutes les mesures
nécessaires pour se procurer les preuves de ces conspirations, et s’assurer des personnes des
prévenus.
356
357
Veure el capítol número 11 d’aquesta tesi doctoral.
Veure el capítol número 12 d’aquesta tesi doctoral.
661
« Les membres nommés à cette commission seront tenus d’opter dans vingt-quatre heures,
s’ils sont membres d’un autre comité, et seront remplacés par leurs suppléants, dans les cas où
ils n’accepterait pas. »358
El 21 de maig de 1793 els girondins es van fer amb aquesta comissió i van passar a controlar
una informació enormement important, tant important com podia ser la informació que
gestionava el comitè de salvació pública, dominat per montagnards, o el comitè de seguretat
general. (Veure la taula número 2 i les gràfiques número 1 i número 2)
Taula núm. 2
Commission Extraordinaire des Douze
(18-05-1793)
Membres
Boyer-Fonfrède, Jean-Baptiste
Rabaut-Saint-Etienne, Jean-Paul
Kervelegan, Augustin-Bernard-François Le Goazre de
Saint-Martin-Valogne, Charles
Viger, Louis-François-Sébastien
Gomaire, Jean-René
Bertrand de la Hosdinière, Charles-Ambroise
Boilleau le jeune, Jacques
Molleveaut, Etienne
Larivière, Pierre-François-Joachim-Henry
Bergoeing, François
Gardien, Jean-François-Martin
Gironde
Aube
Finistère
Aveyron
Maine-et-Loire
Finistère
Orne
Yonne
Meurthe
Calvados
Gironde
Indre-et-Loire
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
G
Loire-Inférieure
Marne
Sarthe
Bouches-du-Rhône
Var
Haute-Garonne
Oise
Calvados
Moselle
Somme
Haute-Marne
Ille-et-Vilaine
M
M
M
G
M
M
P
P
M
P
M
M
Suppléants
Méaulle, Jean-Nicolas
Delacroix, Charles
Levasseur (de la Sarthe), René
Duprat, Jean
Ricord, Jean-François
Calès, Jean-Marie
Mathieu, Jean-Baptiste-Charles
Taveau, Louis-Jacques
Bar, Jean-Étienne
Dumont, André
Laloy, le jeune, Pierre-Antoine
Duval, Charles-François-Marie
358
Archives Parlementaires, op. cit., t. 65, p. 48.
662
Gràfica núm. 1
Gràfica núm. 2
663
CATORZÈ CAPÍTOL: LA METODOLOGIA I ALGUNES REFLEXIONS
1.) El treball d’arxiu
Aquesta tesi doctoral és bàsicament un treball d’arxiu i de lectura dels Arxius Parlamentaris. I
s’emmarca perfectament dins del que seria la historiografia anglosaxona, o millor dit,
s’emmarca perfectament a la descripció que d’aquesta historiografia va donar Colin Lucas en
una entrevista que li va fer l’Irene Castells i l’Esteban Canales l’any 1989 en motiu del
Bicentenari de la Revolució francesa1.
En aquesta entrevista Colin Lucas, a part d’assenyalar que la historiografia anglosaxona es
caracteritzava per un treball assidu de recerca als arxius, va dir el següent sobre les diferències
entre la historiografia anglosaxona i la historiografia francesa:
« La contraposició és esquemàtica però té sentit. Per a un anglès, no es comença mai per la
teoria, però s’hi pot arribar; a França, crec, sempre es comença amb teories i, de vegades,
s’arriba a la demostració. Els anglesos sempre volen que tot es demostri pels fets, volen que hi
hagi una transparència entre la interpretació i la demostració; el problema, per a l’anglès, és
que sempre topa amb la definició del fet. »2
Doncs bé, cal dir que aquesta tesi doctoral es va començar als arxius i en cap moment va
néixer ni per observar com els comitès tenien parcel·les del poder executiu a les seves mans, i
per tant, no hi havia separació de poders, ni el 1793 ni el 1789, ni per refutar els orígens del
Terror després de Varennes, ni per qüestionar la conquesta de poder per part dels jacobins
l’any 1793.
Aquesta tesi doctoral va començar perquè els comissaris enviats en missió als Pirineus
Orientals van escriure un dia a la Convenció nacional per a preguntar-li si estava al corrent de
les seves cartes. I a partir d’aquí, tot un ventall de preguntes se’ns van formular: Qui rebia les
cartes a les Assemblees parlamentàries? Qui les obria per primera vegada? Qui les distribuïa
entre els diferents comitès?
I un cop les preguntes van ser formulades, la reflexions van venir tot seguit, i aviat vam
començar a pensar que aquells que controlaven la correspondència que arribava a les
Assemblees parlamentàries tenien molt de poder, i això per estar al corrent de tot i per decidir
el destí de les cartes.
Amb aquestes preguntes al cap i amb aquestes reflexions vam començar a treballar als arxius
nacionals, i mai ens hauríem pensat que començant a treballar el comitè de peticions i de
correspondència de la Convenció nacional, acabaríem treballant el comitè de rapports i el
comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent, i això perquè l’any 2004 no sabíem
ni de l’existència del comitè de rapports.
1
Irene CASTELLS i Esteban CANALES, « Colin Lucas : La multitud i la violència en la Revolució francesa »,
L’Avenç, núm. 122, gener 1989, p. 54-57.
2
Id., 56.
664
De fet, quan vam començar a treballar el comitè de peticions i de correspondència mai ens
vam imaginar que acabaríem redactant una tesi doctoral on a part d’assenyalar aquells que
controlaven la informació en un primer moment, assenyalaríem també aquells que
controlaven la informació més important. Així com tampoc mai ens vam imaginar que
acabaríem treballant les relacions entre el poder legislatiu i el poder executiu, que dedicaríem
un capítol a Lluís XVI i al seva fugida, que acabaríem llegint bibliografia sobre els jacobins i el
jacobinisme i que acabaríem reflexionant sobre el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat
pública.
En fi, aquesta tesi doctoral s’ha fet ella mateixa, o dit d’altra manera, si aquesta tesi doctoral
fos un puzle, hauríem de dir que nosaltres només hem unit les peces que hem trobat als Arxius
nacionals i als Arxius Parlamentaris entorn del comitè de peticions i de correspondència. El
dibuix final que avui s’observa no va ser mai un dibuix visualitzat abans. És a dir, fins el mes de
febrer de 2007 encara no sabíem bé a on ens portarien totes les reflexions que anàvem
recollint als Arxius Nacionals i a la Biblioteca de l’Institut d’història de la Revolució francesa.
665
2.) L’ús de la bibliografia
Per a construir aquesta tesi doctoral no ens hem pogut recolzar amb la bibliografia existent. I
això perquè sobre el control de la informació a les Assemblees parlamentàries no hi ha massa
recerca feta, per no dir que no hi ha gairebé gens.
Per tant, tota la tesi doctoral ha estat construïda, bastida, a partir dels Arxius Nacionals i dels
Arxius Parlamentaris, i totes les conclusions a les quals hem arribat i hem arribat a partir d’un
enorme treball d’arxiu.
La bibliografia només ens ha servit per a respondre dubtes que podíem tenir o per a observar
què en deien els altres d’allò que observàvem. La bibliografia no ha modificat mai cap de les
interpretacions a les quals hem arribat a través dels Arxius Nacionals i dels Arxius
Parlamentaris.
Dit d’altra manera, cap llibre ens ha condicionat anteriorment. És a dir, que cap interpretació
prèvia, ni cap corrent historiogràfic ens ha marcat. D’alguna manera, hem bastit una tesi
doctoral a partir de les pedres que hem trobat als Arxius Nacionals i als Arxius Parlamentaris
sense tenir al davant cap plànol o cap instrucció sobre com havia de ser bastida aquesta tesi
doctoral.
La bibliografia: un mal de cap posterior
Un cop hem bastit aquesta tesi doctoral i després d’haver observat tot el que hem observat, la
importància dels comitès, les lluites entre les diferents tendències polítiques per controlar els
organismes que gestionaven la informació que arribava a les Assemblees parlamentàries, així
com també, la informació més important, la importància de la presidència, el manteniment de
l’ordre i de la tranquil·litat pública a través dels tàndems perfectes, el poc poder executiu que
Lluís XVI tenia a les seves mans, en fi... tot això..., la bibliografia ha esdevingut un mal de cap. I
ha esdevingut un mal de cap perquè un cop bastida aquesta tesi doctoral, tota la bibliografia a
llegir és poca, i tota la bibliografia que hem assenyalat és insuficient. I això per una senzilla raó,
perquè un cop hem bastit aquesta tesi doctoral, aquesta trepitja tots els camps haguts i per
haver i les lectures a fer són infinites.
Per explotar molt millor totes les aportacions d’aquesta tesi doctoral hauríem de llegir tot allò
que s’ha escrit sobre: la policia, els intendents de policia, justícia, finances, la justícia, el
« Garde des Sceaux », Lluís XVI, Maria Antonieta, la Constitució civil del clergat, l’ordre públic,
el comitè de salvació pública, el comitè de seguretat general, el tribunal revolucionari, els
girondins, els jacobins, els montagnards, els monàrquics, etc., etc., etc., en fi... hauríem de
rellegir gairebé tot allò que s’ha escrit sobre la Revolució francesa. I això perquè aquesta tesi
doctoral en el fons és una tesi que tot ho abraça, i tot ho abraça, perquè és una tesi que ens
mostra, per cada Assemblea parlamentària, qui tenia a les seves mans la batuta del director de
l’orquestra.
666
3.) Els diputats als comitès i no a l’Assemblea
Aquesta tesi doctoral ens mostra també els diputats treballant als comitès i la seva
importància en relació al comitè al qual van treballar. De manera que aquesta tesi no fa
atenció ni als diputats « més coneguts » que hi hagué sota cada Assemblea parlamentària ni
als discursos que aquests pogueren fer.
Amb aquestes, en observar els diputats treballant als comitès, i sobretot, en observar els
diputats que van treballar als comitès més importants —com ara, el comitè que gestionava els
desajustaments i el comitè que buscava aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE
definit pel cos legislatiu— observem que més enllà dels diputats de « sempre » hi hagué
diputats « molt importants » sota cada una de les Assemblees parlamentàries, probablement,
molt « més importants » o molt « més influents » que aquells diputats que, fins ara, són
coneguts per la historiografia de la Revolució francesa pels seus discursos « brillants ».
A tall d’exemple i pel que fa a l’Assemblea Nacional Constituent podem citar homes com :
Pierre-Jacques Vieillard, François-Félix-Hyacinthe Muguet de Nanthou, Charles-Louis-Victor,
príncep de Broglie, Pierre Hébrard de Fau, Jean-Baptiste-Charles Chabroud, Charles-Jean-Marie
Alquier, Jean-Pierre Boullé, François-Paul-Nicolas Anthoine, Pierre-Louis Prieur o ClaudeAmbroise Régnier.
La importància del comitè més que del diputat
En aquesta tesi doctoral es pot observar també la importància del comitè enfront del diputat.
Per tant, aquesta tesi doctoral és una aposta per l’estudi dels comitès, pels seus treballs i per
les seves competències, i sobretot, per a conèixer qui els composava i de quina tendència
política eren aquells que el composaven.
D’alguna manera aquesta tesi doctoral proposa més observar quin comitè es trobava al
darrera de cada informe que no pas quin diputat llegia l’informe. De fet, és arran de llegir tots
els informes del comitè de rapports que hem pogut observar la importància d’aquest comitè, o
millor dit, l’enorme importància d’aquest comitè que no ha estat mai observat per la
historiografia de la Revolució francesa.
Per tant, aquesta tesi doctoral aposta per la « biografia » dels comitès, molt més que per la
biografia dels diputats. I de fet, a partir d’estudiar amb detall el comitè de rapports i de
manera més general el comitè de recerques hem observat ja com es pot explicar la ruptura de
la Societat dels Amics de la Constitució a partir d’una lectura feta a través dels comitès, o
també, perquè Lluís XVI va criticar el poder dels comitès i dels jacobins en el moment en que
va fugir.
En fi, cal pensar que els comitès poden ser també, generadors d’un vincle fort entre diputats,
de la mateixa manera que ho poden ser l’afiliació a un club o societat, o a una llotja
francmaçònica.
667
4.) Les lluites entre tendències polítiques a través dels comitès i de la
presidència i no dels discursos a l’Assemblea
Aquesta tesi doctoral no ha observat en cap moment les lluites entre tendències polítiques a
través dels discursos dels diputats que « suposadament » representen una tendència política.
Aquesta tesi doctoral ha observat les lluites entre tendències polítiques a partir d’observar les
lluites pel control de la informació.
En aquesta tesi doctoral els combats entre diputats de l’ « esquerra » i diputats de la « dreta »
es poden observar a partir de les lluites pel control de certa informació, així com també pel
control de certs comitès o de les presidències de l’Assemblea.
Amb aquestes, en observar els comitès i no els diputats que « suposadament » representen
una tendència política, hem hagut de trobar un mètode per tal de localitzar la tendència
política de tots els diputats que hi hagué sota l’Assemblea Nacional Constituent i sota
l’Assemblea Legislativa.
Els mètodes per a localitzar les tendències polítiques
Els mètodes que hem creat per a localitzar les tendències polítiques són discutibles i han de ser
millorats a partir d’incorporar-hi noves variables. Tanmateix, són vàlids i ens aporten una
informació que d’altra manera, malgrat les seves imperfeccions, no hauríem aconseguit mai.
(Veure les explicacions dels annexes número 2 i número 9)
Ha arribat el moment de llançar-nos a trobar la tendència política de cada un dels diputats de
les Assemblees parlamentàries. I això perquè no es pot fer història política a partir de conèixer
només la tendència política de 100 o 200 diputats, i minuciosament, la tendència política de 50
o 60 diputats.
668
5.) Una aposta per les petites preguntes
L’any 1990 Lluís Roura i Aulinas va publicar un balanç sobre el Bicentenari de la Revolució
francesa i en aquest article va explicar el balanç que Jean-René Suratteau feia sobre les
qüestions controvertides que es discutien entorn de la Revolució francesa3. Lluís Roura i
Aulinas va escriure el següent:
« La historiografía llegaba al Bicentenario de la Revolución Francesa con una serie de
interrogantes fundamentales, todavía abiertos desde que G. Lefebvre los formulara, en los
años sesenta: “¿Qué es la Revolución?”; “qué supuso para los hombres de su tiempo?”; “qué
representó para su futuro?”, “¿cómo ha sido interpretada?”… En un balance de las
controversias que de ello se derivan, Jean-René Suratteau ha sintetizado en torno a doce
cuestiones el debate historiográfico de la Revolución Francesa (…). Varias investigaciones
recientes habían dado respuesta a algunas de ellas ya antes de 1989, aunque sólo con ocasión
del Bicentenario parece que habrán gozado de la difusión que requerían para imponerse, o
para avanzar en la comprensión del proceso revolucionario. Según el balance citado de
Suratteau, entre las cuestiones controvertidas hallamos tanto las que se refieren al carácter y
alcance de la revolución, como a los factores que propiciaron, así como a su repercusión
(¿revolución desde arriba o desde abajo?; importancia de los factores económicos y de las
estructuras sociales; importancia de los factores culturales y de las mentalidades; el papel de la
coyuntura y de las estructuras; la importancia de la Revolución para comprender la evolución
de Francia; Europa y el mundo en el siglo XIX; el lugar de la Revolución en el despertar de las
nacionalidades; el lugar de la Revolución en las luchas contra la “feudalidad”; la importancia de
los factores religiosos; la trascendencia de la guerra en el marco de la Revolución Francesa; ¿
puede trazarse un balance económico de la Revolución?; ¿Continuidad o ruptura?; la
importancia de los factores políticos de la Revolución). »4
Doncs bé, davant d’aquest balanç que encara manté certa vigència —els historiadors encara
busquen respondre grans preguntes— cal dir que potser el moment ha arribat d’intentar
contestar preguntes més petites enlloc d’intentar respondre preguntes tan controvertides com
les que Suratteau va mencionar i que Roura i Aulinas va posar de manifest en el seu balanç
sobre el Bicentenari.
Després d’haver redactat aquesta tesi doctoral i d’haver vist com en Jean-Clément Martin ha
demostrat que no existeix cap decret sobre el « La Terreur à l’ordre du jour » 5, cal assenyalar
que abans d’aventurar-nos a intentar respondre grans preguntes, potser ens convindria
intentar donar resposta a preguntes més petites. És a dir, no podem respondre grans
preguntes si desconeixem encara com funcionen les assemblees parlamentàries. Si no
coneixem encara que sota cada Assemblea hi havia un tàndem perfecte, que els jacobins més
enllà de la Societat dels Amics de la Constitució estaven en els comitès de les Assemblees, o
que quan Lluís XVI va marxar tenia raó, la batuta del director de l’orquestra no estava a les
3
Lluís ROURA i AULINAS, « La Revolución Francesa : Una mirada al Bicentenario », Historia Social, núm.
8, tardor 1990, p. 135-157.
4
Id., p. 142-143.
5
Jean-Clément MARTIN, Violence et Révolution, Essai sur la naissance d’un mythe nationale, Paris,
Éditions du Seuil, 2006, p. 186-193.
669
seves mans..., en fi... cal contestar les grans preguntes, cal intentar respondre-les, però cal
abans treballar preguntes més petites, i potser així, ens adonarem compte que el comitè de
salvació pública, el comitè de seguretat general o els representants en missió no van ser
quelcom de tan extraordinari.
670
6.) Una línia de recerca pròpia
Aquesta tesi doctoral no és evidentment un punt i final i molt menys un treball que s’acaba
amb ell mateix.
Aquesta tesi doctoral és en el fons l’esbós d’una línia de recerca pròpia que parteix d’una
variable, la informació, i que com objecte d’estudi té aquells que controlen la correspondència
que arriba a les Assemblees parlamentàries i aquells que controlen la informació més
important.
Aquesta tesi doctoral compta també amb la seva pròpia metodologia i això perquè dóna molta
importància a la correspondència rebuda per cada comitè (veure l’annex número 1), als
informes dels comitès (veure l’annex número 5 i 7), així com també al personal d’aquests
comitès i a la tendència política d’aquest personal i d’aquests comitès (veure l’annex número 2
i l’annex número 9). Val a dir que per a localitzar la tendència política dels diputats tant a
l’Assemblea Nacional Constituent com a l’Assemblea Legislativa s’han creat uns mètodes
propis.
Per tant, aquesta tesi doctoral ha de ser més vista com una línia de recerca que s’ha obert que
no com un treball acabat6.
6
Aquesta línia de recerca ha pogut ser oberta gràcies al suport constant d’en Lluís Roura i Aulinas, així
com també, al fet que la Françoise Brunel opinés que el comitè de correspondència era important, que
l’Elisabeth Liris apreciés ja fa un temps la magnitud d’aquesta línia de recerca i que en Jean-Clément
Martin la recolzés des de l’any 2004. Així com també, aquesta línia de recerca ha pogut ser oberta
gràcies a les beques que he obtingut des de l’any 2000: Beca FPU del Ministerio de Educación, Cultura y
Deporte, Beques per a estades per a la recerca fora de Catalunya – AGAUR Generalitat de Catalunya,
Beca de “LA CAIXA” en col·laboració amb el govern francès (Ministère des Affaires étrangères) i Beca
MAEC-AECI del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación.
671
7.) Cap a on hem d’anar?
Després de tots aquests anys de recerca, després de cinc anys a l’Institut d’Història de la
Revolució francesa i de cinc anys al Colegio de España, sopant i dinant, amb biòlegs, neuròlegs,
metges, químics, físics i altres, etc..., una reflexió final s’imposa. Els treballs en el camp de la
història, i més precisament, en el camp de la Revolució francesa, han de ser portats d’una altra
manera.
Els historiadors hem de deixar de treballar individualment i hem de començar a treballar en
equip. Cal crear grups de recerca, però veritables grups de recerca, on hi hagi una línia
d’investigació, un director que la condueixi i estudiants predoctorals i postdoctorals que hi
treballin.
Cal començar a redactar els articles en equip i assegurar un ritme de publicacions freqüent. I
cal també donar coherència a les jornades d’estudi, als col·loquis i als congressos. No podem
continuar treballant individualment en els arxius i adaptar les nostres recerques a l’oferta del
moment: commemoracions, celebracions, centenaris, bicentenaris, jornades d’estudis,
col·loquis i congressos.
D’alguna manera les recerques en història han de portar-se a terme « de la mateixa manera »
que es porten a terme les « ciències ». És a dir, els treballs que avui en dia es fan als laboratoris
de biologia, química o neurologia, per exemple. I això perquè, com ja se sap, en aquests
laboratoris, per avançar en un camp determinat, observen la composició, l’estructura i les
relacions de cada un dels elements d’aquest camp, i a partir d’aquí, del coneixement de cada
un dels elements, avancen7.
En el camp de la història política ens cal fer exactament el mateix, i no estem assenyalant que
haguem de fer microhistòria, estem assenyalant que per avançar en el camp de la història
política, cal conèixer bé alguns elements. No podem avançar en aquest camp sense conèixer la
tendència política dels diputats de les Assemblees parlamentàries, com tampoc podem
avançar sense conèixer el poder dels comitès i les seves competències. Si reflexionem una
mica sobre el contingut d’aquesta tesi doctoral i tot el que s’ha escrit sobre el comitè de
salvació pública, per exemple, ens adonarem compte que el comitè de salvació pública no va
ser tant extraordinari com s’ha vist, l’únic que ha passat és que la historiografia de la Revolució
francesa s’ha fixat només amb 1793-1794 i no ha analitzat el poder dels comitès en les altres
assemblees.
7
Aquestes reflexions venen de les moltes converses que he mantingut amb científics de laboratori i de
les moltes vegades que els he escoltat a parlar sobre com treballen i com avancen en els seus camps
d’estudi. I en aquest sentit haig de destacar totes les converses que he mantingut amb la Carolina Varela
Rodríguez que és Doctora en Neurociències per la Universitat d’Alcalà i que es dedica a estudiar i
enregistrar electrofisiològicament les cèl·lules de la retina per saber com aquest teixit processa la
informació visual, amb la Maria Suárez Diez que és Doctora en físiques per la Universitat d’Oviedo i que
es dedica a estudiar la estructura tridimensional i la funció de les proteïnes per a desenvolupar enzims
amb noves activitats químiques, i amb la Isabel Puig Borreil que és Doctora per la Universitat Pompeu
Fabra (programa de Ciències de la Salut i de la Vida) i que es dedica a estudiar la implicació de la
fosfatasa PTEN en el desenvolupament normal i patològic de les cèl·lules de la cresta neural en models
murins.
672
Per tant, abans de llançar-nos a fer interpretacions sobre els poders del comitè de salvació
pública, potser cal començar a conèixer els altres comitès de les altres assemblees
parlamentàries. I qui parla del comitè de salvació pública, parla dels jacobins. Quantes vegades
s’ha parlat de la conquesta del poder per part dels jacobins, i després resulta que els jacobins
es troben en tots els comitès importants de totes les Assemblees parlamentàries? O quantes
vegades s’ha parlat de les missions per a restablir l’ordre i la tranquil·litat pública de la
Convenció nacional, i després resulta que el comitè de rapports també proposava aquestes
missions per a fer exactament el mateix?
En fi, abans de llançar grans interpretacions cal conèixer alguns elements a fons. I la història
política de la Revolució francesa encara està molt verda. Els elements que ens haurien de
permetre conèixer-la una mica millor encara estan per estudiar.
673
QUINZÈ CAPÍTOL: LA METODOLOGIA I ELS ANNEXES
I. Annex número 1: Les taules d’informació de
l’Assemblea Nacional Constituent
1.) Les taules
Les taules que presentem dins de l’annex número 1 pretenen mostrar-nos, dia per dia, i mes
per mes, quantes cartes van arribar a l’Assemblea Nacional Constituent (Total Dossiers Reçus) i
a quins comitès van ser adreçades.
En aquestes taules es pot observar també quantes cartes va conèixer cada comitè o bé en
exclusiva o bé compartint-les amb d’altres comitès. Per exemple, si el comitè d’agricultura va
rebre una carta només a ell destinada, aquesta carta es localitza a Agriculture (1), si en canvi va
rebre una carta conjuntament amb un altre comitè, aquesta carta es localitza a Agriculture (2),
i si va rebre una carta a compartir amb dos altres comitès, aleshores aquesta carta es localitza
a Agriculture (3) i així fins arribar a Agriculture (5) que significa que el comitè d’agricultura va
compartir una carta amb quatre comitès, és a dir, que la carta que ell va rebre la van conèixer
4 comitès més.
En aquestes taules es pot observar també els dies en els quals no es va enregistrar res. Durant
els primers mesos de la Revolució francesa aquests dies són el diumenge. Per tant, o bé el
diumenge era festiu o els bé « secrétaires-commis » no enregistraven en diumenge. Els dies en
que no es va enregistrar res es troben pintades les files d’aquell dia amb color gris. Així com
també, de color gris es troben pintades les columnes que corresponen a aquells comitès que
no van rebre res durant tot aquell mes, o bé perquè encara no existien o bé perquè no hi
hagué res per a adreçar-los.
L’origen de les taules
Aquestes taules s’han fet a partir dels registres que el « Bureau des renvois » va fer sota
l’Assemblea Nacional Constituent. Aquests registres ens aporten dades només fins el mes
d’agost de 1791 i això perquè el volum que correspon als mesos de setembre, octubre,
novembre i desembre de 1791 es troba desaparegut als Arxius Nacionals.
Els registres que hem tingut en compte per fer aquestes taules i posteriorment les gràfiques
són els següents:
674
SÉRIE C – ASSEMBLÉES NATIONALES
Registres
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
C*II 8 : Registre du 22 août 1789 au 31 décembre 1789
C*II 9 : Registre du 2 janvier 1790 au 31 mars 1790
C*II 10 : Registre du 1er avril 1790 au 20 juin 1790
C*II 11 : Registre du 1er juillet 1790 au 30 septembre 1790
C*II 12 : Registre du 1er octobre 1790 au 30 décembre 1790
C*II 13 : Registre du 1er janvier 1791 au 30 avril 1791
C*II 14 : Registre du 1er mai 1791 au 30 août 1791
¿Per què unes taules d’informació?
Ens vam llançar a fer unes taules d’informació —les que presentem a l’annex número 1—
perquè vam llegir sota l’Assemblea Legislativa tot el debat que es va donar els primers mesos
de la tardor de 1791. En aquest debat vam observar com els diputats de l’Assemblea
Legislativa es queixaven de l’enorme poder dels comitès i de com aquests controlaven la
majoria d’informació que arribava al cos legislatiu. Aleshores, vam anar a la recerca de
possibles registres als Arxius Nacionals, i buscant, buscant, vam trobar els registres de la sèrie
C.
Un cop localitzats i veient que aquests registres, dia per dia, anunciaven a on s’havien enviat
les cartes que l’Assemblea Nacional Constituent rebia (veure la fotografia número 1 i la
número 2) vam decidir fer unes taules per tal de poder-ho comptabilitzar. I mitjançant unes
fitxes que vam elaborar per tal de poder comptar més ràpidament (veure la taula número 1)
vam fer posteriorment les taules que apareixen a l’annex número 11.
1
Les taules que apareixen a l’annex número 1 van sortir finalment de les converses mantingudes amb
en Lluís Roura i Aulinas i amb l’Aurélien Legrand.
675
Fotografia núm. 1
Fotografia núm. 2
676
Taula núm. 1
Jour :
Registre :
Pièces :
Numéros :
Autres
Adresses
Affaires
Avignon
Agriculture
Commerce
Aliénation des
Biens Nationaux
Archives
Central de
Liquidation
Colonies
Comité
Central
Comité
Emplacement
Commissaires
Caisse
Extraordinaire
Commissaires
Garde Meuble
Commissaires
Règlement
Police
Commissaires
Salle
Constitution
Décrets
Députés
Dîmes
Diplomatique
Domaines
Droits Féodaux
Ecclésiastique
Finances
Impositions /
Contributions
Publiques
Inspecteurs des
Secrétariats
Inspecteurs
Fabrication
Assignats
Inspecteurs
Imprimerie
Judicature
Le Président
Législation
Criminelle
Lettres de
Cachet
Liquidation
Magistrature
Marine
Mendicité
Militaire
Monnaies
Pensions
Rapports
Recherches
Salubrité
Secrétaires
Subsistances
Trésoriers
Dons
Patriotiques
Vérification
677
2.) Les gràfiques
Cada una de les taules que presentem es troba acompanyada d’una gràfica. En aquesta gràfica
podem observar el total de cartes que cada mes cada comitè va arribar a conèixer, és a dir,
que li van ser adreçades.
També podem observar en cada una de les gràfiques el percentatge de cartes que va rebre el
comitè de rapports, el comitè constitució, el comitè de finances i el comitè eclesiàstic. Aquests
comitès van ser els comitès que més cartes van rebre sota l’Assemblea Nacional Constituent
entre el mes d’agost de 1789 i el mes d’agost de 1791.
També podem apreciar com aquests quatre comitès junts solien rebre gairebé sempre més de
la meitat de les cartes que arribaven a l’Assemblea Nacional Constituent. Alguns mesos
aquests quatre comitès van arribar a gestionar més del 80% de la correspondència que
arribava a l’Assemblea.
678
II. Annex número 2: el personal dels comitès
1.) El personal
Les taules que presentem del comitè de rapports i del comitè de recerques les hem fet a partir
de les llistes de diputats que van ser anomenats per a composar aquests comitès. Aquestes
llistes són consultables als Arxius Parlamentaris però també al Diccionari dels Constitucionals
de l’Edna Hindie Lemay.
M. J. MARIVAL i M. E. LAURENT, Archives Parlementaires de 1787 à 1860. Recueil complet des
débats législatifs et politiques des chambres françaises, Première série (1787-1799), T. XXXII,
Paris, Société d’Imprimerie et Librairie administratives et des chemins de Fer, Paul Dupont,
1888, p. 562-564.
Hedna Hindie LEMAY, Dictionnaire des Constituantes, 1789-1791, Paris, Universitas, 1991, t. 2,
p. 960-964.
Tanmateix, per a confeccionar la taula del comitè de rapports, hem hagut de tenir en compte
altres variables. Les llistes que ens donen els Arxius Parlamentaris i l’Edna Hindie Lemay ens
indiquen quins diputats van composar el comitè de rapports fins el 22 de març de 1790, però
no quins diputats van composar-lo a partir d’aquesta data. I això perquè les llistes que ens
donen a partir del 22 de març de 1790 són incompletes. Només ens indiquen els quinze
diputats que van entrar en el comitè per a renovar-lo en la seva meitat, i no els trenta
membres que el composaven.
Una llista de diputats localitzada al Registre D*XL58 del comitè de rapports, en data 22 de
març de 1790, ens ha permès saber quins quinze diputats dels trenta escollits el 27 de gener
de 1790 van quedar-se al comitè de rapports fins el dia 26 d’abril de 1790 i quins van ser els
nous membres que van entrar-hi. Així com també confirmar que Jean-Louis Henry de Longueve
va ser membre del comitè de rapports. A les llistes dels Arxius Parlamentaris i de l’Edna Hindie
Lemay aquest diputat no apareix com a membre del comitè de rapports, tot i que el dia 8 de
juny de 1790 i el dia 14 d’agost del mateix any va presentar dos informes en nom del comitè
de rapports relacionats amb els desordres que es donaven a la municipalitat de Schelestadt.
D*XL58 Enregistrement des pièces adressées au Comité des rapports. 22 mars 1790-octobre
1792, aquest registre es localitza en la: Sous-série DXL Comité des Pétitions, Dépêches et
Correspondances, de la : Série D, Missions des représentants du peuple et comités des
assemblées, dels Arxius Nacionals de França.
A partir d’aquesta llista, i tenint en compte les llistes de renovació que trobem als Arxius
Parlamentaris i al Diccionari de l’Edna Hindie Lemay, hem pogut establir quins van ser els
trenta membres que van composar el comitè de rapports en cada moment, del 22 de març al
27 d’abril de 1790, del 27 d’abril al 7 juliol de 1790 i del 7 de juliol de 1790 al 30 de setembre
679
de 1791. I això perquè els diputats que entraven al comitè no sortien fins a la segona renovació
d’aquest.
Aquests problemes amb les llistes només els hem tingut pel que fa al comitè de recerques. Les
llistes que tenim pel comitè de recerques ens indiquen sempre els dotze membres que van
composar aquest comitè. De fet, aquest comitè es renovava cada cop de dalt a baix. I només
en escasses excepcions alguns membres van quedar-se al comitè després de ser renovat. Cas
per exemple, de Pierre-Mathieu Joubert i Hugues-François Verchère de Reffye, que no van ser
renovats el 26 d’abril de 1790.
680
2.) La tendència política
Antecedents
Actualment no tenim cap llistat que ens digui quina va ser la tendència política de cada un dels
diputats de l’Assemblea Nacional Constituent. De fet, la majoria d’historiadors es limiten a dir
la tendència dels diputats més coneguts, però no diuen res de la resta de diputats. I això
perquè sota l’Assemblea Nacional Constituent els diputats votaven segons el que pensaven i
no hi havia partits polítics2 i és difícil establir-los a tots a dreta o a esquerra del president de
l’Assemblea3.
Tanmateix, tenim algunes divisions fetes, però aquestes no engloben tots els diputats de
l’Assemblea Nacional Constituent.
François-Alphonse Aulard, per exemple, ens menciona una « extrema dreta » que anomena
Absolutistes amb André-Boniface-Louis Riquetti, comte de Mirabeau, dit també, MirabeauTonneau i Jean-Jacques Duval d’Eprémesnil ; una « dreta » amb Jean-Siffrein Maury, JeanAntoine-Marie de Cazalès, François-Xavier-Marc-Antoine duc de Montesquiou-Fezensac
(membre del comitè de rapports) i François-Dominique-Reynaud, comte de Montlosier ; un
2
Alphonse-François Aulard ha escrit el següent a propòsit de les tendències politiques de l’Assemblea
Nacional Constituent: « A la Constituante (…) l’existence des partis n’était encore qu’à l’état
rudimentaire. On nommait, on se montrait certains orateurs qui s’exprimaient d’ordinaire dans le même
sens. Mais ces orateurs parlaient le plus souvent en leur nom propre ; ceux qui votaient avec eux ne
s’étaient engagés à aucun vote avant le moment du scrutin ; les groupements que produisait chaque
vote étaient le résultat de la conformité actuelle des opinions ou des volontés, mais non d’un concert
préalable. », Alphonse-François AULARD, Les orateurs de la Révolution, Paris, Edouard Cornély et Cie
éditeurs, 1905, p. 56-57.
3
Sobre la qüestió de la dreta i l’esquerra del President, Lameth va escriure el següent: « Pour bien
comprendre la division des partis dans l’Assemblée, il n’est pas inutile de se représenter leur position
respective dans la salle ou elle tenait ses séances. C’était un parallélogramme : le fauteuil du président
et le bureau du secrétaire étaient placés au milieu, et la tribune vis-à-vis. Tout ce qui siégeait à droit
appartenait, plus ou moins, au parti aristocratique ; la gauche était formée par le parti patriote ; mais
l’un et l’autre se subdivisait d’une manière à peu près égale. A droite, à la partie la plus élevée, étaient
placés les plus chauds partisans de la féodalité et de toute espèce de privilèges, comme d’Eprémesnil, le
vicomte de Mirabeau, les plus violents parlementaires. Le milieu étaient plus modéré ; on y voyait un
grand nombre de curés et d’hommes sans opinion politique bien déterminée. La troisième partie avait
pour chefs des membres qui n’étaient point étrangers aux grandes questions de droit public, mais qui
n’auraient voulu peut-être que de légères améliorations à l’ordre ancien. On comptait parmi eux
Cazalès, Malouet, Clerment-Tonnerre, l’évêques de Langres, Montlosier, malgré son enthousiasme pour
les institutions féodales. Lally et Mounier en auraient fait partie, s’ils n’eussent point abandonné
l’Assemblée. La même disposition d’esprit et des sentiments avait classé, en sens inverse, les partis qui
divisaient aussi le côté gauche : celui qui se rapprochait le plus du centre se composait des plus indécis,
des hommes qui n’avaient point approfondi les questions politiques. Ils n’avaient point un système suivi,
et votaient selon l’impulsion du moment ; cependant, ce qui est remarquable, c’est que beaucoup
d’entre eux se sont laissé entièrement entraîner par la succession des événements, comme Merlin (de
Douai), Grégoire, Barère, Camus, etc., etc., (…) Au dessus d’eux étaient placés les membres qui
constituaient le parti nationale et qui a eu la principale direction dans l’Assemblée. Les désigner, serait
rappeler les noms de tous les hommes qui ont jeté le plus d’éclat dans la Révolution. L’extrémité du côté
gauche formait le noyau de ce qu’on a appelé depuis la Montagne. Là, siégeaient Robespierre, Buzot,
Pétion et tous ceux qui poussaient à une révolution radicale. », Alphonse-François AULARD, Les orateurs
de la Révolution, op. cit., p. 61-62.
681
« centredreta » que anomena Monàrquics o Imparcials amb Pierre-Victor Malouet, JeanJoseph Mounier, Trophime-Gérard marquès de Lally-Tolendal, Nicolas Bergasse, StanislasMarie-Adelaïde comte de Clermont-Tonnerre i François-Henri comte de Virieu (membre del
comitè de recerques) ; un « centre esquerra » que anomena Patriotes o Club del 89 amb
Emmanuel-Joseph comte de Sieyès, Armand-Gaston Camus (membre del comitè de
recerques), Henri-Baptiste comte Grégoire (membre del comitè de rapports), Jean-Paul
Rabaut-Saint-Étienne, Jacques-Guillaume Thouret, Isaac-René-Guy Le Chapelier, Guy-JeanBaptiste Target, François-Denis Tronchet (membre del comitè de recerques), Bon-Albert Briois
de Beaumetz (membre del comitè de rapports), Antoine-Balthazar-Joseph André (membre del
comitè de recerques), Bertrand Barère de Vieuzac i Marie-Joseph-Paul-Roch-Yves-Gilbert du
Motier, marquès de La Fayette ; una « esquerra » que anomena Triumvirat, Jacobins de
primera hora o Feuillants posteriorment, amb Antoine-Pierre-Joseph-Marie Barnave, AdrienJean-François Duport (membre del comitè de recerques) i Alexandre-Théodore-Victor baró de
Lameth; i una « extrema esquerra » que anomena Demòcrates, amb Maximilien-FrançoisIsidore Robespierre, Jérome Pétion de Villeneuve (membre del comitè de recerques) i
François-Nicolas-Léonard Buzot (membre del comitè de recerques)4.
Per altra banda, Michel Vovelle ens presenta una altra divisió de l’Assemblea Nacional
Constituent: els « negres » amb Mirabeau-Tonneau, Cazalès i l’abat Maury; els « monàrquics »
amb Mounier, Clermont-Tonnerre, Lally-Tolendal i Virieu; els « constitucionals » amb Sieyès,
Jean de Dieu Raymond cardinal de Boisgelin, Jérôme-Marie comte Champion de Cicé, CharlesMaurice Duc de Talleyrand-Périgord, Mathieu-Jean-Félicité, duc de Montmorency-Laval
(membre del comitè de rapports), Louis-Alexandre duc de La Rochefoucauld d’Enville (membre
del comitè de recerques), La Fayette, Le Chapelier, Jean-Denis Lanjuinais, Thouret, Target,
Philippe-Antoine comte Merlin, anomenat també, Merlin de Douai, Tronchet i Jean-Sylvain de
Bailly ; l’ « esquerra » amb Barnave, Duport i Lameth, i els « demòcrates » amb Robespierre,
Pétion, Buzot i Grégoire5.
Finalment, Jean-Clément Martin ens presenta una Assemblea Nacional Constituent dividida en
tres parts, semblant a la de Michel Vovelle. A la dreta: els « aristòcrates » o « negres »; al
costat d’aquests, els « monàrquics », i ocupant el centre i la esquerra de l’Assemblea, els
« patriotes » que s’agrupen de la següent manera: a la « dreta » entorn a La Fayette i HonoréGabriel-Riquetti comte de Mirabeau, al « centre » entorn a Duport i Barnave, i a l’ « esquerra »
entorn a Robespierre6.
Objectius
L’objectiu que ens hem traçat alhora de fer aquestes taules és de trobar un mètode que ens
permeti conèixer la tendència de tots els diputats de l’Assemblea Nacional Constituent, per tal
de poder saber de quina tendència política eren els diputats que van composar tant el comitè
de rapports com el comitè de recerques. I això, acceptant d’entrada, que és difícil classificar els
4
Alphonse-François AULARD, Les orateurs de la Révolution, op. cit., p. 63-64.
Michel VOVELLE, Nueva historia de la Francia Contemporánea. La caída de la Monarquía 1787-1792,
op. cit., p. 152-153.
6
Jean-Clément MARTIN, La Révolution française, 1789-1799, une histoire socio-politique, op. cit., p. 92.
5
682
diputats de l’Assemblea. Tanmateix, cal començar a fer un esforç per a classificar-los de cara a
una millor comprensió del debat parlamentari i del joc polític a l’Assemblea i entorn dels
comitès.
Procediment
Per a conèixer la tendència política dels diputats del comitè de rapports i del comitè de
recerques hem procedit de la següent manera.
Primer pas: Hem buscat la biografia de cada un dels diputats que van composar el comitè de
rapports i el comitè de recerques en el diccionari següent:
Adolphe ROBERT et Gaston COUGNY, Dictionnaire des parlementaires français, comprenant
tous les membres des Assemblées françaises et tous les ministres français depuis le 1er mai
1789 jusqu’au 1er mai 1889, Paris, Bourloton Éditeur, 1889, 5 vols.
I hem escollit aquest diccionari perquè és el diccionari que l’Assemblea Nacional de França ha
triat per a donar a conèixer els seus diputats. Aquest diccionari pot consultar-se en línia en
l’adreça següent:
http:/www.assemblée-nationale.fr/histoire/biographies/1789-1889
Aquest diccionari ens aporta cinc categories o etiquetes per a classificar els diputats de
l’Assemblea Nacional Constituent: « Dreta », « Minoria », « Majoria », « Esquerra » i « Rol
desconegut ».
Aquestes cinc categories les hem tingut en compte per tal de classificar per primer cop els
diputats que formaven part tant del comitè de rapports com del comitè de recerques.
Tanmateix, no totes les biografies consultades ens indiquen si el diputat biografiat era de la
« Dreta », de la « Minoria », de la « Majoria », de l’« Esquerra » o bé tenia un « Rol
desconegut ». Per tant, hem hagut de cercar altres materials i altres variables que ens puguin
permetre saber i/o confirmar la tendència política de cada un dels diputats del comitè de
rapports i del comitè de recerques.
Segon pas: Per saber si un diputat podia ser d’« Esquerra », hem cercat tots els diputats que
van formar part del comitè de rapports i del comitè de recerques entre els membres que van
composar la Societat d’Amics de la Constitució. I aleshores, tots aquells diputats que els hem
trobat en aquestes llistes els hem considerat d’« Esquerra ». Independentment que en les
biografies llegides no apareguessin citats com a diputats d’« Esquerra ».
Per tant, en les taules que hem fet els diputats que apareixen sota l’etiqueta d’« Esquerra »
són majoritàriament diputats que van formar part de la Societat d’Amics de la Constitució. És
clar que també, sota aquesta etiqueta s’hi localitzen, tots aquells altres diputats que no
membres de la Societat d’Amics de la Constitució podem considerar com a diputats
« Esquerra », ja sigui pels comentaris d’Adolphe ROBERT i Gaston COUGNY en el seu diccionari
sobre els diputats francesos, o perquè per d’altres vies sabem que tal o tal altre diputat era
d’« Esquerra ». Com per exemple, Pierre-Paul-Alexandre Bouchotte que no va formar part de
683
la Societat d’Amics de la Constitució però que sabem per Timothy Tackett que era proper a
Maximilien Robespierre.
En aquest sentit, per a localitzar quins diputats van formar part de la Societat d’Amics de la
Constitució hem emprat el treball de recerca següent:
Patricia RAZE, La Société des Amis de la Constitution de Paris sous la Constituante 1789-1791,
Master d’Histoire Moderne, Université de Paris VII, 2001, sous la direction de Florence
Gauthier.
Així com també, l’obra de:
François-Alphonse AULARD, La société des Jacobins. Recueil des documents pour l’histoire du
Club des Jacobins de Paris, Paris, Librairie Jouaust, 1889, 6 vols7.
Tercer pas: Per a traçar una frontera dins de la pròpia « Esquerra », perquè no és el mateix
Barnave que Maximilien Robespierre, hem buscat quins diputats de la Societat d’Amics de la
Constitució van fundar la Societat dels Feuillants el dia 16 de juliol de 1791, o bé s’hi van
incorporar el 18 de juliol de 1791. Els diputats que trobem a les llistes publicades d’aquests dos
dies els hem posat sota una altra etiqueta. I aquesta altra etiqueta porta per nom: « Esquerra
Feuillant ».
Les llistes publicades pels membres de la nova societat es poden consultar a la Biblioteca
Nacional de França sota el nom següent:
« Acte de séparation de la Société des Amis de la Constitution séante aux Feuillants d’avec celle
des Jacobins, daté du 16 juillet 1791, et commençant par ces mots : Les membres de
l’Assemblée nationale… (…) », Paris, Imprimerie Nationale, S. d. in-8º pièce8.
Quart pas: Per a traçar una frontera entre « Minoria » i « Dreta » hem emprat tres llistes de
diputats de dreta que es troben als Arxius Parlamentaris. Els diputats que hem localitzat en
aquestes llistes i aquells que sabem que van emigrar abans de la fi de l’Assemblea Nacional
Constituent els hem situat sota la categoria « Dreta », i els diputats que no els hem localitzat
en aquestes llistes i que no van emigrar abans de la fi de l’Assemblea, els hem situat sota la
categoria de « Minoria ».
Primera llista del dia 30 de març de 1791: « Compte rendu par une partie des membres de
l’Assemblée nationale sur le décret du 28 mars 1791. »9
7
La llista dels membres de la Societat d’Amics de la Constitució és consultable en el primer volum
d’aquesta obra. François-Alphonse AULARD, La société des Jacobins. Recueil des documents pour
l’histoire du Club des Jacobins de Paris, Paris, Librairie Jouaust, 1889, t. 1, p. XXXIII-LXXVI.
8
La cota d’aquest document consultable en format microfitxes és la següent: MFICHE 8-LB40-797
(Bibliothèque Nationale de France)
9
En aquest « compte rendu » es va dir el següent: Nous députés soussignés considérant : 1º que le
décret du 28 mars, portant ces mots : « Si le roi sortait du royaume et si, après avoir été invité par une
proclamation du Corps législatif, il ne rentrait pas en France, il serait censé avoir abdiqué la couronne »
renferme une disposition pénale destructive de l’inviolabilité de la personne du roi et de l’hérédité du
trône », […] 2º que le droit de succession au trône par ordre de primogéniture est également attaqué de
684
Segona llista del 29 de juny de 1791: « Déclaration de 203 députés sur les décrets qui
suspendent l’exercice de l’autorité royale et qui portent atteinte à l’inviolabilité de la personne
sacrée du roi. »10
Tercera llista del 29 de setembre de 1791: « Réclamation d’une partie des députés, sur le
compte à rendre de l’Administration des finances de l’État »11.
la manière la plus précise, par un autre décret en date du 29 mars, portant ces mots : « Dans le même
cas l’héritier présomptif et, s’il est mineur, le parent majeur, premier appelé à l’exercice de la régence,
seront censés avoir renoncé personnellement et sans retour, le premier à la succession au trône et le
second à la régence si, après avoir été pareillement invités par une proclamation du Corps législatif, ils
ne rentrent pas en France », disposition qui, sous le nom d’une renonciation de l’héritier présomptif,
prononcé en effet contre lui une véritable exhérédation ; Considérant que ces deux principes de
l’inviolabilité de la personne du roi et de l’hérédité du trône sont la sauvegarde de la liberté et de la
tranquillité publique. (…) Nous déclarons que, lorsque ce décret a été proposé, nous avons soutenu
qu’une pareille délibération était attentatoire aux droits du roi et de la nation ; que nous n’y avons pris
aucune part ; que nous ne cesserons jamais de la regarder comme radicalement nulle, à l’exemple des
Français qui ont écrit, dans les cahiers dont ils nous ont chargés, une volonté contraire à celle que la
majorité de leurs représentant a manifestée ; et qu’enfin nous nous référons à tous les actes et
déclarations qui nous ont été précédemment dictés par notre respect pour les instructions de nos
commettants et par notre attachement pour les principes de la monarchie. Fait à Paris, le 30 mars
1791 », Archives Parlementaires, op. cit., t. 24, p. 439.
10
En aquesta Declaració es va dir, entre altres coses, el següent: « D’après les considérations ci-dessus,
qui nous paraissent appuyées sur l’intérêt vrai de la nation, et sur l’avantage éternel des peuples,
essentiellement dépendant de la monarchie, nous déclarons à tous les Français : Qu’après nous être
constamment opposés jusqu’à présent à tous les décrets qui, en attaquant la royauté, ou dans son
essence, ou dans ses droits, ont préparé les peuples à recevoir sans indignation, comme sans examen,
les principes antimonarchiques que ces jours d’anarchie ont vu éclore ; Qu’après avoir défendu jusqu’à
ses derniers moments, la monarchie minée dans ses fondements ; Qu’après avoir vu consommer sans
anéantissement par les délibérations qui deviennent à nos yeux coupables d’un crime que nous ne
voulons pas partager. Mais que la monarchie existant toujours dans la personne du monarque dont elle
est inséparable ; Que ses malheurs et ceux de son auguste famille nous imposent une obligation plus
étroite que jamais de nous rallier autour de sa personne et de la défendre de l’application des principes
que nous réprouvons : Nous plaçons notre unique honneur, notre devoir le plus sacré à défendre de
toutes nos forces, de tout notre attachement aux principes que nos commettants nous ont transmis, les
intérêts du roi et de la famille royale, et leurs droits imprescriptibles. Qu’en conséquence nous
continuerons, par le seul motif de ne point abandonner les intérêts de la personne du roi et de la famille
royale d’assister aux délibérations de l’Assemblée nationale : mais que ne pouvant, ni avouer ses
principes, ni reconnaître la légalité de ses décrets, nous ne prendrons dorénavant aucune part aux
délibérations qui n’auront pas pour objet les seuls intérêts qui nous restent à défendre. Fait à Paris, le
29 juin 1791. », Archives Parlementaires, op. cit., t. 28, p. 93.
11
En aquesta Reclamació es va dir el següent entre altres coses: « Ainsi, une Assemblée qui, après s’être
investie par sa propre autorité du droit d’ordonner les dépenses, de régler les recettes, de disposer des
revenus, d’aliéner les capitaux, avait pris l’engagement formel de donner un compte de sa gestion,
termine en se refusant à cette responsabilité même à laquelle elle s’était soumise. Nous qui, après avoir
réclamé contre l’autorité administrative que les députés n’avaient point reçue, n’avons cessé de
combattre l’usage que la majorité a fait de ce pouvoir nouveau ; nous qui avons employé tous nos
efforts à porter la lumière dans une administration qui n’était plus soumise à aucune surveillance ; nous
qui nous sommes opposés sans relâche à des opérations de finance, dont tous nous annonçait les
funestes résultats, nous la recherchons, cette responsabilité, que d’autres veulent éviter, et nous
déclarons à nos commettants que nous serons prêts dans tous les temps à rendre le compte le plus
sévère des motifs de notre constante opposition. », Archives Parlementaires de 1787 a 1860, op. cit., t.
31, p. 696.
685
Cinquè pas: A falta de dades, el jurament del joc de pilota ha estat també emprat com
indicador. I alguns diputats els hem situat sota la categoria « Majoria » perquè van fer aquest
jurament.
Sisè pas: Per acabar de perfilar les tendències polítiques, hem buscat els diputats del comitè de
rapports i del comitè de recerques entre les llistes dels diputats de la Convenció Nacional. Per
tal de saber si sota la Convenció Nacional foren « Girondins », de la « Plana » o
« Montagnards ». Per a conèixer la tendència política dels diputats entre 1793 i 1795 hem
tingut en compte dos treballs: La llista de convencionals feta per Elie Allouche i l’obra de
Michel Biard sobre els representants en missió:
Elie ALLOUCHE, « Comparaison des classifications politiques des conventionnels chez cinq
historiens », Engagements et trajectoires politiques chez les conventionnels. Le problème de la
Plaine, 2004, Mémoire de DEA, Université Paris 1 – Panthéon Sorbonne, sous la direction de
Jean-Clément Martin.
Michel BIARD, Missionnaires de la République. Les représentants du peuple en mission (17931795), Comité des Travaux historiques et scientifiques, Paris 2002.
Resultats
Aquesta manera de procedir ens ha portat a classificar els diputats en sis categories:
« Esquerra », « Esquerra – Feuillant », « Majoria », « Minoria », « Dreta » i « Rol desconegut ».
I aquestes categories són les que han permès finalment de fer les taules que seguidament
presentem i els gràfics del capítol cinc d’aquesta tesi doctoral, i sostenir així algunes
conclusions entorn a la tendència política dels diputats que van composar el comitè de
rapports i el comitè de recerques.
686
3.) Presentació de les taules
Les dues taules que presentem seguidament ens indiquen per ordre alfabètic els membres que
van composar el comitè de rapports i el comitè de recerques. Així com també, algunes
referències biogràfiques que ens han permès establir la tendència política del diputat, la
tendència política que li hem assignat, i en quin moment / moments van ser membres del
comitè.
Les sigles DBAN fan referència al Diccionari biogràfic de l’Assemblea Nacional que hem emprat
per a consultar la biografia dels diputats del comitè de rapports i del comitè de recerques,
mentre que les sigles AP signifiquen Arxius Parlamentaris, les sigles SAC signifiquen (Societat
d’Amics de la Constitució), les sigles PR signifiquen Patricia Raze, autora del treball de recerca
sobre la Societat dels Amics de la Constitució, les sigles ALL corresponen al cognom d’Elie
Allouche l’autor de les llistes sobre la tendència política dels diputats de la Convenció Nacional,
i les sigles MB corresponen al nom i al cognom de Michel Biard i a la seva obra sobre els
representants en missió.
687
III. Annex número 3 i annex número 4
1.) Les taules
Aquestes taules han estat fetes per mostrar-nos com alguns diputats del comitè de rapports
van ser també membres del comitè de recerques.
La taula de l’annex número 3
A la taula de l’annex número 3 podem localitzar per ordre alfabètic tots els diputats que van
composar el comitè de rapports i el comitè de recerques, i observar la seva tendència política,
així com també, si van ser o no presidents o secretaris, si van parlar sovint o molt sovint a
l’Assemblea Nacional Constituent, el número de vegades que van ser membres del comitè de
rapports i el total de dies que van ser membres d’aquest comitè, així com també, el número de
vegades que van ser membres del comitè de recerques i el total de dies que van ser membres
d’aquest comitè.
La taula de l’annex número 4
A la taula de l’annex número 4 podem observar com els diputats del comitè de rapports
passaven al comitè de recerques, així com també, com alguns diputats del comitè de recerques
passaven al comitè de rapports.
688
IV. Annex número 5, annex número 6 , annex número 7
i annex número 8
1.) El contingut dels annexes
Aquests annexes han estat fets per donar compte dels informes que va presentar el comitè de
rapports i el comitè de recerques a l’Assemblea Nacional Constituent entre el mes d’agost de
1789 i el mes de setembre de 1791.
L’annex número 5
L’annex número 5 es troba constituït per una taula i per un requadre. A la taula s’hi poden
observar els informes que el comitè de rapports va presentar a l’Assemblea Nacional
Constituent.
Per a localitzar aquests informes vam buscar les intervencions de cada un dels membres del
comitè de rapports al cos legislatiu, és a dir, dels 133 diputats que van formar part en un
moment o altre d’aquest comitè. I això perquè, els informes del comitè de rapports no es
troben agrupats sota cap categoria en els Arxius parlamentaris.
En aquesta taula s’hi pot observar la data de l’informe, el nom del responsable de l’informe i la
seva tendència política, així com també, una petita descripció de l’informe, una referència al
tema que aborda i la localització d’aquest informe als Arxius parlamentaris.
Per altra banda, en aquest annex s’hi localitza també un requadre per a comprendre la gràfica
número 3 del capítol 6 d’aquesta tesi doctoral.
L’annex número 6
L’annex número 6 consta de dos requadres.
En el primer requadre es troben ordenats alfabèticament els diputats del comitè de rapports
que van presentar algun informe a l’Assemblea Nacional Constituent, així com també, la
tendència política de cada un d’ells i el total d’informes que van presentar al cos legislatiu com
a membres d’aquest comitè.
Per altra banda, en el segon requadre es poden observar ordenats pel número d’informes que
van presentar a l’Assemblea Nacional Constituent, de més a menys, els diputats del comitè de
rapports. D’aquesta manera, es pot observar millor quins diputats del comitè de rapports van
presentar més informes al cos legislatiu.
L’annex número 7
Dins de l’annex número 7 podem observar en un taula alguns dels informes del comitè de
recerques, i diem alguns dels informes i no els informes del comitè de recerques perquè no
689
vam buscar exhaustivament, per una qüestió de temps, tots els informes d’aquest comitè. És a
dir, no vam buscar les intervencions dels 62 diputats que van formar part d’aquest comitè
entre agost de 1789 i juliol de 1791. Per tant, la taula que presentem d’informes del comitè de
recerques és una taula a millorar.
Cal dir també, que en aquesta taula que presentem, hem assenyalat també els informes en els
quals va participar el comitè de recerques, malgrat aquest comitè no fos el responsable de
redactar-los i de presentar-los a l’Assemblea Nacional Constituent. Amb color verd clar es
poden observar els informes que van ser fets pel comitè de rapports amb la participació del
comitè de recerques, per altra banda, amb color verd fos es poden observar els informes que
van ser fets per d’altres comitès i que vam comptar amb la participació del comitè de
recerques.
L’annex número 8
L’annex número 8 recull alguns dels informes més importants del comitè de rapports, així com
també, aquells textos que hem considerat oportú de reproduir completament arran de la seva
importància.
690
V. Annex número 9: La tendència política dels diputats
de l’Assemblea Legislativa
Donat que no coneixem avui en dia la tendència política dels diputats de l’Assemblea
Legislativa i donat que per a comprendre els debats polítics així com també per a saber qui
composava els comitès —si homes de dreta o homes d’esquerra— és absolutament necessari
conèixer-la, ens hem llançat a buscar un mètode aplicable per a tots els diputats per tal de
localitzar-la més o menys.
Conscients dels riscos de buscar un mètode aplicable per a tots els diputats, anunciem ja que
les taules no pretenen ser un dogma. Aquestes taules només pretenen ajudar-nos a situar els
diputats de l’Assemblea Legislativa, o bé a la « dreta » d’aquesta, o bé en el « centre-dreta », o
bé en el « centre » o bé en el « centre-esquerra » o bé a l’ «esquerra ».
Evidentment, aquestes taules tenen errors. Molts historiadors podran considerar que tal o tal
altre diputat no era de « centre » sinó que era de « centre esquerra », per exemple, o podran
criticar la divisió que es fa entre « dreta », « centre-dreta », « centre », « centre-esquerra » o
«esquerra ». Totes les critiques que els historiadors puguin fer són acceptables, però per poder
avançar en la comprensió de la història ens cal un mètode per a localitzar la tendència política
de tots els diputats de l’Assemblea Legislativa. La historiografia de la Revolució francesa no pot
continuar assenyalant només la tendència política de deu o vint membres de l’Assemblea
Legislativa.
La historiografia de la Revolució francesa ha d’anar molt més enllà d’observar aquest
esdeveniment revolucionari a partir de quatre oradors destacats tot dient si eren jacobins o
eren cordeliers. Per a comprendre l’esdeveniment, i sobretot el debat parlamentari, cal
conèixer la tendència política, ni que sigui de manera molt general, dels diputats que
conformen el cos legislatiu.
Les taules que presentem dins d’aquest annex número 9 —9 en total—pretenen mostrar-nos
l’afiliació política de cada diputat.
691
1.) Primera taula
La primera taula que hem realitzat és la base sobre la qual hem treball per a localitzar la
tendència política dels diputats de l’Assemblea Legislativa. Per a realitzar aquesta taula hem
buscat en primer lloc el nom de tots els diputats de l’Assemblea Legislativa i els hem ordenat
alfabèticament, després hem indicat el departament que els va nomenar com a diputats i
després hem buscat les maneres de localitzar quina tendència política van tenir sota
l’Assemblea Legislativa.
Per a indicar quins diputats van formar part de l’Assemblea Legislativa i el departament que els
havia nomenat, hem emprat el diccionari següent:
Auguste KUSCINSKI, Les députés à l’Assemblée Législative 1791, Paris, Société de l’histoire de
la Révolution française, 1900, p. 120-155.
Per altra banda, per a localitzar la tendència política d’aquests diputats hem buscat les
respostes que aquests van donar a 4 « appels nominaux » que van tenir lloc sota aquesta
Assemblea. Els 4 « appels nominaux » que hem emprat per provar de conèixer quina tendència
política tenien són els següents:
APPELS NOMINAUX
01-02-1792
14-02-1792
09-04-1792
28-06-1792
Liste des membres qui, dans la séance du mercredi 1er février 1792, au soir,
ont pris part au vote par appel nominal sur cette question : « Y a-t-il lieu à
délibérer sur le projet de décret du comité de marine tendant à déclarer au
roi que le ministre de la marine a perdu la confiance de la nation ? Oui ou
non. (Archives Parlementaires, t. 39, p. 493-494)
Liste des députés qui ont voté sur la motion d’avoir des séances soir et matin
jusqu’à l’épuisement de tous les rapports renvoyés aux comités. (Archives
Parlementaires, t. 39, p. 42-44.)
Liste des députés qui ont voté POUR ou CONTRE l’admission des soldats de
Châteauvieux aux honneurs de la séance dans l’Assemblée nationale, le 9
avril, l’an quatrième de la liberté. (Archives Parlementaires, t. 41, p. 405-408)
Liste de MM. les députés à l’Assemblée Nationale Législative qui ont voté
pour ou contre la question de savoir : « Le ministre ne sera-t-il tenu de
déclarer si M. La Fayette a reçu un congé pour s’absenter de son armée ou
s’il n’en a pas reçu ? » (Archives Parlementaires, t. 45, p. 660-662)
Nogensmenys i per completar una mica millor aquesta taula, hem tingut en compte les dues
llistes de membres que van formar part de la nova Societat dels Amics de la Constitució
asseguda en els Feuillants. Aquestes dues llistes són les següents:
692
« Acte de séparation de la Société des Amis de la Constitution séante aux Feuillants d’avec
celle des Jacobins, daté du 16 juillet 1791, et commençant par ces mots : Les membres de
l’Assemblée nationale… (…) », Paris, Imprimerie Nationale, s. d. in-8º pièce12.
« Liste des députés qui de l’assemblée nationale réunis dans l’église des feuillants, le dimanche
4 octobre 1791, ont pris la résolution de se présenter à la société des amis de la Constitution »,
(s. l. n. d.,) in-8º pièce13.
Així com també, hem tingut compte, el treball de l’Elie Allouche sobre la tendència política dels
diputats de la Convenció Nacional.
Elie ALLOUCHE, « Comparaison des classifications politiques des conventionnels chez cinq
historiens », Engagements et trajectoires politiques chez les conventionnels. Le problème de la
Plaine, 2004, Mémoire de DEA, Université Paris 1 – Panthéon Sorbonne, sous la direction de
Jean-Clément Martin.
Per tant, a la columna primera de la taula es pot observar el nom del diputat, a la segona, el
departament que el va nomenar diputat a l’Assemblea Legislativa, a la tercera, si aquest va
formar part de la Societat dels Amics de la Constitució asseguda en els Feuillants, a la quarta, la
cinquena, la sisena i la setena columna es pot apreciar la resposta que cada diputat va donar
en els 4 « appels nominaux » que hem contemplat, i a la sisena i última columna es pot
contemplar el treball de l’Elie Allouche sobre la tendència política dels diputats de la
Convenció Nacional. (M significa « Montagnards », G significa « Girondins », P significa
« Plaine » i GSP significa « Girondins Signataris d’una Protesta»)
Aquesta taula es completa amb dues llistes. Una primera llista alfabètica de tots els diputats de
l’Assemblea Legislativa amb la seva tendència política, i una segona llista ordenada per
departaments on pot observar-se per cada departament la tendència política dels seus
diputats.
Finalment, aquesta taula es completa també amb uns gràfics que intenten mostrar a través de
la tendència política dels diputats quina podia ser la tendència política de cada un dels
departaments francesos.
12
La cota d’aquest document consultable en format microfitxes és la següent: MFICHE 8-LB40-797
(Bibliothèque Nationale de France)
13
La cota d’aquest document consultable en format microfitxes és la següent: MFICHE 8-LB40-805
(Bibliothèque Nationale de France)
693
NOTA: Una taula a millorar
Aquesta taula ha de ser millorada un cop finalitzada aquesta tesi doctoral. I això perquè sabem
que sota l’Assemblea Legislativa almenys hi hagueren 7 « appels nominaux » i no 4. Per tant,
caldrà refer la taula base i refer les altres taules que hem fet a partir d’aquesta primera taula,
així com també, modificar les llistes i refer els gràfics sobre la tendència política dels diputats
de cada departament.
694
2.) Segona, tercera, quarta, cinquena, sisena i setena taules
La segona, la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena i la setena taula d’aquest annex número
9 provenen totes de la primera taula que hem realitat per a conèixer la tendència política dels
diputats de l’Assemblea Legislativa.
La segona taula: Els diputats d’esquerra
La segona taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats van votar sempre que SÍ i
mai que NO.
Per ser més exactes, ens indica quins diputats van votar 4 vegades SÍ (4 de 4), quins diputats
van votar 3 vegades SÍ (3 de 4), quins diputats van votar 2 vegades SÍ (2 de 2) i quins diputats
van votar una vegada SÍ (1 de 4).
Els diputats que formen part d’aquesta taula els hem considerat d’esquerra i això perquè mai
van votar que NO.
TAULES
1
2
3
4
Députés ayant voté toujours à gauche (4 de 4)
Députés ayant voté trois fois à gauche (3 de 4)
Députés ayant voté deux fois à gauche (2 de 4)
Députés ayant voté une fois à gauche (1 de 4)
Aquestes taules es troben acompanyades per dues llistes que poden fer més fàcil la localització
dels diputats i la seva tendència política. Una primera llista ens indica per ordre alfabètic tots
els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem d’esquerra, i una segona llista ens
indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament considerem que eren
d’esquerra.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés ayant voté à gauche
Députés ayant voté à gauche et classifiés par département
La tercera taula: Els diputats de centre-esquerra
La tercera taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats van votar tres cops que SÍ i
un cop que NO ens tots els « appels nominaux » que hem contemplat, així com també quins
diputats van votar dos cops que SÍ i un cop que NO. En aquesta taula hem convingut assenyalar
695
que tots aquells diputats que van votar tres vegades que SÍ i un cop que NO (3-1), o dues
vegades que SÍ i un cop que NO (2-1), van ser diputats que podem considerar de centreesquerra. I els hem considerat de centre-esquerra i no d’esquerra perquè almenys un vot va
ser que NO.
TAULES
1
2
Députés ayant voté trois fois à gauche et une fois à droite (3 i 1)
Députés ayant voté deux fois à gauche et une fois à droite (2 i 1)
Aquestes taules es troben acompanyades de dues llistes que poden fer més fàcil la localització
dels diputats i la seva tendència política. Una primera llista ens indica per ordre alfabètic tots
els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem de centre-esquerra, i una segona
llista ens indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament considerem
que eren de centre-esquerra.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés du centre gauche
Députés du centre gauche classifiés par département
La quarta taula : Els diputats de centre
La quarta taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats van votar dos cops que SÍ i
dos cops que NO en tots els « appels nominaux » que hem contemplat, així com també, quins
diputats van votar un cop que SÍ i un cop que NO. En aquesta taula hem convingut assenyalar
que tots aquells que van votar dos cops que SÍ i dos cops que NO, o que van votar un cop que
Sí i un cop que NO, van ser diputats que podem considerar de centre. I això perquè van votar
el mateix número de vegades que SÍ com que NO.
TAULES
1
2
Députés ayant voté deux fois à gauche et deux fois à droite (2 i 2)
Députés ayant voté une fois à gauche et une fois à droite (1 i 1)
Aquestes taules es troben acompanyades de dues llistes que poden fer més fàcil la localització
dels diputats i la seva tendència política. Una primera llista ens indica per ordre alfabètic tots
696
els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem de centre, i una segona llista ens
indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament considerem que eren
de centre.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés du centre
Députés du centre classifiés par département
La cinquena taula: Els diputats de centre-dreta
La cinquena taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats van votar un cop que SÍ i
tres cops que NO en tots els « appels nominaux » que hem contemplat, així com també quins
diputats van votar un cop que SÍ i dos que NO. En aquesta taula hem convingut assenyalar que
tots aquells que van votar un cop que SÍ i tres cops que NO, o un cop que SÍ i dos que NO, van
ser diputats que podem considerar de centre-dreta. I això perquè van votar més vegades pel
NO que pel SÍ.
TAULES
1
2
Députés ayant voté trois fois à droite et une à gauche (3-1)
Députés ayant voté deux fois à droite et une à gauche (2-1)
Aquestes taules es troben acompanyades de dues llistes que poden fer més fàcil la localització
dels diputats i la seva tendència política. Una primera llista ens indica per ordre alfabètic tots
els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem de centre-dreta, i una segona llista
ens indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament considerem que
eren de centre-dreta.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés du centre-droite
Députés du centre-droite classifié par département
697
La sisena taula: Els diputats de la dreta
La sisena taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats van votar sempre que NO i
mai que SÍ en tots els « appels nominaux » que hem contemplat.
Per ser més exactes, ens indica quins diputats van votar 4 vegades NO (4 de 4), quins diputats
van votar 3 vegades NO (3 de 4), quins diputats van votar 2 vegades NO (2 de 2) i quins
diputats van votar una vegada NO (1 de 4).
Els diputats que formen part d’aquesta taula els hem considerat de dreta i això perquè mai van
votar que SÍ. I és que els diputats que votaven que sí en els « appels nominaux » eren molts
d’ells d’esquerra, jacobins, cordeliers, etc.,
TAULES
1
2
3
4
Députés ayant voté toujours à droite (4 de 4)
Députés ayant voté trois fois à droite (3 de 4)
Députés ayant voté deux fois à droite (2 de 4)
Députés ayant voté une fois à droite (1 de 4)
Aquestes taules es troben acompanyades de dues llistes que poden fer més fàcil la localització
dels diputats i la seva tendència política. Una primera llista ens indica per ordre alfabètic tots
els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem de dretes, i una segona llista ens
indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament considerem que eren
de dretes.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés ayant voté à droite
Députés ayant voté à droite et classifiés par département
La setena taula: Els diputats absents
La setena taula d’aquest annex número 9 ens indica quins diputats no van votar mai en cap
dels « appels nominaux » que hem contemplat. Per tant, se’ls pot considerar diputats absents,
tot i que de ben segur que estaven afiliats a una de les tendències politiques que hem
assenyalat anteriorment.
698
TAULES
1
Députés n’ayant jamais voté
Aquesta taula es troba acompanyada també de dues llistes. Una primera llista ens indica per
ordre alfabètic tots els diputats que sota l’Assemblea Legislativa considerem absents, i una
segona llista ens indica per ordre de departaments quins diputats de cada departament
considerem que es troben absents.
LLISTES
1
2
Liste alphabétique des députés n’ayant jamais voté
Députés n’ayant jamais voté classifiés par département
699
3.) La cartografia
A partir de la tendència política dels diputats de l’Assemblea Legislativa, hem cercat la
tendència política dels departaments.
I per tant, en aquest annex número 9 es pot observar també, per cada departament, la
tendència política dels seus diputats, així com també, unes gràfiques que ens indiquen el
percentatge de diputats de « dreta », de « centredreta », de « centre », de « centreesquerra » i
d’ « esquerra » de cada departament.
700
VI. Annex número 10: Les taules d’informació de
l’Assemblea Legislativa
1.) Les taules
Les taules que presentem en aquest annex mostren la correspondència diària que cada comitè
de l’Assemblea Legislativa va rebre de l’1 de gener de 1792 al 20 de setembre de 1792.
Aquestes taules són metodològicament idèntiques a les taules de l’annex número 1. I a més a
més s’han construït a partir d’una fitxa semblant. (Veure la taula número 2)
Jour :
Registre :
Pièces :
Numéros :
Dépenses
Publiques
Agriculture
Assignats et
Monnaies
Colonial
Contributions
Publiques
Commerce
Décrets
Dette Publique et
Caisse Extraord.
Diplomatique
Division
Domaines
Examen des
Comptes
Extraordinaire
des Finances
Féodalité
Inspecteurs Salle,
Secrétariat et
Imp.
Instruction
Publique
Législation Civil et Lettres
Criminelle
Cachet
Liquidation
Marine
Militaire
Ordinaire des
Finances
Pétitions
Secours Publics
Trésorerie
Nationale
Commission
Centrale
Examiner
Comptes
Ministres
Guerre
Commission des
Douze
Commission
Extraord. des 12
Commission
Correspondance
Surveillance
701
L’origen de les taules
Aquestes taules s’han fet a partir dels registres que el « Bureau des renvois et de
correspondance » va fer sota l’Assemblea Legislativa. Aquests registres només ens aporten
dades de l’1 de gener de 1792 al 20 de setembre de 1792, i això perquè el registre que ens
hauria de donar compte de les dades referents al mes d’octubre, novembre i desembre de
1791 es troba desaparegut als Arxius Nacionals.
Els registres que hem tingut en compte per fer aquestes taules i posteriorment les gràfiques
són els següents:
SÉRIE C – ASSEMBLÉES NATIONALES
Registres
1. C*II 15 : Registre du 31 août 1791 / 1er janvier 1792 au 30 juin 1792
2. C*II 16 : Registre du 1er juillet 1792 au 19 novembre 1792
702
2.) Les gràfiques
Cada una de les taules que presentem, sobre la correspondència rebuda mensualment pels
comitès, es troba acompanyada d’una gràfica. I en aquesta gràfica es pot observar el total de
cartes que cada comitè va arribar a conèixer, és a dir, que li van ser adreçades pel « Bureau des
renvois et de correspondance ».
També podem observar en cada una de les gràfiques el percentatge de cartes que va rebre el
comitè de peticions, el comitè militar, el comitè de liquidació i el comitè de legislació civil i
criminal. I això perquè aquests comitès van ser els comitès que més cartes van rebre sota
l’Assemblea Legislativa entre el mes de gener i el mes de setembre de 1792.
També podem apreciar, mitjançant un requadre que es localitza a la part esquerra de la
gràfica, com aquests quatre comitès junts van rebre gairebé sempre més de la meitat de les
cartes que arribaven a l’Assemblea Legislativa.
703
VII. Annex número 11 : El president, el vicepresident i
els secretaris de l’Assemblea Legislativa
1.) Els requadres
En aquest annex hi trobem els requadres que ens donen detall de tots els diputats que van
ocupar, en un moment o altre, el càrrec de president, de vicepresident o de secretari.
Requadre número 1
En aquest requadre hi trobem mencionats, per ordre cronològic, tots els presidents de
l’Assemblea Legislativa.
Requadre número 2
En aquest requadre hi trobem mencionats, per ordre cronològic, tots els vicepresidents de
l’Assemblea Legislativa.
Requadre número 3
En aquest requadre hi trobem mencionats, per ordre cronològic, tots els secretaris de
l’Assemblea Legislativa.
Requadre número 4
En aquest requadre podem observar, mes per mes, quins diputats ocupaven el càrrec de
president, de vicepresident i de secretari.
Aquest requadre és interessant perquè ens permet observar en cada moment qui hi havia com
a president, qui com a vicepresident i qui com a secretaris a l’Assemblea Legislativa.
Requadre número 5
En aquest requadre podem observar per ordre alfabètic tots aquells diputats que van ocupar el
càrrec de president, de vicepresident i de secretari.
Aquest requadre és interessant perquè ens permet observar que tots els presidents de
l’Assemblea van ser vicepresidents, així com també, que molts d’ells van ser secretaris en
algun moment.
704
VIII. Annex número 12 : El personal dels comitès
de l’Assemblea Legislativa
1.) Els requadres
En aquest annex es pot observar els diputats que van ser nomenats per ocupar cada un dels
comitès de l’Assemblea Legislativa. I es pot apreciar quins diputats hi van entrar com a
membres i quins com a suplents.
Així com també, es pot observar en cada un dels quadres si un cop van ser nomenats els
diputats, aquests van seguir en el comitè o bé van marxar d’aquest per ocupar un altre comitè
al qual també havien estat nomenats.
Aquests quadres que presentem són interessants perquè ens mostren que molts dels diputats
que van ser nomenats en un comitè no s’hi van quedar, és a dir, que van optar per un altre
comitè. Per tant, aquests quadres intenten d’alguna manera mostrar qui va ocupar realment
cada comitè.
Avui en dia, pel que fa als comitès de l’Assemblea Legislativa només tenim els noms dels
diputats que van ser nomenats membres o suplents, però no tenim els noms dels diputats que
van quedar-se finalment al comitè o dels diputats que van decidir marxar del comitè per
ocupar un altre comitè.
Recordem que els diputats podien optar a diferents comitès, però només podien formar part
d’un comitè.
Per altra banda, cal dir que els quadres que presentem mencionen el personal que va ser
nomenat en cada moment. Per tant, tenim els quadres que ens indiquen quins diputats van
ocupar per primera vegada cada un dels comitès, i quins diputats van entrar-hi quan aquests
van ser renovats.
Finalment, cal dir que aquestes llistes són provisionals. Per saber exactament si un diputat va
acabar treballant o no en un comitè, caldria buscar traces de l’activitat d’aquest diputat en el
comitè.
705
IX. Annex número 13: Bibliografia sobre els
comissaris i/o representants en missió
1.) Una explicació
En aquest annex es pot observar bona part de la bibliografia que avui dia existeix sobre els
comissaris i/o representants en missió. Ha estat el coneixement d’aquesta bibliografia la que
ens ha permès sostenir alguns dels arguments que defensem en aquesta tesi doctoral sobretot
en el capítol 6 i en el capítol 13.
Aquesta bibliografia va sostenir bona part del treball de DEA que vam presentar a la
Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2004.
CASTELLÀ i PUJOLS (Maria Betlem), Legisladors a cavall, intermediaris en campanya i forjadors
d’un somni: comissaris i representants en missió en el sud-est francès (1793-1795), Diploma
d’Estudis Avançats, sota la direcció de Lluís Roura i Aulinas, Universitat Autònoma de
Barcelona, Bellaterra, 2004, 523 p.
706
Conclusions
707
CONCLUSIONS
Aquesta tesi doctoral es conclou amb dotze conclusions i una reflexió final.
Primera conclusió
Sota cada Assemblea parlamentària hi hagueren dos comitès, o una comissió i un comitè
encarregats del manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública, i aquests comitès van ser
enormement importants.
Sota l’Assemblea Nacional Constituent aquests comitès van ser: el comitè de rapports i el
comitè de recerques. Sota l’Assemblea Legislativa, aquests van ser: el comitè de peticions, la
comissió dels dotze i la comissió extraordinària dels dotze amb la seva comissió de
correspondència per una banda, i el comitè de vigilància per una altra. I sota la Convenció
Nacional aquests van ser: el comitè de defensa general i el comitè de salvació pública per una
banda, i el comitè de seguretat general per una altra.
Segona conclusió
Aquests comitès van ser importants perquè van controlar la informació més important que
arribava al cos legislatiu. És a dir, la informació relativa als desajustaments que es donaven
arreu de França i la informació sobre aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE
establert.
Tercera conclusió
Aquests comitès no només van ser importants per la informació que van controlar sinó també
pels contactes que van mantenir.
Els comitès i les comissions que van encarregar-se d’ajustar els desajustaments mantenien
molt de contacte amb el « Garde des Sceaux », futur ministre de la justícia, així com també,
amb les autoritats administratives de França.
Per altra banda, els comitès que van encarregar-se de localitzar aquells que desajustaven o
volien desajustar l’ORDRE establert, mantenien molt de contacte amb la policia i amb l’alcalde
de París. Així, per exemple, el comitè de recerques de l’Assemblea Nacional Constituent va
mantenir contactes molt estrets amb: la policia de París, amb l’alcalde d’aquesta ciutat, amb el
comitè de recerques d’aquesta capital i amb les Societats dels Amics de la Constitució
establertes arreu de França.
Quarta conclusió
El comitè de rapports i el comitè de recerques van ser, sota l’Assemblea Nacional Constituent,
dos comitès enormement importants. Dos comitès que van interferir en competències del
poder executiu i del poder judicial.
708
Cinquena conclusió
Lluís XVI va perdre la batuta del director de l’orquestra per dues raons principalment: la
primera, perquè els ciutadans i l’administració de França van deixar d’adreçar-se a ell i van
adreçar-se a l’Assemblea, i en adreçar-se a l’Assemblea, aquesta va gestionar una informació
que abans gestionava el rei; i segona raó, perquè l’Assemblea, un cop va tenir a les seves mans
la informació que donava compte dels desajustaments i d’aquells que desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE que definia en els seus debats parlamentaris, va decidir de gestionar-la i va
crear dos comitès per tal de fer-ho: el comitè de rapports i el comitè de recerques que van
acabar treballant pel manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. Una tasca que
competia al rei d’exercir i no a l’Assemblea.
Sisena conclusió
Els jacobins van ocupar la majoria de vegades el comitè de rapports i el comitè de recerques.
Per tant, van tenir sota control dos dels comitès més importants que hi hagué a l’Assemblea
Nacional Constituent. A més a més, sota l’Assemblea Legislativa també van trobar-se presents
en la majoria de comitès i comissions importants. La teoria de la conquesta del poder per part
dels jacobins el 1793 no seria massa exacte.
Setena conclusió
El comitè de recerques va ser un comitè molt discutit entre diputats asseguts a la dreta del
president de l’Assemblea Nacional Constituent i diputats asseguts a l’esquerra d’aquest. Així
com també, va ser un comitè molt discutit el comitè de vigilància de l’Assemblea Legislativa,
l’hereu del comitè de recerques.
Vuitena conclusió
Lluís XVI no va tenir mai del tot el poder executiu a les seves mans. El comitè de rapports i el
comitè de recerques, dominat per jacobins majoritàriament, tenien a les seves mans unes
competències que li pertocaven, sobretot el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat
pública. I d’aquí s’escau que en el moment de fugir, el 20 de juny de 1791, denunciés tant el
poder dels comitès i especialment del comitè de recerques com el poder dels jacobins. Lluís
XVI sabia bé qui tenia la batuta del director de l’orquestra sota l’Assemblea Nacional
Constituent.
Novena conclusió
Les lluites de poder entre diputats de la dreta i diputats de l’esquerra no només es van donar
entorn el comitè de recerques o el seu successor, el comitè de vigilància. Sota l’Assemblea
Legislativa i sota la Convenció Nacional, les diferents tendències polítiques d’aquestes
assemblees es van enfrontar per tal de controlar tant la informació que arribava al cos
legislatiu com la informació més important que hi arribava.
709
És a dir, tant per controlar en un primer moment la correspondència que arribava —obrir les
cartes i distribuir-les—, com per controlar la correspondència que feia menció als
desajustaments que es donaven, així com també, a aquells que desajustaven o volien
desajustar l’ORDRE establert.
Desena conclusió
Tots aquells que en un moment o altre van controlar la informació que arribava a les
Assemblees parlamentàries van ser importants. I això perquè decidien quina informació
donaven a conèixer al cos legislatiu i quina informació no donaven a conèixer.
De fet, tots aquells que van tenir a les seves mans la capacitat de decidir quines peticions,
memòries, demandes i adreces havien de ser llegides a l’Assemblea, així com també quins
peticionaris podien llegir les seves cartes, van tenir un poder enorme.
Sota l’Assemblea Nacional Constituent aquest poder es va trobar a mans del president de
l’Assemblea així com també a mans del « Bureau des renvois » i del « Bureau de
correspondance ». Sota l’Assemblea Legislativa aquest poder es va trobar a mans del president
de l’Assemblea així com també a mans del « Bureau des renvois et de correspondance ». I sota
la Convenció Nacional aquest poder es va trobar a mans en un primer moment del comitè de
peticions i de correspondència (fins el mes d’abril de 1793), en un segon moment de la
comissió de « Dépêches » (fins el mes de juliol de 1794) i en un tercer moment, del comitè de
peticions, « Dépêches » i correspondència.
Onzena conclusió
Aquells que rebien per primera vegada la correspondència dins de les Assemblees
parlamentàries i en decidien el seu destí, aquells que decidien quines peticions, memòries,
demandes i adreces havien de ser llegides a l’Assemblea i quines no, aquells que decidien
quins peticionaris havien de ser escoltats i quins no, aquells que gestionaven la informació que
donava compte dels desajustaments que es donaven i aquells que gestionaven la informació
que donava compte d’aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE establert tenien
un poder, un poder sobre l’Assemblea, un poder sobre el debat parlamentari. I això perquè
controlant tota aquesta informació controlaven el debat parlamentari, a partir de filtrar la
informació que controlaven, aquests podien decantar les decisions de l’Assemblea en un sentit
o en un altre.
Dotzena conclusió
Les lluites polítiques, o les lluites entre diferents tendències polítiques, no només han de ser
vistes a partir dels discursos dels diputats, aquestes han de ser vistes també, entorn a totes les
estratègies que van donar-se sota cada una de les Assemblees parlamentàries per fer-se amb
el control de la informació. És a dir, tant per controlar en un primer moment la
correspondència que arribava, és a dir, l’obertura de les cartes i el destí que aquestes havien
de tenir, com la correspondència que donava notícia de tots els desajustaments que es
donaven així com també de tots aquells que desajustaven o volien desajustar l’ORDRE
establert.
710
Una reflexió final
Aquesta tesi doctoral és molt més que un treball acabat sobre un element o un aspecte.
Aquesta tesi doctoral és la matriu d’una nova línia de recerca. D’una nova línia de recerca que
té en compte aquells que controlaven la correspondència per primera vegada: President,
« Bureau des renvois » i « Bureau de correspondance » sota l’Assemblea Nacional Constituent,
President i « Bureau des renvois et de correspondance » sota l’Assemblea Legislativa i Comitè
de peticions i de correspondència, comissió de « Dépêches » i comitè de peticions i de
correspondència sota la Convenció nacional; així com també, aquells que gestionaven la
informació més important —la relativa a l’administració i a la policia— que arribava sota cada
una de les Assemblees parlamentàries: comitè de rapports i comitè de recerques sota
l’Assemblea Nacional Constituent, comitè de peticions, comissió dels dotze i comissió
extraordinària dels dotze (amb la seva comissió de correspondència) per una banda, i el comitè
de vigilància per una altra, sota l’Assemblea Legislativa; i el comitè de defensa general i el
comitè de salvació pública per una banda, i el comitè de seguretat general per una altra sota la
Convenció nacional.
A més a més, aquesta nova línia de recerca aposta pel següent: per conèixer la tendència
política dels diputats de les Assemblees parlamentàries, per observar les lluites polítiques a
través del control de la informació, per conèixer el treball i les competències (teòriques i reals)
dels comitès de les Assemblees així com també els seus contactes i la informació que reben i
que envien.
I finalment, aquesta nova línia de recerca aposta també per observar parcel·les del poder
executiu dins del poder legislatiu, així com també, per apreciar que Lluís XVI no tenia la batuta
del director de l’orquestra, així com tampoc, les competències del poder executiu que li
pertocaven, com ara, el manteniment de l’ordre i de la tranquil·litat pública. En fi, aquesta
nova línia de recerca aposta per mostrar que de 1789 a 1795 no hi hagué una veritable
separació de poders.
711
Fonts i bibliografia
712
FONTS
1.) Fonts manuscrites
1.1. Arxius Nacionals
SÉRIE C – ASSEMBLÉES NATIONALES
Registres
C*II 8 à 16 Sommaire des lettres et pétitions reçues par l’Assemblée constituante et
l’Assemblée législative. Août 1789-novembre 1792.
•
•
•
•
•
•
•
•
•
C*II 8 : Registre du 22 août 1789 au 31 décembre 1789
C*II 9 : Registre du 2 janvier 1790 au 31 mars 1790
C*II 10 : Registre du 1er avril 1790 au 20 juin 1790
C*II 11 : Registre du 1er juillet 1790 au 30 septembre 1790
C*II 12 : Registre du 1er octobre 1790 au 30 décembre 1790
C*II 13 : Registre du 1er janvier 1791 au 30 avril 1791
C*II 14 : Registre du 1er mai 1791 au 30 août 1791
C*II 15 : Registre du 31 août 1791 / 1er janvier 1792 au 30 juin 1792
C*II 16 : Registre du 1er juillet 1792 au 19 novembre 1792
SÉRIE D – MISSIONS DES REPRÉSENTANTS DU PEUPLE ET COMITÉS DES
ASSEMBLÉES
D XXXIX bis COMITÉ DES RECHERCHES
D XXIX bis 1 à 23 Lettres et mémoires, dénonciations diverses, dont certaines émanant de
municipalités, menées séditieuses et complots contre l’ordre public, troubles dans les
départements, en particulier à cause des subsistances (ordre chronologique). (Juillet 1789 –
juin 1791).
D XXIX bis 31 à 34 Correspondance adressée au Comité des recherches par les différents
ministres, en particulier par le garde des sceaux puis ministre de la justice (septembre 1789 –
septembre 1791), et minutes des lettres du Comité aux ministres et administrateurs des
départements (1791). Dénonciations et arrestations diverses, rapports de police et d’agents
secrets du Comité, paiement des agents et frais d’enquêtes (1790). Correspondance des
directoires de départements sur les émigrés et les menées contre-révolutionnaires (17901791).
713
D XXIX bis 35 à 38 Correspondance reçue par le Comité, provenant principalement des
municipalités et des administrations des départements, à la suite de la fuite du Roi à Varennes.
Juin – Juillet 1791.
D XL COMITÉ DES PÉTITONS, DÉPÊCHES ET CORRESPONDANCES
D XL 1 à 5 Lettres, adresses et mémoires à l’Assemblée législative, renvoyés au Comité des
pétitions et à la commission de correspondance (par ordre alphabétique des départements).
1791-1792.
D XL 6 à 17 Lettres, adresses et mémoires à l’Assemblée législative, renvoyés à la Commission
exécutive des Douze (par ordre alphabétique de départements). 1792.
D XL 18 à 23 Lettres, adresses et pétitions à la Convention nationale, renvoyées au Comité (par
ordre alphabétique de départements). 1792-1793.
D XL 24 à 27. Correspondance des corps administratifs avec le Comité, relativement au Bulletin
de la Convention (par ordre de départements). 1793 – an III.
D XL 28. Correspondance des comités, ministres, généraux, députés avec le Comité des
pétitions. Correspondance adressée aux commissaires de la Convention près les armées du
Nord et dans les départements de l’Est. 1792-1793.
D XL 29. Correspondance du Comité : renvois de lettres sur formulaires. 23 novembre 1792 –
21 mars 1793.
D XL 30. Reliquat de lettres et pétitions adressés à la Convention (en particulier du
département de la Drôme). 1792 – an III.
Registres
D*XL 1 à 174 Registres du Comité des rapports, du Comité des pétitions, des commissions
administratives du Conseil des Cinq-cents, du Tribunat. 1789 – an IX.
•
•
•
•
D*XL 1 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de peces extraordinàries. Registre Alfabètic. (Frimaire,
Nivôse, Pluviôse, Ventôse i Germinal)
D*XL 2 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de peces extraordinàries. Registre Alfabètic. (Floréal,
Prairial, Messidor, Thermidor, Fructidor)
D*XL 3
D*XL 4
714
Registres de distribució de peces
del Comitè de peticions i de correspondència de la Convenció Nacional
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
D*XL 5 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (22-09-1792 / 31-12-1792)
D*XL 6 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (27-12-1792 / 15-02-1793)
D*XL 7 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (02-11-1792 / 10-01-1793)
D*XL 8 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (11-01-1793 / 04-03-1793)
D*XL 9 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (15-02-1793 / 12-04-1793)
D*XL 10 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (05-03-1793 / 15-05-1793)
D*XL 11 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (13-04-1793 / 16-07-1793)
D*XL 12 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (01-07-1793 / 03-10-1793)
D*XL 13 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (17-07-1793 / 21-11-1793 [1
frimaire an II])
D*XL 14 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (03-10-1793 / 06-01-1794 [17
nivôse an II])
D*XL 15 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (21-11-1793 [1 frimaire an II] /
01-03-1794 [11 ventôse an II])
D*XL 16 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (07-01-1794 [18 nivôse an II] /
27-03-1794 [7 germinal an II])
D*XL 17 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (01-03-1794 [1 frimaire an II] /
09-06-1794 [21 prairial an II])
D*XL 18 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (27-03-1794 [7 germinal an II] /
26-07-1794 [8 thermidor an II])
D*XL 19 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (11-06-1794 [23 prairial an II] /
27-09-1794 [6 vendémiaire an III])
D*XL 20 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (27-07-1794 [9 thermidor an II] /
08-11-1794 [18 brumaire an III])
715
•
•
•
•
•
•
D*XL 21 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (27-09-1794 [6 vendémiaire an
III] / 22-02-1795 [4 ventôse an III])
D*XL 22 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (08-11-1794 [18 brumaire an III]
/ 29-03-1795 [9 germinal an III])
D*XL 23 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (23-02-1795 [5 ventôse an III] /
04-07-1795 [6 messidor an III])
D*XL 24 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (31-03-1795 [11 germinal an III] /
28-08-1795 [11 fructidor an III])
D*XL 25 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (06-07-1795 [18 messidor an III]
/ 03-11-1795 [12 brumaire an IV])
D*XL 26 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de distribució de peces. (30-08-1795 [13 fructidor an III] /
02-11-1795 [11 brumaire an IV])
Registres diversos
•
•
•
•
•
D*XL 27 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de peticionaris. (20-03-1794 [30 ventôse an II] / 18-101794 [27 vendémiaire an III])
D*XL 28 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre de Memòries i projectes presentats a la Convenció
Nacional. (06-10-1792 / 27-06-1793)
D*XL 29 Registre pertanyent (suposadament) al Comitè de peticions i de
correspondència de la Convenció Nacional. Registre alfabètic (de la lletra A a la lletra
M). (19-06-1795 [1 messidor an III] / 08-09-1795 [22 fructidor an III])
D*XL 30 Registre pertanyent (suposadament) al Comitè de peticions i de
correspondència de la Convenció Nacional. Registre alfabètic (de la lletra A a la lletra
M). (09-09-1795 [23 fructidor an III] / 22-10-1795 [30 vendémiaire an IV])
D*XL 31 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent al Butlletí Nacional.
Registres alfabètics del Comitè de peticions i de correspondència
de la Convenció Nacional
•
•
D*XL 32 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (27-09-1792 / 18-02-1793)
D*XL 33 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (06-01-1793 / 30-04-1793)
716
•
•
•
•
•
•
•
•
D*XL 34 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (27-04-1793 / 18-01-1794 [29 nivôse an II])
D*XL 35 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (20-01-1794 [1 pluviôse an II] / 15-08-1794 [28
thermidor an II])
D*XL 36 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (15-08-1794 [28 thermidor an II] / 05-05-1795
[16 floréal an III])
D*XL 37 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (06-05-1795 [17 floréal an III] / 03-11-1795 [12
brumaire an IV])
D*XL 38 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (19-02-1793 / 31-08-1793)
D*XL 39 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (25-08-1793 / 10-02-1794 [22 pluviôse an II])
D*XL 40 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (11-02-1794 [23 pluviôse an II] / 25-09-1794 [4
vendémiaire an III])
D*XL 41 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre alfabètic. (28-09-1794 [7 vendémiaire an III] / 20-11-1794
[30 brumaire an III])
Registres de cartes escrites pel comitè de rapports,
pel comitè de peticions, per la comissió de correspondència i
pel comitè de peticions i de correspondència
•
•
•
•
•
•
D*XL 42 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de cartes escrites pel comitè de rapports. (24-12-1789 / 06-041790)
D*XL 43 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de cartes escrites pel comitè de rapports. (07-04-1790 / 21-061790)
D*XL 44 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de cartes escrites pel comitè de rapports. (23-06-1790 / 17-081790)
D*XL 45 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de cartes escrites pel comitè de rapports. (18-08-1790 / 02-071791)
D*XL 46 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de cartes escrites pel comitè de rapports. (02-07-1791 / 01-091791)
D*XL 47 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre de cartes
717
•
escrites pel comitè de rapports i pel comitè de peticions. (03-09-1791 / 29-09-1791) i
(10-11-1791 / 26-06-1792)
D*XL 48 Registre pertanyent a la Comissió de Correspondència de l’Assemblea
Legislativa i al Comitè de peticions i correspondència de la Convenció Nacional.
Registre de cartes escrites per la comissió de correspondència i pel comitè de peticions
i de correspondència.
Registres diversos
•
•
D*XL 49 Registre pertanyent (suposadament) al Comitè de peticions i de
correspondència de la Convenció Nacional. Registre de cartes enviades pel comitè de
peticions i de correspondència. (21-03-1793 / 16-06-1795 [28 prairial an III])
D*XL 50 Registre pertanyent (suposadament) al Comitè de peticions i de
correspondència de la Convenció Nacional. Registre alfabètic.
Registres pertanyents al Butlletí Nacional
•
•
•
•
•
•
•
D*XL 51 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent al Butlletí Nacional (03-02-1793 / 12-05-1794
[23 floréal an II])
D*XL 52 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent al Butlletí Nacional. (13-05-1794 [24 floréal
an II] / 23-09-1794 [2 vendémiaire an III])
D*XL 53 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent al Butlletí Nacional. (22-09-1794 [1
vendémiaire an III] / 06-03-1795 [16 ventôse an III])
D*XL 54 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent al Butlletí Nacional. (07-03-1795 [17 ventôse
an III] / 26-10-1795 [4 brumaire an IV])
D*XL 55 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre que conté els llocs a on s’envien els butlletins, així com la
llista de representants en missió i el lloc a on cal adreçar-los el Butlletí i les altres peces
que així es consideri.
D*XL 56 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre que conté els llocs a on s’envien butlletins desprès
d’haver-hi hagut reclamacions particulars.
D*XL 57 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registre pertanyent (suposadament) al Butlletí Nacional.
Registres de distribució de peces
del comitè de rapports de l’Assemblea Nacional Constituent i del comitè de peticions
de l’Assemblea Legislativa
•
D*XL 58 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de distribució de peces. (22-03-1790 / 21-07-1790)
718
•
•
•
•
•
•
D*XL 59 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de distribució de peces. (22-07-1790 / 22-08-1790)
D*XL 60 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre de distribució
de peces. (06-10-1790 / 26-09-1791)
D*XL 61 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre de distribució
de peces. (24-08-1791 / 22-09-1791) i (03-11-1791 / 18-06-1792)
D*XL 62
D*XL 63 Registre pertanyent al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa.
Registre de distribució de peces. (01-03-1792 / 09-06-1792)
D*XL 64 Registre pertanyent al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa.
Registre de distribució de peces. (11-06-1792 / 15-10-1792)
Registres alfabètics
del Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional Constituent i
del comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa
•
•
D*XL 65 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre alfabètic. (15-12-1789 / 12-11-1790)
D*XL 66 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre alfabètic. (1211-1790 / 27-09-1791) i (01-11-1791 / 20-10-1792)
Taules de noms
del Comitè de peticions i de correspondència de la Convenció Nacional
•
•
•
•
•
•
D*XL 67 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en els registres número 1, 5, 6, 8 i 10
en part.
D*XL 68 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en els registres número 2 i 3.
D*XL 69 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en els registres número 5, 7 i 9.
D*XL 70 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en els registres número 9 en part i
número 11 i 13.
D*XL 71 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en els registres número 12 i 14 en
part.
D*XL 72 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Taula dels noms continguts en el registre número 14 en part.
719
Registres alfabètics
del comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa
•
•
•
•
•
•
•
•
•
D*XL 73 Registre pertanyent al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa.
Registre alfabètic. G-H
D*XL 74 Registre pertanyent al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa.
Registre alfabètic. I-K-L
D*XL 75 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre de certes escrites pel Comitè de rapports. (08-10-1790 / 20-091791)
D*XL 76 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre alfabètic /
Taula alfabètica.
D*XL 77 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions i de correspondència de la Convenció Nacional.
Registre alfabètic (20-11-1790 / 22-09-1791) / (26-11-1792 / 05-01-1793)
D*XL 78 Registre pertanyent al Comitè de rapports de l’Assemblea Nacional
Constituent i al Comitè de peticions de l’Assemblea Legislativa. Registre alfabètic /
Taula alfabètica.
D*XL 79
D*XL 80 Registre pertanyent a [...] de la Convenció Nacional. Registre alfabètic (de la
lletra A a la lletra M). (22-09-1794 / 18-06-1795), (1 vendémiaire an III / 30 prairial an
III)
D*XL 81 Registre pertanyent a [...] de la Convenció Nacional. Registre alfabètic. (22-091794 / 30-06-1795)
Registres de la Comissió de Dépêches
•
•
•
•
•
•
•
•
D*XL 82 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Ventôse, Germinal, Floréal (2 année)
D*XL 83 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Germinal, Floréal (2 année)
D*XL 84 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Floréal, Prairial, Messidor et Thermidor (2 année)
D*XL 85 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Floréal, Prairial, Messidor et Thermidor (2 année)
D*XL 86 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Thermidor, Fructidor, Vendémiaire et Brumaire (2 et 3 année)
D*XL 87 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Thermidor, Fructidor, Vendémiaire et Brumaire (2 et 3 année)
D*XL 88 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 1er brumaire au 7 frimaire (3 année)
D*XL 89 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 1er brumaire au 7 frimaire (3 année)
720
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
D* XL 90 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 8 frimaire au 1er pluviôse (3 année)
D*XL 91 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 8 frimaire au 1er pluviôse (3 année)
D*XL 92 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Pluviôse et Ventôse (3 année)
D*XL 93 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Pluviôse et Ventôse (3 année)
D*XL 94 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 16 ventôse au 30 germinal (3 année)
D*XL 95 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional. Du 16 ventôse au 30 germinal (3 année)
D*XL 96 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional.
D*XL 97 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional.
D*XL 98 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional.
D*XL 99 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a la
Convenció Nacional.
D*XL 100 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a
la Convenció Nacional.
D*XL 101 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a
la Convenció Nacional.
D*XL 102 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a
la Convenció Nacional.
D*XL 103 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches. Registre de peces llegides a
la Convenció Nacional.
Registres alfabètics
del Bureau des Renvois de l’Assemblea Nacional Constituent
•
•
•
•
•
•
D*XL 104 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. 15-08-1789
D*XL 105 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. 23-07-1791
D*XL 106 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. 24-06-1790
D*XL 107 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. 26-02-1791
D*XL 108 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. 25-04-1791
D*XL 109 Registre pertanyent al Bureau des Renvois
Constituent. Registre Alfabètic. (04-11-1791 / 22-11-1792)
de l’Assemblea Nacional
de l’Assemblea Nacional
de l’Assemblea Nacional
de l’Assemblea Nacional
de l’Assemblea Nacional
de l’Assemblea Nacional
721
•
D*XL 110 Registre pertanyent al Bureau des Renvois de l’Assemblea Nacional
Constituent. Registre Alfabètic. (14-03-1791 / 22-11-1792)
Registres de distribució de peces
de la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional
•
•
•
D*XL 111 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional.
Registre de Distribució. Avril, Mai, Juin (1er année)
D*XL 112 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional.
Registre de Distribució. 1er juillet au 30 pluviôse (1er et 2e année) (1 juillet 1793 / 18
février 1794)
D*XL 113 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional.
Registre de Distribució. 1er brumaire au 30 ventôse (2e année) (22 octobre 1793 /20
mars 1794)
Registres diversos
•
•
D*XL 114 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registres de peces rebudes per la secció de peticions de mans de
la Comissió de Dépêches. (3 germinal an II [23 mars 1794] / 7 ventôse an III [25 février
1795])
D*XL 115 Registre pertanyent al Comitè de peticions i de correspondència de la
Convenció Nacional. Registres de peces rebudes per la secció de peticions de mans de
la Comissió de Dépêches. (8 ventôse an III [26 février 1795] / 9 brumaire an IV [31
octobre 1795])
Registres de distribució de peces
de la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional
•
•
D*XL 145 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional.
Registre de distribució de peces. (1er germinal [21 mars 1794] / 20 frimaire 2 et 3
année [10 décembre 1794])
D*XL 146 Registre pertanyent a la Comissió de Dépêches de la Convenció Nacional.
Registre de distribució de peces. (20 frimaire [10 décembre 1794] / 30 germinal [19
avril 1795])
DXXIX COMITÉ DES RAPPORTS
D XXIX 1 à 91 Délibérations et procès-verbaux des Directoires et municipalités, lettres,
adresses et suppliques, enquêtes et procédures criminelles au sujet des troubles et séditions,
1789-1791.
D XXIX 92 à 94 Correspondance du Comité des rapports avec les ministres et les autorités
départementales, 1789-1791.
722
D XXIX 95 à 97 Documents et lettres relatifs aux affaires des colonies françaises notamment
celle du comte de Gouy, député de Saint-Domingue, contre M. de la Luzerne, ministre de la
marine, 1789-1791.
SÉRIE AF – ARCHIVES DU POUVOIR EXÉCUTIF (1789-1815)
Registres
AF * II 17 Commission des Dépêches : procès-verbaux. 1793 – an III.
AF * II 18 Comité des pétitions et correspondance : procès-verbaux. 1792 – an IV.
1.2. Biblioteca Nacional de França
•
•
•
« Acte de séparation de la Société des Amis de la Constitution séante aux Feuillants
d’avec celle des Jacobins, daté du 16 juillet 1791, et commençant par ces mots : Les
membres de l’Assemblée nationale, fondateurs & membres de la Société des Amis de la
Constitution, séante aux Jacobins à Paris, ont arrêté de transporter leurs séances dans
un autre lieu, & de les continuer dans la maison des feuillants, rue Saint Honoré, A Pari,
le 16 juillet 1791. », Paris, Imprimerie Nationale, 7 pages (BNF, MFICHE 8-LB40-797)
« Liste des députés qui de l’Assemblée nationale réunis dans l’église des feuillants, le
dimanche 4 octobre 1791, ont pris la résolution de se présenter à la société des amis de
la Constitution », Paris, Imprimerie Nationale, 6 pages (BNF, MFICHE 8-LB40-805)
MORIZOT (Edme-Étienne), Dénonciation à l’Assemblée nationale contre ses bureaux du
comité des rapports, 1791, 21 p.
1.3. Biblioteca Michel Bernstein – University of Senshu - Tokio
•
•
•
•
« Liste de MM les députés composant la commission extraordinaire des douze », t. 58,
de la col·lecció de Michel Berstein. Michel BERNSTEIN, Catalogue de l’histoire de la
Révolution française. Comparé avec le catalogue de la Bibliothèque nationale par
André Martin et Gérard Walter, Écrits de la période révolutionnaire, supplément aux
tomes I-V (1) Tomes 1-1766, t. 6, Ikuta, Kawasaki-Shi, Bibliothèque de l’Université
Senshu, 1980.
Collection générale des décrets rendus par la Convention Nationale avec la mention de
la date de l’opposition du sceau, Paris, Chez Badouin, Imprimeur de la Convention
Nationale.
Collection générale des lois, proclamations, instructions et autres actes du pouvoir
exécutif, Paris, Imprimerie Nationale des Lois, An III de la République.
Procès-verbal de la Convention nationale, Imprimé par son ordre, Imprimerie
Nationale, 1793.
723
2.) Fonts impreses
2.1. Catàlegs
•
•
BERNSTEIN (Michel), Catalogue de l’histoire de la Révolution française. Comparé avec
le catalogue de la Bibliothèque nationale par André Martin et Gérard Walter, Ikuta,
Kawasaki-Shi, Bibliothèque de l’Université Senshu, 1980, 9 tomes.
CAILLET (Pierre) (sous la direction), Comité des recherches de l’Assemblée nationale:
1789-1791. Inventaire analytique de la sous-série DXXXIX bis, Paris, Archives
Nationales, 1993, 938 p.
• FAVIER (Jean) (sous la direction), Les Archives Nationales. État général des fonds, Paris,
Archives Nationales, 1978, t. 2, 656 p.
2.2. Processos Verbals i Reculls
•
•
•
•
•
•
•
•
•
Archives parlementaires des Chambres françaises de 1787 a 1860, recueil complet des
débats législatifs et politiques des chambres françaises, première série (1787 à 1799),
Paris, 1862-2005
AULARD (François Alphonse), Recueil des actes du Comité de Salut public avec la
correspondance officielle des représentants en mission et le registre du Conseil exécutif
provisoire, Paris, Imprimerie Nationale, 1889 – 1951, 28 tomes.
AULARD (François Alphonse), Table alphabétique (du Recueil des actes du Comité de
Salut public avec la correspondance officielle des représentants en mission et le registre
du Conseil Exécutif provisoire), Paris, Imprimerie Nationale, 1893 – 1964, 3 tomes.
AULARD (François Alphonse), La société des Jacobins : recueil de documents pour
l’histoire du club des Jacobins de Paris, Paris, 1889-97, 6 vols.
BOULOISEAU (Marc), Supplément (du Recueil des actes du Comité de Salut public avec
la correspondance officielle des représentants en mission et le registre du Conseil
Exécutif provisoire), Paris, 1966 – 1992, 4 tomes.
BOULOISEAU (Marc), Index Général (des Suppléments du Recueil des actes du Comité
de Salut public avec la correspondance officielle des représentants en mission et le
registre du Conseil Exécutif provisoire), Paris, Éditions du CTHS, 1999.
DUVERGIER (J.B.), Collection complète des Lois, décrets, ordonnances, règlements et
avis du conseil d’état, (1788-1830), Paris, A. Guyot et Scribe, 1824-1831, 30 tomes.
Gazette Nationale ou le Moniteur Universel, 24 tomes, Paris, 1789—an VIII.
Réimpression de l’Ancien Moniteur, mai 1789 – novembre 1799, 32 tomes, Paris, 18631870.
724
2.3. Obres escrites pels contemporanis de la Revolució francesa
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
BARNAVE (Joseph), Introduction à la Révolution française, Texte établi sur le manuscrit
original et présenté par Fernand Rude, Paris, Armand Colin, 1960, 96 p.
BARRUEL (Abbé), Mémoires pour servir à l’histoire du jacobinisme, Hambourg, Chez P.
Fauche, Libraire, 1798-1799, 5 vols, 2003 p.
BEAULIEU (Claude François), Essais historiques sur les causes et les effets de la
Révolution de France avec des notes sur quelques événements et quelques institutions,
Paris, Maradan, 1801-1803, 6 vols, 3085 p.
BERTRAND DE MOLEVILLE (Antoine Françoise), Histoire de la Révolution de France,
Paris, Giguet et Michaud, 1801-1803, 14 vols, 5477 p.
BURKE (Edmund), Reflexiones sobre la Revolución francesa, Madrid, Instituto de
Estudios Politicos, 1954, 588 p.
DELISLE DE SALES (Jean Baptiste Claude Izouard), De la fin de la Révolution française et
de la stabilité possible du gouvernement actuel de la France, Leipzig, G.A.
Grieshammer ; Paris, Maradan ; Genève, J.J. Paschoud, 1800, 96 p.
DES ESSARTS (Nicolas Toussaint Le Moyne), Précis historique de la vie, des crimes et du
supplice de Robespierre et de ses principaux complices, Paris, L’auteur, 1797, 416 p.
DESMOULINS (Camille), Le Vieux Cordelier, Paris, Belin, 1987, 153 p.
DUBOIS DE CRANCE (Edmond Louis Alexis), Analyse de la Révolution française, depuis
l’ouverture des Etats généraux jusqu’au 6 brumaire an IV, Ouvrage posthume publié
par Théodore Iung, Paris, G. Charpentier, 1885, 425 p.
DULAURE (Jacques Antoine), Causes secrètes des excès de la Révolution, ou Réunion de
témoignages qui prouvent que la famille des Bourbons, les chefs de l’émigration sont
les instigateurs de la mort de Louis XVI, du régime de la terreur et des maux qui ont
désolé la France avant et pendant la session de la Convention, Paris, Brechet, 1815,
140 p.
DURAND DE MAILLANE (Pierre Touissant), Histoire de la Convention nationale ; suivie
d’un fragment historique sur le 31 mai, par le comte Lanjuinais, pair de France, Paris,
Baudouin frères, 1825, 388 p.
DUSAULCHOY DE BERGEMONT (Joseph François Nicolas), Résumé historique de la
Révolution française, (sense lloc d’edició), (sense editor), 1793, 44 p.
FANTIN DESODOARDS (Antoine Etienne Nicolas), Histoire de la République Française,
depuis la séparation de la Convention nationale jusqu’à la Conclusion de la Paix entre
la France et l’Empereur, Paris, C. Carteret ; A. J. Dugour ; J.A. Brosson ; 1798, 2 vols,
794 p.
FANTIN DESODOARDS (Antoine Etienne Nicolas), Histoire philosophique de la
Révolution de France, Paris, Maradan, 1797, 4 vols, 1404 p.
FIEVEE (Joseph), Du dix-huit brumaire opposé au système de la Terreur, Paris, Maradan,
1802, 49 p.
GLEIZAL (Claude), Coup d’œil sur la Révolution française, ou Précis historique des
événemens qui l’ont accompagnée, depuis la convocation des Etats généraux jusqu’au
mois Fructidor an 2 de la République française, Paris, Imprimerie de Guffroi, 1794, 47
p.
725
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
HENRY (Pierre François), Histoire du Directoire exécutif de la République française
depuis son installation jusqu’au 18 brumaire inclusivement ; suivie de pièces
justificatives, Paris, Chez F. Buisson, 1801, 2 vols, 977 p.
LACHAPELLE (J.), Considérations Philosophiques sur la Révolution Française, ou Examen
des causes générales et des principales causes immédiates qui ont déterminé cette
Révolution, Paris, Chez l’auteur ; Fuchs : Benoist, 1797, 391 p.
LAMETH (Alexandre Théodore Victor, baron de), Histoire de l’assemblée constituante,
Paris, Montardier, 1828-1829, 2 vols, 933 p.
LA TOCNAYE (Bougrenet de), Les causes de la Révolution de France et les efforts de la
noblesse pour en arrêter les progrès, Edimbourg, Imprimé par J. Mundell, Chez
Manners, Chez Miller, 1797, 261 p.
LEZAY MARNEZIA (Adrien), Des Causes de la Révolution, et de ses résultats, Paris, Chez
Desenne, 1797, 82 p.
MATON DE LA VARENNE (Pierre Anne Louis de), Histoire Particulière des Événements
qui ont lieu en France pendant les mois de juin, juillet, d’août et de septembre 1792 et
qui ont opéré la chute du trône royal, Paris, Périsse et Compère, 1806, 541 p.
MEDA (Charles André Merda), Précis historique des événements qui se sont passés
dans la soirée du neuf thermidor, adressé au ministre de la Guerre, le 30 fructidor an X,
Paris, Baudouin frères, 1825, 42 p.
MONTJOIE (Félix Louis Christophe), Histoire de la conjuration de Maximilien
Robespierre, Lausanne, Stockenster, 1795, 220 p.
MONTJOIE (Félix Louis Christophe), Histoire de la Conjuration de Louis Philippe Joseph
d’Orléans, Paris, (sense nom de l’editor), 1796, 3 vols, 1028 p.
MOUNIER (Jean Joseph), De l’influence attribuée aux philosophes, aux francs-maçons
et aux illuminés sur la Révolution de France, Tübingen, J.G. Cotta ; Paris, Fuchs :
Pougens, 1801, 254 p.
NECKER (Jacques), De la Révolution Française, Paris, Maret, 1797, 2 vols, 459 p.
NOGARET (Pierre Jean Baptiste), Histoire de la guerre civile en France et des malheurs
qu’elle a occasionnés, depuis l’époque de la formation des Etats généraux, en 1789,
jusqu’au 18 brumaire de l’an VIII, Paris, Chez Lerouge, 1803, 3 vols, 1314 p.
PAGANEL (Pierre), Essai historique et critique sur la Révolution Française, ses causes,
ses résultats, avec les portraits des hommes les plus célèbres, seconde édition, revue et
augmentée du gouvernement consulaire et du règne de Napoléon, Paris, C.L.F
Panckoucke, 1815, 3 vols, 1200 p.
ROBESPIERRE (Maximilien), Œuvres de Maximilien Robespierre, Publication de la
Société des Études Robespierristes, Paris, Phénix Éditions, 2000, 10 vols, 4865 p.
SAINT JUST, Œuvres complètes, Paris, Éditions Ivrea, 2003, 1017 p. (segona edició).
STAËL - HOLSTEIN (Germaine de), Considérations sur la Révolution française, Paris,
Tallandier, 1983, 693 p.
726
2.4. Informes presentats pels diputats del comitè de rapports i del comitè
de recerques
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
15 septembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p.
454.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
22 octobre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p.
479.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
17 février 1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 23, p.
175.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
19 février 1791 au nom du comité des rapports et du comité des recherches »,
Archives Parlementaires, t. 24, p. 299-320.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
2 avril 1791 au nom du comité des rapports et du comité des recherches », Archives
Parlementaires, t. 24, p. 521-524.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
11 avril 1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 24, p. 694695.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
23 avril 1791 au nom du comité des colonies et des pensions », Archives
Parlementaires, t. 25, p. 255-256.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
23 septembre 1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 31,
p. 247-252.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
17 février 1791 au nom des comités des rapports et des recherches », Archives
Parlementaires, t. 23, p. 299.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
19 mars 1791 au nom des comités militaire, des rapports et des recherches », Archives
Parlementaires, t. 24, p. 211.
ALQUIER (Charles-Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
2 avril 1791 au nom des comités des rapports et des recherches », Archives
Parlementaires, t. 24, p. 521.
ANONYME, « Deuxième rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 3 août
1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 337.
ANONYME, « Deuxième rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 11
septembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p.
608.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 11 septembre 1789
au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 608.
727
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 14 septembre 1789
au nom du comité des rapports et des recherches», Archives Parlementaires, t. 8, p.
641.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 12 décembre 1789
au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p. 527.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 11 juin 1791 au nom
du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 27, p. 146-147.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 23 septembre 1789
au nom du comité des recherches », Archives Parlementaires, t. 9, p. 126.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 21 août 1789 au
nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 467.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 28 août 1789 au
nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 507.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 23 septembre 1789
au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p. 126.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 23 septembre 1789
au nom du comité des recherches », Archives Parlementaires, t. 9, p. 126.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 3 août 1789 au nom
du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 337.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 30 septembre 1789
au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p. 223.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 3 octobre 1789 au
nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p. 339.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 4 août 1789 au nom
du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 342.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 5 septembre 1789
au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 587.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 6 août 1789 au nom
du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 356.
ANONYME, « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 8 août 1789 au nom
du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 372.
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 5 mai 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 15, p. 389.
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 19 mai 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 15, p.
583.
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 12 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 19, p.
579-580.
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 28 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 20, p.
85-86.
728
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 30 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 20, p.
141-142.
ANTHOINE (François-Paul-Nicolas), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 9 novembre 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 20,
p. 343.
ANTRAIGUES (Emmanuel-Louis-Henry-Launay Comte d’), « Rapport fait à l’Assemblée
Nationale Constituante le 5 août 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 8, p. 351.
ARMAND (François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 2 juillet
1791 au nom du comité des rapports et recherches réunis », Archives Parlementaires,
t. 27, p. 651.
ARMAND (François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 7 juillet
1791 au nom du comité des rapports et recherches réunis », Archives Parlementaires,
t. 28, p. 15.
BION (Jean-Marie), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 10
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
498.
BLIN (François-Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 16
novembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
69.
BLIN (François-Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 25
novembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
250.
BOUFFLERS (Stanislas-Jean Marquis de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 13 août 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 8, p. 433.
BOULLE (Jean-Pierre Baron), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 6
juin 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 16, p. 120.
BOULLE (Jean-Pierre Baron), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 8
juin 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 16, p. 147.
BOULLE (Jean-Pierre Baron), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 27
juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 17, p. 385.
BOULLE (Jean-Pierre Baron), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 26
août 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 18, p. 295297.
BOULLE (Jean-Pierre Baron), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 7
septembre 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 18, p.
647.
BOULLE (Jean-Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 21 mai
1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 26, p. 288.
BOULLE (Jean-Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 26 mai
1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 26, p. 484-485.
729
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
BREVET DE BEAUJOUR (Louis-Etienne), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 7 mars 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 12, p. 62-63.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 28 août 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 8, p. 507.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 13 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 81.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 16 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 139.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 17 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 165.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 17 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 177.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 13 août 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 18, p. 47-48.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 3 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 19, p. 425-426.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 6 novembre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 20, p. 295-296.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 30 novembre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 21, p. 155-156.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 20 janvier 1791 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 22, p. 352-353.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 2 mars 1791 au nom du comité des rapports et du comité des
recherches », Archives Parlementaires, t. 23, p. 639-641.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 2 avril 1791 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires,
t. 24, p. 516-520.
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 4 avril 1791 au nom des comités des rapports, recherches,
diplomatique, ecclésiastique et militaire », Archives Parlementaires, t. 24, p. 547-554.
730
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
BROGLIE (Charles-Louis-Victor, prince de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 26 mai 1791 au nom du comité militaire », Archives Parlementaires, t.
26, p. 485.
BUREAUX DE PUZY (Jean-Xavier), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 13 juin 1791 au nom des comités de constitution, militaire, diplomatique, des
rapports et des recherches », Archives Parlementaires, t. 27, p. 148-150.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 27 mai 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 15, p. 682.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 12 juin 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 16, p. 202.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 25 juin 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 16, p. 454.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 13 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 69.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 17 juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 165.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 2 août 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 17, p. 498.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 1 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 18, p. 647.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 1 octobre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 19, p. 339-393.
CHABROUD (Jean-Baptiste-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 23 novembre 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 20, p. 693-697.
COCHON DE LAPPARENT (Charles Comte), « « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 20 février 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 11, p. 663.
COCHON DE LAPPARENT (Charles), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 21 mai 1791, au nom de du comité des recherches », Archives Parlementaires, t. 26,
p. 281.
DARNAUDAT (Jacques-Henri), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
17 septembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p.
25.
731
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
DARNAUDAT (Jacques-Henri), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
18 septembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 9, p.
41.
DEFERMON DES CHAPELIERES (Joseph Comte), « Deuxième rapport fait à l’Assemblée
Nationale Constituante le 22 octobre 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 9, p. 476.
DEFERMON DES CHAPELIERES (Joseph Comte), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 22 octobre 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 9, p. 476.
DEFERMON DES CHAPELIERES (Joseph Comte), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 23 octobre 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 9, p. 495.
DEFERMON DES CHAPELIERES (Joseph Comte), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 30 octobre 1789 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 9, p. 611-612.
DILLON (Arthur Comte de), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 1er
juillet 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 16, p. 599.
DURGET (Pierre-Antoine), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 10
décembre 1789 au nom du comité des recherches », Archives Parlementaires, t. 10, p.
499-500.
EMMERY (Jean-Louis-Claude), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
16 août 1790 au nom du comité des rapports, du comité des recherches et du comité
militaire », Archives Parlementaires, t. 18, p. 92-93.
EMMERY (Jean-Louis-Claude), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le
22 juin 1791 au nom du comité militaire », Archives Parlementaires, t. 27, p. 408-410.
EYMAR (Ange-Marie d’), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 24 août
1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 8, p. 485.
GOUPIL DE PRÉFELNE (Guillaume-François-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée
Nationale Constituante le 21 novembre 1789 au nom du comité de recherches »,
Archives Parlementaires, t. 10, p. 169.
GOUPIL DE PRÉFELNE (Guillaume-François-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée
Nationale Constituante le 7 janvier 1790 au nom du comité de recherches », Archives
Parlementaires, t. 11, p. 115.
GOUPIL DE PRÉFELNE (Guillaume-François-Charles), « Rapport fait à l’Assemblée
Nationale Constituante le 12 janvier 1790 au nom du comité de recherches », Archives
Parlementaires, t. 11, p. 169.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Deuxième rapport fait à l’Assemblée Nationale
Constituante le 17 avril 1790 au nom du comité des rapports », Archives
Parlementaires, t. 13, p. 96.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 20
novembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
144.
732
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 8
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
427.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 20
février 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 11, p. 663.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 2
mars 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 12, p. 2-4.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 27
mars 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 12, p. 378379.
GOUPILLEAU (Jean-François), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 17
avril 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 13, p. 95.
GRÉGOIRE (Baptiste-Henri Comte), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 9 février 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 11, p.
536-538.
GRÉGOIRE (Baptiste-Henri Comte), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante
le 2 mars 1790 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 12, p. 5.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 7
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
417.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 23
novembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
229-230.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 4
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
365-366.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 7
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
417-418.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 10
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p.
499.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 26
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archives Parlementaires, t. 10, p. 24.
HEBRARD DE FAU (Pierre), « Rapport fait à l’Assemblée Nationale Constituante le 29
décembre 1789 au nom du comité des rapports », Archi